11
d'abril
del
2016
Actualitzat
el
14
d'abril
a les
21:48h
Era l'any 2009 que Manel esclatava, convertint-se en un fenomen que, set anys després, encara no ha passat de moda. D'idees clares i pas ferm, tot just acaben de presentar el seu quart disc, Jo competeixo (Warner / DiscMedi, 2016), una col·lecció de cançons on experimenten amb l'electrònica, passant per mites de la música ballable dels noranta, per la gosadia del flirteig caribeny, pel túrmix lúdic i atrevit dels Talking Heads i acostant-se, més que mai, a una sonoritat rotundament pop. Un viatge amb segell propi i que els porta a tastar noves coses, amb la passió de no avorrir-se i de no avorrir el públic. Potser aquesta és la clau de l'èxit: fan el que volen, de la manera com ho volen, perquè així ho senten, sense afectacions ni falses modèsties. Han vingut a jugar i i s'han guanyat, a pols, el dret a fer-ho.
- A Els millors professorseuropeus van agafar un vers d'una cançó; al segon disc, un vers de Shakespeare de l'obra Molt soroll per no res; al tercer, una frase que va fer famosa la veu de Constantino Romero a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics del 92 (Atletes, baixin de l'escenari). Amb Jo competeixo, agafen el títol de la darrera cançó del disc.
- Arnau Vallbé: Va ser una de les primeres idees que va sortir a l'hora de posar nom al disc. Tenia, també, alguns arguments a favor, com per exemple que encara no ho havíem fet mai, això d'agafar el nom d'una cançó. O que era un títol curt i que sonava prou contundent.
- Roger Padilla: Posar títol a un disc costa molt. Als altres discos era un "marron" d'última hora, excepte al segon, que el teníem molt clar perquè era una idea que venia d'abans. Però tampoc busquem que reuneixi un concepte molt clar.
- Guillem Gisbert: De fet, el títol és clau fins a un cert punt. Un cop en trobes un amb el qual estàs més o menys còmode, la pròpia repetició fa que aquella frase sigui el concepte del disc... I, en el fons, és una mica igual.
- El grup ha evolucionat molt, fugint de modes o estereotips. Quan van començar es portaven molt alguns elements musicals com el carilló, l'ukelele o la melòdica... Unes sonoritats que Manel usa i abandona, com si res i sense fer-ne cap bandera. Era una voluntat conscient d'evolucionar i d'evitar acabar sent una paròdia del propi grup?
- Guillem: Sempre hem buscat el canvi, aquell lloc on ens sentíssim més còmodes i que no fos una repetició de nosaltres mateixos. En el moment en què vam treballar el segon disc, ja vam veure que no calia posar ukelele. No té més reflexions: ja hem fet servir l'ukelele i ens ve de gust fer una altra cosa, ens ve de gust treballar amb altres sonoritats i instruments. Quan ho fèiem, però, no teníem la sensació que allò fos producte d'un temps concret. Era una cosa que ens venia de gust i no crèiem que fóssim dins d'una espiral "de moda".
- Arnau: Amb aquest disc, pot passar que també arribi un dia en què diguem "com vam poder caure tant en la moda d'aquell moment?". Qui sap...
- Guillem: El més bèstia d'això de les modes és que no és una cosa intel·lectual. No és que algú ens digui què ens ha d'agradar, és que ho estàs escoltant i t'agrada molt, així, de sobte. I moltes vegades penses "estic gaudint d'això al màxim... i és una cosa que fa deu anys no m'hagués escoltat de cap de les maneres!".
- Una mica com aquesta dèria pels 80 que hi ha hagut en els darrers temps. Si ens ho haguessin dit aleshores, no ens ho haguéssim cregut...
- Guillem: El que ha passat amb els 80 en la nostra generació és raríssim, ha estat la primera vegada en què ens hem adonat del pèndol de la moda de manera tan flagrant. És curiós, perquè els 80, a nivell artístic i estètic, van ser un acudit.
- Lluny de modes passatgeres i d'èxit fàcil, quin és el secret de sonar sempre fresc i, al mateix temps, sempre sonar a Manel?
- Roger: Sempre sonem a Manel perquè som nosaltres quatre i treballem d'una manera similar des del principi. Tot i que evolucionem i busquem nous racons, no ens forcem a fer res si allò ens grinyola o no ens sentim còmodes.
- Arnau: Sabem el secret de l'èxit. Però només el direm a canvi de molts diners.
- L'èxit és un intangible, però molta gent coincideix en el fet que Manel té la capacitat d'emocionar, sigui quin sigui el tema, el motiu o la incursió sonora que es proposi. Aquesta capacitat de connexió amb la gent és el gran capital del grup?
- Guillem: Al final, nosaltres ens dediquem a intentar optimitzar al màxim l'emoció que conté una cançó. Treballant amb aquesta matèria primera ens hem adonat de coses molt bèsties: la mateixa lletra i la mateixa melodia, amb un arranjament o un altre pot tenir un significat absolutament diferent. Un arranjament pot convertir una lletra en irònica o excessivament seriosa, i això només canviant el tempo 5 b.m.p., que és molt poc apreciable! Un detall així canvia l'emoció de la cançó. I es tracta de trobar la millor recepta perquè l'emoció d'aquella cançó sigui la bona. També és cert que és molt difícil agafar perspectiva quan hi treballes. Hi ha cançons que, amb el pas dels anys, les escoltem i diem "bah!, ens vam equivocar", i ara això ho faríem així o d'aquella altra manera.
- Martí Maymó: També hi ha cançons que evolucionen en directe, a mesura que les anem tocant. Canvien totalment, ni que sigui per haver incrementat el beat per minuts o per uns arranjaments nous.
- Guillem: Val a dir que un 50% de les cançons que accelerem en directe són accelerades en contra de la nostra voluntat.
- Justament, un dels fets que distingeix Manel des dels inicis és el directe. L'any 2009, el boca-orella va fer que fossin el grup que s'havia de veure. Set anys després, el directe s'ha convertit en l'única opció per poder viure de la música?
- Roger: Si parlem d'ingressos, els concerts és l'únic amb què comptem de debò. Les vendes són un petit plus amb les quals no podríem viure.
- La indústria musical s'està redefinint. Té vida el disc com a concepte estètic que agrupa unes cançons concretes?
- Guillem: Quan vam començar era l'època més bèstia del Megaupload. Llavors, el major problema de la indústria discogràfica era la pirateria. Ara mateix, però, els streamings legals són l'aniquilació absoluta del format. La gent ja no compra discos, i no perquè siguin uns malvats que se'ls descarreguen il·legalment, sinó perquè ja tenen una opció legal que els va molt millor.
- El canvi de paradigma és imprevisible, però sembla que el format físic té els dies comptats.
- Arnau: El CD serà un fetitxe, de la mateixa manera que ara ho és el vinil.
- El vinil, però, té una mística que no té el CD.
- Roger: Potser tornarà a tenir gràcia i serà considerat una cosa vintage, qui sap.
- Guillem: Som en un moment de convivència estranya entre dos mons. La redefinició del concepte de CD acabarà afectant la manera que tenim d'entendre una col·lecció de cançons. Ara ens sona molt obvi el fet de recollir-ne entre 8 o 12 en un disc, i que aquest tingui una durada aproximada de 40 o 60 minuts. Però això és una convenció com qualsevol altra, que té a veure amb la industria musical del segle XX.
Arnau Vallvé, Martí Maymó, Guillem Gisbert i Roger Padilla, components de Manel Foto: Adrià Costa
Lletres "impressionistes" per un disc "menys cerebral"
- Pel que fa a les lletres, abans explicaven més històries i ara s'han anat tornant més abstractes i simbòlics.
- Guillem: Hi ha un part d'escriptura que comença ja amb la voluntat de ser més travada, en el sentit que sents la necessitat que una frase sigui dins del seu context: que la frase 1 justifiqui la frase 2, i així successivament. En aquest disc, podríem dir que hi ha més salts en la manera d'escriure. És més impressionista i no cal que tot estigui tan ben travat. En alguns casos, la lletra és més "de panxa" i menys cerebral.
- La cançó Jo competeixo sembla un relat d'autoficció, molt connectada a la literatura que es fa avui en dia.
- Guillem: En el pop és molt habitual la primera persona referida a qui canta. Al final, Jo competeixo és un exercici d'estil sobre la competitivitat. Ens va interessar agafar aquest personatge, vam començar a estirar-ne el fil i, per alguna raó, vam trobar que el tema podia ser molt sucós i que ens permetia anar-nos-en per les branques. Però no crec que sigui una cançó que tingui relació amb la literatura que es fa avui, en tot cas no era la intenció.
- Com va sortir el rapejat que hi ha a la cançó?
- Guillem: Forma part d'una manera de cantar que va molt associada a aquest cervell descavalcat que provoca la cançó mateixa. Malgrat que no ho sembli, està molt preparat. És un dels dilemes del gènere: si haguéssim de dir què està més preparat, què diríem, una melodia o un rap? El rap, el hip hop, té aquesta sensació, totalment falsa, d'improvisació del moment. També té un personatge que sembla que estigui menys inhibit pel què està passant en viu.
- Arnau: Ens anava bé aprofitar el contingut que històricament té el hip hop, això de l'actitud del cantant que desafia, que diu "jo sóc millor que tu".
- Guillem: Podria ser una cançó que tingués una resposta d'algú altre i en directe. També molt propi del gènere.
- El disc també té un motiu recurrent, vist a M'hi vaig llançar –el "somni de nen"– i a Cançó del dubte: la manera com projectem el nostre futur, sempre incert.
- Guillem: És un tema molt potent. En el cas de Cançó del dubte és una projecció immobilitzadora del futur: vas pensant, no saps on tirar i no acabes fent res. En el cas de M'hi vaig llançar, el personatge no ha dubtat tant, s'hi ha llençat però no acaba de sortir del tot bé. La reflexió amb les nostres vides i les edats que tenim ha tingut molt a veure, sens dubte: pensem com poden ser les coses i com aniràs tirant. A La bola de cristall, del segon disc, també hi surt el tema, i en podríem trobar d'altres.
- Una de les coses que més han sorprès els "fans" és aquesta aproximació a la música caribenya, tan present al disc, amb La serotonina, una cançó que juga amb La bilirubina de Joan Luis Guerra.
- Roger: Hi ha mil gèneres en la música llatina, molt complexos. Vam anar picotejant en diferents estils, i referències, amb la idea d'anar fent a partir del merengue, per exemple, i a veure què passava.
- Guillem: A La serotonina, la idea era fer el joc d'emmirallar la cançó, d'aquesta manera tan estranya, amb La bilirubina. Però són cançons diferents, malgrat el títol i que comparteixen la primera frase. Llavors vam començar aquest camí que deia en Roger, de veure on es va sentint còmode el grup, amb un arranjament difícil de tocar com és el del merengue. Havíem de trobar maneres de fer-lo nostre i d'apropar-nos-hi.
- Han enregistrat el disc a Nova York, amb Jake Aron. Què buscaven amb la incorporació, per primera vegada en la seva discografia, de la figura del productor?
- Martí Maymó: D'entrada, la idea era una mica provar coses que no havíem fet, sense tenir massa clar què volíem. Quan vols fer un disc diferent, la idea del productor és molt important, sobretot quan no n'has utilitzat, com era el nostre cas.
- Arnau: Teníem les cançons bastant encarades i es tractava de veure què teníem entre mans i quina sonoritat volíem trobar. Hi havia l'element electrònic, de sintetitzadors, de textures, de com situar els instruments en l'espai.
- Guillem: Volíem que en Jake ens ajudés a envellir el so, i que els baixos, bateries i guitarres sonessin millor del què havíem aconseguit nosaltres. En aquest sentit, la figura del productor és trobar aquest so que busquem i, després, fer la feina dels arranjaments. Venim de fer tres discos on els arranjaments els hem fet nosaltres mateixos i potser per això no sentíem la necessitat que ens ajudés tant a aquest nivell, sinó sobretot pel que fa a la sonoritat. Després, un cop vist el resultat, podríem dir que la feina que ha fet en Jake és un 90% so i un 10% d'arranjaments.
- Martí: La idea era trobar una persona que fos músic, que dominés pel que fa a guitarres, que sabés usar sintetitzadors i que mesclés bé.
- Arnau: També ens va semblar interessant el tema de l'idioma, que no sabés català. Ens semblava molt productiu per treballar les cançons a nivell musical, que funcionessin per si soles sense que ell entengués la lletra o estigués massa condicionat.
- A Els millors professorseuropeus van agafar un vers d'una cançó; al segon disc, un vers de Shakespeare de l'obra Molt soroll per no res; al tercer, una frase que va fer famosa la veu de Constantino Romero a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics del 92 (Atletes, baixin de l'escenari). Amb Jo competeixo, agafen el títol de la darrera cançó del disc.
- Arnau Vallbé: Va ser una de les primeres idees que va sortir a l'hora de posar nom al disc. Tenia, també, alguns arguments a favor, com per exemple que encara no ho havíem fet mai, això d'agafar el nom d'una cançó. O que era un títol curt i que sonava prou contundent.
- Roger Padilla: Posar títol a un disc costa molt. Als altres discos era un "marron" d'última hora, excepte al segon, que el teníem molt clar perquè era una idea que venia d'abans. Però tampoc busquem que reuneixi un concepte molt clar.
- Guillem Gisbert: De fet, el títol és clau fins a un cert punt. Un cop en trobes un amb el qual estàs més o menys còmode, la pròpia repetició fa que aquella frase sigui el concepte del disc... I, en el fons, és una mica igual.
- El grup ha evolucionat molt, fugint de modes o estereotips. Quan van començar es portaven molt alguns elements musicals com el carilló, l'ukelele o la melòdica... Unes sonoritats que Manel usa i abandona, com si res i sense fer-ne cap bandera. Era una voluntat conscient d'evolucionar i d'evitar acabar sent una paròdia del propi grup?
- Guillem: Sempre hem buscat el canvi, aquell lloc on ens sentíssim més còmodes i que no fos una repetició de nosaltres mateixos. En el moment en què vam treballar el segon disc, ja vam veure que no calia posar ukelele. No té més reflexions: ja hem fet servir l'ukelele i ens ve de gust fer una altra cosa, ens ve de gust treballar amb altres sonoritats i instruments. Quan ho fèiem, però, no teníem la sensació que allò fos producte d'un temps concret. Era una cosa que ens venia de gust i no crèiem que fóssim dins d'una espiral "de moda".
- Arnau: Amb aquest disc, pot passar que també arribi un dia en què diguem "com vam poder caure tant en la moda d'aquell moment?". Qui sap...
- Guillem: El més bèstia d'això de les modes és que no és una cosa intel·lectual. No és que algú ens digui què ens ha d'agradar, és que ho estàs escoltant i t'agrada molt, així, de sobte. I moltes vegades penses "estic gaudint d'això al màxim... i és una cosa que fa deu anys no m'hagués escoltat de cap de les maneres!".
- Una mica com aquesta dèria pels 80 que hi ha hagut en els darrers temps. Si ens ho haguessin dit aleshores, no ens ho haguéssim cregut...
- Guillem: El que ha passat amb els 80 en la nostra generació és raríssim, ha estat la primera vegada en què ens hem adonat del pèndol de la moda de manera tan flagrant. És curiós, perquè els 80, a nivell artístic i estètic, van ser un acudit.
Arnau Vallvé, Martí Maymó, Guillem Gisbert i Roger Padilla, els components de Manel Foto: Adrià Costa
- Lluny de modes passatgeres i d'èxit fàcil, quin és el secret de sonar sempre fresc i, al mateix temps, sempre sonar a Manel?
- Roger: Sempre sonem a Manel perquè som nosaltres quatre i treballem d'una manera similar des del principi. Tot i que evolucionem i busquem nous racons, no ens forcem a fer res si allò ens grinyola o no ens sentim còmodes.
- Arnau: Sabem el secret de l'èxit. Però només el direm a canvi de molts diners.
- L'èxit és un intangible, però molta gent coincideix en el fet que Manel té la capacitat d'emocionar, sigui quin sigui el tema, el motiu o la incursió sonora que es proposi. Aquesta capacitat de connexió amb la gent és el gran capital del grup?
- Guillem: Al final, nosaltres ens dediquem a intentar optimitzar al màxim l'emoció que conté una cançó. Treballant amb aquesta matèria primera ens hem adonat de coses molt bèsties: la mateixa lletra i la mateixa melodia, amb un arranjament o un altre pot tenir un significat absolutament diferent. Un arranjament pot convertir una lletra en irònica o excessivament seriosa, i això només canviant el tempo 5 b.m.p., que és molt poc apreciable! Un detall així canvia l'emoció de la cançó. I es tracta de trobar la millor recepta perquè l'emoció d'aquella cançó sigui la bona. També és cert que és molt difícil agafar perspectiva quan hi treballes. Hi ha cançons que, amb el pas dels anys, les escoltem i diem "bah!, ens vam equivocar", i ara això ho faríem així o d'aquella altra manera.
- Martí Maymó: També hi ha cançons que evolucionen en directe, a mesura que les anem tocant. Canvien totalment, ni que sigui per haver incrementat el beat per minuts o per uns arranjaments nous.
- Guillem: Val a dir que un 50% de les cançons que accelerem en directe són accelerades en contra de la nostra voluntat.
- Justament, un dels fets que distingeix Manel des dels inicis és el directe. L'any 2009, el boca-orella va fer que fossin el grup que s'havia de veure. Set anys després, el directe s'ha convertit en l'única opció per poder viure de la música?
- Roger: Si parlem d'ingressos, els concerts és l'únic amb què comptem de debò. Les vendes són un petit plus amb les quals no podríem viure.
- La indústria musical s'està redefinint. Té vida el disc com a concepte estètic que agrupa unes cançons concretes?
- Guillem: Quan vam començar era l'època més bèstia del Megaupload. Llavors, el major problema de la indústria discogràfica era la pirateria. Ara mateix, però, els streamings legals són l'aniquilació absoluta del format. La gent ja no compra discos, i no perquè siguin uns malvats que se'ls descarreguen il·legalment, sinó perquè ja tenen una opció legal que els va molt millor.
- El canvi de paradigma és imprevisible, però sembla que el format físic té els dies comptats.
- Arnau: El CD serà un fetitxe, de la mateixa manera que ara ho és el vinil.
- El vinil, però, té una mística que no té el CD.
- Roger: Potser tornarà a tenir gràcia i serà considerat una cosa vintage, qui sap.
- Guillem: Som en un moment de convivència estranya entre dos mons. La redefinició del concepte de CD acabarà afectant la manera que tenim d'entendre una col·lecció de cançons. Ara ens sona molt obvi el fet de recollir-ne entre 8 o 12 en un disc, i que aquest tingui una durada aproximada de 40 o 60 minuts. Però això és una convenció com qualsevol altra, que té a veure amb la industria musical del segle XX.
Lletres "impressionistes" per un disc "menys cerebral"
- Pel que fa a les lletres, abans explicaven més històries i ara s'han anat tornant més abstractes i simbòlics.
- Guillem: Hi ha un part d'escriptura que comença ja amb la voluntat de ser més travada, en el sentit que sents la necessitat que una frase sigui dins del seu context: que la frase 1 justifiqui la frase 2, i així successivament. En aquest disc, podríem dir que hi ha més salts en la manera d'escriure. És més impressionista i no cal que tot estigui tan ben travat. En alguns casos, la lletra és més "de panxa" i menys cerebral.
- La cançó Jo competeixo sembla un relat d'autoficció, molt connectada a la literatura que es fa avui en dia.
- Guillem: En el pop és molt habitual la primera persona referida a qui canta. Al final, Jo competeixo és un exercici d'estil sobre la competitivitat. Ens va interessar agafar aquest personatge, vam començar a estirar-ne el fil i, per alguna raó, vam trobar que el tema podia ser molt sucós i que ens permetia anar-nos-en per les branques. Però no crec que sigui una cançó que tingui relació amb la literatura que es fa avui, en tot cas no era la intenció.
- Com va sortir el rapejat que hi ha a la cançó?
- Guillem: Forma part d'una manera de cantar que va molt associada a aquest cervell descavalcat que provoca la cançó mateixa. Malgrat que no ho sembli, està molt preparat. És un dels dilemes del gènere: si haguéssim de dir què està més preparat, què diríem, una melodia o un rap? El rap, el hip hop, té aquesta sensació, totalment falsa, d'improvisació del moment. També té un personatge que sembla que estigui menys inhibit pel què està passant en viu.
- Arnau: Ens anava bé aprofitar el contingut que històricament té el hip hop, això de l'actitud del cantant que desafia, que diu "jo sóc millor que tu".
- Guillem: Podria ser una cançó que tingués una resposta d'algú altre i en directe. També molt propi del gènere.
- El disc també té un motiu recurrent, vist a M'hi vaig llançar –el "somni de nen"– i a Cançó del dubte: la manera com projectem el nostre futur, sempre incert.
- Guillem: És un tema molt potent. En el cas de Cançó del dubte és una projecció immobilitzadora del futur: vas pensant, no saps on tirar i no acabes fent res. En el cas de M'hi vaig llançar, el personatge no ha dubtat tant, s'hi ha llençat però no acaba de sortir del tot bé. La reflexió amb les nostres vides i les edats que tenim ha tingut molt a veure, sens dubte: pensem com poden ser les coses i com aniràs tirant. A La bola de cristall, del segon disc, també hi surt el tema, i en podríem trobar d'altres.
Roger Padilla i Arnau Vallvé, durant l'entrevista Foto: Adrià Costa
- Una de les coses que més han sorprès els "fans" és aquesta aproximació a la música caribenya, tan present al disc, amb La serotonina, una cançó que juga amb La bilirubina de Joan Luis Guerra.
- Roger: Hi ha mil gèneres en la música llatina, molt complexos. Vam anar picotejant en diferents estils, i referències, amb la idea d'anar fent a partir del merengue, per exemple, i a veure què passava.
- Guillem: A La serotonina, la idea era fer el joc d'emmirallar la cançó, d'aquesta manera tan estranya, amb La bilirubina. Però són cançons diferents, malgrat el títol i que comparteixen la primera frase. Llavors vam començar aquest camí que deia en Roger, de veure on es va sentint còmode el grup, amb un arranjament difícil de tocar com és el del merengue. Havíem de trobar maneres de fer-lo nostre i d'apropar-nos-hi.
- Han enregistrat el disc a Nova York, amb Jake Aron. Què buscaven amb la incorporació, per primera vegada en la seva discografia, de la figura del productor?
- Martí Maymó: D'entrada, la idea era una mica provar coses que no havíem fet, sense tenir massa clar què volíem. Quan vols fer un disc diferent, la idea del productor és molt important, sobretot quan no n'has utilitzat, com era el nostre cas.
- Arnau: Teníem les cançons bastant encarades i es tractava de veure què teníem entre mans i quina sonoritat volíem trobar. Hi havia l'element electrònic, de sintetitzadors, de textures, de com situar els instruments en l'espai.
- Guillem: Volíem que en Jake ens ajudés a envellir el so, i que els baixos, bateries i guitarres sonessin millor del què havíem aconseguit nosaltres. En aquest sentit, la figura del productor és trobar aquest so que busquem i, després, fer la feina dels arranjaments. Venim de fer tres discos on els arranjaments els hem fet nosaltres mateixos i potser per això no sentíem la necessitat que ens ajudés tant a aquest nivell, sinó sobretot pel que fa a la sonoritat. Després, un cop vist el resultat, podríem dir que la feina que ha fet en Jake és un 90% so i un 10% d'arranjaments.
- Martí: La idea era trobar una persona que fos músic, que dominés pel que fa a guitarres, que sabés usar sintetitzadors i que mesclés bé.
- Arnau: També ens va semblar interessant el tema de l'idioma, que no sabés català. Ens semblava molt productiu per treballar les cançons a nivell musical, que funcionessin per si soles sense que ell entengués la lletra o estigués massa condicionat.
Esteve Plantada entrevistant els components de Manel. Foto: Adrià Costa