entrevista

Màrius Serra: «Waikiki és un Marina d'Or a l'engròs»

El popular escriptor publica "Res no és perfecte a Hawaii", amb el rerefons de l'especulació immobiliària, el turisme desaforat i una intriga que connecta les aventures del Capità Cook amb l'actualitat de l'arxipèlag i de Catalunya

per Esteve Plantada, 11 de març de 2016 a les 21:05 |
Màrius Serra publica «Res no és perfecte a Hawaii» | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de març de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Un còctel amb acció, morts, intriga, turisme, periodisme i les històries de James Cook fa totalment irresistible Res no és perfecte a Hawaii (Proa, 2016), la darrera novel·la de Màrius Serra. El popular escriptor estira el fil d'una investigació periodística a l'idíl·lic arxipèlag, en una trama que també té connexions catalanes, amb personatges que recorden sospitosament prohoms tan obscurs com podrien ser Fèlix Millet. A través de la visió dels fets dels periodistes Tom Rodley i Jane Auden, les peces del sospitós incident que acaba amb la vida de quatre personalitats destacades de l'illa van encaixant-se a través del testimoni d'un paratge de bellesa sorprenent. Un antic paradís del hippisme dels anys setanta que ara és explotat per constructors, hotelers i gurus, en un llibre sense respir, de principi a fi, i amb més d'una sorpresa reservada.
 

- L'inici és un esclat demolidor d'acció, de manera literal. Es va presentant tots els personatges i els fets es precipiten. Necessitava aquesta presentació per enganxar el lector?
 
- Inicialment, aquest episodi anava després del capítol que ara és en segon lloc. En un principi, la novel·la era escrita en ordre cronològic. Però em vaig adonar que hi havia massa prolegòmens, i que necessitava explicar molt qui era aquest governador amb ambicions –Thomas Cook– i d'on apareixien d'altres personatges. Tenia una sensació d'espera que potser el lector no aguantaria. Per això em va semblar que era una manera molt detonant, literalment, per començar, amb l'única alteració de l'ordre previst. Em va seduir començar el llibre amb una superproducció. Si algú hagués de filmar això necessitaria molt de pressupost! (riu).
 

- També hi ha un narrador omniscient, a diferència d'altres novel·les seves on hi havia molt de joc en el punt de vista.
 
- D'una banda, necessitava un personatge com en Tom, que pretengués escriure sobre el capità Cook i que hi hagués algun episodi al segle XVIII, però que es veiés que era una cosa acotada a aquell personatge. Però també necessitava un narrador que ho sabés tot des del principi. Els personatges em van anar creixent, però també necessitava la branca catalana, amb un personatge inspirat clarament amb en Fèlix Millet.
 
- El relat dels fets que en fa el periodisme és un dels gran temes de la novel·la.
 
- M'interessava mostrar la recerca individual del protagonista, en Tom –que té un problema principal que és la pèrdua del aper quan era molt petit– i això, a la vegada, inscriure-ho en una investigació d'abast socialment més ampli. La investigació periodística d'aquest incident s'havia de portar a través dels diversos punts de vista dels professionals de la informació, que s'han convertit, avui en dia, en el gran narrador i mitjancer. Els mitjans de comunicació i els seus periodistes estrelles són qui ens fan arribar els relats de les coses a la població.
 
- De fet, aquest primer capítol és molt revelador d'això que explica, perquè és narrat per diferents veus de periodistes.

 
- I amb punts de vista diferents. Una és punyent, mentre l'altre té una visió oficialista i més pomposa.

Màrius Serra. Foto: Adrià Costa


- L'altre tema candent al llibre és el model de turisme, la massificació que ha fet que un lloc amb molta essència i història acabi convertit en un aparador de cartró-pedra.
 
- Això és molt fascinant, quan hi arribes. De fet, la nostra via d'entrada va ser la tele, perquè havíem vist Magnum. Però Hawaii, en el fons, és un paradís construït per la classe mitjana nord-americana des dels temps de l'Elvis Presley. Aquelles pel·lícules van inscriure l'indret al cervell americà com a paradís i com a territori propi. Un dels escenaris del llibre és a la zona del Parc dels Volcans, des d'on Samuel Clemens, quan encara ni portava el pseudònim de Mark Twain, va escriure les primeres "cartes de Hawaii".
 
- Tot plegat ha ajudat a fer una construcció paradisíaca de la zona.
 
- Sí. I, efectivament, quan hi arribes ho és. Però Waikiki és un Marina d'Or a l'engròs! La utilització dels elements simbòlics de la cultura polinèsia i hawaiana és clarament banalitzadora, com fa sempre el turisme. A mi m'interessava mostrar que aquest paradís del món del capitalisme –que ha generat un model de felicitat que es compra per nits d'hotel– també té una contra: el paradís dels "alternatius". I això també té delicte, perquè també busquen un guany econòmic! Tot aquest món alternatiu, que neix als anys 60 a Califòrnia, a Hawaii és molt més extrem, perquè la natura és més remota, més meravellosa i perquè hi ha una religió de fons i l'espiritualitat els exacerba.

- Com arriba a situar una aventura a Hawaii?
 
- Tot sorgeix d'un viatge que fem l'any 2005, quan hi anem per primera vegada. A banda de Magnum, referent de joventut, el viatge ve per un repte personal: el de fer-lo amb cadira de rodes. Diem "Hawaii" i només el fet de dir-ho ens fa somriure i aventurar-nos. Llavors, un cop hi arribem, ens trobem tot aquest món fascinant de la cultura "aloha", que a mi em genera una certa prevenció. Això de "tots als seus peus" em fa posar en guàrdia, em malfio quan em tracten massa bé. Quan aterrem ens adonem que hi ha indrets que són el súmmum de la construcció: tot és artificial, fins i tot les platges! I allà penso que un dia faré una novel·la negra, situada aquí.
 
- Els morts hi són, però què en queda d'aquella idea inicial?
 
- Sí, els morts encara hi són (riu). A posteriori, però, és el descobriment del Capità Cook i del xoc cultural que va significar la seva mort el que em fa estirar el fil. El maten just després de la seva recepció com un Déu, amb aquest malentès fundacional. Quan hi torna amb la seva expedició, després de la tempesta, ja no és època del déu de l'abundància, és el temps del déu de la guerra. I acaben matant el Capità Cook davant de tots els seus mariners. Després, durant molts anys, aquests mariners escriuran els seus dietaris, plens de versions diferents. En aquest sentit, la versió oficial queda subvertida, i això em dóna gruix.
 
- El Capità Cook és un dels eixos que alimenta la trama del llibre.
 
- És que, en aquell moment, m'obsedeixo amb el Capità Cook. Llegeixo un munt de llibres, però em fa por fer una novel·la històrica. No ho acabo de trobar, fins que li transfereixo l'obsessió a un personatge, en Tom.
 

Màrius Serra. Foto: Adrià Costa


- I l'any 2014 torna a Hawaii, per completar el procés d'escriptura.
 
- Ja tenia la novel·la embastada, però amb molt per escriure, encara. Avui en dia et pots documentar de qualsevol manera, per Google Maps, per exemple. I jo buscava localitzacions, una cosa que mai no havia fet.
 
- La fascinació per James Cook s'inicia amb el primer viatge o és anterior?
 
- Jo recordo que els meus amics més hippies eren molt lectors d'un cert tipus de literatura de viatges. I una de les coses que em van donar a llegir eren les memòries del Capità Cook, publicades per Penguin Books. Les vaig llegir aleshores, en una versió reduïda, i ja era un tema i un personatge molt curiós. Ara ho sé tot, ho tinc tot apamat, sobretot per la lectura dels quaderns dels viatges. La seva mort està explicada en tercera persona, en una versió oficial molt edulcorada. Sempre havia tingut el "puntet", el dubte de saber què havia passat realment. Casualment, quan hi vam anar el 2005, només feia un any que havia sortit a la llum una pintura de la mort del capità, feta per un dels seus mariners, on es veu que reparteix estopa als indígenes, mentre que a la pintura oficial del Museu de Honolulú sempre se'l veu fent de mitjancer. Hi havia un cert debat sobre el tema, aleshores. I vaig construir la ficció a partir d'aquestes contradiccions dels paradisos i de les "versions oficials".

- En Tom Rodley és el protagonista, amb un fet del passat que el marca. Necessitava un alter ego per explicar tot això?
 
- Sí, necessitava aquest alter ego i que, alhora, fos molt llunyà a mi, que no hi hagués cap temptació d'autoficció o que fos escriptor. Li vaig posar Tom Rodley perquè en el procés d'escriptura havia mort Tom Sharpe, que em queia molt bé i a qui jo havia traduït algunes novel·les. El personatge me'l vaig imaginar com algú que és incapaç de relacionar-se emocionalment amb la gent, amb la sensació que és incapaç d'estimar o d'odiar. A nivell professional, les coses tampoc no li van gaire millor, va fent la viu-viu. I també té una vida sexual rutinària des que descobreix un prostíbul...
 
- La seva gran buidor, però, és la desaparició el pare.
 
- En el fons, jo volia explicar la història d'alguns fills de la generació hippy més rampant, aquells que van creure en la possibilitat de construir relacions basades en l'amor lliure. Sense fer spoilers, en Tom acaba veient que més que fill de l'amor lliure és fill de l'odi. Però volia inscriure aquest personatge al mig d'una qüestió socialment més àmplia, i d'aquí la importància dels altres personatges.
 
- Quina relació té amb el Tom?
 
- Tinc una bona relació, tot i que no tinc gaire compassió. En el fons, em fa una mica de pena tot el què li passa. La gent que ha llegit el llibre em diu que és fred, que no té emocions... Però jo crec que no, que ell és algú que els cambrers no veuen quan és a les barres, una mica invisible.
 

Màrius Serra, entrevistat per Esteve Plantada. Foto: Adrià Costa


- Un altre dels personatges és la Jane Auden, que té un cognom literari (per W.H. Auden i per Jane Austen). És un homenatge?
 
 - Hi ha una voluntat una mica literària, però en realitat ella és la veritable periodista del relat. Sempre va a la recerca d'alguna cosa, amb molt de neguit. És una dona que va amb el "turbo" posat, com molts dels periodistes contemporanis, que no poden deixar de burxar. En aquest sentit, hi ja un punt d'angoixa, i jo en sóc molt favorable.
 
- La Jane seria la visibilització dels temps moderns del periodisme?
 
- És una bona professional, però amb una vida personal poc atractiva, perquè la professió la limita en les seves relacions. Sempre té un objectiu, sinó considera que perd el temps. El paper de professional que representa la Jane Auden és el d'una dona molt contemporània que ha copiat el pragmatisme utilitarista de l'home, aquell arquetipus amb el qual competeix. I ella és molt bona competint!
 
- Viatja a l'altra punta del món per situar la novel·la, però també hi ha una "trama catalana". La necessitava per vincular la història al lector d'aquí?
 
- Em venia molt de gust retratar una diferència clara entre relacions generacionals. Algú com en Tom, que havia idealitzat el seu pare i que volia saber què havia passat, amb algú que tingués un pare clàssic, convencional, castrador, inclús una mica delinqüent. És el cas de l'Anna, la filla dels Puig. Això em va portar a buscar un referent nostrat. També vaig preguntar-me "per què Hawaii"? Allà hi ha una llengua, immersió lingüística, fins i tot un cantautor! La temptació de posar un exemple de "fòssil", d'home de negocis de l'època del pujolisme, era massa llaminera com per desestimar-la. També m'interessava el vincle que aquest personatge podia tenir amb els polítics americans.
 
- En aquest sentit, un americà amb aquesta ambició què és el que ve a buscar a Barcelona?
 
- Una pàtina de prestigi que no es pot comprar amb diners. En Puig els obre les portes del Palau de la Música, del Liceu i de la llotja del Camp del Barça. Nosaltres som un exemple de l'intangible!
 
- Curiosament, a un lloc tan virginal i amb aquests encants naturals, ha estat contaminada per l'arribada civilització –primer amb el Capità Cook i ara amb els especuladors–. La civilització, paradoxalment, acaba sent la bèstia.
 
- És molt gros! Afortunadament, a les vuit illes habitades hi ha diversitat. No tot és Waikiki. Però, com dius, sobta molt veure aquest bé de déu natural al costat de tota aquesta excrescència clara de l'especulació immobiliària. I afegim-hi Pearl Harbor! Som a l'únic lloc dels Estats Units que havia estat atacat abans de l'11-S. La gent, encara ara, quan hi va es posa mol tensa. I tot plegat fa una sensació molt bèstia...
 

Màrius Serra. Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació