literatura

Miqui Otero: «Els nostres pares no dubtaven perquè no tenien dret a dubtar»

El periodista i escriptor barceloní publica "Rayos", la seva tercera novel·la | Concebuda com a retrat íntim, el llibre esdevé un recorregut per la ciutat en el moment en què la bombolla immobiliària era a punt d'esclatar

per Esteve Plantada , 28 de març de 2016 a les 18:20 |
Miqui Otero es consolida amb una tercera novel ambiciosa, irònica i emotiva | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 28 de març de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Quedem a la bodega d'en Rafel, ànima de barri, un lloc on encara queden taules llargues on hauràs de compartir seient i contacte epidèrmic amb el veí que l'atzar et disposi. Mentre espero que arribi (ell és puntualíssim, jo excessivament previsor), el cambrer em dóna conversa, tal com ha de ser en bodegues d'aquesta mena. Miqui Otero (Barcelona, 1980) arriba, saluda i seu. "Aquí hi ha una parròquia molt establerta de sospitosos habituals", em diu, sobre el local on hem quedat. Ni Keaton, ni Fenster, ni Verbal acabaran apareixent, però sí l'espectre d'un barri que és el punt venial d'on surten els raigs de la seva darrera novel·la, Rayos (Blackie Books, 2016). Fulminant i deliciosa.
 

"Jo vaig viure molts anys al Raval, però el pis on vaig créixer era aquí, donava al sostre del cinema Urgell", i assenyala més enllà de la porta, amb el polze. Otero explica que necessitava fer una novel·la sobre Barcelona, i Rayos beu directament d'una tradició que abraça les Últimas tardes con Teresa i El día del Watusi, Marsé i Casavella. Però no ens confonguem: "Rayos no és Barcelona, és només la meva Barcelona, aquella que he caminat i he viscut". El llibre és ple de passatges que són part d'un paisatge íntim, com la sortida del mercat de Sant Antoni, "pels llibres que anava a comprar, a canviar cromos, els tebeos".
 

També el pis de la Junta de Comerç, "on vaig viure dels 22 als 30 anys", i l'omnipresència dels raigs de Montjuïc. "Em fascina, em sembla un símbol molt potent de la ciutat", prou llunyà en el temps de fer-se com per no ser una reforma olímpica. "Són els raigs de llum que estan a la muntanya, il·luminen a tot tipus de gent diversa. Quan ets petit i jugues al carrer, són molt presents, perquè apareixen al vespre". Aquests raigs han passat a ser el motiu principal d'una història que avança, amb fermesa i contenció, cap a un final que ens remet a l'inici. El raigs també són part fonamental de la coberta, en un treball exquisit i elegant de Blackie Books, potser l'editorial més exquisida i elegant de les editorials que es fan i desfan pel panorama del país.
 

Dues ciutats en diàleg
 
Rayos també conté aquella Barcelona que no és la pròpia de l'univers Otero, com l'Observatori Fabra i tot els indrets que descobreix la Diana, "llocs on hem anat tos alguna vegada i que mostren dues ciutats en diàleg". El contrast amb el Raval és evident. "Al Raval és on passaven un munt de coses, i on, alhora, semblava que no passava res". Per això el llibre furga en els records d'una època on es notava l'esclat de la bombolla immobiliària. "Jo ho parlava, aleshores, amb la gent del barri". Un veïnatge on eren habituals mots com turisme i apartaments fraudulents, on les pintades cobraven vida. "Era un lloc en transició, en canvi continu", recorda. L'escenari ideal per explicar una novel·la que parla, justament, del trànsit.
 

Miqui Otero Foto: Adrià Costa


Dues ànimes d'una ciutat que no mira mai enrere. "Centella es refereix molt a l'alta burgesia barcelonina, aquestes quatre famílies que tots coneixem i que formen part del retrat". El protagonista no pot ocultar una barreja entre fascinació, recel, nerviosisme i voluntat de ser-hi, sense oblidar d'on ve la seva família. "És un personatge molt autoconscient, autocomplaent, per això m'agradava explicar l'arribada a Barcelona dels seus pares, que arriben de Galícia amb quatre coses comptades, deixant enrere molt d'equipatge". Ells, però, ho encaren amb humor, una alegria corrent que plana per cada frase. "La generació del Fidel s'explica molt bé en contraposició a la generació anterior –subratlla–. Els nostres pares no dubtaven tant, perquè no tenien dret a dubtar".
 
Farcida de referents, Rayos es val de la realitat quotidiana d'una generació per captivar el lector. "Ara intento que no hi hagi tants referents com a les altres novel·les. Aquesta és molt més reposada que Hilo musical (Alpha Decay), que sí que era mes còmica, de cultura pop". Malgrat això, els elements hi són: el Muy interesante, l'Ikea, els bars de la seva Barcelona, la cultura pop o Romario, entre d'altres, conviuen amb intangibles que ens acompanyen després d'haver tancat el llibre, transformats en nostàlgia, memòria, immigració, vida, raigs, poesia. Absoluts que fan màgica una història de gent normal. "Tenim la tendència de parlar de les coses importants traient importància al tema, i de manera solemne de les coses que no en tenen, com quan parlem del Barça, dels discos o dels llibres". Rayos havia de ser això, "una persona que tendeix a la nostàlgia i al dubte, però que ho intenta rebaixar amb humor".
 
Una novel·la estructurada com un passeig
 
Miqui Otero ha trigat més de dos anys a escriure la seva tercera novel·la. "Sóc constant, quan m'hi poso. Fins que l'acabo estic tota l'estona amb el llibre al cap", explica. "Intento escriure intensivament durant un temps i ho deixo reposar. Que descansi tres o quatre mesos". I retalla molt. "Aquesta tenia dues centes pàgines més!", diu. Una depuració que necessita concentració i exigència. En el cas de Rayos, ajuda el fet que tenia molt clara la primera i l'última escena, i també el títol. L'inici és un diàleg dels quatre amics que es troben bevent plegats, amb els canvis patits per la Rambla del Raval en perspectiva. I el final és l'apoteosi de la imatge del grup, amb els raigs que s'encenen. "Tenia molt clar el simbolisme i la icònica dels Rayos, i que sintetitzaria la novel·la en aquest entorn concret".
 

Miqui Otero Foto: Adrià Costa


Tot aquest pòsit dibuixa la novel·la amb l'aparença d'una crònica, un relat on hi ha el dia a dia d'uns joves, d'un periodista i dels llogaters expulsats. "Pensa que a Barcelona 92, la ciutat portava una cura d'eufòria com mai s'havia viscut. La gent ho recorda com una gran borratxera. Però les borratxeres tenen una gran ressaca". També la idea de la vida entesa com a passeig. "La novel·la té una mica de Tren de la bruixa, allò de passejar i que vagin apareixent personatges". Al capdavall, però, el retrat generacional hi és, amb aquests adults convertits per sempre en joves. "Ser adult ja no es el mateix, perquè vivim com adolescents".
 
Estructurada a partir de tres plans temporals (entre el 1974 i el 2008), Rayos mostra l'emigració dels pares a Galícia, els records d'infantesa i el moment present, la història en si. "Volia fer una barreja de les coses més íntimes, però també hi ha sàtira. L'equilibri era la meva aposta, des del principi". Per això s'hi poden sentir identificats lectors de diferents generacions, malgrat aquest magma referencial inevitable, perquè també hi ha coses identificables amb qualsevol lector. "Encara ara veiem una peli protagonitzada per un home de 35 anys i un adolescent i ens identifiquem amb l'adolescent", exclama. "L'edat adulta d'avui en dia és totalment diferent. La figura de la paternitat ja no és la dels nostres pares. Tot es mes líquid". Tot ha canviat, però, com Marsé i Casavella, encara hi ha autors que ofereixen visions úniques sobre la nostra Barcelona, que en fan novel·les i que afegeixen símbol a l'emoció i són propers amb l'escalf d'una història que sacseja, que fa somriure, que ens enganxa des de la veritat. Com aquests Rayos de Miqui Otero.
 
Miqui Otero (Barcelona, 1980) va debutar al món literari amb Hilo musical (Alpha Decay), l'any 2010. Tenia trenta anys i va merèixer el Premi Nuevo Talento FNAC. Dos anys després va publicar La cápsula del tiempo (Blackie Books), igualment aplaudida de manera entusiasta per la crítica. Aquella segona novel·la va ser escollida llibre de l'any a la revista Rockdelux i porta venuts més de 10.000 exemplars. A banda de ser un dels novel·listes amb una visió més personal de les noves generacions, Otero col·labora de manera habitual en mitjans escrits com El País i el Cultura/s de La Vanguardia. També és professor de periodisme i literatura a la UAB. Rayos (Blackie Books) és la seva darrera novel·la

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació