29
de març
del
2016
Actualitzat
el
30
de març
a les
10:09h
Els resultats electorals del 20-D han encetat un escenari nou, del tot inèdit en la política espanyola. Aquesta setmana farà cent dies que Espanya té un govern en funcions i, de moment, mentre van saltant les pàgines del calendari, no es veu a l’horitzó una sortida fàcil cap a la governabilitat. Tot el que està passant a Madrid conforma un paisatge nou, que redefinirà la mateixa concepció del poder a l’Estat.
Quan governar és només cosa d’uns. El mapa tradicional ha saltat pels aires amb l’hemicicle sorgit de els urnes el 20-D. Hi hagi dissolució de les Corts o no, noves eleccions o investidura reeixida, el nou quadre escènic serà diferent i mostrarà una coalició entre dues o més formacions. Serà aquesta una variant important. Cal remuntar-se a l’època efímera de la República per visualitzar amb normalitat les coalicions de govern a Espanya.
Des de la transició, tots els governs de l’Estat han estat monocolors, sense excepció. Hi ha hagut cinc legislatures amb majoria absoluta, les dues primeres de Felipe González (en la tercera, de 1989-93, el PSOE es va quedar a tan sols un escó dels 176), la segona de José María Aznar (2000-2004) i la legislatura passada, amb Mariano Rajoy. Però en les anteriors, les dues dels anys d’UCD, la darrera de González, la primera d’Aznar i les dues de Rodríguez Zapatero, la força política majoritària va preferir governar en solitari amb geometries variables o acords de legislatura, amb Minoria Catalana com a soci preferent. Però l’escola democràtica que suposa el governar amb partits diferents, que es presenten a les eleccions per separat, com succeeix a la majoria de democràcies europees, és estrany a la pell de brau. A Espanya, governar és cosa d’uns i prou.
Règim parlamentari, lideratge cabdillista. Una de les característiques més pròpies de la política espanyola de les darreres dècades és que, sobre el paper, el model constitucional és parlamentari, però en la seva pràctica, el sistema és presidencialista amb molts elements, encara, cabdillistes. Les majories absolutes deixen el Congrés en un lloc secundari, sotmès no ja als dictats del partit majoritari, sinó als del seu nucli més restringit. Els díscols saben que no repetiran com a diputats. La direcció política es troba a Génova o Ferraz, no pas en el si dels grups parlamentaris. Una anomalia en comparació a països de règim parlamentari europeu, fins i tot els que tenen govern amb majoria absoluta.
Aquests cent dies de govern en funcions ho ha tornat a corroborar. En el si del Partit Popular tot són xiuxiuejos i rumors, potser fins i tot conspiracions en veu baixa. Però al final, tothom mira cap al líder. Molt poques desavinences expressades amb llibertat. En el si del PSOE ara mateix és diferent, però bàsicament pel fet que és el primer partit de l’oposició i no està clar si Pedro Sánchez es farà amb el poder. Les tensions són enormes, però en una cosa tothom coincideix: si Sánchez arriba a La Moncloa, Susana Díaz emmudeix.
La tradició caïnita. El sistema bipartidista vigent fins al 20-D ha anat acompanyat d’un altre factor: la cruesa del combat polític a Espanya. Si en els anys inicials de la transició, el PSOE va sotmetre a la UCD d’Adolfo Suárez a un marcatge ferri i erosionador, els anys posteriors, la dialèctica PSOE-PP ha superat el clima habitual en les democràcies europees.
Si hi va haver un moment en què això es va plasmar amb tota la seva brutalitat, va ser el maig del 2010, quan el PP, aleshores a l’oposició, va rebutjar donar suport al pla d’ajust exigit pel directori europeu a Rodríguez Zapatero. Va haver de ser CiU qui va mullar-se per impedir –per un vot!- una situació insostenible per l’executiu socialista. La idea del bé comú, que sol ser important en les grans decisions d’estat en democràcies consolidades, cau a Espanya sota la pressió de la tradició caïnita.
Coalicions difícils a Catalunya. La política catalana ha estat en el tema de les coalicions una mica més europea que l’espanyola. Però tampoc massa. La primera legislatura (1980-84), amb una CiU en minoria, sí que va veure situacions d’aliances diverses, forçades per l’aritmètica. CiU va funcionar, formalment, com a coalició, però en realitat era una organització política única. Les majories absolutes del pujolisme ho van confirmar. Més tard, la constitució dels governs tripartits, que sí que eren una coalició, van obrir un temps nou, però van ser executius que van haver d’arrossegar l’“estigma” de ser una “aliança de perdedors”.
Ha hagut d’iniciar-se el procés sobiranista perquè s’hagi forjat la coalició que representa Junts pel Sí, una experiència inèdita que mostra, en diversos moments, les dificultats pròpies d’una suma tan heterogènia de forces, posada a prova pels adversaris de manera constant. En això, però, Catalunya s’ha avençat, ni que sigui uns mesos, a Espanya, que, cent dies després, encara resta en funcions.
Quan governar és només cosa d’uns. El mapa tradicional ha saltat pels aires amb l’hemicicle sorgit de els urnes el 20-D. Hi hagi dissolució de les Corts o no, noves eleccions o investidura reeixida, el nou quadre escènic serà diferent i mostrarà una coalició entre dues o més formacions. Serà aquesta una variant important. Cal remuntar-se a l’època efímera de la República per visualitzar amb normalitat les coalicions de govern a Espanya.
Des de la transició, tots els governs de l’Estat han estat monocolors, sense excepció. Hi ha hagut cinc legislatures amb majoria absoluta, les dues primeres de Felipe González (en la tercera, de 1989-93, el PSOE es va quedar a tan sols un escó dels 176), la segona de José María Aznar (2000-2004) i la legislatura passada, amb Mariano Rajoy. Però en les anteriors, les dues dels anys d’UCD, la darrera de González, la primera d’Aznar i les dues de Rodríguez Zapatero, la força política majoritària va preferir governar en solitari amb geometries variables o acords de legislatura, amb Minoria Catalana com a soci preferent. Però l’escola democràtica que suposa el governar amb partits diferents, que es presenten a les eleccions per separat, com succeeix a la majoria de democràcies europees, és estrany a la pell de brau. A Espanya, governar és cosa d’uns i prou.
Règim parlamentari, lideratge cabdillista. Una de les característiques més pròpies de la política espanyola de les darreres dècades és que, sobre el paper, el model constitucional és parlamentari, però en la seva pràctica, el sistema és presidencialista amb molts elements, encara, cabdillistes. Les majories absolutes deixen el Congrés en un lloc secundari, sotmès no ja als dictats del partit majoritari, sinó als del seu nucli més restringit. Els díscols saben que no repetiran com a diputats. La direcció política es troba a Génova o Ferraz, no pas en el si dels grups parlamentaris. Una anomalia en comparació a països de règim parlamentari europeu, fins i tot els que tenen govern amb majoria absoluta.
Aquests cent dies de govern en funcions ho ha tornat a corroborar. En el si del Partit Popular tot són xiuxiuejos i rumors, potser fins i tot conspiracions en veu baixa. Però al final, tothom mira cap al líder. Molt poques desavinences expressades amb llibertat. En el si del PSOE ara mateix és diferent, però bàsicament pel fet que és el primer partit de l’oposició i no està clar si Pedro Sánchez es farà amb el poder. Les tensions són enormes, però en una cosa tothom coincideix: si Sánchez arriba a La Moncloa, Susana Díaz emmudeix.
La tradició caïnita. El sistema bipartidista vigent fins al 20-D ha anat acompanyat d’un altre factor: la cruesa del combat polític a Espanya. Si en els anys inicials de la transició, el PSOE va sotmetre a la UCD d’Adolfo Suárez a un marcatge ferri i erosionador, els anys posteriors, la dialèctica PSOE-PP ha superat el clima habitual en les democràcies europees.
Si hi va haver un moment en què això es va plasmar amb tota la seva brutalitat, va ser el maig del 2010, quan el PP, aleshores a l’oposició, va rebutjar donar suport al pla d’ajust exigit pel directori europeu a Rodríguez Zapatero. Va haver de ser CiU qui va mullar-se per impedir –per un vot!- una situació insostenible per l’executiu socialista. La idea del bé comú, que sol ser important en les grans decisions d’estat en democràcies consolidades, cau a Espanya sota la pressió de la tradició caïnita.
Coalicions difícils a Catalunya. La política catalana ha estat en el tema de les coalicions una mica més europea que l’espanyola. Però tampoc massa. La primera legislatura (1980-84), amb una CiU en minoria, sí que va veure situacions d’aliances diverses, forçades per l’aritmètica. CiU va funcionar, formalment, com a coalició, però en realitat era una organització política única. Les majories absolutes del pujolisme ho van confirmar. Més tard, la constitució dels governs tripartits, que sí que eren una coalició, van obrir un temps nou, però van ser executius que van haver d’arrossegar l’“estigma” de ser una “aliança de perdedors”.
Ha hagut d’iniciar-se el procés sobiranista perquè s’hagi forjat la coalició que representa Junts pel Sí, una experiència inèdita que mostra, en diversos moments, les dificultats pròpies d’una suma tan heterogènia de forces, posada a prova pels adversaris de manera constant. En això, però, Catalunya s’ha avençat, ni que sigui uns mesos, a Espanya, que, cent dies després, encara resta en funcions.