19
d'abril
del
2016
Actualitzat
a les
20:11h
Patricio Aylwin (Viña del Mar, 1918-Santiago, 2016) ha mort als 97 anys d'edat. Va ser el primer president democràtic de Xile després de la llarga dictadura d’Augusto Pinochet. No li va tocar un temps fàcil. D’un perfil molt diferent al de la majoria de líders polítics d’Amèrica Llatina, gens populista, va encapçalar l’aliança de forces democràtiques que, amb el nom de Concertación, va guanyar les eleccions del 1990.
El dictador havia perdut el plebiscit anterior que li hagués permès continuar en el poder, i es va veure obligat a convocar eleccions lliures. Les pressions internacionals, sobretot dels EUA, i la revolta d’una societat xilena que reclamava la recuperació de les llibertats va concloure en una elecció de gran tensió. Va ser un moment en què els dos Xiles sorgits de la ruptura que va suposar el cop militar es van enfrontar, per primer cop, en un terreny civil. Pinochet ja no es va presentar, però va donar suport a Hernán Büchi, jove tecnòcrata d’imatge amable i eficient. Aylwin va assolir el 55% dels vots.
Va presidir el país durant quatre anys, amb un govern que reunia tota l’oposició democràtica des del seu partit, el Demòcrata Cristià (PDC) als socialistes, radicals i altres petites formacions. Però va haver de conviure amb la Constitució pinochetista, que havia blindat Pinochet com a cap de l’exèrcit. Diuen que Aylwin va quedar sobtat de la primera reunió amb Pinochet. Després de demanar-li la renúncia com a cap de l’exèrcit, l’exdictador li va respondre que la seva continuïtat al capdavant de les forces armades era una garantia d’estabilitat i que impediria que cap sector radicalitzat de la milícia intentés un cop d’estat. Aylwin va quedar astorat de l’astúcia malèvola de Pinochet.
El govern d’Aylwin va durar quatre anys i va reconciliar bona part dels xilens. L’Informe Rettig de denúncia de les violacions dels drets humans va sentenciar moralment la dictadura, mentre que el govern de la Concertación, sense trencar del tot amb l’ortodòxia econòmica heretada del pinochetisme, va donar un gir social que va ajudar molts xilens a sortir de la pobresa.
El seu paper durant el govern de la Unitat Popular
Les pàgines més controvertides de la trajectòria política d’Aylwin són les dels anys setanta. Entre 1970 i 1973, la Unitat Popular, aliança de l’esquerra marxista liderada per Salvador Allende, va governar Xile. Mentre la dreta reaccionària conspirava per derrocar el govern, en el centre polític, el PDC buscava pressionar Allende per impedir la realització del seu programa socialista.
Allende va voler canviar les estructures del país i instaurar una via xilena al socialisme des del respecte a la legalitat. Però amb un 36% dels vots, sense controlar el parlament ni el poder judicial, amb les grans finances i l’Administració Nixon, es va resistir a veure que tan sols un gran acord amb els democristians podia impedir el cop. L’agost de 1973, mentre Santiago era un niu de rumors, Allende i Aylwin van fer un darrer esforç per evitar la guerra civil o el cop militar. Aylwin havia arribat a la presidència del PDC a l’inici de l’estiu, com a candidat de l’ala més dretana dels democristians. L’acord no va ser possible. Allende no volia trencar amb l’ala més radical dels seus, que volien instaurar el més aviat possible un règim revolucionari. Per la seva banda, els dirigents del PDC veien l’ombra d’una dictadura comunista a cada cantonada. En lloc de forjar una aliança reformista de centre-esquerra entre democristians i socialistes, els excessos d’uns i altres van portar a disset anys de règim militar.
Les contradiccions d’Aylwin eren també les de la democràcia cristiana. Va donar suport al cop militar, que per la seva duresa –La Moneda en flames, repressió i assassinats de joves activistes- va esquitxar durant anys la imatge del PDC. Aylwin va ser dels qui més va trigar a marcar distàncies amb Pinochet. Molt abans ho va fer Eduardo Frei, el gran líder carismàtic del partit. A partir de finals dels setanta, Aylwin es va afegir a l’oposició, i va admetre que també ell havia caigut en el mateix error que molts dels dirigents de la Unitat Popular: un excés de retòrica.
Quan finalment el règim es va esquerdar i es van convocar les eleccions de 1990, va quedar clar que només un democristià, i preferentment de l’ala dreta, podia imposar-se al candidat de Pinochet. Com en molts altres instants de la història, més que els herois d’una peça, són els homes de compromís els qui acaben gestionant els esdeveniments. Aylwin- com ara Bachelet, Lagos i abans Frei Ruiz-Tagle, els presidents de la Concertación- van acabar liderant l’aliança de centre esquerra que l’any 1973 no van ser capaços de forjar.
El dictador havia perdut el plebiscit anterior que li hagués permès continuar en el poder, i es va veure obligat a convocar eleccions lliures. Les pressions internacionals, sobretot dels EUA, i la revolta d’una societat xilena que reclamava la recuperació de les llibertats va concloure en una elecció de gran tensió. Va ser un moment en què els dos Xiles sorgits de la ruptura que va suposar el cop militar es van enfrontar, per primer cop, en un terreny civil. Pinochet ja no es va presentar, però va donar suport a Hernán Büchi, jove tecnòcrata d’imatge amable i eficient. Aylwin va assolir el 55% dels vots.
Va presidir el país durant quatre anys, amb un govern que reunia tota l’oposició democràtica des del seu partit, el Demòcrata Cristià (PDC) als socialistes, radicals i altres petites formacions. Però va haver de conviure amb la Constitució pinochetista, que havia blindat Pinochet com a cap de l’exèrcit. Diuen que Aylwin va quedar sobtat de la primera reunió amb Pinochet. Després de demanar-li la renúncia com a cap de l’exèrcit, l’exdictador li va respondre que la seva continuïtat al capdavant de les forces armades era una garantia d’estabilitat i que impediria que cap sector radicalitzat de la milícia intentés un cop d’estat. Aylwin va quedar astorat de l’astúcia malèvola de Pinochet.
El govern d’Aylwin va durar quatre anys i va reconciliar bona part dels xilens. L’Informe Rettig de denúncia de les violacions dels drets humans va sentenciar moralment la dictadura, mentre que el govern de la Concertación, sense trencar del tot amb l’ortodòxia econòmica heretada del pinochetisme, va donar un gir social que va ajudar molts xilens a sortir de la pobresa.
El seu paper durant el govern de la Unitat Popular
Les pàgines més controvertides de la trajectòria política d’Aylwin són les dels anys setanta. Entre 1970 i 1973, la Unitat Popular, aliança de l’esquerra marxista liderada per Salvador Allende, va governar Xile. Mentre la dreta reaccionària conspirava per derrocar el govern, en el centre polític, el PDC buscava pressionar Allende per impedir la realització del seu programa socialista.
Allende va voler canviar les estructures del país i instaurar una via xilena al socialisme des del respecte a la legalitat. Però amb un 36% dels vots, sense controlar el parlament ni el poder judicial, amb les grans finances i l’Administració Nixon, es va resistir a veure que tan sols un gran acord amb els democristians podia impedir el cop. L’agost de 1973, mentre Santiago era un niu de rumors, Allende i Aylwin van fer un darrer esforç per evitar la guerra civil o el cop militar. Aylwin havia arribat a la presidència del PDC a l’inici de l’estiu, com a candidat de l’ala més dretana dels democristians. L’acord no va ser possible. Allende no volia trencar amb l’ala més radical dels seus, que volien instaurar el més aviat possible un règim revolucionari. Per la seva banda, els dirigents del PDC veien l’ombra d’una dictadura comunista a cada cantonada. En lloc de forjar una aliança reformista de centre-esquerra entre democristians i socialistes, els excessos d’uns i altres van portar a disset anys de règim militar.
Les contradiccions d’Aylwin eren també les de la democràcia cristiana. Va donar suport al cop militar, que per la seva duresa –La Moneda en flames, repressió i assassinats de joves activistes- va esquitxar durant anys la imatge del PDC. Aylwin va ser dels qui més va trigar a marcar distàncies amb Pinochet. Molt abans ho va fer Eduardo Frei, el gran líder carismàtic del partit. A partir de finals dels setanta, Aylwin es va afegir a l’oposició, i va admetre que també ell havia caigut en el mateix error que molts dels dirigents de la Unitat Popular: un excés de retòrica.
Quan finalment el règim es va esquerdar i es van convocar les eleccions de 1990, va quedar clar que només un democristià, i preferentment de l’ala dreta, podia imposar-se al candidat de Pinochet. Com en molts altres instants de la història, més que els herois d’una peça, són els homes de compromís els qui acaben gestionant els esdeveniments. Aylwin- com ara Bachelet, Lagos i abans Frei Ruiz-Tagle, els presidents de la Concertación- van acabar liderant l’aliança de centre esquerra que l’any 1973 no van ser capaços de forjar.