entrevista

Anna Carreras: «Els personatges feliços són una mentida com una catedral»

L'escriptora publica "Ombres franceses", una novel·la breu on recrea l'atmosfera francesa mitificada per l'art i on critica el funcionament dels premis literaris

per Esteve Plantada , 16 d'abril de 2016 a les 19:50 |
Anna Carreras, autora d'«Ombres franceses»
Aquesta informació es va publicar originalment el 16 d'abril de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Anna Carreras i Aubets (Barcelona, 1977) és una de les veus més destacades de les noves fornades literàries, amb una obra que estableix un fil continu de dèries, imatges, rigor i referents indefugibles. Camisa de foc (Empúries, 2008), Tot serà blanc (Lleonard Muntaner, 2008) i Unes ales cap a on (A Contravent, 2011), precedeixen Ombres franceses (El cep i la nansa, 2016), una nouvelle que és un esclat apassionant i apassionat, perquè "no hi ha text sense vida viscuda", tal com afirma l'autora. La constatació d'aquesta sentència és un llibre ple de vida, exuberant en la seva concreció, de ritme lleuger, viu i precís, amb girs i somriures, amb mala llet, deutor de la claredat oriental i allunyat dels postulats més barrocs dels precedents. Una oportunitat immillorable per descobrir –si encara no s'ha fet– una de les narradores catalanes més sorprenents de l'actualitat.

- El 2008 debutava amb dues novel·les que mostraven una autora de camins propis i sòlids, Camisa de foc (Empúries) i Tot serà blanc (Lleonard Muntaner). Unes ales cap a on (A Contravent, 2011) la va confirmar com una veu d'impacte, sense concessions de cara a la galeria. Necessitava prendre distància per publicar Ombres franceses (El Cep i la Nansa), gairebé cinc anys després?

 
- En aquests cinc anys m’he dedicat als articles d’opinió a la premsa, a la crítica literària i artística, i sobretot a la traducció. Primer, des de 2013 a l’actualitat, he traduït set novel·les italianes per joves al català: la sèrie Me, Mum & Mistery de Lucia Vaccarino. Entremig, l’any 2014, vaig publicar l’assaig Altaió i Vinyoli a Santa Follia de Ser Càntic, sobre les connexions entre tots dos poetes i les correspondències poesia-ciència. El gener de 2016 va aparèixer la meva traducció al castellà de Picadura de Barcelona, d’Adrià Pujol. De fet és una distància només aparent amb la novel·la. Des d’Unes ales cap a on fins a Ombres franceses he escrit un parell de novel·les més, l’eròtica Encèn el llum i el vodevil Verge en gai saber, que actualment són en dues editorials. A veure si hi ha sort!

 
Ombres franceses és un llibre molt depurat, lluny d'ornaments innecessaris i passatges de recreació estèril. Per què aquesta opció?

 
- Escriure és recrear registres, tradicions i llenguatges. Entenc l’escriptura com una suma d’exercicis d’estil. Aquesta vegada la historia demanava un estil diferent del de Tot serà blanc, reclamava claredat oriental, amabilitat i síntesi. L’esforç és ara d’imaginació i no de diccionari. Depurar és una manera de dir “ei, que sóc com tu, lector, i vull que m’entenguis”. És pertànyer al món de la comunicació en hiperpresent. L’ètica –l’argument– i l’estètica –l’estil– sempre han d’anar de la mà i els ornaments purament embellidors o les descripcions per omplir pàgines són un insult al temps del lector fastiguejat de faramalla i golafre de concret.
 
- És un llibre breu, però té la picadura d'un escorpí. D'on neix? Quina intenció tenia?
 
- M’agrada això de la picadura d’un escorpí! En els darrers anys m’he deixat seduir per la literatura oriental. Les novel·les japoneses són petites joies de sensualitat i sentit. No s’entretenen, van al gra, són directes però subtils alhora. El llibre neix d’un conte sobre un conte que es presenta a un premi i el guanya per unanimitat. La cosa, després, es va anar eixamplant. La intenció era una i moltes alhora: criticar els premis literaris del país allunyant l’escenari, recrear l’atmosfera francesa mitificada per l’art, la música i el cinema, orientalitzar el tarannà dels meus personatges i sobretot, tenia la intenció de reflexionar sobre els conceptes d’aparença, de dualitat, de fingiment, tan propis del nostre espatllat present.
 
- Aquest fet, que tot tingui una doble cara, un doble fons, una doble moral, esdevé un punt de confiança en el lector perquè ell sigui qui completi el relat?
 
- El lector és llest i entén la imatge contínua del yin i el yang, els contraris que es necessiten per funcionar, la cara A i la cara B del disc humà, la realitat i l’ombra de la realitat. Ningú no és del tot bo ni dolent del tot. El maniqueisme, en art, és una collonada. La condició humana és complexa, contradictòria i imprevisible. L’autor és també lector del món que explica. I el món, per sort, no és unidireccional. Té retrovisors i altaveus. Dono llibertat al lector perquè triï de quin personatge es faria amic i a quin li fotria un jec d’hòsties.
 
- Tal com apuntava abans, la primera part ens condueix magistralment per les interioritats dels premis literaris, fins que la novel·la fa un gir i acaba sent un thriller "psicològic" –mai més ben dit–. Era part del pla, aquest efecte?
 
- Les interioritats dels premis literaris són en elles mateixes un autèntic thriller psicològic que, sovint, després de passar per la bufonada, acaba en tragèdia premiant –en la majoria dels casos, no sempre– autèntiques misèries. No hi ha mai un pla, quan escric. No sé com dir-ho: una cosa porta a l’altra. La condició humana, la dificultat de les relacions, la tipologia del trastorn o la insatisfacció permanent són marca de la casa. Però és veritat que totes dues trames discorren paral·leles des del principi del llibre i, de tant en tant, col·lideixen i s’expliquen mútuament.

- El resultat de la col·lisió d'aquestes dues trames és una nouvelle en forma de faula, on hi ha dos cors: el de batec afrancesat i l'oriental (farcit de referències). Que perseguia amb aquesta imatgeria dual?
 
- La imatgeria dual és la fusió de l’ètica (Orient) i estètica (París). París és un mite i un univers ple de simbologia associada de la qual no se’n desempallegarà mai. Per donar aquest aire de faula a la novel·la havia d’allunyar l’escenari, fer-lo quasi oníric, com una atmosfera Amelie però sense sucre ni carrincloneria. El batec oriental és l’exotisme, també. Per exemple, el fet que la Juliette segueixi uns estudis tan minoritaris com són l’art i literatura orientals i no triï matricular-se a Dret, i que a més, ho faci a La Sorbonne, la fan especial, la fan personatge de ficció i, com a tal, digne d’una faula didàctica clàssica.
 
- El mosaic de personatges és tota una delícia  i, en especial, el personatge de la Juliette és fascinant: decidida, amb nervi, amb tremp, però, alhora, ingènua i amb pors i dubtes. Arriba al personatge abans de tenir l'argument, o és a l'inrevés?

 

Anna Carreras. Foto: Arxiu personal d'Anna Carreras

- El personatge de la Juliette segueix l’estela de les meves protagonistes femenines, filles totes de la primera, la dona-d’ombra-cansada de Camisa de foc. Per tant, el personatge sempre és previ a l’argument, en el meu treball. L’empenta de la Juliette fa que presenti el seu conte al Premi Epimènides de Paradoxes Lògiques sense dir res a ningú: té la seguretat que és un bon text i se la juga. Però alhora és jove, viu sola a Montmartre, és enamoradissa, apassionada i innocent. Llegeix molt i això mateix fa que dubti, s’interrogui, s’entrebanqui i creixi superant tota mena d’obstacles d’aquesta jungla que és la vida.
  
- Que la seva cantant preferida sigui Juliette Gréco, "la musa dels existencialistes", no deu ser pas casual, oi?
 
- No és casual, no. Al París existencialista de finals de la dècada dels 40 i principis dels 50, en el moment en què artistes i filòsofs assistien als cabarets de les caves de la Rive Gauche com Le Tabou ella, prima i pàl·lida, vestida amb coll alt negre, d’ulls grossos i foscos hi recitava poemes de Queneau i Prévert, i cantava en aquest tuguri qualificat com el cabaret existencialista per excel·lència. Allà xerrava amb Sartre, Camus o Boris Vian, els quals estaven fascinats per la seva imatge de dona lliure, sincera, misteriosa, transgressora i femme fatale. La seva cançó Sous le ciel de Paris, de l’any 1951, recrea exactament l’ambient bohemi i alhora perillós del París de les Ombres franceses. És la cantant de les cançons literàries, de la chanson. Amb la meva Juliette comparteixen moltes coses més enllà del nom: des de l’estètica indumentària fins a la idea que la vida cal viure-la en llibertat, passant per una concepció de l’existència basada en dalt-i-baixos. Això sí, celebrant-la en tot moment.
 
- El codi dels samurais és indispensable per entendre la conducta vital de la Juliette. Què li ofereix aquest codi?

-
El codi bushido és exemplar perquè, de fet és una construcció contemporània per magnificar uns assassins. Aquí també glorifiquem els cavallers, i a França els Mosqueters. La Juliette ha estudiat l'època clàssica del samurai coneguda com el període Edo, quan dominava el clan Tokugawa. En aquest moment el samurai era un guerrer, però també cultivava la poesia –els famosos haikús– i feia tasques burocràtiques. Té poc a veure amb el guerrer samurai de segles abans. El darrer paradigma samurai –després de l'era Edo van desaparèixer– era un arquetip culte i sofisticat. A la Juliette li agraden, però segurament li disgustarien els primer samurais, que eren bàsicament guerrers. Si la Juliette sabés com eren els samurais de debò no ho faria. La Juliette es fa el seu propi codi.
 
- El professor Lippman s'oposa a què la Juliette guanyi un premi literari per raons "externes" a la qualitat literària. N'ha coneguts, de Lippmans? La realitat sempre supera la ficció?
 
- Absolutament sí. La vida literària és plena de Lippmans, malauradament. Però ja es veuen a venir, a aquestes alçades de la pel·lícula. En aquest cas concret la realitat s’emmiralla en la ficció i viceversa. La majoria de premis literaris a casa nostra no avaluen la qualitat literària dels llibres, sinó altres raons que van des del caler fins al nom propi, passant per considerar el lector poc menys que un cervell d’ameba. I ja li dic ara: estic convençuda que aquests Lippmans, en el fons, no poden dormir tranquils. Amb psoriasi o sense, d’alguna manera han de somatitzar aquestes trifulgues vergonyants que es porten.
 
- Els referents són continus i van clavant hams al lector. Per exemple, trobar un vincle amb la Medusa de Géricault i Astèrix el legionari. Necessitem aquests referents per entendre el cor del relat al cent per cent?
 
- No! En absolut. Hi ha qui va de viatge amb una maleta més grossa i hi ha qui prefereix marxar amb una bossa de mà. Els nivells de lectura són tants com lectors s’acosten al llibre. Si no saps qui és Géricault tens dues opcions. Obrir Google o seguir llegint i aquí no ha passat res. Aquestes referències culturals embelleixen el text, li donen dignitat. Com que està tot dit i en un passat sempre ho hauran dit més bé que tu, l’originalitat rau en aquest trencaclosques artístic on tot suma. Potser també és marca de la casa: puc haver aspirat a la senzillesa sintàctica, però venim d’una tradició i cal no oblidar-ho mai. Els referents no interfereixen l’essència dels meus llibres. Són autoritats simpàtiques que, simplement, m’han passat al davant per edat.
 
- L'amor i el desig. Un altre personatge, en Georg Frieden, no surt gaire ben parat per la manera que té d'entendre l'amor. Volia fer partícip el lector del punt de vista de la Juliette?
 
- Igual que la vida literària és plena de Lippmans, també és plena de Friedens. Conec molts poetes i la majoria són grans persones conseqüents amb el seu ofici, que sol ser una autèntica passió per ells. Però hi ha un grupet de poetastres que simplement porten una disfressa de derrotat, escriuen versets infames i pul·lulen com ànimes en pena parlant d’amor, de desig, d’impossibilitats. Neuròtics, en definitiva. En Frieden és d’aquests: fa manifestos des de la seguretat i l’estructura que li dóna la seva vida convencional. Vol ser Nausika i és una Penèlope més. Crema l’amor per escrit i no sap ni fer petons. És un seductor de fireta que vol i no pot, que fa i desfà, que sembla que però que en realitat no. La Juliette es deixa enlluernar per l’escriptura de Frieden, però quan el té davant s’adona que l’individu és un autèntic titella. Ella viu en conseqüència, i detesta les mitges tintes i les persones de cartó pedra. Ella vol veritat, perquè creu que veritat és bellesa.
 
- Cap dels personatges sembla satisfet amb allò que té i viu. Per què?
 
- Tens raó: som uns castrats emocionals. El mal del segle XIX va ser la tuberculosi, el del segle XX el càncer i el del segle XXI la neurosi i l’angoixa. L’abús d’ansiolítics ha fet que desaparegui part d’aquella angoixa que Freud definia com un senyal. Mort el gos, morta la ràbia? No ho crec pas. Els personatges d’Ombres franceses són contemporanis i tenen els mals del segle: el neguit, l’autodestrucció fruit d’una autoexigència desmesurada que ve de fora, la insatisfacció permanent, la por, la covardia, la resignació. Els personatges cent per cent feliços són una mentida com una catedral. Seria com dir que hi ha persones cent per cent felices.
 
- És una de les crítiques més llegides i respectades del país, amb una ploma punyent i esmolada, i es caracteritza per dir sempre la veritat, encara que faci mal. En el món de la ressenya literària –per molt que sembli un contrasentit– això no s'estila gaire. Creu que ser independent i incorruptible és contraproduent?
 
- La noblesa no pot ser mai contraproduent. Si la veritat fa mal, estem arreglats. No he tingut cap queixa i em consta que he ajudat a més d’un criticat a replantejar-se les coses. No mossego pel plaer de mossegar. Si un llibre em sembla dolent –i n’hi ha molts, creu-me– ho haig de dir: més enllà de la meva opinió personal (que pot ser perfectament discutible) hi ha els meus més de vint anys d’ofici. A mi no me la fiquen doblegada. No ensabonaré ningú, ni em vendré per un plat de llenties. Penso que amb l’ofici no s’hi juga. I darrerament sembla que tot és una llastimosa pantomima, una presa de pèl global, una fàbrica de fer xurros que, a sobre, s’indigesten perquè han estat fregits amb oli del xungo.
 
- Viu a Girona i no es mou gaire pels cenacles literaris barcelonins. El país té un marcat accent centralista, per desgràcia. Creu que un autor gironí ha de passar per Barcelona per "triomfar"? S'està trencant la dinàmica gràcies a les noves fornades (Damirà Bardera, Jordi Dausà, Anna Carreras, etc...)?
 
- Aquest centralisme no es trenca ni a la de tres. És lamentable. Això que en dius noves fornades són penya molt bona: en Jordi Dausà, en Damià Bardera o en David Ruiz escriuen una narrativa potent que supera, de lluny, a les “grans” figures barcelonines, autors de best sellers illegibles, mal escrits i de vergonya aliena. Les Nits de matapobres, de Jordi Dausà, poden equiparar-se a la millor narrativa nord-americana. Els contes de Damià Bardera a Viladesac estripen el llenguatge i alhora el cuiden per incomodar, com fa l’art de veritat i El crit de les ultracoses de David Ruiz és la primera novel·la de ciència-ficció en català que dóna el que promet: ciència i ficció, i no trames més o menys fantasioses de monstres sense gràcia ni versemblança. A mi el que em passa és que crec que no sóc d’enlloc. Si triomfar significa haver de passar per Barcelona –on hi vaig viure cinc anys accelerats–, a mi que no m’hi busquin.
 

Anna Carreras. Foto: Arxiu personal d'Anna Carreras

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació