20
de març
del
2016
Actualitzat
a les
22:17h
Enmig dels esforços per recuperar la memòria històrica, ens arriba un llibre que recupera l’altra memòria nostrada, la que potser valdria més oblidar, però que hem de tenir present mentre la major part de monuments, carrers i places del país estiguin lliurades, encara, no pas a les glòries, sinó a les vergonyes nacionals.
Jordi Avià, Salvador Avià i Joan-Marc Passada, divulgadors i activistes culturals, han recollit
a Perles catalanes. Tres segles de col·laboracionistes (Viena) un llistat ben farcit d’espies al servei de l’enemic, botiflers proborbònics, criminals colonialistes, falangistes de les hores de triomf, franquistes de diversos matisos i polítics varis. El llibre és una altra manera de capbussar-se en la història dels catalans amb dades documentades i un bon raig d’humor. Us n’oferim un tast, sobretot dels espècimens menys previsibles i coneguts. A més, és possible descobrir aquests personatges sobre el terreny a través d'una ruta guiada.
Una estació pel virrei, un palau per la virreina
Virrei Amat és el nom d’una estació de metro de la línia 5 de Barcelona. Però quin personatge s’amaga darrera d’aquest nom tan quotidià? Manuel d’Amat i de Junyent va viure entre 1704 i 1782, i entre aquestes dues dates en va fer molta de feina, però no gaire de bona, si ens atenem al que ens expliquen els autors. Amat va fer carrera a la cort de Felip V fins esdevenir un dels principals funcionaris de l’imperi colonial. Com a president de l’Audiència de Xile, va reprimir els maputxes sense manies. Després va ser destinat al Perú, on va fer el mateix amb els quítxues. Això sí, amb el detall d’anomenar un cos repressiu que va fundar amb el nom de la Mare de déu de Montserrat. Quan va tornar a Barcelona, es va casar amb Maria Francesca Fivaller i es van instal·lar tots dos a l’actual Palau de la Virreina.
Colonitzadors i esclavistes
El capítol d’esclavistes nostrats està atapeït de figures il·lustres. Un dels més rellevants és Miquel Biada (1789-1848), fill de Mataró, un comerciant que es va allistar al cos de voluntaris espanyols per combatre els independentistes veneçolans i que després es va refugiar a Cuba, on es va enriquir comerciant i explotant terres. Quan es va plantejar el tema de l’abolició de l’esclavitud, Biada fou un dels més contraris.Va ser el promotor de la línia fèrria Barcelona-Mataró, motiu pel qual a la ciutat del Maresme hi té de tot: carrers, places, escoles, a banda d’homenatges periòdics.
Hi ha en aquest apartat noms per triar i remenar. Com Josep Vidal i Ribas, colonialista i traficant d’esclaus, de Sant Feliu de Llobregat, on té un carrer, com també en té un a Esplugues, a més d’un nom de barri, Can Vidalet, en una zona on la seva família fou propietària. També es fa menció d’un seguit d’entitats impulsades per llinatges catalans que es van destacar en el combat contra la independència de Cuba… i contra l’abolició de l’esclavitud.
Una entitat molt destacada en el front proesclavitud fou la Lliga Nacional Antiabolicionista, creada el 1872. Hi havia insignes figures de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, el Col·legi d’Advocats, el Foment del Treball, l’Institut Industrial. Allò era la societat civil en ple. En formaven part el qui fou alcalde Rius i Taulet, el banquer Evarist Arnús, Eusebi Güell…
Cacics anticatalanistes
De molt abans de la Guerra Civil, trobem també personatges reconeguts. Com Alfons Sala, el comte d’Ègara que es pot veure al nomenclàtor de Terrassa. Sala fou un empresari tèxtil i un monàrquic dels anys de la Restauració, enemic declarat del catalanisme i exponent del caciquisme més tradicional durant el regnat d’Alfons XIII. Amb sintonia amb ell trobem noms com el baró de Viver o el baró de Fígols.
Un “separatista”… de Lleida
Hi apareixen en el llistat de noms tots els matisos del franquisme. Noms com els de Carles Trias i Bertran, Josep Ribas Seva, Robert Bassas Figa, mereixen una menció especial. Foren destacats dirigents de la Falange i les Perles catalanes els dediquen a tots unes ratlles. Hi ha també espai pels espies al servei de Franco, des de Josep Pla a Carles Sentís.
Però hi ha casos especials, com el d’Eduard Aunós (Lleida, 1894-Lausana, 1967). Fou un jove militant catalanista de la Lliga, arribant a secretari de Cambó –que també té un capítol al llibre-, però aviat va encarrilar la seva carrera cap al feixisme espanyol, primer amb la dictadura de Primo de Rivera i després amb la franquista. Com a ministre de Justícia, va impulsar la Causa General contra la “dominación roja”. Aunós fou un dels impulsors de l’anomenat “leridanismo”, un moviment de la dreta lleidatana que volia separar les comarques de Ponent de Catalunya. Aquest Aunós era tan analfabet que va arribar a afirmar que el català de Lleida era un dialecte entre el català i el castellà. Aunós encara té un polígon d’habitatges a nom seu.
Un nom que convé citar pel caràcter especialment menyspreable que va delatar és el de Miquel Utrillo i Vidal (1915-90), fill del famós pintor. L’Utrillo i Vidal fou periodista i després del 1939, es va dedicar a fer de testimoni de l’acusació en molts processos, inclòs el que es va fer contra l’inofensiu Folch i Torres. Fou l’autor d’una columna al diari Solidaridad nacional on posava a caldo a persones que no es podien defensar, sobretot del món cultural. Es titulava “Fantasmones rojos” i etzibava contra Pau Casals, Bosch Gimpera o Pompeu Fabra.
La "secció" nord-catalana
Els autors han inclòs dos noms importants de la Catalunya del Nord. Un és Alfons Miàs, que va ser un activista a favor de la llengua catalana, però d’idees molt reaccionàries. Va mostrar simpatía per la Catalunya dels anys de la República i va ajudar alguns exiliats de la guerra. Però durant l’ocupació alemanya de França, es va adherir al règim del mariscal Pétain, aliat de Hitler, i el 1945 es va haver d’exiliar i es va refugiar a Figueres.
Robert Brasillach (1909-45) és un altre figura destacada, molt similar ideològicament a Miàs. Considerat un escriptor important, va ser també pétainista i pronazi. Fins i tot va escriure articles delatant a persones que després la Gestapo detenia. El 1945, fou processat i ni la carta que un seguit de personalitats (Jean Cocteau, Albert Camus) va enviar al general De Gaulle no el van salvar de l’afusellament.
"Conèixer i assumir el passat"
Com en tota llista, hi ha noms que poden ser polèmics. S’hi esmenta Jaume Vicens Vives, de qui es recorden els seus escrits pronazis dels anys en què Hitler guanyava la guerra. També apareixen diversos polítics actuals en un apèndix.
Jordi Avià, un dels tres autors, explica a NacióDigital que “volem que es conegui tot el nostre passat, que s’assumeixi, no amb voluntat higienista de netejar els carrers i treure els monuments a determinats personatges, sinó explicant-los de manera completa i obrint un debat”. Per Jordi Avià, “un país nou implica també parlar de manera crítica del nostre passat”.
Sobre l’apèndix referit a diversos polítics actuals (Carme Chacon, Miquel Roca…), Avià diu que “es tracta de dirigents que neguen el dret a decidir i, per tant, representen una continuïtat postcolonial, i la perspectiva colònia/metròpoli la considerem molt útil per explicar la situació de Catalunya”.
Jordi Avià, Salvador Avià i Joan-Marc Passada, divulgadors i activistes culturals, han recollit
a Perles catalanes. Tres segles de col·laboracionistes (Viena) un llistat ben farcit d’espies al servei de l’enemic, botiflers proborbònics, criminals colonialistes, falangistes de les hores de triomf, franquistes de diversos matisos i polítics varis. El llibre és una altra manera de capbussar-se en la història dels catalans amb dades documentades i un bon raig d’humor. Us n’oferim un tast, sobretot dels espècimens menys previsibles i coneguts. A més, és possible descobrir aquests personatges sobre el terreny a través d'una ruta guiada.
Una estació pel virrei, un palau per la virreina
Virrei Amat és el nom d’una estació de metro de la línia 5 de Barcelona. Però quin personatge s’amaga darrera d’aquest nom tan quotidià? Manuel d’Amat i de Junyent va viure entre 1704 i 1782, i entre aquestes dues dates en va fer molta de feina, però no gaire de bona, si ens atenem al que ens expliquen els autors. Amat va fer carrera a la cort de Felip V fins esdevenir un dels principals funcionaris de l’imperi colonial. Com a president de l’Audiència de Xile, va reprimir els maputxes sense manies. Després va ser destinat al Perú, on va fer el mateix amb els quítxues. Això sí, amb el detall d’anomenar un cos repressiu que va fundar amb el nom de la Mare de déu de Montserrat. Quan va tornar a Barcelona, es va casar amb Maria Francesca Fivaller i es van instal·lar tots dos a l’actual Palau de la Virreina.
Colonitzadors i esclavistes
El capítol d’esclavistes nostrats està atapeït de figures il·lustres. Un dels més rellevants és Miquel Biada (1789-1848), fill de Mataró, un comerciant que es va allistar al cos de voluntaris espanyols per combatre els independentistes veneçolans i que després es va refugiar a Cuba, on es va enriquir comerciant i explotant terres. Quan es va plantejar el tema de l’abolició de l’esclavitud, Biada fou un dels més contraris.Va ser el promotor de la línia fèrria Barcelona-Mataró, motiu pel qual a la ciutat del Maresme hi té de tot: carrers, places, escoles, a banda d’homenatges periòdics.
Hi ha en aquest apartat noms per triar i remenar. Com Josep Vidal i Ribas, colonialista i traficant d’esclaus, de Sant Feliu de Llobregat, on té un carrer, com també en té un a Esplugues, a més d’un nom de barri, Can Vidalet, en una zona on la seva família fou propietària. També es fa menció d’un seguit d’entitats impulsades per llinatges catalans que es van destacar en el combat contra la independència de Cuba… i contra l’abolició de l’esclavitud.
Una entitat molt destacada en el front proesclavitud fou la Lliga Nacional Antiabolicionista, creada el 1872. Hi havia insignes figures de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, el Col·legi d’Advocats, el Foment del Treball, l’Institut Industrial. Allò era la societat civil en ple. En formaven part el qui fou alcalde Rius i Taulet, el banquer Evarist Arnús, Eusebi Güell…
Cacics anticatalanistes
De molt abans de la Guerra Civil, trobem també personatges reconeguts. Com Alfons Sala, el comte d’Ègara que es pot veure al nomenclàtor de Terrassa. Sala fou un empresari tèxtil i un monàrquic dels anys de la Restauració, enemic declarat del catalanisme i exponent del caciquisme més tradicional durant el regnat d’Alfons XIII. Amb sintonia amb ell trobem noms com el baró de Viver o el baró de Fígols.
Un “separatista”… de Lleida
Hi apareixen en el llistat de noms tots els matisos del franquisme. Noms com els de Carles Trias i Bertran, Josep Ribas Seva, Robert Bassas Figa, mereixen una menció especial. Foren destacats dirigents de la Falange i les Perles catalanes els dediquen a tots unes ratlles. Hi ha també espai pels espies al servei de Franco, des de Josep Pla a Carles Sentís.
Però hi ha casos especials, com el d’Eduard Aunós (Lleida, 1894-Lausana, 1967). Fou un jove militant catalanista de la Lliga, arribant a secretari de Cambó –que també té un capítol al llibre-, però aviat va encarrilar la seva carrera cap al feixisme espanyol, primer amb la dictadura de Primo de Rivera i després amb la franquista. Com a ministre de Justícia, va impulsar la Causa General contra la “dominación roja”. Aunós fou un dels impulsors de l’anomenat “leridanismo”, un moviment de la dreta lleidatana que volia separar les comarques de Ponent de Catalunya. Aquest Aunós era tan analfabet que va arribar a afirmar que el català de Lleida era un dialecte entre el català i el castellà. Aunós encara té un polígon d’habitatges a nom seu.
Un nom que convé citar pel caràcter especialment menyspreable que va delatar és el de Miquel Utrillo i Vidal (1915-90), fill del famós pintor. L’Utrillo i Vidal fou periodista i després del 1939, es va dedicar a fer de testimoni de l’acusació en molts processos, inclòs el que es va fer contra l’inofensiu Folch i Torres. Fou l’autor d’una columna al diari Solidaridad nacional on posava a caldo a persones que no es podien defensar, sobretot del món cultural. Es titulava “Fantasmones rojos” i etzibava contra Pau Casals, Bosch Gimpera o Pompeu Fabra.
La "secció" nord-catalana
Els autors han inclòs dos noms importants de la Catalunya del Nord. Un és Alfons Miàs, que va ser un activista a favor de la llengua catalana, però d’idees molt reaccionàries. Va mostrar simpatía per la Catalunya dels anys de la República i va ajudar alguns exiliats de la guerra. Però durant l’ocupació alemanya de França, es va adherir al règim del mariscal Pétain, aliat de Hitler, i el 1945 es va haver d’exiliar i es va refugiar a Figueres.
Robert Brasillach (1909-45) és un altre figura destacada, molt similar ideològicament a Miàs. Considerat un escriptor important, va ser també pétainista i pronazi. Fins i tot va escriure articles delatant a persones que després la Gestapo detenia. El 1945, fou processat i ni la carta que un seguit de personalitats (Jean Cocteau, Albert Camus) va enviar al general De Gaulle no el van salvar de l’afusellament.
"Conèixer i assumir el passat"
Com en tota llista, hi ha noms que poden ser polèmics. S’hi esmenta Jaume Vicens Vives, de qui es recorden els seus escrits pronazis dels anys en què Hitler guanyava la guerra. També apareixen diversos polítics actuals en un apèndix.
Jordi Avià, un dels tres autors, explica a NacióDigital que “volem que es conegui tot el nostre passat, que s’assumeixi, no amb voluntat higienista de netejar els carrers i treure els monuments a determinats personatges, sinó explicant-los de manera completa i obrint un debat”. Per Jordi Avià, “un país nou implica també parlar de manera crítica del nostre passat”.
Sobre l’apèndix referit a diversos polítics actuals (Carme Chacon, Miquel Roca…), Avià diu que “es tracta de dirigents que neguen el dret a decidir i, per tant, representen una continuïtat postcolonial, i la perspectiva colònia/metròpoli la considerem molt útil per explicar la situació de Catalunya”.