09
d'abril
del
2016
Actualitzat
el
11
d'abril
a les
19:34h
Mestra (Roca Editorial, 2016) és la darrera incorporació d'èxit al món del thriller addictiu de ressò internacional. Signat per L.S. Hilton, la novel·la barreja erotisme, intriga, violència, luxe i història de l'art a través d'una trama psicològica on sobresurt la seducció implacable d'una protagonista amb dues cares: de dia, Judith Rashleigh; de nit, Lauren. Sexy i visceral, Mestra ens fa viatjar a Londres, Roma, el llac de Como, Ginebra i París en un recorregut trepidant. "Volia traspassar tots els límits per arribar al més profund de nosaltres mateixos", ens confessa l'autora, en una conversa mantinguda en la seva visita fugaç a Barcelona. De mirada felina, ella –com la Judith– té les idees clares i el gust refinat, sense esnobismes. I sap seduir des d'una complicitat tan addictiva com la seva darrera novel·la.
- Mestra és un thriller inquietant que ens endinsa al món de l'art, però que també ens mostra la corrupció i l'absurditat que rodeja el sector.
- El món de l'art implica diners, poder i desig, i aquests ingredients sempre acostumen a acabar amb corrupció. Amb tot, vull deixar clar que el meu llibre és només ficció (riu). Les dades diuen, però, que un 30% de les obres que hi ha al món són imitacions, que l'art és un dels recursos que tenen les grans fortunes per blanquejar diners, i que, després de les armes i el tràfic de drogues, és el negoci més gran de la màfia. És inevitable fer referència al tema de la corrupció, perquè hi és ben present. A banda d'aquestes qüestions, però, els objectes en si tenen un valor incalculable, tenen una bellesa tan fascinant fa que la gent viatgi d'una banda del món a l'altra només per veure obres i museus.
- La percepció d'aquest món fascinant és el punt clau de la novel·la. Vostè el coneix molt bé, aquest món, perquè va estudiar història de l'art. Què volia transmetre al lector?
- L'art, en el llibre, és el que empeny la Judith Rashleigh a donar un pas endavant en la seva vida. I jo he estat escrivint critica d'art en revistes especialitzades, i puc assegurar que l'art és molt sexy: té sang, té sexe i té tots els ingredients que es poden trobar als thrillers. M'agradaria transmetre que l'art no té perquè ser esnob, ni pretensiós. Simplement ha de ser atractiu i fascinant.
- Potser l'art mateix ha provocat que sigui d'accés complex, allunyant-se de la gent a través de preus desorbitats i d'un glamur de vegades superficial.
- Sí, evidentment, hauria de ser més democràtic poder consumir l'art, no haver de viatjar tant de museu en museu per veure un quadre (riu). En aquest sentit, a l'escena del vaixell la Judith s'enfada amb l'Steve, perquè ell no sap res de l'art!
- L'Steve, però, es dedica a col·leccionar art.
- Però no en sap res de res, simplement ho fa perquè creu que és una peça de valor i hi té un interès monetari! A ella, això la molesta molt. L'Steve, en canvi, no li troba més connexió que els diners o el benefici econòmic.
- Cal democratitzar més l'art, fer-lo arribar a tothom?
- Ahir mateix vaig ser a Madrid i vaig aprofitar per fer una visita al Museu del Prado. Hi havia una escola i tots els alumnes estaven extremadament avorrits... és increïble! Me'n feia creus: però si a les parets del Museu, davant seu, hi ha sexe, crim i violència...! Potser seria interessant que algú expliqués al públic que a l'art es poden trobar tots quests ingredients. Realment, m'entristeix la manera tan pobre com es transmet el missatge.
- I com ho podem fer?
- L'art contemporani no ha de ser tan seriós. No cal amarar-se de tot el simbolisme, ni de l'imaginari religiós que hi ha rere les obres. Caravaggio va pintar un quadre on el cul d'un cavall "enfocava" un quadre del Carracci que era just al costat, i aquella era la manera que va trobar de dir-li "això és el que penso de la teva pintura". L'art també és això!
- Tornant a la trama, cal dir que és molt rodona, plena de sorpreses, amb girs. Ho tenia tot planificat al mil·límetre?
- M'agradaria dir que sí, però em temo que la resposta és "no" (riu). En realitat, m'ho vaig inventant sobre la marxa. Però, de sobte, quan porto molt de contingut escrit, haig de tornar enrere per revisar i veure que no estic passant res per alt. És un tema més de lògica que de mètode.
- Com se li va acudir la trama i els personatges? Quin és el punt de partida?
- Tot parteix, exactament, de la primera frase del primer capítol. Defineix perfectament la manera com vaig començar a escriure el llibre. Quan vaig pensar aquella frase, ja vaig sentir la veu del personatge de la Judith, i vaig continuar escrivint, sense parar.
- Quant de temps va trigar a escriure la novel·la?
- Va ser molt ràpida d'escriure, amb un procés d'escriptura de només tres mesos. Però això és fals, en part. La meva ex-agent em va demanar, fa ja un cert temps, que escrivís una novel·la eròtica. Vaig escriure un esborrany i l'ex-agent em va dir que era fastigós, que no li agradava gens, i ho vaig guardar en un calaix. A banda, també vaig estar treballant sobre la meva experiència de becària en una casa de subhastes. I, amb aquests dos projectes a les mans, ja començats, vaig decidir fer-ne una sola novel·la, Mestra.
- La novel·la té una protagonista lluitadora, moralment complexa i amb moments de molta agudesa, la Judith. En què es va inspirar per dibuixar i construir el personatge?
- En la ficció hi ha moltes normes per les heroïnes, un munt de convencions. Vaig anar a una fira del llibre, a Londres, i se'm va acostar un editor nord-americà que em va dir que estava disposat a apostar per Mestra si prescindia de les escenes de sexe. I jo vaig al·lucinar: era el mateix editor que havia publicat un llibre on surt un personatge que agafa una dona, li tira àcid a la vagina, li posa formatge i li deixa anar rates perquè se la mengi! [parla d'American Psycho]. L'únic que jo he fet és publicar una novel·la on la protagonista trenca aquestes normes. En primer lloc, perquè gaudeix del sexe, té plaer i no hi ha res de dolent en gaudir-ne i tenir plaer. En segon lloc, perquè no està traumatitzada, tal com sí ho està la Lisbeth Salander, per dir un personatge femení recent d'un thriller d'èxit. En tercer lloc, perquè és valenta i despietada, una dona ambiciosa que faria el que fos per aconseguir els propòsits.
- S'està fent l'adaptació al cinema de la pel·lícula –ha venut els drets a Columbia Pictures– i vostè forma part de l'equip supervisor. Què ens en pot dir?
- He tingut la gran sort i el privilegi de treballar amb l'Erin Cressida Wilson, que també ha adaptat al cine La noia del tren. Ella m'ha estat demanant moltes coses durant el procés d'escriptura del guió. Em sento molt privilegiada i m'honora moltíssim que em tinguin en compte, però mai m'atreviria a restringir l'obra d'art d'una altra autora, perquè la pel·lícula ara ja és una obra que no em pertany.
- Mestra és un thriller inquietant que ens endinsa al món de l'art, però que també ens mostra la corrupció i l'absurditat que rodeja el sector.
- El món de l'art implica diners, poder i desig, i aquests ingredients sempre acostumen a acabar amb corrupció. Amb tot, vull deixar clar que el meu llibre és només ficció (riu). Les dades diuen, però, que un 30% de les obres que hi ha al món són imitacions, que l'art és un dels recursos que tenen les grans fortunes per blanquejar diners, i que, després de les armes i el tràfic de drogues, és el negoci més gran de la màfia. És inevitable fer referència al tema de la corrupció, perquè hi és ben present. A banda d'aquestes qüestions, però, els objectes en si tenen un valor incalculable, tenen una bellesa tan fascinant fa que la gent viatgi d'una banda del món a l'altra només per veure obres i museus.
- La percepció d'aquest món fascinant és el punt clau de la novel·la. Vostè el coneix molt bé, aquest món, perquè va estudiar història de l'art. Què volia transmetre al lector?
- L'art, en el llibre, és el que empeny la Judith Rashleigh a donar un pas endavant en la seva vida. I jo he estat escrivint critica d'art en revistes especialitzades, i puc assegurar que l'art és molt sexy: té sang, té sexe i té tots els ingredients que es poden trobar als thrillers. M'agradaria transmetre que l'art no té perquè ser esnob, ni pretensiós. Simplement ha de ser atractiu i fascinant.
- Potser l'art mateix ha provocat que sigui d'accés complex, allunyant-se de la gent a través de preus desorbitats i d'un glamur de vegades superficial.
- Sí, evidentment, hauria de ser més democràtic poder consumir l'art, no haver de viatjar tant de museu en museu per veure un quadre (riu). En aquest sentit, a l'escena del vaixell la Judith s'enfada amb l'Steve, perquè ell no sap res de l'art!
- L'Steve, però, es dedica a col·leccionar art.
- Però no en sap res de res, simplement ho fa perquè creu que és una peça de valor i hi té un interès monetari! A ella, això la molesta molt. L'Steve, en canvi, no li troba més connexió que els diners o el benefici econòmic.
LS Hilton Foto: Esteve Plantada
- Ahir mateix vaig ser a Madrid i vaig aprofitar per fer una visita al Museu del Prado. Hi havia una escola i tots els alumnes estaven extremadament avorrits... és increïble! Me'n feia creus: però si a les parets del Museu, davant seu, hi ha sexe, crim i violència...! Potser seria interessant que algú expliqués al públic que a l'art es poden trobar tots quests ingredients. Realment, m'entristeix la manera tan pobre com es transmet el missatge.
- I com ho podem fer?
- L'art contemporani no ha de ser tan seriós. No cal amarar-se de tot el simbolisme, ni de l'imaginari religiós que hi ha rere les obres. Caravaggio va pintar un quadre on el cul d'un cavall "enfocava" un quadre del Carracci que era just al costat, i aquella era la manera que va trobar de dir-li "això és el que penso de la teva pintura". L'art també és això!
- Tornant a la trama, cal dir que és molt rodona, plena de sorpreses, amb girs. Ho tenia tot planificat al mil·límetre?
- M'agradaria dir que sí, però em temo que la resposta és "no" (riu). En realitat, m'ho vaig inventant sobre la marxa. Però, de sobte, quan porto molt de contingut escrit, haig de tornar enrere per revisar i veure que no estic passant res per alt. És un tema més de lògica que de mètode.
- Com se li va acudir la trama i els personatges? Quin és el punt de partida?
- Tot parteix, exactament, de la primera frase del primer capítol. Defineix perfectament la manera com vaig començar a escriure el llibre. Quan vaig pensar aquella frase, ja vaig sentir la veu del personatge de la Judith, i vaig continuar escrivint, sense parar.
- Quant de temps va trigar a escriure la novel·la?
- Va ser molt ràpida d'escriure, amb un procés d'escriptura de només tres mesos. Però això és fals, en part. La meva ex-agent em va demanar, fa ja un cert temps, que escrivís una novel·la eròtica. Vaig escriure un esborrany i l'ex-agent em va dir que era fastigós, que no li agradava gens, i ho vaig guardar en un calaix. A banda, també vaig estar treballant sobre la meva experiència de becària en una casa de subhastes. I, amb aquests dos projectes a les mans, ja començats, vaig decidir fer-ne una sola novel·la, Mestra.
Coberta de «Mestra», de Roca Editorial Foto: Roca Editorial
- En la ficció hi ha moltes normes per les heroïnes, un munt de convencions. Vaig anar a una fira del llibre, a Londres, i se'm va acostar un editor nord-americà que em va dir que estava disposat a apostar per Mestra si prescindia de les escenes de sexe. I jo vaig al·lucinar: era el mateix editor que havia publicat un llibre on surt un personatge que agafa una dona, li tira àcid a la vagina, li posa formatge i li deixa anar rates perquè se la mengi! [parla d'American Psycho]. L'únic que jo he fet és publicar una novel·la on la protagonista trenca aquestes normes. En primer lloc, perquè gaudeix del sexe, té plaer i no hi ha res de dolent en gaudir-ne i tenir plaer. En segon lloc, perquè no està traumatitzada, tal com sí ho està la Lisbeth Salander, per dir un personatge femení recent d'un thriller d'èxit. En tercer lloc, perquè és valenta i despietada, una dona ambiciosa que faria el que fos per aconseguir els propòsits.
- S'està fent l'adaptació al cinema de la pel·lícula –ha venut els drets a Columbia Pictures– i vostè forma part de l'equip supervisor. Què ens en pot dir?
- He tingut la gran sort i el privilegi de treballar amb l'Erin Cressida Wilson, que també ha adaptat al cine La noia del tren. Ella m'ha estat demanant moltes coses durant el procés d'escriptura del guió. Em sento molt privilegiada i m'honora moltíssim que em tinguin en compte, però mai m'atreviria a restringir l'obra d'art d'una altra autora, perquè la pel·lícula ara ja és una obra que no em pertany.