21
de març
del
2016
Actualitzat
a les
20:16h
"Mai no he obert la caixa, simplement pel fet de mantenir el misteri que aquesta em proporciona com a font d'inspiració infinita". Ho explicava JJ Abrams en la seva ja famosa TED Talk celebrada el març del 2007. Aleshores, Perduts (Lost) era en ple apogeu i aquella Teoria de la caixa màgica va esdevenir el manual on hi havia tots els secrets, i també les trampes, de la seva manera d'explicar les coses. Com a resultat, una narrativa que actualitzava el cinema que va proposar Amblin Entertainment a principis dels 80, amb Spielberg al capdavant.
Fins ara, el més gran homenatge a aquella manera d'entendre l'entreteniment es pot veure a Super 8, un film que és deutor d'una passió i d'un punt de vista des d'on fer, viure i estimar el cinema, amb J.J. Abrams com a director. Ell mateix, recentment, mostrava el domini hipnòtic d'una portentosa cinefília a Star wars VII: El despertar de la força, potser el film menys Abrams de tots els que ha signat, malgrat el control ferri de l'atenció del públic, d'acompliment d'expectatives, d'estil i d'emocions. Ara, després de la ressaca galàctica, arriba Calle Cloverfield 10 (10 Cloverfield Lane, 2016), del debutant Dan Trachtenberg. I no deixa de resultar fascinant que sigui el film més Abrams de tots els que ha fet, tot i que ell no en sigui el director.
El món des d'una escotilla
Bad Robot produeix i l'obra és el vehicle per a què JJ Abrams faci una altra volta a la seva pròpia iconografia, entre l'homenatge i la necessitat d'aprofundir en la seva "fórmula màgica". Amb la gran icona de Lost, l'escotilla, com a motiu, el film de Trachtenberg esdevé allò que lliga, de dalt a baix, la composició d'un thriller sense fissures i que té tots els ingredients al punt exacte. Només tres personatges i un sol espai, tancat i amb una minúscula obertura, des d'on endevinar el món que hi ha a l'exterior. Què era, si no, l'illa de Lost? Què era, si no una dualitat de mons –interior i exterior– sempre regits pel dubte i la incertesa?
Lluny de l'autocomplaença, Calle Cloverfield 10 és una demostració de l'enginy que ha sublimat aquesta concepció de l'entreteniment, forjada a base de teatralitat, bellesa conspiranoica i altes dosis de tot allò que ha fet imprescindible el cinema d'Abrams, un cànon per si mateix. Falsament venuda com a spin off de Monstruoso (Cloverfiled, 2008), aquesta relació només comporta alguns equívocs. Poca cosa en conserva, del precedent, a banda d'un magma que la fa entrar en una erupció angoixant i contínua de la diversió autoirònica.
Per sort, l'acció de l'interior de l'escotilla és conduïda per un gran John Goodman –un dels seus papers més destacats en cinema–, amb un ritme perfecte que es veu reforçat per un magnetisme que ens condueix, a través de 90 minuts de tensió, a un final per sota de les expectatives creades –i això també és part de l'Abrams canònic–. Però, que sigui allò que esperàvem no en resta ni una engruna de vigor, consolidant el discurs com una proposta que no falla, malgrat tot: diversió, atenció, guió ben resolt i les claus d'una "caixa màgica" que no podrà ser oberta sense recuperar aquella passió que teníem, quan érem nens, pels misteris mes fascinants que hi pugui haver.
| Calle Cloverfield 10 (10 Cloverfield Lane) |
|---|
 Intèrprets: Mary Elizabeth Winstead, John Goodman, John Gallagher Jr. País: EUA Durada: 103 minuts Any: 2016 Gènere: Thriller, segrest, fantàstic Estrena: 19 de març de 2016 |