1 de 10
entrevista

Quimi Portet: «Seria feliç si em diguessin que no haig d'escriure lletres mai més»

El músic osonenc presenta "Ós bipolar", un nou disc carregat d'evocacions i troballes | "Per mi la música és pura evasió", afirma el compositor sobre les noves cançons | "Jo no sóc mai frívol, sóc humorístic i m'agrada la ironia"

Quimi Portet presenta «Ós bipolar» | Adrià Costa
per Esteve Plantada, 1 de maig de 2016 a les 22:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 1 de maig de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Ós bipolar (2016) és la nova criatura de Quimi Portet (Vic, 1957), un plantígrad hipnòtic que evoca paisatges i emocions, i una brillant explosió de colors i textures, la mostra d'una nova paleta d'un geni que explora nous camins a cada àlbum, sense distanciar-se d'una poètica pròpia i singular pel camí traçat des d'Hoquei sobre pedres.

Aquell segon disc en solitari va marcar el punt d'inflexió entre la dissolució d'El Último de la Fila i l'inici d'una carrera personal, que ara continua amb bones vibracions i carregat d'un optimisme que embolcalla des de la primera escolta. "La gent jove el troba fosc i em diu que Ós bipolar és una cançó depriment. Però jo trobo que és màgica!", afirma, meravellat. I aquí rau el plaer de composar, de ser músic i de compartir-ho. Qui vulgui gaudir el disc en directe, podrà fer-ho al Barcelona Guitar Festival el 12 de maig, després de la recent actuació a l'Strenes de Girona.

 
- Feia quatre anys que no publicava material nou, però no ha descansat en cap moment: producció del darrer disc de Sanjosex –Festival (Bankrobber, 2014)–, posada en funcionament de l'estudi 2 de MusicLan, gira amb el Col·lectiu Eternity –al costat de Joan Miquel Oliver i Jaume Sisa– i ha la regravació amb Manolo García de temes de Los Rápidos, Los Burros i d’El Último de la Fila

 
- Sí, molta feina. Però, paral·lelament, sempre he estat treballant en aquest nou disc. Quan vaig acabar la gira d'Oh my Love (2012) vaig començar a composar les cançons i no l'he deixat mai del tot. He treballat a batzegades, intermitentment, perquè els projectes on he estat involucrat són molt intensos i molt grossos. A mi em sembla que això ha anat bé al disc, i que es nota. Aquest àlbum està fet amb moltes pauses i això m'ha permès que cada vegada m'hi posava fos amb frescor, lluny d'aquella obsessió de treballar dos o tres mesos seguits en un sol projecte, que és quan arribes a un punt de perdre la perspectiva, de saturació. En el cas d'Ós bipolar, puc dir que he estat fent vacances constantment. I les vacances consistien en fer altres discos i projectes, que és el que a mi m'agrada.

 
- Productor, músic, lletrista, compositor, creador. Quin d'aquests és el veritable Quimi Portet?
 
- Jo dic que sóc "discaire". Faig discos. Per mi, això –fer discos– és la meva professió, una categoria on també hi incloc el directe.
 
- Sempre li ha agradat el procés de producció, de pensar com encaixar les peces i fer-les sonar de la millor manera.
 
- Sí, però també m'agrada composar i escriure. Sóc músic i també m'agrada molt tocar. Si et digués el contrari et mentiria. Però, és cert: m'agrada molt "fer" discos. Ser a l'estudi, composar, provar coses, col·laborar amb altres músics, etc.
 
- En el seu cas, fer discos té una part molt artesanal, d'ofici. Però també una part creativa lúdica i arriscada, que pot desenvolupar millor que d'altres compositors, ja que vostè no necessita un enginyer de so, per exemple.
 
- M'agrada estar involucrat en tot el procés. Potser hi ha alguna cosa de vanitat, que no deixo anar la presa per res. No deixo que em produeixin, ni que l'enginyer mescli el disc. Ho faig tot jo.
 
- Potser és poca confiança en els altres?
 
- No! És una recerca constant del plaer! En el fons, és no voler cedir ni una mica d'aquest plaer. Per això també m'agrada tocar el baix i els teclats, buscar sempre el moment de gaudi personal.
 
- Això em recorda l'esperit del Cançoner electromagnètic (1999), on vostè ho va fer absolutament tot. Aquell disc va ser un tour de force brutal, una fita en tots els sentits.
 
- Allà no vaig deixar entrar ningú a l'estudi! Bé, només la meva filla, que aleshores tenia tres anys. El Cançoner electromagnètic m'agrada molt i trobo que és un exercici d'introspecció molt poderós. Però, alhora, també és un exercici d'humilitat i de recerca constant dels teus propis límits mentals i físics. Toco el baix, programo les bateries, canto, faig tots els cors, mesclo... Hi ha moltes coses que no les sabia fer i les vaig aprendre pel disc! Per exemple, em vaig comprar un sampler Akai, el màxim exponent de la tecnologia, que era complicadíssim de fer anar. I què vaig fer? Llegir el manual i fer totes les bateries i teclats del disc amb aquell sampler. Tothom em preguntava com és que en sabia, si encara no hi havia ningú que en sabés!
 
- Un aprenentatge creatiu...
 

Quimi Portet. Foto: Adrià Costa


- M'ho vaig passar bé en tot el procés, fins i tot en el moment de llegir el manual. De fet, no m'hauria llegit mai el manual d'un sampler Akai si no fos perquè el necessitava per gravar Estampes de sants. Per això dic que m'agrada tant la feina d'estudi, perquè m'agrada la meva professió.
 
- Potser aquell va ser el primer disc que Quimi Portet es va sentir seu al 100%. Més, fins i tot que l'Hoquei sobre pedres.
 
- L'Hoquei sobre pedres està fet quan El Último de la Fila encara no havíem fet un comunicat de dissolució. Oficialment, era un disc que jo feia en paral·lel a la meva carrera a El Último, tot i que ja no vam fer res més. En canvi, al Cançoner electromagnètic El Último ja s'havia dissolt.
 
- Hi ha diferències entre els dos discs, tant de so com pel que fa a les lletres.
 
- Sí, al Cançoner electromagnètic es nota que no dec res a ningú i que l'estic fent totalment sol. L'Hoquei sobre pedres és més estàndard i rocker.
 
- Comentàvem al principi que entre Oh my love i Ós bipolar ha estat fent moltes coses. Entre elles, tocar amb en Jaume Sisa i en Joan Miquel Oliver, el Col·lectiu Eternity. Malgrat que són molt diferents, tenen una connexió que traspassa l'escenari.
 
- Amb en Joan Miquel Oliver som ànimes bessones, com també ho som amb en Sisa. A què es deu aquesta connexió? Per una sèrie d'intangibles. Primer, l'ofici. Ens dediquem al mateix. A mi m'agrada molt el que fan i ens agradem mútuament. En Sisa és un mestre, va ser una inspiració quan jo era jove i ho continua sent, sempre. És un plaer estar junts i es dóna el cas que som perfectament compatibles. Hi ha músics que no cabrien tots junts a l'escenari, i no és el cas. O músics que tenen una manera de treballar que no té a veure res amb la teva i no quedeu bé. Amb ells estem bé, simplement.
 
- La cançó Ós bipolar és la primera del disc i també li dóna nom.
 

- És un fet anecdòtic. Al final, aquest substantiu (ós) i aquest adjectiu (bipolar) són una gran casualitat. Vaig veure un documental on una milionària tenia un ós blanc a la sala i li deia "bipolar"... i això em va fer molt riure. L'acudit és molt pueril, però vaig començar a treballar en una cançó molt evocadora, amb sons, de teclats, amb uns paisatges... És una cançó onírica, on les paraules tenen dobles sentits, una cançó surrealista en el sentit més estricte de la paraula que, al final, acaba donant nom al disc.
 
- Volia que fos la porta d'entrada a l'univers del disc?
 
- Em va agradar molt que aquesta cançó fos la primera, perquè no hi havia altre lloc on posar-la. Si l'hagués posat després d'un tema pop no hagués funcionat. Però servia per obrir el disc, li donava a tot el treball una rotunditat especial, el fet de començar d'una manera agradable i dolça, que comencés parlant a l'orella de qui ha comprat el disc. En tot cas, ella sola s'ha fet un single, tot i que no té ni una de les característiques dels singles, ni el tempo, ni la instrumentalització. En canvi, té aquesta manera de parlar a la gent de coses que no tenen sentit, altament evocadores. El llenguatge aconsegueix no tenir una vocació figurativa, sinó evocativa: "s'esmicolen les glaceres dins el mar". El de menys són quines glaceres i quan! Té un poder evocador i abstracte, com la música.
 
- Les lletres tenen molt viu aquest punt d'instantània d'un paisatge, pensament o sensació.
 
- Escriure lletres em costa molt. Però la música no gaire, sincerament. La música és un joc on recupero el meu jo adolescent. És totalment hedonista. Aquest joc es va sistematitzant, perquè jo sóc molt endreçat i tot es va convertint en cançons a base de feina, feina molt dura. I aleshores és quan et comença a venir de gust posar-hi una lletra. Però escriure textos em costa molt, tot i que m'agrada molt escriure i que, al final, és la part més plaent de tot el procés. Però, així com la música la faig d'una manera fisiològica, amb les lletres em puc passar moltes setmanes amb el paper en blanc.
 
- En tot cas, les lletres són un dels trets més definidors de la proposta en solitari de Quimi Portet. D'on surt la inspiració?
 
- Des de l'escriptura automàtica fins a una cosa que m'agrada molt i que no he descobert fins ara. El que és clar és que no sóc un "poeta del quotidià". Evidentment, no visc en "unes glaceres que s'esmicolen". Considero la música pura evasió. I darrerament m'he adonat que les lletres s'inspiren en la meva música, així de fàcil. Per a mi, la meva música és altament evocadora –en sóc el pare! [riu]– fins a un punt en què em surten paraules, paisatges, lletres, o em fa riure, etc. M'inspiro en la meva pròpia música, cosa que té un punt endogàmic i inquietant, altrament.
 
- El text el fa patir fins al darrer moment.
 
- De fet, seria molt feliç si em diguessin que no haig d'escriure lletres mai més! Per dintre, en el fons, la meva bèstia és de músic. Jo faria com els King Crimson, faria coses espesses i complexes. Però, un cop accepto amb esportivitat que faig música popular, al final fer lletres és el que trobo més plaent del meu ofici, amb un punt d'onanisme. Quan passo la penitència del paper en blanc i surt una lletra on veus que tot comença a lligar, aleshores gaudeixo molt!
 

Quimi Portet. Foto: Adrià Costa


- Amb això que explica, sembla que no treballi de manera conceptual els discos. Però la sensació, com a escoltador, és una altra. Per exemple, a la segona cançó d'Ós bipolar, diu "desperta el poeta de la hibernació". Hi ha una connexió evident.
 
- Sí, i també surten molt les dones nues! Però això és una cosa que fa el disc tot sol, sense mi. El disc, com que el procés és llarg, fa coses. És el teu inconscient. Sense que intervingui la raó, arribo a llocs on jo no hi volia pas anar, però on el disc m'hi ha portat. També m'agrada molt, com a productor i mesclador dels discs, treure-li la sensació que és un simple recull de cançons, donar-li aspecte de pseudodisc conceptual. I aquesta il·lusió al creo amb les portades o amb les petites réveries... És més divertit que no que sigui conceptual de veritat! Finalment, però, cada disc acaba sent un recull de cançons d'una època concreta.
 
- Les réveries, tres en aquest disc i ja presents a Matem els dimarts i els divendres (2007), li serveixen per crear una sensació atmosfèrica?
 
- I també em permeten posar títols que no sabria on posar. Una cançó que es digui Ford Mustang o Arnold Schwarzenegger m'encanta. No m'atreviria mai a posar-li a una cançó amb lletra!
 
- Per què?
 
- Perquè té un punt de frivolitat que no va amb mi. Jo no sóc mai frívol, sóc humorístic i m'agrada la ironia. Aquestes petites cançons em permeten relaxar-me i ser una mica frívol, i li permeten a l'oient veure alguna cosa de mi que no sigui ordre. 

- Arnold Schwarzenegger no, però Lauren Bacall sí que va ser el títol d'una gran cançó seva. Amb aquella sí que es va atrevir... 

- És que és una cançó molt maca! M'agrada molt i té una lletra que m'encanta. És una cançó d'amor després de l'amor. Estàs tan enamorat que no pots dir més que "Oe oe oe... dies de joia!".
 
- Darrerament, els seus videoclips també són part del conjunt artístic, una mena de performance casolana.
 
- T'ho explicaré tot, ara que ningú ens escolta. Vaig néixer el 1957. Poc després, i perquè la meva mare els escoltava a casa, vaig començar a descobrir la música dels Beatles i la música negra i vaig decidir que jo volia ser allò. Però la música, quan vaig començar, era música i prou. Quan vaig veure la primera imatge en moviment dels Beatles, ja feia anys que s'havien dissolt! Jo vaig començar a ser músic quan no hi havia videoclip, parlem de l'any 1976, més o menys. El videoclip ve després, i ho trobava una part carregosa i avorrida de la feina, sobretot perquè venia després d'haver estat treballant durament en el disc.
 
- I com fa el tomb per convertir-ho en una expressió artística més?
 
- A partir d'un cert moment de la meva vida, decideixo fer uns videoclips que fossin la mínima expressió. El primer, a Rius de Babylon, està fet al menjador amb un trípode i amb l'iMovie. I resulta que aquella mateixa nit el van posar al Telenotícies! Després, a La terra és plana, hi poso el cul d'una noia durant tota la cançó, en un pla seqüencia. Va ser un èxit espaterrant! I així vaig començar. Ara li he trobat el punt: els faig tots al menjador de casa, és l'únic requisit que em poso i em dono dos dies per fer un videoclip. Que consti, però, que no hi ha una voluntat artística o de fer-ho molt bé, tot i que ara ja hi he trobat un cert gustet. Només vull que hi hagi un material disponible per fer la promoció.
 
- Tot plegat, però, ha fet que l'obra de Quimi Portet sigui una de les més riques i interessants del panorama actual.
 
- L'artista té l'obligació de fer veure que sap alguna cosa que els altres no saben. En molts casos és mentida. De fet, moltes vegades en sé menys, perquè sóc music [riu]. Però l'obra d'art té aquest miratge, l'orgull d'haver treballat durant uns mesos perquè les percepcions úniques, personals i intransferibles existeixin i la gent s'hi pugui acostar. M'encanta que la gent senti aquests sons del disc i aquestes lletres, perquè a mi em fa somiar en mons millors, no especialment magnífics o utòpics, perquè hi ha una part trista i melancòlica. Però és la proposta d'un món millor, amb colors brutals, amb un efecte semblant al que buscava la gent amb les drogues psicodèliques.
 
- És com allò que diuen dels poetes: "el poeta veu el que els altres no veiem".
 
- O potser, simplement, l'artista és qui sap explicar-ho. Perquè veure-ho, ho veiem tots. I No tenim cap obligació de compartir-ho amb els altres! El poeta em sembla que és qui té la necessitat de compartir-ho amb els altres per algun motiu. Potser és per la vanitat que dèiem al principi de la conversa, o per buscar parella que, de fet, és la raó per la qual es fan tots els conjunts. L'única diferència entre un poeta o un músic i algú que no ho és, és per la voluntat d'ensenyar les coses als altres. Tothom té paisatges onírics, però potser no els sap mostrar.
 

Quimi Portet. Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

També hauries de llegir
Fa 357 setmanes

Quimi Portet torna a la càrrega amb «Ós Bipolar»

Participació