04
d'abril
del
2016
Actualitzat
a les
16:10h
L’escàndol fet públic ahir dels "papers de Panamà" amenaça l’estabilitat política islandesa. Alguns d’aquests papers han "caigut" al mig de Reykjavik, la capital d’aquesta illa nòrdica de poc més de 300.000 habitants que no s’allibera dels seus vincles amb l’especulació financera des de l’esclat de la crisi del 2008. La publicació d’onze milions de documents ha esquitxat una part de l’elit mundial. Ahir mateix, en una entrevista, el primer ministre d’Islàndia, Sigmundur David Gunnlaugsson, va quedar esmaperdut quan li van preguntar pel seu lligam amb Wintris Inc, una firma offshore que va adquirir junt amb la seva dona, Anna Sigurlaug Pálsdóttir, a través de la filial luxemburguesa del banc islandès Landsbanki. Wintris estaba gestionada per Mossack Fonseca.
L’escàndol que afecta de ple Gunnlaugsson és especialment greu perquè aquest dirigent polític va fer de la lluita contra la corrupció i contra les exigències dels creditors internacionals la seva bandera. Gràcies a ella, va arribar a liderar l’anomenat Partit Progressista, que és una formació històrica de tradició agrària i que se sol situar en el centre del ventall polític. El primer ministre encapçala un govern de coalició amb el Partit de la Independència, més conservador i que ha estat hegemònic a Islàndia amb poques excepcions.
Aquella "revolució" frustrada
La crisi financera del 208 va caure com un terratrèmol a l’illa nòrdica. Els anys anteriors havien generat un clima de “diner fàcil” i desregulació. El Partit de la Independència, liderat per Geir Haarde, va haver de gestionar la fallida de tot el sistema bancari islandès –amb Icesave al davant- i les exigències dels creditors internacionals. La societat islandesa, normalment pacífica, va esclatar. Els governants no havien previst la crisi. Les eleccions del 2009 van dur al poder una inèdita coalició de l’Aliança Socialdemòcrata i una formació d’esquerra verda.
Joohanna Sigurdardóttir, una dona que no amagava la seva condició de lesbiana, va esdevenir primera ministra. La mobilització popular al carrer va provocar l’inici d’un procés constituent sorgit de la societat civil per elaborar una nova carta magna. L’exprimer ministre Haarde va ser processat, acusat de negligència. El "no" del govern de Reykjavic a les exigències de l’FMI i els creditors internacionals, bàsicament britànics i holandesos, van convertir Islàndia en un referent de resposta heterodoxa a la crisi.
Però les coses van canviar. Sigurdardóttir va arribar finalment a un acord amb els creditors, que va decebre molts dels seus votants. Ólafur Ragnan Grímsson, el president de la República, va forçar un referèndum per ratificar l’acord, i el govern el va perdre. Però potser el que es va endur el govern d’esquerres a les urnes el 2013 va ser la seva insistència a acostar-se a la Unió Europea, apostant per una integració. A Islàndia el tema de la UE és impopular. Hi ha sectors poderosos, com el pesquer, que no en volen sentir a parlar. I el fet que el país disposi d’una moneda pròpia, la corona, que va permetre devaluacions necessàries en plena crisi, és vist com un fet irrenunciable.
El retorn de la dreta
Les eleccions del 2013 van dur la dreta de nou al poder. El Partit de la Independència i el Progressista governaren altre cop. Gunnlaugsson va ser primer ministre amb una campanya que el va fer molt popular en contra de les concessions als creditors. Havia fundat l’associació InDefence, favorable a mantenir-se ferm enfront les pressions dels mercats. Un cop al poder, va acabar tancant un pacte amb els creditors… Fa uns mesos, va saldar els deutes amb l’FMI.
L’economia islandesa dóna senyals de consolidació i creixement. Ara cal veure fins a quin punt l’escàndol dels "papers de Panamà" provocaran una crisi de gran magnitud al país. Les inversions de Gunnlaugsson el deixen al peu dels cavalls i desestabilitzen el govern. En tot cas, caldrà seguir els esdeveniments islandesos, en els quals mai s’ha d’obviar el paper que pot jugar el president Grímsson, un polític popular, sense partit, que no desaprofita cap ocasió per intervenir en política.
L’escàndol que afecta de ple Gunnlaugsson és especialment greu perquè aquest dirigent polític va fer de la lluita contra la corrupció i contra les exigències dels creditors internacionals la seva bandera. Gràcies a ella, va arribar a liderar l’anomenat Partit Progressista, que és una formació històrica de tradició agrària i que se sol situar en el centre del ventall polític. El primer ministre encapçala un govern de coalició amb el Partit de la Independència, més conservador i que ha estat hegemònic a Islàndia amb poques excepcions.
Aquella "revolució" frustrada
La crisi financera del 208 va caure com un terratrèmol a l’illa nòrdica. Els anys anteriors havien generat un clima de “diner fàcil” i desregulació. El Partit de la Independència, liderat per Geir Haarde, va haver de gestionar la fallida de tot el sistema bancari islandès –amb Icesave al davant- i les exigències dels creditors internacionals. La societat islandesa, normalment pacífica, va esclatar. Els governants no havien previst la crisi. Les eleccions del 2009 van dur al poder una inèdita coalició de l’Aliança Socialdemòcrata i una formació d’esquerra verda.
Joohanna Sigurdardóttir, una dona que no amagava la seva condició de lesbiana, va esdevenir primera ministra. La mobilització popular al carrer va provocar l’inici d’un procés constituent sorgit de la societat civil per elaborar una nova carta magna. L’exprimer ministre Haarde va ser processat, acusat de negligència. El "no" del govern de Reykjavic a les exigències de l’FMI i els creditors internacionals, bàsicament britànics i holandesos, van convertir Islàndia en un referent de resposta heterodoxa a la crisi.
Però les coses van canviar. Sigurdardóttir va arribar finalment a un acord amb els creditors, que va decebre molts dels seus votants. Ólafur Ragnan Grímsson, el president de la República, va forçar un referèndum per ratificar l’acord, i el govern el va perdre. Però potser el que es va endur el govern d’esquerres a les urnes el 2013 va ser la seva insistència a acostar-se a la Unió Europea, apostant per una integració. A Islàndia el tema de la UE és impopular. Hi ha sectors poderosos, com el pesquer, que no en volen sentir a parlar. I el fet que el país disposi d’una moneda pròpia, la corona, que va permetre devaluacions necessàries en plena crisi, és vist com un fet irrenunciable.
El retorn de la dreta
Les eleccions del 2013 van dur la dreta de nou al poder. El Partit de la Independència i el Progressista governaren altre cop. Gunnlaugsson va ser primer ministre amb una campanya que el va fer molt popular en contra de les concessions als creditors. Havia fundat l’associació InDefence, favorable a mantenir-se ferm enfront les pressions dels mercats. Un cop al poder, va acabar tancant un pacte amb els creditors… Fa uns mesos, va saldar els deutes amb l’FMI.
L’economia islandesa dóna senyals de consolidació i creixement. Ara cal veure fins a quin punt l’escàndol dels "papers de Panamà" provocaran una crisi de gran magnitud al país. Les inversions de Gunnlaugsson el deixen al peu dels cavalls i desestabilitzen el govern. En tot cas, caldrà seguir els esdeveniments islandesos, en els quals mai s’ha d’obviar el paper que pot jugar el president Grímsson, un polític popular, sense partit, que no desaprofita cap ocasió per intervenir en política.