28
de març
del
2016
Actualitzat
el
30
de març
a les
10:54h
Hartmut Rosa és catedràtic de Sociologia a l'Institut de Sociologia de la Universitat Friedrich-Schiller de Jena i director del Max Weber Center for Advanced Cultural and Social Studies de la Universidad d'Erfurt, a Alemania. Les seves investigacions sempre s'han centrat en el concepte del temps i la formació de les identitats.
En el seu darrer llibre, Social acceleration: a new theory of modernity (Columbia University Press, 2015), explica que la societat ja està totalment accelerada. Rosa argumenta que hem entrat en una espiral on desitgem tenir de tot en major quantitat, l'última versió i model i obtenir les coses de manera immediata, sense esforç. En part per la tecnologia que ens envolta, en part per com reaccionem davant d'ella, portem la insatisfacció i la superficilalitat a la nostra vida personal.
- Vostè també té dies accelerats?
- Per descomptat! Mai tinc temps per preparar bé les meves classes de la universitat, ni les reunions. I em sento culpable. Si he de contractar a algú pel departament, penso: "Hauria d’haver-me mirat més els currículums". Dubto constantment si estic o no ben qualificat per les tasques que faig al llarg del dia. I llavors recordo que encara no he acabat l’article promès a una revista. Ni he respost a les preguntes d'aquell periodista per correu-e. Ens marquem unes expectatives molt altes cada dia que no podem complir. Mai tenim prou temps. Quan arribo a casa, tinc remordiments perquè hauria d’haver dedicat més temps al meu fill i la dona. I ja fa tres setmanes que no visito els pares. I hauria de fer una mica d’exercici. Em proposo començar l'endemà, però fallo i em frustro…
- No el volia pas estressar…
- (riures) D’acord, ja em tranquil·litzo.
- Quantes vegades consulta el seu mòbil en una hora? El guarda a la butxaca o el té sempre a la mà?
- Oh!, aquí sí que semblo un addicte. El tinc sempre a la mà. És una extensió més del meu cos. Només quan viatjo en tren el guardo, però el consulto sovint, moltes vegades a l’hora.
- Quins són els primers símptomes d’una vida accelerada?
- Hi ha dos indicadors clars. El primer: quan tens la sensació, en diferents moments del dia, que arribes tard a tot, que hauries de produir més de pressa. El segon, és quan al final del dia o de la setmana, mai experimentes la sensació que tot el que t’havies proposat, l’has acabat. Estic convençut que tu i jo tenim vides accelerades. Cada cop hi ha més gent com nosaltres.
- Com podem canviar aquesta situació?
- Amb el que anomeno "oasi de desacceleració".
- En què consisteix?
- Anar a la recerca d’un lloc on no hi hagi connexió a internet, ni cobertura de telèfon, i a poder ser tampoc televisió. Anar a un lloc en una muntanya ben alta. Concedeix-te el luxe de desconnectar.
- En el seu darrer llibre, Social acceleration: a new theory of modernity, vostè explica que la societat ja està totalment accelerada. En quin moment va començar aquesta situació?
- Jo diria que al segle XVIII, fa gairebé 300 anys. Fins a aquella data, a un període d’innovació li seguia un d’estabilitat. La majoria d’avenços tecnològics de la història s’han produït o per casualitat (l’inventor o descobridor tenia la possibilitat d’experimentar i trobar una solució a una necessitat), o per uns fets naturals, com pot ser una onada de calor o una sequera que provoca anar a la recerca de nous recursos. Però al S. XVIII tot canvia.
- En quin sentit?
- Fins llavors, si tenies un jersei i se’t trencava, procuraves arreglar-lo amb les eines que disposaves. Però amb l’arribada de la revolució industrial, vam tenir la possibilitat de fabricar molts jerseis i comprar-ne més. Avui, rebutgem el jersei només perquè ja no està de moda. Aquest és el principal canvi de la societat moderna, que ha d'estar en permanent innovació, acceleració i creixement. A finals del s. XIX la situació ja era molt semblant al moment actual.
- D’accelerats, vol dir?
- Sí. Moltes coses van canviar: van aparèixer els primers cotxes, el sistema ferroviari però també l’electricitat! Hi havia llum a la nit i fora als carrers! Hi havia telègraf i, més tard el telèfon. La gent d’aquella època també va viure una gran acceleració. I l’última part d’aquest procés va arribar amb la digitalització.
- Llavors, si en el passat ja vam experimentar aquesta situació, no devem amoïnar-nos ara, oi?
- Sí, sí que devem amoïnar-nos perquè la velocitat creix i creix sense parar. Quan acabarà aquesta celeritat? La resposta és mai! En una societat capitalista el Producte Interior Brut mai és prou alt. No importa com anem de ràpids aquest any, el següent hi anirem molt més. En el segle XX, les dues guerres mundials van aturar una mica la velocitat, però fixa’t ara amb tota la tecnologia que tenim al nostre abast. De seguida queda obsoleta, i volem un nou model, una nova versió, més potent, més lleugera.
- Tenim límits?
- Sí, sí que els tenim. I ens els posa el medi ambient. Els seus recursos i les energies que obtenim del nostre entorn s'esgoten. Només tenim aquest planeta. Estem vivint una crisi ecològica, però no és l'única.
- Estem patint més d'una crisi?
- Quatre: l'ecològica, la política, la financera i la individual.
- La política, per què?
- Perquè només a través d’una verdadera democràcia podrem decidir com volem viure. Anar a votar una vegada cada quatre anys no és suficient. Necessitem temps per deliberar i posar-nos d’acord. I en aquest procés canviem nosaltres mateixos i les nostres perspectives. En el model actual, la nostra veu no s'escolta. La dels altres, menys. La democràcia real és un procés complex, on es formulen posicions i s'ha d'arribar a un consens. Però com que no disposem de temps, la simplifiquem al màxim.
- La financera?
- Existeix una desincronització en la velocitat de les transaccions financeres. A les borses no decideix la gent, sinó algoritmes. Pots assegurar-te el capital i els diners a tot el món amb la velocitat de la vida, però no pots produir i consumir en qüestió de segons. Per a escriure un llibre, produir un CD o construir una casa necessites temps però també per a consumir-los. Així que hi ha una desincronització amb la velocitat del mercat financer, amb terribles conseqüències com la caiguda de les borses.
- I la crisi individual, a què es deu?
- Influeix en els nostres cossos però també en la nostra psique. L’Organització Mundial de la Salut ja fa temps que ressalta l’augment de malalties psicològiques. No tenim temps per "apropiar-nos" del món que ens envolta. Llegir un llibre, escoltar una cançó, debatre amb els amics, tot això et fa pensar i la teva reflexió, probablement et farà canviar. Però ja no tenim temps de realitzar aquest procés d'apropiació. Rebem, però res ens arriba a tocar, a afectar realment. No reflexionem prou, no entrem en converses profundes, ni busquem significats de què llegim o veiem. Per apropiar-se d’idees, de gent, o de llocs que visitem, necessitem concedir-nos temps.
- La tecnologia és la culpable d'aquestes crisis?
- La tecnologia no hi té a veure res amb aquestes crisis, ho vull deixar ben clar. Gràcies a ella puc enllestir ràpidament la meva feina i desconnectar després. Però no ho faig. Ara, més que mai, disposem d'ordinadors molt potents i de mòbils intel·ligents que ens faciliten la vida. La tecnologia no em força a fer res que jo no vulgui fer però deixem que ens controli.
- Ara tot passa per la tecnologia, estem moltes hores connectats, i això ens provoca estrès
- Insisteixo, no és la tecnologia sinó el tipus de societat capitalista en què vivim, que ens força a estar connectats a totes hores. No és degut al telèfon intel·ligent que jo tinc aquest sentiment de culpa per no acabar la meva feina diària. Sóc jo el que ha de controlar la tecnologia.
- La 'multitasca' està canviant alguna cosa en el nostre cervell? Ens fa més capaços o perdem concentració?
- Realment no ho sé, crec que encara no se sap científicament. Hem deixat de viure en una societat amb horaris marcats: els caps de setmana les botigues tancaven, treballaves de 9 a 6 de la tarda, etc. Ara vivim en un món 24/7, permanentment en funcionament 24 hores, els set dies de la setmana. Dia i nit prens decisions del que vols fer. D'altra banda, per molt que vulguem enganyar-nos, només som capaços de concentrar-nos en una sola tasca alhora. D'això n'estic convençut. Per últim, ara la nostra vida es troba sempre en una pantalla: juguem, treballem, ens comuniquem i, fins i tot, tenim sexe amb una pantalla pel mig. Ens movem cap a una societat sense contacte físic. Fixa't... només necessitem moure el polze per la pantalleta del mòbil i tenim el món al nostre abast.
- Aquests efectes només els observa en països capitalistes?
- Jo diria que és un fenomen generalitzat sempre que entres en el procés de la modernització. Un avenç tecnològic porta a un canvi de la societat i aquest, inevitablement, una acceleració de la vida. Les pautes culturals poden ajudar al fet que la velocitat d'aquest procés no sigui tan ràpida com en altres llocs, però el model és el mateix. Hi ha excepcions a l'Àfrica, per descomptat, però són països que no han entrat encara a la fase de modernització.
- Creu que les generacions més joves perceben la mateixa acceleració a les seves vides?
- Treballo amb joves adolescents i quan els pregunto per aquest tema, em responen: "No sé per què us queixeu els més grans. Vau créixer en una societat on podíeu trobar la vostra identitat, tot anava a un ritme més lent, sabies quin era el teu lloc. Ha estat fàcil per a vosaltres trobar el camí. Però ara estem desorientats amb tot el que tenim, amb la rapidesa que se suposa que hem de prendre decisions". Ells ara tenen mil oportunitats d'estudiar i han de triar entre tanta oferta que es perden, i no troben guies perquè tampoc nosaltres coneixem aquest nou terreny. Els joves d'ara de 25 anys esbronquen als de 12 perquè juguen tot el dia tancats a l'habitació, mentre que ells encara ho feien al carrer. És molt divertit veure com es repeteixen les converses entre generacions.
En el seu darrer llibre, Social acceleration: a new theory of modernity (Columbia University Press, 2015), explica que la societat ja està totalment accelerada. Rosa argumenta que hem entrat en una espiral on desitgem tenir de tot en major quantitat, l'última versió i model i obtenir les coses de manera immediata, sense esforç. En part per la tecnologia que ens envolta, en part per com reaccionem davant d'ella, portem la insatisfacció i la superficilalitat a la nostra vida personal.
- Vostè també té dies accelerats?
- Per descomptat! Mai tinc temps per preparar bé les meves classes de la universitat, ni les reunions. I em sento culpable. Si he de contractar a algú pel departament, penso: "Hauria d’haver-me mirat més els currículums". Dubto constantment si estic o no ben qualificat per les tasques que faig al llarg del dia. I llavors recordo que encara no he acabat l’article promès a una revista. Ni he respost a les preguntes d'aquell periodista per correu-e. Ens marquem unes expectatives molt altes cada dia que no podem complir. Mai tenim prou temps. Quan arribo a casa, tinc remordiments perquè hauria d’haver dedicat més temps al meu fill i la dona. I ja fa tres setmanes que no visito els pares. I hauria de fer una mica d’exercici. Em proposo començar l'endemà, però fallo i em frustro…
- (riures) D’acord, ja em tranquil·litzo.
- Quantes vegades consulta el seu mòbil en una hora? El guarda a la butxaca o el té sempre a la mà?
- Oh!, aquí sí que semblo un addicte. El tinc sempre a la mà. És una extensió més del meu cos. Només quan viatjo en tren el guardo, però el consulto sovint, moltes vegades a l’hora.
- Quins són els primers símptomes d’una vida accelerada?
- Hi ha dos indicadors clars. El primer: quan tens la sensació, en diferents moments del dia, que arribes tard a tot, que hauries de produir més de pressa. El segon, és quan al final del dia o de la setmana, mai experimentes la sensació que tot el que t’havies proposat, l’has acabat. Estic convençut que tu i jo tenim vides accelerades. Cada cop hi ha més gent com nosaltres.
- Com podem canviar aquesta situació?
- Amb el que anomeno "oasi de desacceleració".
- En què consisteix?
- Anar a la recerca d’un lloc on no hi hagi connexió a internet, ni cobertura de telèfon, i a poder ser tampoc televisió. Anar a un lloc en una muntanya ben alta. Concedeix-te el luxe de desconnectar.
- En el seu darrer llibre, Social acceleration: a new theory of modernity, vostè explica que la societat ja està totalment accelerada. En quin moment va començar aquesta situació?
- Jo diria que al segle XVIII, fa gairebé 300 anys. Fins a aquella data, a un període d’innovació li seguia un d’estabilitat. La majoria d’avenços tecnològics de la història s’han produït o per casualitat (l’inventor o descobridor tenia la possibilitat d’experimentar i trobar una solució a una necessitat), o per uns fets naturals, com pot ser una onada de calor o una sequera que provoca anar a la recerca de nous recursos. Però al S. XVIII tot canvia.
- En quin sentit?
- Fins llavors, si tenies un jersei i se’t trencava, procuraves arreglar-lo amb les eines que disposaves. Però amb l’arribada de la revolució industrial, vam tenir la possibilitat de fabricar molts jerseis i comprar-ne més. Avui, rebutgem el jersei només perquè ja no està de moda. Aquest és el principal canvi de la societat moderna, que ha d'estar en permanent innovació, acceleració i creixement. A finals del s. XIX la situació ja era molt semblant al moment actual.
- D’accelerats, vol dir?
- Sí. Moltes coses van canviar: van aparèixer els primers cotxes, el sistema ferroviari però també l’electricitat! Hi havia llum a la nit i fora als carrers! Hi havia telègraf i, més tard el telèfon. La gent d’aquella època també va viure una gran acceleració. I l’última part d’aquest procés va arribar amb la digitalització.
- Llavors, si en el passat ja vam experimentar aquesta situació, no devem amoïnar-nos ara, oi?
- Sí, sí que devem amoïnar-nos perquè la velocitat creix i creix sense parar. Quan acabarà aquesta celeritat? La resposta és mai! En una societat capitalista el Producte Interior Brut mai és prou alt. No importa com anem de ràpids aquest any, el següent hi anirem molt més. En el segle XX, les dues guerres mundials van aturar una mica la velocitat, però fixa’t ara amb tota la tecnologia que tenim al nostre abast. De seguida queda obsoleta, i volem un nou model, una nova versió, més potent, més lleugera.
Hartmut Rosa Foto: Adrià Costa
- Tenim límits?
- Sí, sí que els tenim. I ens els posa el medi ambient. Els seus recursos i les energies que obtenim del nostre entorn s'esgoten. Només tenim aquest planeta. Estem vivint una crisi ecològica, però no és l'única.
- Estem patint més d'una crisi?
- Quatre: l'ecològica, la política, la financera i la individual.
- La política, per què?
- Perquè només a través d’una verdadera democràcia podrem decidir com volem viure. Anar a votar una vegada cada quatre anys no és suficient. Necessitem temps per deliberar i posar-nos d’acord. I en aquest procés canviem nosaltres mateixos i les nostres perspectives. En el model actual, la nostra veu no s'escolta. La dels altres, menys. La democràcia real és un procés complex, on es formulen posicions i s'ha d'arribar a un consens. Però com que no disposem de temps, la simplifiquem al màxim.
- La financera?
- Existeix una desincronització en la velocitat de les transaccions financeres. A les borses no decideix la gent, sinó algoritmes. Pots assegurar-te el capital i els diners a tot el món amb la velocitat de la vida, però no pots produir i consumir en qüestió de segons. Per a escriure un llibre, produir un CD o construir una casa necessites temps però també per a consumir-los. Així que hi ha una desincronització amb la velocitat del mercat financer, amb terribles conseqüències com la caiguda de les borses.
- I la crisi individual, a què es deu?
- Influeix en els nostres cossos però també en la nostra psique. L’Organització Mundial de la Salut ja fa temps que ressalta l’augment de malalties psicològiques. No tenim temps per "apropiar-nos" del món que ens envolta. Llegir un llibre, escoltar una cançó, debatre amb els amics, tot això et fa pensar i la teva reflexió, probablement et farà canviar. Però ja no tenim temps de realitzar aquest procés d'apropiació. Rebem, però res ens arriba a tocar, a afectar realment. No reflexionem prou, no entrem en converses profundes, ni busquem significats de què llegim o veiem. Per apropiar-se d’idees, de gent, o de llocs que visitem, necessitem concedir-nos temps.
- La tecnologia és la culpable d'aquestes crisis?
- La tecnologia no hi té a veure res amb aquestes crisis, ho vull deixar ben clar. Gràcies a ella puc enllestir ràpidament la meva feina i desconnectar després. Però no ho faig. Ara, més que mai, disposem d'ordinadors molt potents i de mòbils intel·ligents que ens faciliten la vida. La tecnologia no em força a fer res que jo no vulgui fer però deixem que ens controli.
- Ara tot passa per la tecnologia, estem moltes hores connectats, i això ens provoca estrès
- Insisteixo, no és la tecnologia sinó el tipus de societat capitalista en què vivim, que ens força a estar connectats a totes hores. No és degut al telèfon intel·ligent que jo tinc aquest sentiment de culpa per no acabar la meva feina diària. Sóc jo el que ha de controlar la tecnologia.
- La 'multitasca' està canviant alguna cosa en el nostre cervell? Ens fa més capaços o perdem concentració?
- Realment no ho sé, crec que encara no se sap científicament. Hem deixat de viure en una societat amb horaris marcats: els caps de setmana les botigues tancaven, treballaves de 9 a 6 de la tarda, etc. Ara vivim en un món 24/7, permanentment en funcionament 24 hores, els set dies de la setmana. Dia i nit prens decisions del que vols fer. D'altra banda, per molt que vulguem enganyar-nos, només som capaços de concentrar-nos en una sola tasca alhora. D'això n'estic convençut. Per últim, ara la nostra vida es troba sempre en una pantalla: juguem, treballem, ens comuniquem i, fins i tot, tenim sexe amb una pantalla pel mig. Ens movem cap a una societat sense contacte físic. Fixa't... només necessitem moure el polze per la pantalleta del mòbil i tenim el món al nostre abast.
- Aquests efectes només els observa en països capitalistes?
- Jo diria que és un fenomen generalitzat sempre que entres en el procés de la modernització. Un avenç tecnològic porta a un canvi de la societat i aquest, inevitablement, una acceleració de la vida. Les pautes culturals poden ajudar al fet que la velocitat d'aquest procés no sigui tan ràpida com en altres llocs, però el model és el mateix. Hi ha excepcions a l'Àfrica, per descomptat, però són països que no han entrat encara a la fase de modernització.
- Creu que les generacions més joves perceben la mateixa acceleració a les seves vides?
- Treballo amb joves adolescents i quan els pregunto per aquest tema, em responen: "No sé per què us queixeu els més grans. Vau créixer en una societat on podíeu trobar la vostra identitat, tot anava a un ritme més lent, sabies quin era el teu lloc. Ha estat fàcil per a vosaltres trobar el camí. Però ara estem desorientats amb tot el que tenim, amb la rapidesa que se suposa que hem de prendre decisions". Ells ara tenen mil oportunitats d'estudiar i han de triar entre tanta oferta que es perden, i no troben guies perquè tampoc nosaltres coneixem aquest nou terreny. Els joves d'ara de 25 anys esbronquen als de 12 perquè juguen tot el dia tancats a l'habitació, mentre que ells encara ho feien al carrer. És molt divertit veure com es repeteixen les converses entre generacions.
Hartmut Rosa Foto: Adrià Costa