Delafé: «Busco l'esperança sent conscient de la foscor»

La música no és només ritme i festa, també és un vehicle que ens ha de fer pensar i que ens ha de remoure. Aquesta és la premissa que dóna cos al disc de debut en solitari de Delafé, La fuerza irresistible, el primer que Oscar D'Aniello (Delafé) signa sense Las Flores Azules (Helena Miquel). La nova proposta és un paisatge on la cruesa i l'esperança es donen la mà i on intenten trobar el compromís que superi la intranscendència del pop de consum ràpid. Gravat a El Puerto de Santa Maria i mesclat a Nova York, el so de Delafé és més "raper" i electrònic que en anteriors discs i conté l'al·legat vital de José Mujica, així com la implicació compositiva de Dani Acedo i les col·laboracions de Carlos Cros, La Bien Querida i la pròpia Miquel, entre d'altres.
 
- La fuerza irresistible és un disc molt cru, però que supura esperança. "Quién me lo iba a decir, que entre la felicidad y la nàusea iba a vivir", diu. És això, la vida?
- El disc mira la felicitat des de la foscor. Sóc molt a prop dels 40 i l'optimisme de La luz de la mañana, de quan tenia 27 anys, ja no existeix. Pel camí han passat moltes coses. Però, que alci la mà qui, de la meva generació, no hagi patit una separació, qui no hagi perdut un ésser estimat, qui no hagi estat traït.
 
- Amb el temps acumulem dolor.
- Mentre caminem, ens anem fent cicatrius. Formo part d'una generació que s'ha adonat que no tot era tan bonic com ho pintaven i que les coses no són gens fàcils. Sóc conscient que vivim en un món horrorós, corrupte i injust. Però, també, que sempre ens queda l'esperança. Ens veiem abocats a lluitar per ideals.

Oscar d'Aniello. Foto: Adrià Costa

 
- Això em fa pensar en l'al·legat de José Mujica que apareix al disc. Discurs polític i social en un àlbum pop.
- Per això m'agraden els discos de hip hop, perquè no aprèn d'haver-hi trossos de retalls i speeches, dites, etc. Al primer tall del disc, La fuerza irresistible, "samplejo" una part d'una cançó d'El niño gusano, que m'encanta. O també "samplejo" Carlos Cros i d'una cançó pop en faig una versió a l'estil Kanye West. Aquí, això no s'estila. Tothom fa la seva cançó i prou, és seva i és per ell.

- Aquesta "contaminació melòmana" marca la seva manera de composar?
- Sí, m'he fet una carrera musical després de treballar en una botiga de discos, a revistes musicals, a la ràdio, de punxar molt... Coses que van ser abans de ser músic. Des dels 17 anys, quan vaig començar a punxar, puc dir que porto 22 anys treballant d'això. I una cosa va anar portant a l'altra: em vaig comprar una caixa de ritmes, després vam fundar Mishima amb el David Carabén, després vaig cantar... i així ha anat passat el temps.
 
- Amb tot aquest bagatge, quin mètode segueix per fer les cançons?
- De vegades, surt a partir d'una frase, d'una idea, llegint un còmic o mirant una pel·lícula. O, si no, a través d'una música de la qual vaig estirant el fil. El Dani Acedo em presenta una base i començo a treballar, i després reviso tots els apunts que tinc acumulats en llibretes i vaig donant-li forma.
 
- Què és la "força irresistible" a la qual es refereix?
- Per mi, una "força irresistible" és la mort. Però, si ho busquessis a la Viquipèdia, trobaries una paradoxa clàssica: què passaria si una força irresistible xoqués contra un objecte inamovible? És impossible, no pot ser en aquest univers. Per això volia anomenar el disc amb un concepte impossible, per reivindicar el fet de creure en coses imparables, com l'amor, com les ganes d'aixecar-te al matí. A partir d'una contradicció, crear una cosa invencible, allò de buscar l'esperança sent conscient de la foscor.
 
 - I que en quedi un regust optimista, malgrat tot.
- Sí, no volia que fos un disc depriment. Les cançons sembla que parlin molt de mi, però contenen un missatge, a nivell de generació, molt universal.

- Això em porta a Fantasmas, una cançó molt crua que acaba amb Minuto de silencio.
- Sóc conscient que Fantasmas és un tema molt americà, en el sentit de convertir-me en una mena de predicador i fer un sermó. Jo mateix, de vegades em plantejo què estic fent, amb la música. Hi ha moltes coses que no es veuen al darrera de la nostra feina. És una reflexió feta des de la bufetada més que des de la carícia. És el revers de Tenemos un Don.

 - I el minut de silenci?
- A la vida ens calen silencis, necessitem tenir temps per rumiar, és essencial deixar d'estar connectats tota l'estona. Hem d'estar més connectats amb nosaltres, i no tant amb els mòbils o les xarxes. Però fer-ho ens espanta, perquè el què hi veiem és horrible.
 
- El disc acaba amb Essaouira, un tema més amable, molt marca de la casa, on hi intervé Helena Miquel.
- És una cançó homenatge a l'anterior disc, que va ser un àlbum doble molt arriscat, amb la part alegre i fosca de cada cançó. L'Helena va acceptar posar la veu en dues cançons del disc, aquesta i Días y días.
 
- Entenc que amb l'Helena va ser una ruptura professional no traumàtica.
- Al principi, quan em va dir que ho deixava i que volia dedicar-se a la interpretació i altres projectes, vaig sentir molta pena. Va ser un cop. Però vaig intentar positivitzar-ho i buscar alternatives. Ara, vist amb la perspectiva del temps, crec que va ser un bon pas, perquè em va obligar a reinventar-me. Ha acabat sent un exercici de frescor.
 
- El disc té onze cançons gravades a l'estudi de Paco Loco al Puerto de Santa María. Buscava apropar-se al so "indie"?
- Volíem trobar bons arranjaments, amb bombos i caixes que sonessin bé. Com a productor, Paco Loco és capaç de fer uns arranjaments extraordinaris! Després, amb la mescla, sí que volíem una sonoritat molt ianqui, i per això vam sortir de l'estat espanyol.
 

Oscar d'Aniello. Foto: Adrià Costa

- I arriba a Nova York, amb Tim Latham, guanyador d'un Grammy. Què se sent a l'estudi d'un home que ha treballat amb De La Soul o Black Eyed Peas?
- És un gran professional, molt organitzat, eficient i competent. Aquí, de vegades, vas a un estudi i sembla que t'estiguin perdonant la vida. Als Estats Units, no. Allò és un showbusiness total. Amb Tim Latham, jo tenia por de fer-me molt pesat, però ell em deia que no, que era allà per complir el meu somni. "Jo sóc el mitjà perquè tu siguis feliç", em deia.
 
- Això sí que és el "somni americà"...
- Jo no havia estat mai a Nova York, i em vaig adonar que allà no tenen complexes. I això els fa ser més grans. Aquí tenim més complexes i això fa que ens posem a la defensiva, que ens protegim contínuament.
 
- Aquest disc té una gran càrrega ideològica. Què reivindica Delafé de la música?
- Que el músic se senti lliure. El millor de ser músic és sentir-se bé a nivell artístic, saber que estàs fent coses noves, diferents, que evoluciones. I no repetir la fórmula que saps que funciona. El que jo reivindico a l'art, en general, és inquietud i que em sorprengui.