literatura catalana

Joan Perelló, feridora música textual

El poeta mallorquí treu a la llum la seva primera novel·la, "Música de la indiferència", guanyadora del Premi Pare Colom | L'obra no deixa indiferent, sobretot tenint en compte l’alt risc d’una proposta radical i inequívoca

per Jaume C. Pons Alorda , 12 de març de 2016 a les 17:30 |
Perelló, un autor clau del panorama literari de Mallorca | Mateu Lladonet
Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de març de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
És molt interessant comprovar de quina manera s’estructura, ara mateix, el panorama narratiu de les Illes Balears a través d’una sèrie d’episodis recents. Per una banda, tenim la Gran Dama de les Lletres Catalanes, com és Antònia Vicens (Santanyí, 1941), que després d’una vida dedicada a l’escriptura de novel·les brutals i de contes, que queden atrapats dins les retines de qui llegeix, ens ha sorprès recentment amb un nou volum de poesia simplement magnífic com Fred als ulls (Cafè Central/Eumo, 2015). També aquesta autora indiscutible ha contemplat com el jove Sebastià Portell i Clar (Ses Salines, 1992) ha aconseguit bastir la seva primera biografia, un recull dialogat que ha tingut molt èxit aquestes darreres setmanes: Massa deutes amb les flors (Lleonard Muntaner, 2016).
 

En canvi, en un curiós intercanvi de papers i de gèneres, Joan Perelló (Campos, Mallorca 1953) s’encara amb un procés clarament invers al de la Gran Dama: després d’una vida dedicada la poesia, amb joies com L’atles deshabitat (AdiA Edicions, 2015), ens sorprèn amb una primera novel·la molt allunyada dels tòpics i del que són habitualment les primeres novel·les: Música de la indiferència (Lleonard Muntaner, 2015).
 

L’any passat també va ser escenari de com un altre poeta i narrador il·lustre, Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945), va reunir la seva trilogia novel·lística del Cicle d’Almandaia en un sol tom, aparegut a l’editorial Gall Editor. A un altre cantó generacional, Lucia Pietrelli (Candelara di Pesaro, 1984), la prologuista del volum de Vidal Ferrando, va aconseguir sorprendre tothom amb la publicació de Cadenes (Edicions 62, 2015) després d’haver-se emportat, més que merescudament, el Premi Joanot Martorell de Gandia, cosa que avala l’escriptura sempre tòrrida però il·luminadora d’aquesta italiana afincada a Mallorca, que escriu en català deixant-s’hi la vida.
 

Passions i oficis del panorama literari mallorquí

I des de fa molt de temps esperem que Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947) acabi aquesta seva novel·la abans dita Carnatge Hall i ara retitulada C. que diu que algun dia acabarà i que ja fa anys que plauria de llegir. Mentrestant ha tornat amb el conjunt de narracions Trèmolo (Empúries, 2015), un títol que ens porta el millor Mesquida, el capaç d’alterar a través de l’electricitat del llenguatge i de les devastacions desenfrenades.
 
També recentment ha tornat a penetrar aquest panorama de l’edició en català el sempre insòlit Sebastià Perelló (Costitx, 1963). Sota l’auspici magnànim de Maria Bohigas, es presenta amb Veus al ras (Club Editor, 2016), una obra dura, immisericorde, que parla sobre un personatge que no xerra, tot i que la xerrera se’l menja, mentre es presenta davant la dona que ha abandonat, i que vol dir desesperadament aquest silenci perquè l’embolcall no sigui tan estremidor. Sí, Veus al ras s’allunya molt de ser un best-seller voluntari, però tothom que s’hi acosti descobrirà un escriptor de raça dins de les seves pàgines, algú que desafia les convencions i que sap molt bé que el llenguatge pot ser una orgia mortífera.
 
La curiosa casualitat, tot i que l’atzar en realitat no existeix, és que Joan Perelló i Sebastià Perelló comparteixen cognom i passió i ofici, certament, i les seves dues darreres obres narratives exploren l’anomalia del discurs a través de dues novel·les atípiques, dotades d’un llenguatge ultrasensual i barroc i molt treballat, cosa que demostra que tenen ànimes de poetes. Però cal dir que, més enllà d’aquests fets ponderables, són dos autors diferents, tanmateix, i cadascú marca molt bé diferents camins que sens dubte s’haurien de tenir molt en compte: eixamplen noves possibilitats literàries a través d’obres valentes. Per aquest motiu, és necessari que es parli de Música de la indiferència.
 
O sigui: diferents generacions, diferents personalitats magnànimes i poderoses treballant, incansablement, per donar sentit als seus universos. I ara mateix podem gaudir del resultat de les seves investigacions insistents.
 
Una òpera truncada i amb distinció
 
Per tant, què es trobarà, concretament, qui vulgui llegir Música de la indiferència de Joan Perelló? En primer lloc s’enfrontarà a una novel·la distingida, perquè l’obra es va erigir amb el Premi Pare Colom de Narrativa, un dels guardons més prestigiosos de l’àmbit català dins de Mallorca, en un moment determinant en què els Premis Vila de Lloseta ja han desaparegut per culpa de la ignomínia política i, a l’altre cantó de l’illa, els Premis Ciutat de Palma segueixen en una situació de patetisme il·lustrat: tenen una gran dotació econòmica però cap política de publicació establerta.
 
A punt d’arribar a la coneguda diada de Sant Jordi, poc se sap dels llibres dels guanyadors d’enguany, Miquel Àngel Vidal i Marcel Riera, que hauran hagut de córrer a la seva per veure si encara són a temps d’arribar a la data. I això és així perquè les autoritats polítiques que han arribat a l’ajuntament fa poc, i que han intentat arreglar l’espectacle trist que havia deixat l’anterior Partit Popular a l’ajuntament de la capital de Mallorca, no han estat a l’alçada i no han ajudat ni a la promoció ni a trobar un editor que s’arrisqui amb aquesta nova arrencada.
 
Per tots aquests motius, i perquè el llistat de guanyadors és cada cop més important (només cal que recordem noms com els d’Hilari de Cara, Anna Gual, Emili Sánchez-Rubio, Joan Jordi Miralles, o la ja esmentada Lucia Pietrelli), els Premis Pare Colom destaquen dins d’un aparador cada cop més canònic.
 
L’ombra de Vila-Matas a Mallorca
 

Joan Perelló Foto: Mateu Lladonet


Però si alguna cosa distingeix el primer llibre narratiu de Joan Perelló, tot i que tenia al calaix algunes obres anteriors redactades ja fa temps, és l’audàcia per tal d’enfrontar-se a un projecte arriscat, experimental, un planisferi que obre les portes i les finestres als fantasmes de la seva experiència.
 
El protagonista és un escriptor ocult de la generació dels setanta, com Perelló, però a diferència d’ell ha escrit molt, ara bé: menys del que hagués volgut. Per culpa del seu caràcter erràtic, perfeccionista i rutilant mai no ha arribat a concloure mai cap ni un dels seus projectes, fet que, a les portes d’una mort grollera, l’obliga a submergir-se en una mar de frustració, consternació, fins i tot desesperació.
 
Aquest personatge obscur, que resta en un anonimat voluntari, decideix passar comptes amb les seves obres i les seves múltiples vides encofrades per refer, si encara és possible, el camí de la seva existència. La trama pot recordar els universos tràgics d’Enrique Vila-Matas, especialista en el textualisme convertit en obsessió omnívora, o també la premissa que va fer servir Paul Auster a Travels in the Scriptorium (2006), en què el seu ficcional alter ego parla de tu a tu amb les criatures literàries que ha anar parint durant dècades d’insistència. Un altre autor, nihilista, apocalíptic, inevitable, cruel i sòrdid, també obcecat per la frontera del buit i que aquí és una espècie de presència lacerant, és el francès Maurice Blanchot.
 
Sens dubte ens trobem davant d’una novel·la escrita als marges, allunyada de concepcions mercantilistes: Perelló en realitat regala una carta d’amor oberta a la literatura entesa sota el prisma de melodies fúnebres, com el ritme descompassat de campanades a morts. Música de la indiferència es pot entendre com un psalm discursiu marcat per l’excepció, la diferència i el caràcter grotesc del nostre dia a dia. Segurament trobem la clau de l’obra gràcies a Guillem Frontera, citat per Joan Perelló al final del volum:
 
Segurament una novel·la. Només hi va estar prop una vegada, fa potser deu anys, en què fou temptat per una història que hauria volgut contar en forma de novel·la sèrie noire. S’hi arribà a posar, però desertà a les set o vuit pàgines: comprovà novament com n’és, de llarga, la distància entre saber com s’ha d’escriure i saber escriure –ho deia Raymond Chandler en una carta. Aquell intent fallit li havia deixat un buit petit, com una bombolla de xampany, en algun punt del cor. No era gran cosa: com aquestes feridetes sense importància que t’amarguen el dia. Li quedava aquest endarrer. Quan es dignava dedicar uns minuts a pensar-hi, finalment s’inscrivia a la llista immensa de persones que arrosseguen tota la vida el propòsit d’escriure una novel·la i en perfeccionen l’esquema fins al dia de la mort.
 
El resultat és una obra convulsa, escrita en segona persona, la més difícil pel que fa a veus dins del ventall de recursos de tot laboratori escrit, una novel·la de novel·les punyents que ens arriba sota el mestratge d’una atmosfera asfixiant. Música de la indiferència es podreix lentament davant dels nostres ulls i fulgura de possibilitats, una grandíssima obra de maduresa amb tints preciosistes i tonades crepusculars al més pur estil Ennio Morricone.
 
Joan Perelló i un nou premi
 
Fa poques setmanes es va saber que l’autor de Música de la indiferència va aconseguir el Premi Maria Mercè Marçal de Poesia amb el seu nou volum líric, El mapa de l’infinit, que sortirà publicat ben aviat gràcies a Pagès Editors. No és la primera vegada que un autor de Mallorca s’havia emportat el guardó, abans tenim els exemples de Pere Antoni Pons amb El fibló i la festa o Miquel Bezares amb L’espiga del buit, també Premi Crítica Serra d’Or.
 
Tot i que Joan Perelló s’ha prodigat en múltiples premis i publicacions, la seva presència al Principat de Catalunya no ha estat gaire estesa exceptuant el seu triomf en el Premi Josep Maria López Picó amb Quadern de manobre (Proa, 2007), que va rebre crítiques molt positives. Tant de bo aquestes festes recents que hem pogut viure amb el mereixement del Pare Colom i del Maria Mercè Marçal serveixin per descobrir aquest autor important i a tenir més que en compte. 
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació