03
d'abril
del
2016
Actualitzat
el
04
d'abril
a les
19:21h
En la trajectòria del Partit dels Treballadors (PT) i de la seva figura més carismàtica, Luiz Inácio Lula da Silva, hi ha totes les contradiccions que empaiten a les esquerres que, després d’anys de combat, ocupen el poder polític durant massa anys. Hi ha moltes pàgines d’història entre les primeres mobilitzacions sindicals de finals dels seixanta, bressol de l’actual partit governant al Brasil, i els escàndols que encerclen la presidenta Dilma Rousseff i el seu principal mentor, l’expresident Lula.
La corrupció a Petrobras es pot endur el PT d’aquí a poques setmanes, quan el parlament voti la destitució de la cap de l’Estat. L’empresa pública petroliera és tot un símbol del Brasil potència i va ser una creació, els anys cinquanta, del gran cabdill Getúlio Vargas, pare del populisme brasiler. Es fa difícil entendre el Brasil contemporani sense aquesta figura inclassificable que va omplir l’escena política entre 1930 i 1954. Vargas va fer tots els papers de l’auca: autoritari, fou dictador amb semblances feixistes, després nacionalista de discurs antioligàrquic, i en els darrers anys va evolucionar cap a posicions filosocialdemòcrates. El 1954, enmig d’una forta crisi política, es va engegar un tret al cor.
Però el varguisme va fer escola. L’any 1964, Joao Goulart, un deixeble de Vargas, era president i va ser derrocat per un cop militar que va instaurar una dictadura. Repressió, governs uniformats i la benedicció dels Estats Units. Però la dictadura brasilera no va aconseguir un control total del país. El 1968, un any que va trasbalsar també Amèrica Llatina, un conflicte a la fàbrica de camions Scana Vabis, a Sao Bernardo do Campo, a Sao Paulo, es va estendre a tot el cinturó industrial que envoltava la ciutat. Un dels líders del sindicat del metall era Luiz Inácio Lula da Silva.
Sindicalisme i teologia
El PT naixeria més tard, però es va covar durant els anys setanta. Es va estendre per les fàbriques i va nodrir-se també de les comunitats cristianes de base, un component central entre la seva militància. La teologia de l’alliberament va tenir influència en els sectors més progressistes de l’Església brasilera, que ha donat figures com Helder Camara i Claudio Hummes. El creixement del PT en els barris obrers va deure molt a la complicitat dels activistes de les pastorals obreres, que sovint es confonien. Això va donar un aire particular al PT, diferent d'altres esquerres de tipus més clàssic i reformista. El PT es va sentir molt còmode amb la imatge de “partit dels pobres”.
El 1980 va néixer oficialment el partit, tolerat per una dictadura molt contestada. Hi havia un partit oficial, l’ARENA, i una formació d’oposició, el Moviment Democràtic Brasiler, precedent de l’actual PMDB, soci fins aquesta semana de Dilma Rousseff. El MDB era d’ampli ventall perquè hi va entrar molta gent d’ideologia dibversa que volia combatre la dictadura. No va ser fins al 1985 que es va aconseguir la convocatòria d’eleccions lliures a la presidència i la retirada dels uniformats.
President a la quarta
Lula anava construint el seu aparell de poder. L’any 1983, amb la fundació de la Central Única de Treballadors (CUT), el PT va disposar d’una maquinària paral·lela molt potent. Però no li va resultar fàcil l’assalt al poder. Va intentar ser governador de Sao Paulo sense aconseguir-ho. Va arribar a la presidència el 2003, després de tres intents fallits, els anys 1989, 1994 i 1998. Contra la seva candidatura s’aixecava sempre un poderós bloc d’interessos que temien el radicalisme del PT, sempre difícil d’homologar amb la socialdemocràcia, tot i que els “trebalhistes” mai es van declarar marxistes i eren de matriu sindical. Això malgrat que en el seu si sempre s’hi han pogut trobar tots els matisos, des del trotskisme al centreesquerra.
Potser de totes les derrotes, la primera va ser la més cruel perquè Lula va ser superat per un polític corrupte i demagog, Collor de Melo, que seria foragitat per una onada de protestes contra la seva gestió. Després van venir els anys d’Henrique Cardoso, un governant liberal, tot i el nom del seu partit, el de la Social Democràcia Brasilera (PSDB), que aquests dies espera recuperar aviat el poder, aliat al PMDB. També va haver de competir amb una altra gran figura de l’esquerra, Lionel Brizola, hereu de Vargas i Goulart.
Lula va guanyar, finalment, i va presidir el Brasil durant dos mandats, entre 2003 i 2010. Ara, després de tretze anys de gestió de govern del PT, les crítiques són generalitzades i l’escàndol de Petrobras una llosa pesada, però el fet cert és que Lula va abandonar el poder amb un alt índex de popularitat, cosa del tot sorprenent en un continent habitat per governants sàtrapes de tots els colors. No va introduir grans modificacions en la política econòmica heretada i va pagar els deutes del país amb el FMI. Però el seu govern va fer grans reformes que van arribar a amplis sectors de la població.
Va engegar ambiciosos programes socials. Tots els nivells de la formació educativa es van estendre pel país. Beca Família va ser un pla que va facilitar subsidis a sectors empobrits i va permetre que 29 milions de persones sortissin de la pobresa. La classe mitjana va arribar a ser el 51% de la població. En política exterior, el lideratge de Lula també va ser determinant en la consolidació del Brasil com un actor que, mirant al nord, tenia la veu forta al continent. Per l’esquerra, el PT haurà estat un model de reformisme democràtic, diferent del model autoritari de Veneçuela i més homologable des d’un prisma europeu que el peronisme kirchnerià. El que és segur és que Lula encara no s’ha donat per vençut.
La corrupció a Petrobras es pot endur el PT d’aquí a poques setmanes, quan el parlament voti la destitució de la cap de l’Estat. L’empresa pública petroliera és tot un símbol del Brasil potència i va ser una creació, els anys cinquanta, del gran cabdill Getúlio Vargas, pare del populisme brasiler. Es fa difícil entendre el Brasil contemporani sense aquesta figura inclassificable que va omplir l’escena política entre 1930 i 1954. Vargas va fer tots els papers de l’auca: autoritari, fou dictador amb semblances feixistes, després nacionalista de discurs antioligàrquic, i en els darrers anys va evolucionar cap a posicions filosocialdemòcrates. El 1954, enmig d’una forta crisi política, es va engegar un tret al cor.
Però el varguisme va fer escola. L’any 1964, Joao Goulart, un deixeble de Vargas, era president i va ser derrocat per un cop militar que va instaurar una dictadura. Repressió, governs uniformats i la benedicció dels Estats Units. Però la dictadura brasilera no va aconseguir un control total del país. El 1968, un any que va trasbalsar també Amèrica Llatina, un conflicte a la fàbrica de camions Scana Vabis, a Sao Bernardo do Campo, a Sao Paulo, es va estendre a tot el cinturó industrial que envoltava la ciutat. Un dels líders del sindicat del metall era Luiz Inácio Lula da Silva.
Sindicalisme i teologia
El PT naixeria més tard, però es va covar durant els anys setanta. Es va estendre per les fàbriques i va nodrir-se també de les comunitats cristianes de base, un component central entre la seva militància. La teologia de l’alliberament va tenir influència en els sectors més progressistes de l’Església brasilera, que ha donat figures com Helder Camara i Claudio Hummes. El creixement del PT en els barris obrers va deure molt a la complicitat dels activistes de les pastorals obreres, que sovint es confonien. Això va donar un aire particular al PT, diferent d'altres esquerres de tipus més clàssic i reformista. El PT es va sentir molt còmode amb la imatge de “partit dels pobres”.
El 1980 va néixer oficialment el partit, tolerat per una dictadura molt contestada. Hi havia un partit oficial, l’ARENA, i una formació d’oposició, el Moviment Democràtic Brasiler, precedent de l’actual PMDB, soci fins aquesta semana de Dilma Rousseff. El MDB era d’ampli ventall perquè hi va entrar molta gent d’ideologia dibversa que volia combatre la dictadura. No va ser fins al 1985 que es va aconseguir la convocatòria d’eleccions lliures a la presidència i la retirada dels uniformats.
President a la quarta
Lula anava construint el seu aparell de poder. L’any 1983, amb la fundació de la Central Única de Treballadors (CUT), el PT va disposar d’una maquinària paral·lela molt potent. Però no li va resultar fàcil l’assalt al poder. Va intentar ser governador de Sao Paulo sense aconseguir-ho. Va arribar a la presidència el 2003, després de tres intents fallits, els anys 1989, 1994 i 1998. Contra la seva candidatura s’aixecava sempre un poderós bloc d’interessos que temien el radicalisme del PT, sempre difícil d’homologar amb la socialdemocràcia, tot i que els “trebalhistes” mai es van declarar marxistes i eren de matriu sindical. Això malgrat que en el seu si sempre s’hi han pogut trobar tots els matisos, des del trotskisme al centreesquerra.
Potser de totes les derrotes, la primera va ser la més cruel perquè Lula va ser superat per un polític corrupte i demagog, Collor de Melo, que seria foragitat per una onada de protestes contra la seva gestió. Després van venir els anys d’Henrique Cardoso, un governant liberal, tot i el nom del seu partit, el de la Social Democràcia Brasilera (PSDB), que aquests dies espera recuperar aviat el poder, aliat al PMDB. També va haver de competir amb una altra gran figura de l’esquerra, Lionel Brizola, hereu de Vargas i Goulart.
Lula va guanyar, finalment, i va presidir el Brasil durant dos mandats, entre 2003 i 2010. Ara, després de tretze anys de gestió de govern del PT, les crítiques són generalitzades i l’escàndol de Petrobras una llosa pesada, però el fet cert és que Lula va abandonar el poder amb un alt índex de popularitat, cosa del tot sorprenent en un continent habitat per governants sàtrapes de tots els colors. No va introduir grans modificacions en la política econòmica heretada i va pagar els deutes del país amb el FMI. Però el seu govern va fer grans reformes que van arribar a amplis sectors de la població.
Va engegar ambiciosos programes socials. Tots els nivells de la formació educativa es van estendre pel país. Beca Família va ser un pla que va facilitar subsidis a sectors empobrits i va permetre que 29 milions de persones sortissin de la pobresa. La classe mitjana va arribar a ser el 51% de la població. En política exterior, el lideratge de Lula també va ser determinant en la consolidació del Brasil com un actor que, mirant al nord, tenia la veu forta al continent. Per l’esquerra, el PT haurà estat un model de reformisme democràtic, diferent del model autoritari de Veneçuela i més homologable des d’un prisma europeu que el peronisme kirchnerià. El que és segur és que Lula encara no s’ha donat per vençut.