Atac Londres: entrevista

Anna Teixidor: «Cal que les comunitats musulmanes neutralitzin el missatge gihadista»

L'autora de "Combatents en nom d'Al·là" explica que en la radicalització de joves hi ha el consum massiu de videojocs com el "Call of Duty" i de pel·lícules com "El Senyor dels Anells" | "Sense les xarxes socials no podríem entendre que 5.000 europeus s'hagin mobilitzat per anar a Síria i l'Iraq", assenyala

per Isaac Meler, 23 de març de 2016 a les 10:05 |
Anna Teixidor | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de març de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Anna Teixidor (Figueres, 1978) és una periodista que ha treballat intensament el fenomen del jihadisme a Catalunya en tant que coautora de documentals del programa 30 minuts com "A la recerca del paradís". Ara publica el llibre Combatents en nom d'Al·là (Ara llibres), un treball que recull diversos testimonis que permeten entendre amb profunditat què passa per la ment d'aquells que decideixen fer el camí cap a Síria per unir-se a les files de grups jihadistes.

Tots els protagonistes d'aquesta via mostren realitats molt diverses, que giren entorn la religió però que presenten elements que es mouen entre la marginació social, el sectarisme, les màfies i la delinqüència, les xarxes socials i els videojocs.


 
- No deu ser fàcil trobar persones que vulguin parlar sobre la seva adhesió al jihadisme. Com ho has fet? 

- Primer cal localitzar-los, després generar confiança i, finalment, que acceptin un llibre d'aquest tipus on s'exposa el seu pensament. Vaig haver de fer immersió a les xarxes socials, sobretot Facebook. Una vegada tenia identificats els perfils podien passar dues coses: o bé estar davant de combatents ja a Síria i, per tant, el que interessava era que ensenyessin fotografies que ho il·lustressin, i l'altra opció eren simpatitzants que hi volguessin anar-hi o simplement hi simpatitzaven. En aquest cas, un cop identificats al Facebook, anava a fer feina de carrer: picar portes, intentar localitzar-los pel barri amb les pistes que donaven a les xarxes...

- Un dels personatges del llibre que des de Catalunya ha anat a Síria insisteix que vagis amb ell i, fins i tot, que t'hi casis. En certa manera, has experimentat un procés de radicalització?


- No ha estat un cas aïllat. És un proselitisme perquè et converteixis, viatgis i et casis amb un combatent que s'ha produït amb tots els que he parlat, tots han fet el mateix intent. D'aquí la vulnerabilitat de les joves i adolescents que decideixen fer aquest pas: han estat prèviament enganyades. A partir de l'argumentació que donen, hi ha qui creu que la causa és justa. Jo vaig patir aquest procés de proselitisme, però a l'edat que tinc, en el meu entorn i amb la meva professió era difícil. La distància professional fa que no et deixis enganyar per aquestes tècniques de captació encara que siguin molt sofisticades.

- Com funciona aquesta captació o reclutament? 

- El que sobta, d'entrada, és que els arguments no són discursos feixucs dels líders d'Al-Qaeda, com estaven acostumats fa uns anys, sinó al contrari. Són videojocs com el Call of Duty, són pel·lícules com El Senyor dels Anells o Matrix. Molts joves consumeixen de manera intensiva aquest tipus de productes i els jihadistes que intenten captar adeptes els diuen que no tothom pot anar a Síria, que només hi poden anar ells perquè són els escollits, no com els altres. "Els teus professors no t'entendran perquè és un món incorrupte i immaterial, els teus pares no han estat escollits, per tant, tampoc no t'entendran", els diuen. Els fan trencar amb activitats d'oci com jugar a futbol o bàsquet o tocar qualsevol instrument de música, i entren en un món on de veritat et creus que ets l'escollit. Si ets home, intenten apel·lar al teu sentit aventurer i heroic. Si ets una dona, normalment donen arguments d'ajuda humanitària i assistencial com tenir cura nens o ancians.

- Confonen ficció amb realitat?

- Acaben vivint una realitat virtual paral·lela en la qual es creen el seu personatge. Aquest tema pot crear polèmica perquè els usuaris de videojocs es poden sentir ofesos però això ho ha estudiat Dounia Bouzar, que es una desradicalitzadora que treballa pel govern francès, a partir dels joves que marxaven a Síria. Les famílies podien contactar amb ells i en els seus ordinadors és on ella ha pogut comprovar i contrastar que hi havia aquests videojocs. Són jocs on ets el protagonista, l'heroi. 

- El combatent amb qui parles en el llibre forma part d'una organització que no és Estat Islàmic i que, segons ell, segueix adequadament els preceptes de l'Alcorà. Ens el podem creure? 

- És de Jabhat al-Nusra, la branca siriana d'Al-Qaeda. El problema és que la informació ha mort a Síria i moltes vegades el que arriba no ha passat pel sedàs periodístic i forma part de la propaganda de guerra. En tot cas, Jabhat al-Nusra és un grup jihadista i la seva finalitat és la violència, i Estat Islàmic el mateix. En un moment donat, aquests dos grups van entrar en una pugna després de la proclamació d'Abu Bakr al-Baghdadi del califat i en aquell moment inicien una guerra oberta. Bona part dels alts i baixos emocionals que té en Tarek, àlies del personatge en el llibre, és per aquesta pugna. Ens diu: "Com pot ser que ens estiguem barallant amb els nostres germans musulmans? Tots som sunnites!"

Anna Teixidor Foto: Adrià Costa.

- Això també mostra que Estat Islàmic no és ni de lluny l'única organització que lluita pel poder a Síria.

- Es creu que hi ha més d'una vintena d'organitzacions jihadistes que no es posen d'acord, però en alguns punts tenen una certa connivència. Hi ha molts grups i faccions, i grups de delinqüència armada, l'oposició siriana, el bàndol del dictador... Síria és un polvorí. 

- És difícil d'entendre. Igual que ens costa comprendre molts dels significats de l'Islam. Fem un bon ús del terme "jihad"?

- Tenim un gran problema amb la terminologia. Per entendre'ns: els periodistes hem simplificat paraules que tenen connotacions molt diferents per als musulmans. Hi ha l'exemple de "jihad", que vol dir "esforç". Hi ha el jihad major, i el jihad menor, que seria un esforç espiritual major o menor. I nosaltres hem agafat la concepció de jihad com a guerra santa però, realment, és un concepte que ens hem inventat i el que han fet els "jihadistes" és instrumentalitzar la religió i segrestar l'Islam. No fem cap favor anomenant tot aquest fenomen jihadisme. Probablement hauríem de canviar la terminologia però és difícil aconseguir un consens, i el periodisme allò que busca és explicar coses amb un sol titular. I per això calen paraules de síntesi. Tanmateix, és una reflexió que hauríem de fer.

- Catalunya i l'estat espanyol estan intentant acabar amb les causes de la radicalització?

- S'està parlant dels plans nacionals de prevenció de radicalització, però el que trobem al carrer és gent ja radicalitzada, que ja ha fet tot aquest procés i que potser no anirà mai en una guerra a Síria però que ja ha fet una adhesió espiritual. Per tant, en un moment donat podran donar suport logístic, finançar la causa o portar un paquet de València a Catalunya, però no aniran a la guerra. L'altra cosa que anirem veient a la llarga és que aquest fenomen serà molt més invisible, no ho percebrem per la vestimenta sinó que serà una cosa molt més portada endins i ens costarà detectar-ho.

- Sovint es diu que les persones que acaben sent reclutades pateixen una crisi d'identitat? 

- És el cas de la gent jove, com en Tarek. Ell diu que"jo no em sento català perquè quan em veuen diuen 'mira, el marroquí', tot i que vaig arribar amb quatre anys a Catalunya. I afegeix: "Quan vaig al Marroc diuen 'mira, ja ve l'espanyol', així que jo no sóc ni d'aquí ni d'allà". Per això la seva pàtria és l'Islam i el seu referent és la umma, la comunitat musulmana a nivell mundial. Ara bé, amb la gent més gran, com pares de família que han decidit deixar-ho tot a vegades fins i tot acompanyats per la família, el que veiem es que fan un període de reflexió i contrasten el que els arriba de grups jihadistes a través de les xarxes socials amb llibres i documentació. Després d'aquest període de reflexió, veiem que gent integrada aparentment, amb una situació socioeconòmica més o menys estable, decideix fer el pas. Realment, el gran problema és que hi ha moltes casuístiques i que la història dels perfils ha fracassat a Europa perquè ens costa establir denominadors comuns.

- Així, el perfil de les persones que cauen en la radicalització no està gens fixat? 

- En els joves sí que hi ha una crisi d'identitat, però en el cas dels pares de família veiem que han pres la decisió després d'un període de reflexió, que no ha estat una decisió a la babalà, que no estaven malament del cap i no tenien un problema social i econòmic aquí, sinó que el tema va molt més enllà. Donant feina a la gent no s'haurà acabat el tema. A més, la capacitat intel·lectual no és un factor clau, ni és un tema socioeconòmic, sinó que es tracta d'un tema que va molt més enllà. Bona part de les persones que hi han anat tenien estudis i eren enginyers, jutges, metges...

Anna Teixidor Foto: Adrià Costa
 

- Un altre dels casos més sorprenents és el dels conversos. Quina percepció n'has tingut?

- El segon cas del llibre és el d'una vídua espanyola conversa que es va casar fa molts anys amb un marroquí. És molt curiós com aquesta dona que inicialment és cristiana i posteriorment es converteix a l'Islam, experimenta tot un procés de radicalització. Hi ha un dia que el seu marit li diu d'anar a la guerra a ajudar els seus "germans musulmans" i ella li diu "estàs boig i et mataran", però finalment ell pren la decisió. Tan bon punt ell creua la frontera entre Turquia i Síria, on s'emporta el cotxe familiar, roba d'estiu i d'hivern i tot el que tenia, ella comença a pensar que el seu home és just, que és una bona persona i que ha de seguir els mateixos passos que ell. Així decideix anar a Síria amb els seus tres fills i ajuntar-se amb ell. Aquí hi ha hagut un procés de radicalització brutal en el qual una persona espanyola conversa passa d'oposar-se a tot això a acabar adherint-s'hi. Afortunadament, un dels passaports dels menors estava caducat i quan intenta renovar-lo, la comissaria ja tenia una ordre de l'Audiència Nacional de retirada dels passaports dels menors. Aquest cas és paradigmàtic perquè mostra com una persona totalment aliena als postulats jihadistes experimenta tot un procés de radicalització.

- Potser és l'amor pel marit el que l'empeny a fer el mateix camí?

- Inicialment pot semblar amor i probablement ho és. Però ella, paral·lelament al procés de reflexió del seu marit, ja estava molt connectada a les xarxes socials i a grups de Whatsapp, on parlava amb altres dones i ella es va adherint a tot aquell procés. No només hi volia anar per amor, sinó perquè creia que allà, com a musulmana, és on havia de viure amb els seus fills. El seu home es va morir al cap d'un any i tres mesos, però ella està disposada a anar-hi i està pendent que les autoritats s'oblidin del seu cas per poder anar amb els nens cap a Síria, cap al califat.

- Tant pes tenen les xarxes socials? 

- Són el catalitzador de tot: han multiplicat i amplificat el missatge dels grups jihadistes. Sense les xarxes socials no podríem entendre que oficialment 5.000 europeus s'hagin mobilitzat per anar a Síria i l'Iraq. A més, en les últimes fitxes que es van trobar d'un desertor d'Estat Islàmic parlaven de 21.000 persones de tot el món.

- La policia hauria d'intervenir les converses a Internet?

- El terrorisme no pot justificar acabar amb la llibertat d'expressió i de comunicació. Si s'han d'intervenir xarxes socials ha de ser amb una ordre judicial. El contrari és acabar amb el que hem construït durant molts anys. Per a totes les intervencions, cal que els cossos policials tinguin aquestes ordres. A més, les eines per fer atemptats son cada cop més sofisticades i els propis terroristes eviten les xarxes.

- Quina estructura hi ha dedicada a aquest procés de captació a través de les xarxes?
 

- A partir de l'experiència amb diversos combatents, en algun cas vaig tenir la sensació que allò ho havien fet moltes vegades i, per tant, hi havia tot un intent de captació com si aquell combatent estigués en una unitat de reclutament. Hi ha persones que han desertat d'Estat Islàmic i han explicat que hi havia habitacions plenes de reclutadors que capten gent de tot el món. Ells tenen un "departament", per dir-ho així, dedicat a fer proselitisme i a reclutar persones via directa, a partir de converses per Skype, per Messenger... A part, també tenen una sèrie de productores amb les quals difonen tot el producte del seu aparell propagandístic. Hi ha una productora que només es dedica a difondre missatges religiosos, d'altres a mobilitzar els combatents estrangers i d'altres de vídeos propagandístics d'enaltiment del moviment. Tenen tota aquesta estructura però, curiosament, se sap que el califa no utilitza el mòbil ni les xarxes socials perquè creu que són una eina de l'enemic per les quals poden controlar-lo. Per això té tot un sistema de correu postal per comunicar-se amb els seus lloctinents. 

Anna Teixidor Foto: Adrià Costa.

- Els musulmans que viuen a Catalunya han de tenir un paper actiu en la lluita contra el jihadisme? 

-S'ha de ser molt prudent. El gran perill, i és el que veiem en algunes poblacions, és que els grups radicals estiguin avançant davant dels grups més moderats. Davant d'això, cal que les comunitats musulmanes des de dins, elles mateixes, contrastin el missatge dels grups jihadistes i intentin neutralitzar-lo. Han d'intentar combatre allò que es diu a les xarxes socials, i demostrar als seus fidels que allò és una desviació de l'Islam. Però cal una gran feina dels propis musulmans que viuen aquí. Al final, el gran nombre de víctimes dels grups jihadistes són els propis musulmans. Per tant, són ells que han d'afrontar el problema i plantar-hi cara, però potser això encara és una mica tímid, potser no ho sentim amb prou força. No coneixem que des de la comunitats musulmana s'estiguin duent a terme projectes en aquest sentit, o almenys no es publiciten.

- Com expliques al llibre, molts tenen el temor que el sol fet d'entrar en debats d'aquest tipus a les xarxes socials ja els pugui relacionar amb el jihadisme a ulls de la policia...

- Sí, però contrastar aquest discurs s'ha de fer a la mateixa mesquita, s'ha de fer al mateix oratori, s'ha de fer en les classes d'àrab del dissabte. Sí que és veritat que hi ha xerrades de savis on els fidels apunten en paperets els seus dubtes. Alguns savis han explicat que en aquests paperets molts preguntaven: "Nosaltres, com a musulmans, hem d'anar a Síria?". Potser no s'ha d'esperar que ho preguntin, sinó rebatre-ho i contrastar-ho d'entrada. Alguns líders salafistes expliquen que el que els passa ara és que alguns joves creuen més el que veuen a les xarxes socials que allò que pot dir l'imam a la mesquita.

- En els últims anys, els polítics han escollit mals interlocutors amb les comunitats musulmanes?

- És molt complicat escollir quins han de ser els interlocutors. Ens trobem que a dins i fora de Catalunya hem localitzat persones que ara mateix serien a Síria i l'Iraq i que eren els interlocutors de les administracions públiques. Aquests són els qui gestionen les subvencions i els qui debaten amb les autoritats. Hi pot haver persones molt integrades, aparentment, que portin aquesta crida, que ells anomenen jihad, molt endins.

- Caldria buscar interlocutors que no tinguessin res a veure amb la religió? 

- L'interlocutor ha de ser una persona amb autoritat dins la comunitat. Per molt que vulguem un altre perfil, només podrem parlar amb algú que generi aquesta confiança i autoritat. En la majoria dels casos són els imams o presidents de les juntes dels oratoris. Potser el que s'hauria d'intentar és que hi hagi interlocutors tant homes com dones, o que no n'hi hagi només un, sinó diversos, per tenir tot l'espectre. Això tenint en compte que hi ha oratoris de diverses tendències: salafistes, maliquistes... 

- La policia està actuant correctament? En un dels casos del llibre, una noia passa de ser confident a ser detinguda per la seva activitat de recopilació d'informació a les xarxes socials. 

- És una realitat. Estat Islàmic primer va intentar reclutar aquesta noia però finalment treballa per un cos policial. Ella se la juga per la seguretat de tots i acaba detinguda per un altre cos policial i va a la presó uns mesos. Això no hauria de passar perquè ja hi ha una coordinació entre cossos. Per tant, que tots els veïns d'aquesta noia pensin que és una terrorista quan ella se l'ha jugada per la seguretat de tots és una cosa que en un estat de dret no hauria de passar. Aquests casos s'han d'explicar i denunciar perquè no tornin a passar.

- Com pot ser que hi hagi aquesta descoordinació?

- En el cas de Catalunya, treballen tres cossos policials i un d'intel·ligència. M'he trobat amb confidents a qui tots els cossos han demanat que siguin els seus informadors. Això passa perquè el territori és el que és i cada cos vol tenir la seva xarxa, lògicament. Quan intenten reclutar no saben si ja ho ha intentat un altre cos. Així, ens trobem en un territori que no és gaire gran i per controlar el fenomen cal anar a llocs molt concrets. Per tant, és normal que coincideixin els cossos policials fent la seva feina. Tot i així, val a dir que el treball que s'està fent és molt rellevant. Pensa que és molt complicat treballar en una unitat d'informació. És molt desagraït i realment fan molta feina.

- Pel fet de parlar amb gent relacionada amb el jihadisme t'has ficat en problemes amb la policia?

- Quan treballo sempre dic al principi que sóc periodista perquè no hi hagi mals entesos. D'aquesta manera, en principi, no hauria de passar res. Hem de tenir molt clar quina és la feina periodística i quina és la de la policia. Ells tenen un objectiu i nosaltres, un altre. De la mateixa manera que hi ha d'haver distància professional amb els jihadistes i els seus simpatitzants, n'hi ha d'haver amb la policia. Nosaltres tenim un secret professional que hem de respectar.

- Hi ha qui aprofita el terrorisme per acabar amb la idea del multiculturalisme. Què en penses?  

- Hem de tenir clar que la gent que decideix agafar el camí de la jihad, en el fons, és una minoria de la comunitat musulmana que hi ha Europa. La gran majoria son moderats que no combreguen amb aquest discurs i, per tant, en són els grans perjudicats i les primeres víctimes. Estats Units va optar pel multiculturalisme i França per la integració. En els dos casos han fracassat, de manera que s'haurien de trobar noves fórmules per intentar contrastar tot això i arribar a opcions que siguin més viables. El gran temor ara és l'ascens de partits populistes i xenòfobs arreu. Al nord d'Europa ja estan aconseguint un tipus de votant, mentre que a Catalunya i l'estat espanyol no obtenen representació.

- Islamofòbia i radicalització es retroalimenten?

- Sí.

Anna Teixidor Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació