11
d'abril
del
2016
Actualitzat
a les
12:47h
El 28 de desembre de 1993, dia dels Sants Innocents, el Banc d’Espanya va intervenir Banesto i va fer fora de la seva presidència Mario Conde –detingut avui per presumpte blanqueig de capitals-. Aquell dia va acabar la cursa del banquer per esdevenir un híbrid entre Silvio Berlusconi, Ciudadano Kane i la reencarnació d’Adolfo Suárez. Símbol de la beautiful people espanyola, de la nova banca, agressiva i pretensiosa, que deixava enrere el vell estil que havien encarnat els discrets Aguirre Gonzalo i Alfonso Escámez. Mario Conde anava a per totes i, no satisfet amb el seu èxit en el món de les altes finances, va assaborir la temptació de donar el salt a la política.
Va caure un dia dels Sants Innocents, sí, però ell no n’era gaire d’innocent. El que sí que potser va ser és ingenu, perquè la fortuna el va embolcallar i va perdre el món de vista. Advocat de l’Estat, la seva amistat amb l’empresari farmacèutic Juan Abelló va ser clau en el seu ascens en el món dels negocis. Eren anys de diner fàcil, saludats des del govern socialista amb cinisme. Amb Abelló va preparar l’assalt al Banc Espanyol de Crèdit (Banesto) després d’unes operacions exitoses de venda d’un paquet d’empreses farmacèutiques, com la que es va negociar amb el grup italià Montedison.
Només tenia 39 anys quan, el 1987, ocupa el lloc de Pablo Garnica –membre d’una de les grans nissagues de les finances espanyoles- al cim de Banesto. A partir d’aquí, res sembla que hagi d’aturar el petulant triomfador. Entrada a l’alta societat, que li va obrir les portes de bat a bat, elogis desaforats en els mitjans, doctor honoris causa per la Universitat Complutense, guardons i reconeixements arreu. Mario Conde va convertir-se en amic íntim de Joan de Borbó, pare del rei Joan Carles, i va esdevenir també empresari mediàtic, que era un dels seus objectius. Així, va aconseguir controlar Antena 3 i ser propietari de part del diari El Mundo. En les seves memòries, Conde explica com va estar a punt d’adquirir una participació majoritària de La Vanguardia. En el seu trajecte cap a la caiguda, no va descuidar cap àmbit que li pogués ser útil per assegurar l’escalada. Va vincular-se a la maçoneria, coneixedor dels amplis contactes internacionals que això li aportaria. A partir d’aquí va enfilar el camí –o això creia ell- cap al poder polític.
El moment era propici. El felipisme governant mostrava ja senyals d’esgotament, però la dreta política no era capaç de derrotar electoralment el PSOE, que a més mantenia unes relacions immillorables amb la major part del sector banquer. Es va fer amic d’Adolfo Suárez, de qui potser en algun moment es va sentir hereu o reencarnació. Aquell mateix any en què va esclatar la crisi de Banesto, José María Aznar havia estat derrotat per Felipe González. La dreta necessitava un altre dirigent, i qui millor que Conde per encarnar la imatge de liberal modern i vencedor a la vida?
El taló d’Aquil·les de Conde
Però la situació a Banesto era el taló d’Aquil·les de Conde. L’entitat financera travessava una crisi gravíssima amb un forat patrimonial de prop de 500.000 milions de pessetes. El Banc d’Espanya ho sabia i va decidir intervenir. Aleshores va començar la caiguda, de la qual Conde ja no es recuperaria mai.
El triomfador de Banesto va esdevenir el protagonista del cas Banesto i va ser processat. Els anys posteriors són una corrua de judicis per estafa, apropiació indeguda, falsedat en document mercantil… Una condemna s’afegia a una altra fins que el 2001 l’Audiència Nacional el va condemnar a catorze anys de presó, que el Tribunal Suprem va elevar a vint l’any següent. Conde va haver d’entrra a Alcalá-Meco.
Entre judici i presó, va tenir temps per ser candidat a les eleccions espanyol del 2000, pel CDS, la formació que havia fundat Suárez i que aleshores ja era només un fantasma desnortat. No va ser elegit. Recuperada la llibertat, el 2012 va persistir amb un partit nou de trinca, Societat Civil i Democràcia. Però no va reeixir tampoc. Eren ja intents esmaperduts, nostàlgies de somnis irreals. Ara, de nou, la realitat del que ha estat la seva aventura vital el colpeja de nou. Fa poc, Vanitatis informava de la crisi matrimonial que afrontava Conde. Una ruptura “de debò?” o un intent de protegir la seva parella, intuint potser la nova patacada?
Va caure un dia dels Sants Innocents, sí, però ell no n’era gaire d’innocent. El que sí que potser va ser és ingenu, perquè la fortuna el va embolcallar i va perdre el món de vista. Advocat de l’Estat, la seva amistat amb l’empresari farmacèutic Juan Abelló va ser clau en el seu ascens en el món dels negocis. Eren anys de diner fàcil, saludats des del govern socialista amb cinisme. Amb Abelló va preparar l’assalt al Banc Espanyol de Crèdit (Banesto) després d’unes operacions exitoses de venda d’un paquet d’empreses farmacèutiques, com la que es va negociar amb el grup italià Montedison.
Només tenia 39 anys quan, el 1987, ocupa el lloc de Pablo Garnica –membre d’una de les grans nissagues de les finances espanyoles- al cim de Banesto. A partir d’aquí, res sembla que hagi d’aturar el petulant triomfador. Entrada a l’alta societat, que li va obrir les portes de bat a bat, elogis desaforats en els mitjans, doctor honoris causa per la Universitat Complutense, guardons i reconeixements arreu. Mario Conde va convertir-se en amic íntim de Joan de Borbó, pare del rei Joan Carles, i va esdevenir també empresari mediàtic, que era un dels seus objectius. Així, va aconseguir controlar Antena 3 i ser propietari de part del diari El Mundo. En les seves memòries, Conde explica com va estar a punt d’adquirir una participació majoritària de La Vanguardia. En el seu trajecte cap a la caiguda, no va descuidar cap àmbit que li pogués ser útil per assegurar l’escalada. Va vincular-se a la maçoneria, coneixedor dels amplis contactes internacionals que això li aportaria. A partir d’aquí va enfilar el camí –o això creia ell- cap al poder polític.
El moment era propici. El felipisme governant mostrava ja senyals d’esgotament, però la dreta política no era capaç de derrotar electoralment el PSOE, que a més mantenia unes relacions immillorables amb la major part del sector banquer. Es va fer amic d’Adolfo Suárez, de qui potser en algun moment es va sentir hereu o reencarnació. Aquell mateix any en què va esclatar la crisi de Banesto, José María Aznar havia estat derrotat per Felipe González. La dreta necessitava un altre dirigent, i qui millor que Conde per encarnar la imatge de liberal modern i vencedor a la vida?
El taló d’Aquil·les de Conde
Però la situació a Banesto era el taló d’Aquil·les de Conde. L’entitat financera travessava una crisi gravíssima amb un forat patrimonial de prop de 500.000 milions de pessetes. El Banc d’Espanya ho sabia i va decidir intervenir. Aleshores va començar la caiguda, de la qual Conde ja no es recuperaria mai.
El triomfador de Banesto va esdevenir el protagonista del cas Banesto i va ser processat. Els anys posteriors són una corrua de judicis per estafa, apropiació indeguda, falsedat en document mercantil… Una condemna s’afegia a una altra fins que el 2001 l’Audiència Nacional el va condemnar a catorze anys de presó, que el Tribunal Suprem va elevar a vint l’any següent. Conde va haver d’entrra a Alcalá-Meco.
Entre judici i presó, va tenir temps per ser candidat a les eleccions espanyol del 2000, pel CDS, la formació que havia fundat Suárez i que aleshores ja era només un fantasma desnortat. No va ser elegit. Recuperada la llibertat, el 2012 va persistir amb un partit nou de trinca, Societat Civil i Democràcia. Però no va reeixir tampoc. Eren ja intents esmaperduts, nostàlgies de somnis irreals. Ara, de nou, la realitat del que ha estat la seva aventura vital el colpeja de nou. Fa poc, Vanitatis informava de la crisi matrimonial que afrontava Conde. Una ruptura “de debò?” o un intent de protegir la seva parella, intuint potser la nova patacada?