23
d'abril
del
2016
Actualitzat
a les
11:07h
Per Anna Ballbona (Montmeló, 1980), aquesta serà la "bogeria del primer Sant Jordi". Arriba amb Joyce i les gallines sota el braç, la primera novel·la que publica. Discreta, resta amatent a tot el què vindrà, satisfeta d'haver pogut entrar a una casa tan acollidora com Anagrama, amb l'aval d'haver estat la finalista dels premis Llibres Anagrama. Així, com per entomar amb alegria les sensacions d'una jornada que serà frenètica, es demana una copa de vi blanc. I parlem de l'origen d'aquest llibre que ha captivat el jurat i un bon grapat de lectors.
"La novel·la la tinc al cap abans de publicar el segons poemari, Conill de gàbia (LaBreu)". El 2011 ja hi ha una primera idea, amb la Dora al tren llegint Pavese. "Comença a llegir L'ofici de viure, i aleshores, sent una conversa que l'estira de seguida. És un grup que torna de fer teràpia, que expliquen tot el que els passa". Aquest fet engega la idea motor del llibre: qui és el boig? "Els del començament o moltes altres coses que la Dora anirà veient i que formen part del seu entorn?", pregunta l'autora. "Moltes persones es senten ben normals, però en realitat són molt més estranyes que els grillats que apareixen al principi". I així, a partir d'aquesta premissa, anirà creixent un llibre construït a través d'escenes, amb molt de trencadís.
La revelació gallinàcia
"És al cap d'un temps que hi ha el moment de revelació gallinàcia", explica Ballbona. En un viatge a Dublín, un home confessa a l'autora que té dues grans passions: "Joyce i les gallines. Amb aquests dos elements volia jugar i estructurar-ho tot". La idea de la novel·la ja és d'inici fragmentària, amb molts elements amb els quals jugar. "Aquest episodi de Dublín permetia que fos un bon complement de la primera idea –subratlla–. El 'boig' o 'normal', conjugat amb aquesta mena de revelació que em permetia jugar amb el món intel·lectual i el popular, amb el món rural i un altre de referències més culturals". I també posar-los en contrast.
El mateix títol, de fet, ja vol ser juganer. "I també la manera com tracta diferents referents: Bansky, Pavese, El éngel exterminador de Buñuel, Truffaut, Dovlàtov, que són coses que has vist i llegit i amb què volia jugar-hi". El joc és constant en tot el llibre, amb humor i un to de crònica per on passen hipsters, polítics o el món del periodisme. "La Dora s'emmiralla amb Bansky, amb un punt d'ironia i de joc, del gir inesperat", raona. "El que volia és el punt de revolta social d'allò que vol fer la Dora, de desemmascarar façanes, com el hipterisme, les urbanitzacions benestants, i reivindicar la perifèria ara que tot sembla que passi al centre". El centre és on no és la Dora i on no són les gallines.
Basnky era la amena natural de vehicular tot això. I el punt de fotre'ns amb la gent benestant, confessa Ballbona. "D'una manera molt alegre, la Dora és una reivindicació de la peculiaritat. és un personatge que intenta escapar dels camins marcats". Que n'escapa a la seva manera, perquè allò original "de seguida és agafat pel mainstream i cada cop es fa més complex marxar dels camins marcats". Tant la Dora com l'Anna, personatge i autora, comparteixen una certa fixació en això de fer caure les façanes. "No és tant fer caure els hipsters, com posar-se ne la buidor que hi ha darrere aquella aparença". Del periodisme, en mostra, precisament, l'atrotinament del sector. "Això et sol dir més coses que els grans discursos", rebla.
En el fons, no és voluntat simple de provocació. "És posar-se amb una certa manera de funcionar que hi ha establerta ara: el pim pam pum, el consum ràpid d'usar i llençar, el consum cultural com un sentit utilitarista de les coses. La immediatesa, coses que d'aquí quatre dies ja no recordem". Amb tot, dins del joc que esdevé tot el llibre, Ballbona intenta incidir-hi a través de la subtilesa. "He intentat que hi hagi doble lectura, però que els personatges desprenguin alguna cosa més que allò que es veu al primer pla. Hi ha ironia però també clatellots arrelats a la realitat". Una novel·la que és un riu per on hi passeja la vida i per on no ens deixarem de preguntar coses tan elementals com quin és el grau de la nostra pròpia bogeria.
"La novel·la la tinc al cap abans de publicar el segons poemari, Conill de gàbia (LaBreu)". El 2011 ja hi ha una primera idea, amb la Dora al tren llegint Pavese. "Comença a llegir L'ofici de viure, i aleshores, sent una conversa que l'estira de seguida. És un grup que torna de fer teràpia, que expliquen tot el que els passa". Aquest fet engega la idea motor del llibre: qui és el boig? "Els del començament o moltes altres coses que la Dora anirà veient i que formen part del seu entorn?", pregunta l'autora. "Moltes persones es senten ben normals, però en realitat són molt més estranyes que els grillats que apareixen al principi". I així, a partir d'aquesta premissa, anirà creixent un llibre construït a través d'escenes, amb molt de trencadís.
La revelació gallinàcia
"És al cap d'un temps que hi ha el moment de revelació gallinàcia", explica Ballbona. En un viatge a Dublín, un home confessa a l'autora que té dues grans passions: "Joyce i les gallines. Amb aquests dos elements volia jugar i estructurar-ho tot". La idea de la novel·la ja és d'inici fragmentària, amb molts elements amb els quals jugar. "Aquest episodi de Dublín permetia que fos un bon complement de la primera idea –subratlla–. El 'boig' o 'normal', conjugat amb aquesta mena de revelació que em permetia jugar amb el món intel·lectual i el popular, amb el món rural i un altre de referències més culturals". I també posar-los en contrast.
Anna Ballbona. Foto: Adrià Costa
El mateix títol, de fet, ja vol ser juganer. "I també la manera com tracta diferents referents: Bansky, Pavese, El éngel exterminador de Buñuel, Truffaut, Dovlàtov, que són coses que has vist i llegit i amb què volia jugar-hi". El joc és constant en tot el llibre, amb humor i un to de crònica per on passen hipsters, polítics o el món del periodisme. "La Dora s'emmiralla amb Bansky, amb un punt d'ironia i de joc, del gir inesperat", raona. "El que volia és el punt de revolta social d'allò que vol fer la Dora, de desemmascarar façanes, com el hipterisme, les urbanitzacions benestants, i reivindicar la perifèria ara que tot sembla que passi al centre". El centre és on no és la Dora i on no són les gallines.
Basnky era la amena natural de vehicular tot això. I el punt de fotre'ns amb la gent benestant, confessa Ballbona. "D'una manera molt alegre, la Dora és una reivindicació de la peculiaritat. és un personatge que intenta escapar dels camins marcats". Que n'escapa a la seva manera, perquè allò original "de seguida és agafat pel mainstream i cada cop es fa més complex marxar dels camins marcats". Tant la Dora com l'Anna, personatge i autora, comparteixen una certa fixació en això de fer caure les façanes. "No és tant fer caure els hipsters, com posar-se ne la buidor que hi ha darrere aquella aparença". Del periodisme, en mostra, precisament, l'atrotinament del sector. "Això et sol dir més coses que els grans discursos", rebla.
En el fons, no és voluntat simple de provocació. "És posar-se amb una certa manera de funcionar que hi ha establerta ara: el pim pam pum, el consum ràpid d'usar i llençar, el consum cultural com un sentit utilitarista de les coses. La immediatesa, coses que d'aquí quatre dies ja no recordem". Amb tot, dins del joc que esdevé tot el llibre, Ballbona intenta incidir-hi a través de la subtilesa. "He intentat que hi hagi doble lectura, però que els personatges desprenguin alguna cosa més que allò que es veu al primer pla. Hi ha ironia però també clatellots arrelats a la realitat". Una novel·la que és un riu per on hi passeja la vida i per on no ens deixarem de preguntar coses tan elementals com quin és el grau de la nostra pròpia bogeria.
Anna Ballbona. Foto: Adrià Costa