entrevista

Imma Monsó: «Quan escric em deixo sorprendre per la veu que vaig sentint»

L'escriptora publica "L'aniversari", un thriller atmosfèric que s'inicia amb un regal inquietant | "Tenir un guió previ respon a la neurosi de l'autor", afirma l'autora

per Esteve Plantada , 28 de març de 2016 a les 22:15 |
Imma Monsó s'endinsa en el terreny del «thriller» | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 28 de març de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
No se sap mai, la novel·la amb la qual Imma Monsó (Lleida, 1959) va debutar l'any 1996, va obtenir un gran èxit de públic i de crítica. Des de llavors, no ha parat de sumar guardons, reconeixements i lectors. Amb la calma de gaudir de la seva feina, de submergir-se a fons en cada nova novel·la, l'escriptora confessa la seva devoció pel thriller que escapa dels enganys als quals ens té acostumats, aquell que ens mostra el gran dilema existent entre realitat i ficció. La seva darrera novel·la, L'aniversari (Columna, 2016), és un joc que atrapa des de la primera pàgina, amb una atmosfera inquietant, amb una història que es va precipitant de descoberta en descoberta. Tot comença quan una parella circula dins d'un cotxe, tot pujant una carretera de muntanya. Només ell sap on es dirigeixen i en què consisteix el "regal" sorpresa que li vol oferir a la seva companya.
 

- L'aniversari és un llibre ple de suspens i pistes, un trencaclosques que juga amb els recursos del thriller. Què volia explicar amb tots aquestes ingredients?

- En veritat, no tenia ganes explicar res. Estava molt encallada i portava temps sense escriure a causa d'uns motius personals que m'ocupaven la vida sobradament. Tot va partir de l'encàrrec d'escriure una petita peça teatral pel Festival Grec de l'estiu passat, amb una història tenia el condicionant que havia de passar a l'interior d'un cotxe. Em va agradar molt, perquè m'agraden els llocs tancats. A més, dins un cotxe hi poden passar moltes coses! Va ser un condicionant fructífer, més enllà de les restriccions que teníem, sobretot perquè la peça havia de ser curta i concreta.

 
- D'aquella espurna n'ha resultat una història que tenia molta més substància per ser explicada.

- Sí, aleshores ja em va quedar l'obsessió de seguir amb aquests personatges. Quan vaig conèixer els dos protagonistes vaig veure que tot tenia molt més recorregut del què tenia a la peça teatral. I havia d'esbrinar la raó per la qual els passaven totes aquestes coses. Volia investigar per què els dos personatges arriben al punt que ell li fa un regal tan sinistre... Aleshores és quan començo a estirar el fil i surt la història.
 
- El cotxe és una icona molt concreta d'un gènere i d'una imatgeria. Volia agafar totes aquestes reminiscències per fer una novel·la que escapés, al seu torn, del gènere?
- No ben bé. Sempre he volgut fer un thriller, el que passa és que no els faig! (riu) Després, els constrenyiments que suposa el gènere me'ls acabo saltant perquè no puc respectar-los. Però sempre m'han agradat els thrillers psicològics, com alguns que ha fet la Patricia Highsmith. Potser en aquesta ocasió he intentat respectar el cànon del thriller una mica més, però no et pensis que és una cosa molt construïda.
 
- En tot cas, sí que era conscient que volia que el lector entrés al joc.
- Sí, esclar. Quan escric em deixo sorprendre completament per la veu que vaig sentint. En part, aplico aquella dinàmica de la qual parlen els poetes, que escriuen en un estat on deixen aflorar totalment l'inconscient. Jo sempre he fet així les obres de ficció. Pel que fa a aquesta novel·la, a mesura que l'escrivia m'anava trobant amb sorpreses a l'hora d'investigar els personatges i això, valgui la redundància, em sorprenia a mi mateixa. La història s'anava capgirant de manera inesperada.
 

Imma Monsó Foto: Adrià Costa


- I això també acaba influint en el lector, que també se sorprèn.
- Sí! La història ets tu mateix (l'autor), naturalment. Però la història també t'ha manipulat, de la mateixa manera que ha manipulat el lector.

- Treballava la línia argumental amb algun guió previ?
- Sempre em deixo anar, fins i tot quan tinc guió previ. (riu) El guió previ respon més a la neurosi de l'autor, i sovint recordo allò que deia Carlos Fuentes: "no me'n puc anar a dormir sense haver estructurat a la perfecció tot el què escriuré l'endemà. Però, quan em llevo, el primer que faig és estripar-ho". Suposo que hi ha escriptors que respecten més els gèneres i se cenyeixen a un guió, però jo no. Això no vol dir que no necessiti saber cap a on va la història o, fins i tot, saber-ne el final. Normalment, em deixo emportar per alguna cosa que m'obsessiona i que pot partir d'una imatge, d'una frase o d'una atmosfera.
 
- De fet, aquesta és una novel·la d'atmosfera.
- A mi m'atrapen molt i m'ho passo més bé. L'aniversari és una novel·la d'atmosfera, totalment. M'agrada que així sigui, perquè quan em poso a escriure és la pròpia atmosfera qui em porta a explicar les coses.
 
- Abans parlava de la Patricia Highsmith, però al llibre també hi suren altres ombres. Quins referents tenia al cap?
- Una autora contemporània que m'està agradant bastant i que domina els recursos del thriller, sense fer-ne estrictament, és la Donna Tartt. El jilguero (Lumen) és un llibre que et deixa amb la necessitat de saber més en cada moment.
 
- Quin és el germen que motiva L'aniversari?
- Sempre havia volgut tractar el tema de la perversitat. I dic la perversitat, no pas la maldat: aquesta necessitat d'arriscar allò que estimes, fins al punt màxim abans de la catàstrofe. El conte que ell agafa com a inspiració, La Migala, de Juan José Arreola, explora molt bé aquest tema. O també els contes de Poe, que també tenen aquesta perversitat introduïda en la vida quotidiana.

«L'aniversari», un thriller i atmosfèric que s'inicia amb un regal inquietant Foto: Adrià Costa

 

- Parla de referents de ficció i, precisament, els personatges del llibre tenen un relació molt especial amb la ficció. Pel que fa a la parella protagonista, fa vint-i-cinc anys que es coneixen, però cada vegada són més lluny.
- Ell és una persona molt pragmàtica. Ella, en canvi, té una imaginació que li permet fer-ho tot. Podria ser una metàfora del què significa escriure. Ella no escriu, però és molt autosuficient. Ell no. La raó, però, no la coneix ni la sap. Ella guarda molts més paral·lelismes amb el personatge del nen, en Guillem, perquè necessita xuclar les històries que llegeix per poder divertir-se. I es pren el joc molt seriosament. La ficció és un tema que, evidentment, té una importància cabdal en la història. Sobretot pel que fa a la diferència entre la "ficció" i la "mentida", i en com es va jugant entre aquests tres pols: la realitat, la ficció –que per a mi també és una realitat– i la mentida.

- Tots ficcionem la nostra vida, amb allò que expliquem i allò que no. Al final, tot acaba reduint-se a aparences.
- Exacte. Els nivells de ficció són molts. Tots tenim un relat de la nostra vida, un discurs. Però no exploro tant això com aquesta diferència entre "ficció" i "mentida" que et comentava abans. És a dir, de quina manera la ficció és una mentida consensuada i, per tant, no la podem anomenar mentida. A la mentida, però, no hi ha consens.
 
- "La mentida és una tirania unilateral", diu la protagonista en un moment.
- Al llibre no hi ha engany, però sí que hi ha diversos nivells de ficció. Als thrillers acostuma a haver-hi engany, però a L'aniversari no... i el per què s'ha de descobrir llegint el llibre.
 
- Cal que fugim de la zona de confort per gaudir d'una felicitat sostinguda?
- Hi ha persones que estan ben dotades per portar una vida "normal" i per estar a gust a la zona de confort. N'hi ha, però, que no estan dotades per això i necessiten posar-se en risc. La protagonista té una set d'absolut, una necessitat de viure intensament amb les contrapartides que això suposa. I ella accepta totes les emocions que comporta el "regal" que inicia el llibre, que són les pròpies que ens ofereix la vida: la desesperació, la inquietud, la por, l'alegria, l'insòlit...
 
- La darrera setmana es donaven els premis Nacionals de Cultura, que vostè ja va obtenir l'any 2013. Quina lectura fa de la seva trajectòria, ara que ja acumula grans reconeixements?
- No puc evitar no donar-li cap importància, i això em va molt bé. I no és cap falsa modèstia! Els premis són una cosa molt relativa. Per mi, compta molt poc la imatge externa, el currículum que et donen els altres. Està molt bé saber que algú aprecia i valora la teva feina, però em passa com quan tinc contacte directe amb el lector. Gaudeixo molt més de tres persones que em diuen que els ha agradat el llibre que no pas sabent que tinc deu mil lectors. I no dic que no els vulgui! Però això no té res a veure amb la literatura. La trajectòria literària que he viscut més intensament ha estat sempre molt íntima.
 

Imma Monsó Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació