08
d'abril
del
2016
Actualitzat
el
10
d'abril
a les
20:47h
França ja ha resolt el debat. Després de mesos de negociar acarnissament una proposta legislativa sobre la prostitució que ha provocat enfrontaments en el sí dels partits, a la fi aquesta setmana el Parlament francès va aprovar la Llei contra la prostitució. El nou text persegueix els clients amb multes de fins a 1.500 euros –3.750 euros si es reincideix–, destina una bona quantitat de pressupost a programes de reinserció laboral per a les prostitutes i prohibeix els servidors d’internet estrangers que allotgen pàgines de contactes sexuals a França.
França és, després de Suècia, Noruega, Islàndia i Regne Unit, el cinquè estat europeu que han pres mesures abolicionistes a Europa. En l'escenari contrari, països com Alemanya i Holanda regulen la prostitució. I, precisament en aquest context, Catalunya tot just ara enceta el debat, que enfronta organitzacions que defensen la normalització de la prostitució amb d’altres que la rebutgen absolutament. A NacióDigital hem volgut recollir-ne les opinions per saber què en pensen i quines solucions aporten.
L’origen de la polèmica el trobem a finals de l’any passat, quan l’alcaldessa Ada Colau va anunciar l’inici de les reunions amb organitzacions del sector per engegar una nova ordenança municipal sobre prostitució. La resposta no es va fer esperar i al març alcaldesses de l’àrea metropolitana –totes elles de CiU i PSC–, a través de la Diputació de Barcelona, van organitzar una roda de premsa amb el Moviment Democràtic de les Dones –una organització que aplega els municipis afins a la Xarxa de Municipis Lliures de Tràfic-.
A la roda de premsa, amb manifest inclòs, hi havia la presidenta de la Diputació de Barcelona i alcaldessa de Sant Cugat del Vallès, Mercè Conesa, i l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, entre d’altres, com la de Sant Boi de Llobregat o la de l’Hospitalet. Totes elles es mostraven contràries a les propostes de l’Ajuntament de Barcelona per millorar la situació laboral i de salut de les prostitutes. Acusaven Ada Colau de voler “regular la prostitució”, tot i que l’alcaldessa ni vol ni pot plantejar-ho, perquè les competències són del Parlament de Catalunya –que ara comença a debatre internament l'assumpte– o de l’estat espanyol. Més enllà d’estratagemes polítiques, la disputa evidencia dues postures contraries: normalitzar la prostitució o abolir-la, regular-la o prohibir-la?
A favor: la normalització com a solució
Concha Borrell, portaveu de l’Associació de Professionals del Sexe, ho té clar. “La prostitució és una feina com qualsevol altra per a moltes dones que l’exerceixen voluntàriament. El que reclamem són els mateixos drets laborals i de salut que per a la resta de treballadores. Ni més ni menys”, explica. De fet, Borrell introdueix el motiu irreconciliable entre organitzacions: mentre que unes entenen que hi ha dones que elegeixen dedicar-se a la prostitució, les altres asseguren que es veuen obligades per determinades circumstàncies i, sobretot, per les màfies. “No s’ha de barrejar el tràfic de persones amb la prostitució. Les màfies són il·legals i cal combatre-les; i la prostitució no ho és, encara que no estigui regulada a l’estat espanyol”, argumenta Borrell.
També des de l’organització Genera comparteixen la postura de l’Associació de Professionals del Sexe. L’associació fa anys que desenvolupa programes de proximitat i un codi de bones pràctiques perquè els governs emprenguin mesures de protecció laboral i sanitària per a les prostitutes. “Clamar al cel perquè les condicions en l’exercici de la prostitució són dolentes i després negar la capacitat per reclamar garanties en l’àmbit laboral és simplement cinisme. La confusió habitual entre les pèssimes condicions de l’exercici de la prostitució i el tràfic de persones tampoc ajuda”, es pot llegir al seu web. La plataforma Prostitutas Indignadas va publicar un comunicat on denunciava justament el mateix: “No som carn de les vostres campanyes, som dones amb drets”, es lamentaven.
Les organitzacions a favor de la normalització de la prostitució demanen, al capdavall, una regulació que no “estigmatitzi la professió”, que els doni garanties laborals, que persegueixi l’explotació laboral i que els permeti saber quin és el volum de la seva activitat, ara “completament invisibilitzat”. “L’única cosa que demanem a l’alcaldessa és que derogui l’ordenança de l’anterior govern de CiU, que ens persegueix i ens multa al carrer, que ha permès tancar molts dels meublés on podíem exercir la nostra professió amb seguretat”, detalla Borrell.
En contra: la prostitució com a violència
A l’altra banda del debat hi ha associacions com el Moviment Democràtic de les Dones, completament contràries a qualsevol regulació. “Si regulem d’alguna forma la prostitució, ja sigui amb ordenances municipals que en millorin l’activitat o a través de lleis al Parlament, acceptarem que qualsevol persona pot vendre’s a una altra persona. No podem permetre una situació de sotmetiment com aquesta perquè apuntalaríem el patriarcat i un sistema de violència”, explica la seva vicepresidenta, Cristina Simó, que alhora concreta que, en cap cas, estan a favor de perseguir les prostitutes, sinó els seus clients i els proxenetes.
El Moviment Democràtic de les Dones, que ha posat en el focus polític el debat de la prostitució, té una reunió amb l’alcaldessa Ada Colau a principis de maig i la seva intenció és proposar una iniciativa legislativa al Parlament similar a la que s’ha aprovat a França o a Suècia. “Allí on proliferen els prostíbuls també hi ha més delinqüència i problemes d’addiccions. Són terreny per a les màfies. A més, si regules la prostitució com un treball, no remous les condicions socials que han abocat les persones a aquesta situació”, explica Simó.
En un sentit similar argumenta Pere Soler, president de Zero Macho, una organització fundada a França i que ja és present en més de 57 països. “No podem permetre que l’estat espanyol es converteixi en un bordell. El tòpic de la dona prostituïda feliç no existeix. A l’hora de la veritat totes són coaccionades o es veuen sotmeses per les circumstàncies”, explica Soler, que mai empra la paraula “prostituta”, sinó l’expressió “dona prostituïda”; i nega així qualsevol indici de voluntarietat. “L’única mesura que es pot prendre són polítiques d’abolició, per una banda, i de reinserció, per altra”, explica. La intenció de l’organització és fer arribar a la Unió Europea una proposta de llei que obligui a la prohibició. L’exemple emprès per França els sembla que obre un escenari encoratjador.
França és, després de Suècia, Noruega, Islàndia i Regne Unit, el cinquè estat europeu que han pres mesures abolicionistes a Europa. En l'escenari contrari, països com Alemanya i Holanda regulen la prostitució. I, precisament en aquest context, Catalunya tot just ara enceta el debat, que enfronta organitzacions que defensen la normalització de la prostitució amb d’altres que la rebutgen absolutament. A NacióDigital hem volgut recollir-ne les opinions per saber què en pensen i quines solucions aporten.
L’origen de la polèmica el trobem a finals de l’any passat, quan l’alcaldessa Ada Colau va anunciar l’inici de les reunions amb organitzacions del sector per engegar una nova ordenança municipal sobre prostitució. La resposta no es va fer esperar i al març alcaldesses de l’àrea metropolitana –totes elles de CiU i PSC–, a través de la Diputació de Barcelona, van organitzar una roda de premsa amb el Moviment Democràtic de les Dones –una organització que aplega els municipis afins a la Xarxa de Municipis Lliures de Tràfic-.
A la roda de premsa, amb manifest inclòs, hi havia la presidenta de la Diputació de Barcelona i alcaldessa de Sant Cugat del Vallès, Mercè Conesa, i l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, entre d’altres, com la de Sant Boi de Llobregat o la de l’Hospitalet. Totes elles es mostraven contràries a les propostes de l’Ajuntament de Barcelona per millorar la situació laboral i de salut de les prostitutes. Acusaven Ada Colau de voler “regular la prostitució”, tot i que l’alcaldessa ni vol ni pot plantejar-ho, perquè les competències són del Parlament de Catalunya –que ara comença a debatre internament l'assumpte– o de l’estat espanyol. Més enllà d’estratagemes polítiques, la disputa evidencia dues postures contraries: normalitzar la prostitució o abolir-la, regular-la o prohibir-la?
A favor: la normalització com a solució
Concha Borrell, portaveu de l’Associació de Professionals del Sexe, ho té clar. “La prostitució és una feina com qualsevol altra per a moltes dones que l’exerceixen voluntàriament. El que reclamem són els mateixos drets laborals i de salut que per a la resta de treballadores. Ni més ni menys”, explica. De fet, Borrell introdueix el motiu irreconciliable entre organitzacions: mentre que unes entenen que hi ha dones que elegeixen dedicar-se a la prostitució, les altres asseguren que es veuen obligades per determinades circumstàncies i, sobretot, per les màfies. “No s’ha de barrejar el tràfic de persones amb la prostitució. Les màfies són il·legals i cal combatre-les; i la prostitució no ho és, encara que no estigui regulada a l’estat espanyol”, argumenta Borrell.
També des de l’organització Genera comparteixen la postura de l’Associació de Professionals del Sexe. L’associació fa anys que desenvolupa programes de proximitat i un codi de bones pràctiques perquè els governs emprenguin mesures de protecció laboral i sanitària per a les prostitutes. “Clamar al cel perquè les condicions en l’exercici de la prostitució són dolentes i després negar la capacitat per reclamar garanties en l’àmbit laboral és simplement cinisme. La confusió habitual entre les pèssimes condicions de l’exercici de la prostitució i el tràfic de persones tampoc ajuda”, es pot llegir al seu web. La plataforma Prostitutas Indignadas va publicar un comunicat on denunciava justament el mateix: “No som carn de les vostres campanyes, som dones amb drets”, es lamentaven.
Les organitzacions a favor de la normalització de la prostitució demanen, al capdavall, una regulació que no “estigmatitzi la professió”, que els doni garanties laborals, que persegueixi l’explotació laboral i que els permeti saber quin és el volum de la seva activitat, ara “completament invisibilitzat”. “L’única cosa que demanem a l’alcaldessa és que derogui l’ordenança de l’anterior govern de CiU, que ens persegueix i ens multa al carrer, que ha permès tancar molts dels meublés on podíem exercir la nostra professió amb seguretat”, detalla Borrell.
En contra: la prostitució com a violència
A l’altra banda del debat hi ha associacions com el Moviment Democràtic de les Dones, completament contràries a qualsevol regulació. “Si regulem d’alguna forma la prostitució, ja sigui amb ordenances municipals que en millorin l’activitat o a través de lleis al Parlament, acceptarem que qualsevol persona pot vendre’s a una altra persona. No podem permetre una situació de sotmetiment com aquesta perquè apuntalaríem el patriarcat i un sistema de violència”, explica la seva vicepresidenta, Cristina Simó, que alhora concreta que, en cap cas, estan a favor de perseguir les prostitutes, sinó els seus clients i els proxenetes.
El Moviment Democràtic de les Dones, que ha posat en el focus polític el debat de la prostitució, té una reunió amb l’alcaldessa Ada Colau a principis de maig i la seva intenció és proposar una iniciativa legislativa al Parlament similar a la que s’ha aprovat a França o a Suècia. “Allí on proliferen els prostíbuls també hi ha més delinqüència i problemes d’addiccions. Són terreny per a les màfies. A més, si regules la prostitució com un treball, no remous les condicions socials que han abocat les persones a aquesta situació”, explica Simó.
En un sentit similar argumenta Pere Soler, president de Zero Macho, una organització fundada a França i que ja és present en més de 57 països. “No podem permetre que l’estat espanyol es converteixi en un bordell. El tòpic de la dona prostituïda feliç no existeix. A l’hora de la veritat totes són coaccionades o es veuen sotmeses per les circumstàncies”, explica Soler, que mai empra la paraula “prostituta”, sinó l’expressió “dona prostituïda”; i nega així qualsevol indici de voluntarietat. “L’única mesura que es pot prendre són polítiques d’abolició, per una banda, i de reinserció, per altra”, explica. La intenció de l’organització és fer arribar a la Unió Europea una proposta de llei que obligui a la prohibició. L’exemple emprès per França els sembla que obre un escenari encoratjador.