literatura catalana

El brutal debut narratiu de Joan Duran

L’editorial mallorquina AdiA Edicions publica el bateig de foc narratiu de l'autor amb "Eva Túrmix Ginebra", una novel·la construïda a partir d’una història real

per Jaume C. Pons Alorda , 15 d'abril de 2016 a les 18:24 |
Joan Duran debuta en la novel·la amb «Eva Túrmix Ginebra» | Joana Fort
Aquesta informació es va publicar originalment el 15 d'abril de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Sitges no és només un nucli d’ànima dionisíaca, de furor estival, és també un dels racons més actius dels Països Catalans gràcies a la seva capacitat per reinventar-se a partir de celebracions espasmòdiques, festivals multitudinaris i esdeveniments clau que van des del Gran Carnaval fins al Festival de Cinema Internacional de Catalunya, passant per la Festa de la Poesia. Però també s’erigeix, no podia ser de cap altra manera, com un dels pilars clau de l’escriptura gràcies a un bon grapat d’autors que han sabut convertir-la en un bastió de llibertat i de potència, com si art i vida seguissin demostrant que són inseparables.
 

Un dels autors més representatius d’aquesta terra d’eufòries és Joan Duran (Sitges, 1978), que aconsegueix aglutinar part d’aquest mapa emocional i moral en la seva primera novel·la, Eva Túrmix Ginebra (AdiA Edicions, 2016), un dels plats més forts d’aquesta propera diada de Sant Jordi, plena de novetats que captaran mirades atentes. El resultat és el que esperàvem d’una ploma sàvia i treballadora com la de Duran, que s’ha anat esmolant al llarg de la publicació de múltiples llibres i sota l’atent reconeixement d’una nombrosa quantitat de premis literaris: una primera novel·la, sí, però en cap cas la novel·la d’un principiant.
 

Eva Túrmix Ginebra és un bateig de foc indubtable i triomfal que es presentarà per primer cop d’aquí a una setmana, dijous 21 d’abril, a la discoteca New Ricky’s de Sitges a partir de dos quarts de vuit del vespre. Comptarà amb la participació de l’autor, que llegirà alguns fragments; dels reconeguts escriptors Xavier Gimeno i Sebastià Portell, que el comentaran; i del músic Òscar Ferret, que interpretarà algunes de les melodies més emblemàtiques dels anys 70 per recrear la banda sonora del volum.
 

AdiA Edicions segueix arriscant-se
 
Sota el lideratge del poeta i editor Pau Vadell i Vallbona, AdiA Edicions està vivint un esclat explosiu de títols. En poques setmanes de diferència, s’han publicat el nou llibre de relats d’una figura llegendària com Antoni Serra, Viatge; els reculls de poemes Sang barata d’Eduard Sanahuja, Irrealitats d’Alexandre Planas, Sense treva de Begonya Pozo, L’illa dels arbres vençuts de Joan Pons o Arnes de Pau Sif; i ara Eva Túrmix Ginebra, la primera aventura narrativa de Joan Duran, un dels autors més importants de l’actualitat i que fins ara s’havia dedicat al conreu quasi exclusiu de la poesia, tot i que també havia jugat amb altres disciplines com l’òpera i el teatre. Per tant ens trobem davant d’una veritable onada de llibres, però sobretot davant de tota una opera prima explosiva que haurà de tenir-se més que en consideració.
 
La col·lecció “La llimona verda”, on s’emmarca l’edició d’Eva Túrmix Ginebra, ja ha aconseguit dues obres d’èxit com el primerenc Maracaibo de Sebastià Portell i el posterior El traductor de Jovi Lozano, guardonada amb Premi Vila de Lloseta de Narrativa. Si volem conèixer l’editorial que vindrà a continuar la línia de catàleg que en el seu moment va explorar Quaderns Crema a través de les seves línies tradicionals, cosmopolites i descarades, no hem de perdre el temps, ja que la col·lecció “la llimona verda” està destinada a seguir desenvolupant aquest llegat que combina el caràcter més pop amb l’escriptura més radical i atrevida. Si llegiu L’estil Quaderns Crema (Quaderns Crema, 2010) de Julià Guillamon ho entendre de forma immediata.
 
Eva Túrmix Ginebra de Joan Duran és una sonora aposta en prosa per a aquests dies de caos, descontrol i molts de llibres: un viatge psicotròpic, líric, radical i, sobretot, provocatiu que aclapararà qui el llegeixi de sensacions, però també de fulgors. Molts lectors estaven esperant aquest llibre i no ho sabien fins ara.
 
Inspirada en una història real
 
 

Una foto promocional del darrer llibre de Joan Duran Foto: Cristian López Ferré

El caso de las violetas de Sitges” dóna nom a una anècdota autèntica, la que parla de la detenció d’una sèrie de transvestits durant una nit d’excessos de l’any 1973 al local de Los Tarantos, i aquesta és precisament l’espurna primordial que incendia el que acabarà essent el cor del text de Joan Duran. A través d’aquest relat de veus esgargamellades, que es pot entendre com un collage d’imatges viscerals, els lectors podem ser capaços de recórrer l’espai de Sitges, i els seus laberints de memòria, com el d’un món de llibertat plena i desimbolta. Dins dels límits d’aquesta recreació literària que aconsegueix Duran, contemplem primer amb frenesí i després amb estupefacció com una sèrie de personatges desafien les convencions de l’època i desfermen les cadenes morals d’un temps que, desgraciadament, encara té molt de permanència avui en dia.
 
Per això el relat té una forta càrrega de present que s’emmiralla en el passat: assistim a una fantasmagoria, a una invasió preeminent de la nostàlgia dins de les veus dels protagonistes, que s’enfronten per tal de referir els esdeveniments que varen tenir lloc durant una nit fatídica i uns jorns interminables. No és mera autoficció: va molt més enllà i la supera. I és que David Foster Wallace va deixar dit, i escrit, que totes les històries d’amor són històries de fantasmes, possiblement una lliçó que va extreure de la novel·lista australiana Christina Stead, responsable segurament d’un dels llibres més escandalosos que mai s’hagin escrit com The Man Who Loved Children (1940). Podem anar una mica més enllà d’aquesta declaració, i no equivocar-nos si assegurem convençudament que, en el fons, totes les històries, i per tant totes les novel·les també s’inclouen dins d’aquesta categoria, sempre són històries de fantasmes. Sí, una novel·la també es pot entendre com un intent eternament fracassat de mirar enrere per trobar conhort. En realitat només ens capacita per visualitzar, amb més precisió, escenaris d’intempèrie. Així els protagonistes centrals d’Eva Túrmix Ginebra intenten mirar enrere sense vergonya. El seu intent suïcida només porta cap a una desfeta integral, i això ja basta per esdevenir la perfecta excusa d’una novel·la escrita amb esperit de disconformitat.
 
Perquè Joan Duran no és amable amb les seves criatures, ni tampoc condescendent: les mostra nues i crues seguint l’exemple de Pier Paolo Pasolini, potser un dels creadors més responsables de la història, perquè volia ser capaç de donar acollida, dins de les seves complexes cosmogonies, als més desafortunats, als desheretats de la terra, tot filant amb la tradició mediterrània dels bergants, dels déus, dels narradors i dels viatgers. És així com Joan Duran també duu a terme un acte de civisme: regala veu i ratlles a aquells que fins llavors havien estat silenciats, no en un exercici de memòria històrica sinó simplement en un apogeu de dignitat humana. El resultat no s’ha d’entendre només com una defensa, sinó també com la construcció minuciosa d’un temple de paraules allà on es debaten alguns dels grans temes que han caracteritzat la literatura. Per això no és estrany que el llibre vingui marcant cites, coordenades d’uns autors i d’unes altres veus que ens permeten descobrir les inclemències que han patit els més desgraciats, des de John Lennon fins a Salvat Papasseit, passant per Maria Mercè Marçal, Mercè Rodoreda o Paul Valéry.  
 
L’Escola de les Carns
 
Eva Túrmix Ginebra té forma de cuc intestinal: si intentem resseguir la seva trama, les subtrames, els punts de gir, els conflictes principal i secundaris, veurem que no estem parlant de res que s’assembli a un familiar ordre cronològic, el seguit d’espines que configuren la medul·la de l’obra són més aviat morals. Aquest insecte llefiscós ens recorda l’esperit indomable d’un altre autor que s’ha enfonsat en el fang primordial dels inferns del viscut talment Jordi Cussà, responsable de dues novel·les ja mítiques com Cavalls salvatges (Columna, 2000) i Formentera Lady (LaBreu, 2015), actualment candidata al Premi Crexells com a millor novel·la publicada l’any passat. Si Cussà feia servir intel·ligentment, i sense misericòrdia de cap mena, un joc de miralls talment el que havia fet servir Geoffrey Chaucer amb Els contes de Canterbury, històries dintre d’històries dintre de més històries, Joan Duran duu a terme una operació semblant en què els correlats són la culpa, el pur impacte o símbols marítims que fan viatjar la consciència a l’instant de perill.  
 
Sens dubte, l’escriptura de Joan Duran és refulgent, en el sentit que dóna una importància cabdal a tots els registres de la llum, absolutament bàsica per entendre la novel·la. En aquest sentit, el que llegim ens fa pensar en la primera novel·la de Blai Bonet, El mar, obra singular en què es repeteix insistentment el camp semàntic al voltant de la paraula “lluor”, o sigui, lluentor extrema, quasi de clarividència mística. Però no una mística desarrelada del cos: tant El mar de Blai Bonet com Eva Túrmix Ginebra de Joan Duran són dues obres de carn lluminosa. La influència del Mestre de l’Escola de la Pell de Santanyí, com és Blai Bonet, és clara dins del primer artefacte en prosa de Joan Duran, que fica en focus tota la seva saviesa a l’hora de fer versos per crear un llenguatge elaborat, contundent, sobretot visionari en la gran majoria d’ocasions. De fet, recentment Club Editor ha recuperat una altra de les obres seminals de Blai Bonet com Judes i la primavera en una edició, a cura de Nicolau Dols, fins ara mai vista per culpa de la censura: ara Joan Duran i Blai Bonet coincideixen en el mercat editorial en un encontre que segurament no té res de casual però sí molt de feliç afinitat.
 
Però que ningú no s’enganyi. Eva Túrmix Ginebra no és una novel·la de poeta, tot i que si ho fos tampoc no passaria res: com si es considerés un crim! Ben igual que altres narradors talment Lucia Pietrelli, amb Cadenes (Edicions 62, Premi Joanot Martorell), o Josep Maria Pagès amb Blat (Empúries, Premi Just M. Casero), ambdues de recent aparició per demostrar que la narrativa catalana es troba en un excel·lent moment, Joan Duran s’arrisca i no ens presenta una novel·la senzilla, no ens enganyem. Cada frase s’arrapa a la profunditat i demana una intrínseca participació del lector, que no hauria de ser altra missió que la de la literatura feta sense traves i sense concessions, la resta és escriptura xarona més o menys vistosa.
 
Eva Túrmix Ginebra és una obra granítica en certs moments, amb gloriós pes de pedra picada, perquè neix de l’impuls d’una escriptura seràfica i, en ocasions, infectada d’oradura. Un concert d’epifanies, l’explicitació d’un crim callat durant dècades, una història rocambolesca i delirant, una novel·la ambiciosa, diferent, barroca en el millor sentit i, per a gust de paladars desafiants, ultrasensual.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació