Lluís Calvo: «Europa, en part, també és una creació catalano-occitana en origen»

El poeta, narrador i assagista publica "El meridià de París", un assaig sobre la línia imaginària que connecta Catalunya amb una manera d'entendre l'europeisme i el pensament | "Estem molt preocupats per la llengua i no tant pel que estem produint amb aquesta llengua", afirma

Lluís Calvo ha escrit l'assaig «El meridià de París»
Lluís Calvo ha escrit l'assaig «El meridià de París» | Esteve Plantada
19 d'abril del 2016
Actualitzat el 22 d'abril a les 7:41h
"Escriure té a veure amb mesurar i cartografiar", tal com van afirmar Deleuze i Guattari. Explorar coordenades, recórrer un camí, traçar línies. Sorprendre's i sorprendre'ns, tal com ho fa Lluís Calvo (Saragossa, 1963) a El meridià de París (Edicions Poncianes, 2016), un llibre que és una reflexió sobre la història d'una línia imaginària. En uns temps en què el pensament està més devaluat que mai, l'aposta de Calvo és agosarada: de París a Sa Dragonera, difuminant els contorns dels gèneres per fondre'ls en un assaig on la saviesa, el pensament, les idees, la narrativitat i un inconfusible deix poètic il·lumina el lector, sense escapatòria possible. De disseny elegantíssim, el llibre clou amb dues peces brillants: l'epíleg de Francesc Gelonch i un poema de Jaume C. Pons Alorda, ambdues en diàleg amb la grandesa d'un llibre extraordinari.
 
- El meridià de París es presenta com "un assaig a través d'una línia imaginària". Com arriba a escriure'n aquesta història plena de revelacions i coneixement?
 
- L'origen és molt clar: vaig a la Roca de Pelancà i, allà, per la Serra Cavallera just hi passa el meridià de París. Em vaig fixar en uns cartells que hi van posar, on s'explicava que allò era el "meridià verd", una adaptació que van fer els francesos del meridià de París amb la plantació d'arbres al llarg d'uns trams del recorregut. La idea era celebrar l'efemèride de la concepció del meridià i que es veiés físicament aquella traça que tant havia determinat la història i la geopolítica de França. Fa molta gràcia veure les línies. Com al Pol Nord, si fas una passa en una direcció ja te'n vas del traçat. I et preguntes "com deu ser un traçat d'un meridià?" Ha de ser un punt, un mil·límetre, molt ample? No ho sabem! Aleshores vaig pensar que allò del meridià podia ser molt interessant.
 
- I després relliga la ciutat de París amb Catalunya.
 
- Sí, perquè el meridià entra pel Coll d'Ares, passa pel Montseny, per la platja d'Ocata, arriba a Sa Dragonera. I després ja tracem una línia per Algèria, on comença un periple africà, fins a l'Antartida. Passa per damunt nostre. Vaig pensar que estaria molt bé unir determinades coses que van passar en l'aspecte literari, artístic i filosòfic –sobretot a París– amb alguns trets molt europeus de la cultura catalana.
 
- Podríem dir que el meridià és una zona intangible d'un cert europeisme comú. Tenim més a veure amb aquesta línia que amb una línia horitzontal?
 
- Una de les tesis del llibre és que si tracem una línia entre dues ciutats qualsevol del continent europeu hi trobarem una sèrie de conceptes ideològics, artístic i conceptuals que han determinat la idea del poder. Aquest llibre converteix la tipografia, una línia geogràfica, en qüestions intangibles, en idees i pensament. I un segon punt és que estem molt acostumats a què la cultura europea ens vingui a través d'altres països, com l'ull anglosaxó, però ens parem a pensar molt poc en Catalunya com a referent d'aquesta Europa. De fet, Europa neix amb l'imperi germànic, també a França, però en part també és una creació catalano-occitana, sobretot des del punt de vista cultural, només cal pensar en els trobadors, en els seus orígens més remots. Nosaltres participem totalment d'aquests trets europeus! Una figura que no s'ha pensat prou en relació a aquesta cultura europea, com el Comte Arnau, apareix directament relacionada amb el mite de Faust. La primera relació la va fer Josep Maria de Sagarra, de fet. Els catalans ens trobem més en la perifèria, quan hauríem de ser més al centre.
 
- Els catalans som de tradició europeista. Tenim un ADN on l'estructura de comunitat ja ve a ser part d'aquesta idiosincràsia europea.
 

- Exactament, vam ser Marca Hispànica de l'Imperi de Carlemany i a partir d'aquí no hem deixat mai de ser Europa i d'estar-hi connectats. És curiós com al segle XVIII i XIX, els alemanys baixaven cap a Itàlia, que per a ells era la font de la cultura. Algú feia viatges cap a la península Ibèrica, que sempre els resultava molt xocant. L'arrel clàssica anava cap al Sud i ara sembla que nosaltres ens hem d'emmirallar sempre cap a al Nord.
 
- Per què fer un assaig avui que sembla que l'escapisme és més necessari que mai i que està de moda la ficció? És una aposta contundent.
 
- Cada gènere et constreny, vulguis o no, a una dicció i a una tècnica. A mi, el que m'agrada, de fet, és barrejar gèneres. En aquest assaig hi ha molta poesia i també hi ha elements que el fan molt narratiu, sobretot al principi. D'altres més assagístics i antropològics, com l'episodi de la Roca Village. D'altres de crítica literària, quan parlo del Comte Arnau, on em centro molt en Maragall, Sagarra i Anicet de Pagès. Pel que fa a l'assaig, a mi em sembla absolutament necessari que n'hi hagi. L'escapisme i la ficció no em sembla dolent per se, però quan es posa de paradigma del què has de ser el model literari i el de la societat, em sembla nefast. Un país que renega de l'assaig com el nostre, s'ho ha de plantejar. Som un país molt preocupat per la llengua i aquests dies ho estem veient, ens preocupa molt el nivell oral. Però, i la producció literària que estem fent, amb la manca de crítics i professors universitaris que es dediquin a la literatura? Ara estem molt preocupats per la llengua i no tant pel que estem produint amb aquesta llengua. Ara que parlem d'Europa, hem d'apostar per tenir un assaig que sigui molt potent.
 
- Per què hem arribat a aquesta situació amb l'assaig, a Catalunya?
 
- A l'època medieval vam tenir uns dels filòsofs més importants de la història de la humanitat, Ramon Llull. Curiós que en parlem ara en aquests termes, del tema, havent tingut nosaltres aquesta figura. Jo crec que tot això arrenca de Torras i Bages, com moltes altres coses en aquest país: la lluita entre modernistes i torresibagesistes, entre catalanisme i carlisme... Sempre hem estat en aquestes històries. A Torras i Bages, el que era el pensament agosarat, lliure i romàntic, el connectava amb les boires germàniques i li feia molta por.
 
- Posteriorment, el Noucentisme acaba de bandejar la proposta del Modernisme, estigmatitzant-la pràcticament fins als nostres dies.

 
- Allò era un pensament burgès, en bona part. Al Comte Arnau de Maragall ja es veu. Maragall anava tan lluny amb els seus escrits, que el Maragall burgès s'espantava! El Noucentisme, d'altra banda, ha creat un dels assagistes més formidables, Eugeni d'Ors, un paio bastant obert a l'avantguarda –almenys al cubisme, on hi veia un ordre. Això també és paradoxal. I els periodistes, que en aquell moment eren molt bons escriptors, com Gaziel o Xammar, i ara... . A partir d'un cert moment i per necessitat, amb el franquisme ens comencem a especialitzar en l'assaig polític i de resistència. I actualment, en un assaig molt destinat a reflexionar sobre què som els catalans i què és Catalunya, i això ocupa molt espai a les llibreries. Però sense assaig, ens oblidem d'on venim i, especialment, del què està passant a Europa. A Catalunya, la majoria de filòsofs dormiten.
 
- Greenwich venç París l'any 1884. El llibre, en part és la vivificació de "la curiositat, la relíquia, el record".

 
- El llibre és un exercici tècnic al servei del pensament: hi ha una línia, doncs anem a veure quins trets apareixen en aquesta línia que pensi que són rellevants i que relligui Catalunya amb el pensament europeu.
 
- Això implica figures com Francesc d'Aragó, personatge clau del traçat de la línia del meridià, que explica que va acabar sent "un projectil mortífer".
 
- Ep, això és un spoiler! Hi ha un monument a París on només en resta el monòlit. El bust no hi és, perquè era de bronze i els nazis el van agafar per fondre'l i fer-ne bales de canó.
 
- Resulta molt interessant veure com no és possible traçar la línia recta del meridià: "S'imposa la ziga-zaga, l'el·lipsi, la marrada". El llibre sembla que també teoritzi sobre l'escriptura.
 
- Una idea molt important del llibre són els connectors, una cosa et va portant a l'altra. No acabaries mai d'escriure el llibre. He de deixar temes i aspectes, perquè si no, aquesta obra hagués tingut cent volums! Són tan interessants les connexions entre personatges, pensaments, idees i art, que s'imposa el fet de delimitar. Buscava la depuració. En segon lloc, la marrada, un al·legat d'escapar de les línies rectes. És a dir, el meridià és una cosa xocant si el veiem a París des de l'aire: els jardins del Luxemburg, l'Observatori, el Louvre, una línia impressionant. I no sabem sé si va ser primer el meridià o els línies del poder.
 
- El llibre també té molta consciència social, sobretot en com confonem l'espai de relació entre persones amb el purament comercial, o aquests excursos caòtics que són els barris de la perifèria.
 
- Evidentment, als barris obrers aquestes línies de poder no existien, són un munt de carrerons bastant caòtics. I al llibre no me n'oblido, de la perifèria de París. La tesi és fugir d'aquestes línies rectes i escapar, perquè les línies són els eixos del poder.
 
- "Escriure té a veure amb mesurar i cartografiar", diuen Deleuze i Guattari. Més endavant, també afirma que "la poesia és una carta nàutica".
 
- Hi ha una sèrie de coordenades que et guien durant un moment. A mi el que m'interessa és que cada lector faci un trajecte personal. No vull distreure'l. Evidentment, vull que s'ho passi bé, però si em maleeix i pateix vol dir que està creixent i que està aprenent coses. El llibre és ple de pistes.
 
- Diu que "no es pot entendre Catalunya sense passar per París" i Víctor Hugo afirmà que "els qui odien París, odien la vida, la transformació, el renaixement". També hi ha, en aquesta part, la relació que el llibre estableix entre Godard i Horaci.
 
- Això sorgeix a partir de la pel·lícula Bande à part (1964) de Jean-Luc Godard. El meridià passa pel mig del Louvre i em va venir al cap l'escena on els personatges corren i paren just davant d'El jurament dels Horacis, de Jacques-Louis David, que ens connecta amb una idea de jurament a les pròpies idees, al poder, que ha de passar per damunt de la dissidència.
 
- També es mostra contundent quan relaciona les revolucions amb l'horror, partint de Marat i Robespierre.
 
- Hi ha una reflexió doble, en l'assaig. D'una banda, la que ha predominat i que ha assegurat que la Revolució Francesa va ser un horror i no ha portat res de bo. De l'altra, el que dic és "atenció: molts dels drets que tenim ara provenen d'aquella revolució". Aquest llegat és part de la nostra història, allò es va fer amb un anhel de llibertats democràtiques. No es pot dir que havien de caure caps perquè tinguéssim democràcies, ni tampoc podem dir que allò eren criminals i res més. Darrere de tot això hi havia un ferment filosòfic. I d'aquí la importància de l'assaig i del pensament. Ara que som en temps de retallades de drets i llibertats, el que estem retallant, en realitat, és el cap de tota aquella gent que va lluitar.
 

Lluís Calvo, al seu estudi Foto: Esteve Plantada


- Passem a "El món com a judici final", amb Concas, Orlhac i Crespin de Naucèla.
 
- Cada dia estic més convençut que Occitània és la nostra pàtria, tal com deia Glaziel. A Muret es va perdre una oportunitat extraordinària.
 
- Al capítol hi apareix el camí de Sant Jaume, el martirologi, l'heretgia, el càtars i conceptes com Déu i pàtria. És la part més mística?

 
- Hi ha molt de suc, aquí. Els cristians passen de màrtirs a tenir una església hegemònica. M'interessava veure com a partir d'un cert moment es comencen a perseguir totes les heretgies, com el catarisme, que tenia un ideal de purificació i camí personal molt perillós, sobretot pels francesos. En aquest capítol també hi ha coses casuals. El meridià passa molt a prop de Concas, i jo vaig quedar meravellat d'aquesta zona. Si no hagués fet prèviament tots aquests viatges, crec que tindria un gran buit respecte a Occitània, però hi parlo perquè hi és i perquè em fascina l'obra de Pierre Soulages. I considero que hem de tornar a parlar d'esperit, perquè si no, estem empobrint-nos com a éssers humans.
 
- Anem a "La línia de la memòria", on apareix Vilafranca, Prats de Molló i Coll d'Ares. Parla del canal creatiu de Verdaguer, amb el Canigó, que realment és un canal físic. I també dels fugitius que passaren la frontera i la França que tenia por de qui la creuava.
 
- Quan escrivia tenia el temor que tot això fossin coses molt conegudes. Però em vaig adonar que no, que no tothom ha llegit els testimonis de l'exili. I sempre és molt necessari recordar com va anar tot plegat. La idea central d'aquest eix és la història vista des del punt de vista dels perdedors. En el cas dels perdedors de la guerra civil, i especialment en el cas dels catalans, que van patir també la invasió i els atacs i les fortificacions que va construir Sébastien Le Preste de Vauban a la Catalunya Nord. Dos fets tan dissemblants tenen molts punts de contacte gràcies a aquest meridià. En el cas dels refugiats de la Guerra Civil, gràcies als testimonis d'escriptors que van passar el Coll d'Ares i amb la duresa de passar aquella frontera i anant cap a França, tot deixant les armes a la ratlla, baixant cap a Prats de Molló ferits, malalts i amb nens.
 
- Abans es referia a la construcció d'una llibertat democràtica, cosa que contrasta amb la França que "no volia maldecaps" i temia el trànsit de refugiats a la frontera.
 
- El seu cas és digne d'estudi. Sempre han tingut unes forces que han estat molt a l'avantguarda dels moviments socials i les llibertats, amb el maig del 68, la revolució francesa o la Comuna de París, i després també unes forces molt reaccionàries i que actualment estem veient. La gran por en aquell temps, quan van veure venir tota aquella marea de refugiats –un cicle que ara s'està repetint de nou–, el pànic era per l'anarquisme i el comunisme, fins al punt que van pactar amb el nazisme.
 
- Ara veiem la mateixa por com un dels grans arguments per no deixar passar refugiats: "poden ser terroristes", diuen.
 
- Això és posar el focus en la direcció equivocada. És a dir, en el cas dels refugiats espanyols es va posar el focus en ells, en els qui fugien de l'horror, però no pas en els qui van crear una dictadura feixista. I ara, de la mateixa manera amb tot el desgavell que s'està creant a l'Orient Pròxim.
 
- El proper capítol el situa al Pirineu, amb l'aparició de Joan Ponç i el mite del Comte Arnau. De fet, Joan Ponç considerava que el Pirineu és el quilòmetre zero de l'univers.
 
- I jo també ho considero! Tothom amb una mica de seny ho creu . Deia Maragall que hi ha una nació pirinenca, i talment és així. Si vas des del País Basc fins al Cap de Creus ets a casa sempre! Aquí es donen dues casualitats més que em van permetre escriure l'assaig. A La Roca de Pelancà és on hi ha la tomba de Joan Ponç. Vaig anar a parar a allà una mica per casualitat, al mateix poble que va fascinar Ponç i per on hi passa el meridià. Era inevitable parlar de Ponç, amb una connexió evident amb el Comte Arnau.
 
- Un mite, el del Comte Arnau, que connecta amb Faust germànic.
 
- El Comte Arnau és un dels grans mites catalans. Seria la part de la nostra rauxa, allò que fa espantar els Noucentistes. És una barreja entre modernista i romàntic.
 
- El que encarna aquest mite és la "voluntat de domini i immortalitat".
 
- La diferència principal entre Faust i Arnau és que el comte vol un domini, però no sap ben bé què vol dominar. Sobretot, vol dominar les ànsies de vida, i això provoca que tot el que s'interposi en el seu camí ha de ser eliminat. En canvi, Faust, a través de Mefistòfil, és un calculador, vol conquerir la natura, és el precursor de la societat capitalista. La qüestió és com un ésser com Faust, que també provoca crims, obté la redempció. En canvi, Arnau, no té redempció possible, es passa la vida vagant, amb els seus cavalls i els gossos bordant. És una mena de precursor dels bandolers.
 
- El capítol de La Roca i l'AP7 introdueix conceptes com "infrarealitat", "suprarealitat" o simulacre de realitat, tot posant el focus en l'home postmodern i en la societat que deixa les relacions humanes per les crematístiques.
 
- Possiblement, la Roca Village va néixer de la imitació del centre d'una ciutat qualsevol. però, en el fons, és ben al revés: els centres comercials han acabat imitant la Roca Village i convertint-se en una desfilada de franquícies i de botigues que són idèntiques a tots els centres. És una uniformització molt preocupant. El mercat, abans, no només era un lloc de transaccions comercials, sinó també una àgora cultural de trobada, d'intercanvi, de descobertes, on es cantava i es ballava.
 
- L'AP-7 és una gran línia recta, de trànsit, on no es pot fer marrada de cap manera.
 
- L'AP-7 és una d'aquestes línies uniformes que hi ha arreu del món, on no distingeixes el paisatge i on ens van informant a través de cartells. La circulació sembla molt lliure, però cada moviment que hi ha a l'autopista està filmat i controlat. I no vas on vols, perquè els fluxos estan dirigits per la pròpia autopista.
 
- El capítol acaba amb una fugida, entre matolls i esgarrinxades.
 
- I amb el desig d'anar a experimentar l'espai "que rau més enllà".
 
- El darrer capítol passa per Ocata i Sa Dragonera, i apareix una de les grans frases del llibre: "Europa es basteix sobre les ruïnes dels seus errors".
 
- És un resum del llibre. Si volem construir Europa, hem de tornar a la idea de llibertat, de drets de l'ésser humà. Si no, la línia que uneix els ciutadans i les aspiracions d'una vida millor s'enfonsaran al mar, com un vaixell a la deriva. Això ho va veure molt clar Apel·les Mestres, que defensa la civilització, la cultura i la dignitat humana enfront de la barbàrie. La decadència que vivim ve perquè hem oblidat els valors fonamentals que han de sustentar Europa i una civilització.
 
- L'any vinent es compleixen trenta anys dels seu debut amb Veïnatge d'hores, el llibre que va guanyar el Premi Amadeu Oller. Què en queda d'aquell Lluís Calvo?

 
- Roman intacta la voluntat d'escriure poesia i de treballar la paraula i d'investigar el món a través dels poemes. El que han canviat són les coses que he viscut, l'aprenentatge del temps, han anat variant els tons, els registres, les maneres d'expressar-me.
 
- Com ha viscut l'evolució de la pròpia veu poètica?
 
- De moltes maneres. De vegades ha estat com un camp de batalla, d'altres com una sorpresa o un descobriment. En els temps que corren, no és fàcil escriure poesia. Quan compleixes trenta anys d'escriptura, veus que hi ha hagut de tot, i que, sobretot, cal una constància de ferro. És un combat contra tu mateix, contra el teu conformisme, les teves pròpies limitacions, on sempre cal superar el llindar del què has escrit. I també és una batalla contra tot el món literari, que és molt complex.
 
- En tots aquests anys, també ha canviat molt la manera com els poetes diuen la seva pròpia poesia.
 

- Jo he començat a gaudir de recitar farà uns anys. Al principi no ho feia habitualment, ni tampoc en gaudia. Abans no hi havia un circuit ni tants locals com hi ha ara, i també s'hi afegia que hi havia un món literari molt tancat. Sortir a recitar o deixar-se veure era com fer un 8.000 i sense oxigen.
 
- Ara es troba molt proper a la generació d'autors més joves.
 
- Sí, i m'identifico amb molts d'ells, sobretot per la quantitat d'influències heterogènies que tenen, una cosa que jo he tingut sempre i que abans no s'entenia. Crec que el fet de venir d'una família i un entorn gens intel·lectual és el que va provocar que les meves influències fossin variadíssimes, amb molts inputs i estímuls. Havia de buscar referents en qualsevol lloc: en un còmic, en una cançó d'AC/DC, etc.

- De quina obra se sent més satisfet quan mira enrere?

- Els escriptors som màquines d'interpretar la realitat i sempre l'interpretem des del present que estem vivint. Evidentment, em sento molt proper del més nou. Però sí que és cert que m'he identificat molt amb determinats llibres, com Al ras, Estiula, Selvàtica o Talismà, que és inèdit encara i sortirà a LaBreu a principis de 2017. També la novel·la L'endemà de tot. I dels meus assaigs, estic molt content de tots tres. El primer va ser una revelació, Les interpretacions (2006), que va fer que molta gent em conegués a partir de la seva publicació.
 

Lluís Calvo, al seu estudi Foto: Esteve Plantada