25
de febrer
del
2016
Actualitzat
el
01
de març
a la
13:39h
Per L'amor i la ferocitat, el sisè disc de Pau Alabajos (Torrent, 1982), hi corren anhels, lluita, amor, nostàlgia i moltes ciutats. Enregistrat als estudis Alex The Great de Nashville sota la batuta del productor Brad Jones, l'àlbum és una col·lecció de cançons a flor de pell, a mig camí de l'emoció i del crit. Enregistrat sense filtres ni maquillatge de postproducció, sense claqueta i pràcticament en directe, el disc mostra un Alabajos de so més contundent, més rocker, més rítmic i proper a escenaris que amplifiquen la tradició de la cançó d'autor. Sense defugir cap tema, Alabajos ens explica les vivències, els pensaments i les motivacions que han fet possible el disc que presentarà, aquest dissabte 27 de febrer, a L'Auditori de Barcelona en el marc del Barnasants 2016.
-Viure comença contagiant optimisme, amb un ritme molt rocker i un registre al qual no ens té habituats.
- És la primera vegada que tenim un single, una cançó encomanadissa que té molta força. Avui en dia, que la gent escolta les coses en comptagotes i que hi ha tal bombardeig d'estímuls a través d'internet, és una cançó molt bona per a què la gent s'enganxi i vulgui escoltar la resta del disc.
- Malgrat que és un single, conserva una forta càrrega política, marca de la casa: "Si no ens deixen somiar", comença dient.
- Quan faig les cançons no busco un single, busco que les cançons surtin, les "trobo", tal com feien els trobadors. En aquest cas, casualment que també parlo de la mobilització social i ciutadana, que és el que ens ha portat a la situació actual. El País Valencià d'ara no s'entendria sense una "Primavera valenciana", sense un 15-M, sense Salvem el Cabanyal, sense Per l'Horta, Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià... entitats que han permès que siguem on som.
- A la cançó diu que "viure vol dir prendre partit". Què ha passat per a què la gent se signifiqui tant a València?
- Ha costat molt, teníem els mitjans de comunicació manipulats, amb un tipus de polítiques de grans esdeveniments –Copa Amèrica, Formula 1, la visita del Papa–, amb una manera de fer publicitat mediàtica del govern. El que no ens havien explicat quin era el cost de tot això, quina era la hipoteca que en quedaria. Els nostres fills estaran pagant aquests abusos i els excessos.
- De Viure passa a La transició modèlica i la mare que la va parir. És un gran contrast, de l'optimisme i l'alegria, a una cançó crua, directa i molt dura.
- La cançó neix de la indignació pura i dura, d'escoltar milers de vegades a la televisió la paraula "transició" acompanyada de "modèlica". Tenint en compte la situació actual, on veus corrupteles per activa i per passiva, on no s'han jutjat els crims contra la humanitat del franquisme, on veus que els fills d'aquells qui estaven al poder durant la dictadura encara revolotegen en diferents partits de dretes i a les institucions... T'adones que no és que hi hagi una segona transició, sinó que la primera encara és al principi. Queda molta feina per endavant.
- "Us seguiu aferrant a la vostra bíblia del 76", diu.
- És que de la Constitució no es pot canviar una coma, però es van posar d'acord una nit d'estiu, a les fosques, sense mitjans que poguessin explicar el pacte que havien fet. I, en canvi, quan es parla de canviar el model territorial es poden les mans al cap.
- Per què costa tant d'entendre això, a les Espanyes?
- La voluntat zero de diàleg i entesa ha convertit al govern espanyol –tant en època del PP com del PSOE– en una fàbrica d'independentistes. Si haguessin tingut més voluntat de diàleg, a Catalunya no s'hauria arribat a aquesta situació. Però contra una paret no es pot parlar. La vàlvula d'escapament han estat tots aquests anys de procés i de mobilització.
- Al País Valencià això encara és molt més complex, amb una dificultat que es multiplica per mil.
- Nosaltres hem de cantar contracorrent, perquè sempre hem tingut les institucions en contra. A Catalunya, com a mínim, teníeu un consens al voltant de la cultura. Al País Valencià, la política troglodita del PP ha volgut una aniquilació cultural, amb marginació absoluta a les institucions i censura als mitjans de comunicació, Canal 9 i Ràdio 9.
- Escala de Richter és un altre canvi, amb una sonoritat més pop i elements de la quotidianitat.
- Fer-la va ser tot un repte. La meva companya sempre em diu que les meves cançons són per tallar-se les venes, que parlen de l'amor des de la tristor. I vaig voler fer una cançó d'amor alegre. El so és fruit de la feina de Brad Jones, el productor del disc, que hi ha tingut molt a veure.
- D'aquest amor feliç passem a Omertà. Torna a ser cru, amb una sonoritat que torna a l'imaginari dels cantautors. Per què el codi d'honor de la màfia?
- És l'explicació de com, en aquests vint anys de PP, no s'ha produït cap canvi. Fins i tot havent caigut el Govern han estat la llista més votada! Han venut una imatge de PP igual a "economia fluint", quan en realitat era deute i una hipoteca per al futur dels valencians.
.jpg)
- Ells deien que havien posat València al mapa...
- Sí, esclar, en el mapa de la corrupció. Som un paradigma de males pràctiques. Això és el que han aconseguit.
- D'Omertà passem a La pell de brau XLVI.
- La primera versió que en vaig fer buscava el minimalisme, amb tota la força en el poema. Però, després, amb Brad Jone vam buscar l'èpica que la música ens exigia.
- El disc continua amb un altre poema, però ara en un triple homenatge (Ovidi, Estellés i Toti Soler) a M'aclame a tu.
- És una de les millors cançons d'amor que s'han escrit mai en la nostra llengua. Per això, vaig voler portar la cançó a un altre terreny. Li vaig mostrar al Brad Jones nua, sense ensenyar-li la versió enregistrada per l'Ovidi Montllor i en Toti Soler. Ens ha quedat molt rítmica, sense aquella cadència suau que tenia l'original. I també té la part de la corda, una espècie de situació ambiental que et deixa amb la tornada, en amb el moment climàtic emocional del poema.
- Tot seguit, Firenze. És una cançó molt emocionant i autobiogràfica.
- La meva companya va fer una estada d'un any d'Erasmus a Florència. Això va implicar una relació a distància, amb els problemes que això comporta: derrapa i fuig, fes-ho tot amb molt de temps, i tot molt passional. Va passar que, encara que fóssim en una ciutat tan espectacularment bonica com Florència, en comptes de fer turisme ens dedicàvem a viure amb l'altra persona, al màxim.
- Cada vegada torna a citar Estellés, un autor que ja és part del seu ADN. I amb la cançó torna la malenconia al disc.
- Parla d'un trencament, amb el record i la memòria molt presents. Al capdavall, són sentiments universals, però la gràcia és que parla de València i fa referències al pont de Calatrava, que marca la columna vertebral de la ciutat. I de com associes una persona al paisatge de la ciutat.
- Per què la recurrència a parlar de llocs i ciutats, a L'amor i la ferocitat?
- És una mica casual. Els músics vivim en trànsit i sempre estem descobrint ciutats noves, persones noves. Això implica la dificultat de mantenir una relació amb normalitat, però també trobes maneres diferents de viure i d'entendre el món. I les ciutats, de sobte, prenen un altre color i una altra simbologia, perquè quan les has descobert ha estat sentint moltes coses, i molt intensament. Aquests llocs passen a formar part de la teva vida.
- Blitzkrieg et deixa estabornit, una cançó d'amor amb un llenguatge bel·licós i música militar, amb projectils, vísceres, sang, Stalingrad. Per què aquest imaginari?
- És la cançó on m'he permès jugar més. Moltes vegades em diuen que sóc cantautor polític perquè canto de política, com si l'amor no tingués una part política! Hi ha un disc de Quique González –amb qui també compartim productor, Brad Jones– que es diu Kamikazes enamorados. I crec que l'amor té una part preciosa i molt gratificant, però que també és molt destructiu i genera damnificats. Aquesta cançó era la manera d'explicar-ho. L'amor no només és bonic... de vegades també té arestes.
- A Sóller tornem a un espai concret, amb un ambient in crescendo.
- Aquesta és una de les cançons més curioses de cantar. És un poema de Bartomeu Rosselló-Pòrcel escrit l'any 1937. Fa uns anys, l'Espai Mallorca em va convidar a participar a un homenatge que feien a l'autor, i jo em vaig pensar que havia de recitar. Però, dos dies abans em van dir que no, que havia de fer una cançó. I em vaig trobar que no tenia música feta. El mateix migdia abans de l'actuació vaig començar a posar-li música, i em va sortir una cançó que em va agradar molt. Quan vam treballar-la amb Brad Jones, ell em va dir que la cançó demanava un ambient sensual, i per això hi vam incloure aquests sons que sobten.
- De Sóller passa a Torrent. De nou la nostàlgia, amb el primer concert i les primeres cançons que va composar. "No s'esborren de la meva ment coses que m'eriçaren la pell", diu.
- I també "versos precaris i melodies incipients". És un moment en què encara no fas les coses prou bé, però hi ha aquell instant en què et poses davant el públic i et creua un raig de dalt a baix. Mirar-ho ara fa vertigen, però quan hi penso, sempre torno a Torrent, el meu lloc, el meu univers. Com et deia abans, els músics sempre estem en trànsit. Però allà no, allà sóc a casa. És molt agradable tornar-hi i sentir-te còmode.
- Tres milions cinc-centes quaranta mil cent vint-i-quatre clou el disc. Després d'una gran producció al llarg de totes les peces, comença amb guitarra i veu, amb versos com "Compartir amb tu l'oxigen d'aquesta habitació", "No crec en el karma ni en Déu ni en ciències ocultes" o "La meva religió és cada gota de sang que corre per les teues venes". Un amor extrem.
- La volia al final, com a conclusió, perquè té èpica i la melodia no acaba del tot. La cançó es queda penjada, et demana més. I tracto el tema de l'amor de manera hiperbòlica, pperquè les cançons d'amor tendeixen a lloar l'amor perfecte, on tot és meravellós. Aquesta cançó també ho fa, però anant a l'extrem. Pots fer una cançó ensucrada, però a consciència.
.jpg)
-Viure comença contagiant optimisme, amb un ritme molt rocker i un registre al qual no ens té habituats.
- És la primera vegada que tenim un single, una cançó encomanadissa que té molta força. Avui en dia, que la gent escolta les coses en comptagotes i que hi ha tal bombardeig d'estímuls a través d'internet, és una cançó molt bona per a què la gent s'enganxi i vulgui escoltar la resta del disc.
- Malgrat que és un single, conserva una forta càrrega política, marca de la casa: "Si no ens deixen somiar", comença dient.
- Quan faig les cançons no busco un single, busco que les cançons surtin, les "trobo", tal com feien els trobadors. En aquest cas, casualment que també parlo de la mobilització social i ciutadana, que és el que ens ha portat a la situació actual. El País Valencià d'ara no s'entendria sense una "Primavera valenciana", sense un 15-M, sense Salvem el Cabanyal, sense Per l'Horta, Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià... entitats que han permès que siguem on som.
- A la cançó diu que "viure vol dir prendre partit". Què ha passat per a què la gent se signifiqui tant a València?
- Ha costat molt, teníem els mitjans de comunicació manipulats, amb un tipus de polítiques de grans esdeveniments –Copa Amèrica, Formula 1, la visita del Papa–, amb una manera de fer publicitat mediàtica del govern. El que no ens havien explicat quin era el cost de tot això, quina era la hipoteca que en quedaria. Els nostres fills estaran pagant aquests abusos i els excessos.
- De Viure passa a La transició modèlica i la mare que la va parir. És un gran contrast, de l'optimisme i l'alegria, a una cançó crua, directa i molt dura.
- La cançó neix de la indignació pura i dura, d'escoltar milers de vegades a la televisió la paraula "transició" acompanyada de "modèlica". Tenint en compte la situació actual, on veus corrupteles per activa i per passiva, on no s'han jutjat els crims contra la humanitat del franquisme, on veus que els fills d'aquells qui estaven al poder durant la dictadura encara revolotegen en diferents partits de dretes i a les institucions... T'adones que no és que hi hagi una segona transició, sinó que la primera encara és al principi. Queda molta feina per endavant.
- "Us seguiu aferrant a la vostra bíblia del 76", diu.
- És que de la Constitució no es pot canviar una coma, però es van posar d'acord una nit d'estiu, a les fosques, sense mitjans que poguessin explicar el pacte que havien fet. I, en canvi, quan es parla de canviar el model territorial es poden les mans al cap.
- Per què costa tant d'entendre això, a les Espanyes?
- La voluntat zero de diàleg i entesa ha convertit al govern espanyol –tant en època del PP com del PSOE– en una fàbrica d'independentistes. Si haguessin tingut més voluntat de diàleg, a Catalunya no s'hauria arribat a aquesta situació. Però contra una paret no es pot parlar. La vàlvula d'escapament han estat tots aquests anys de procés i de mobilització.
- Al País Valencià això encara és molt més complex, amb una dificultat que es multiplica per mil.
- Nosaltres hem de cantar contracorrent, perquè sempre hem tingut les institucions en contra. A Catalunya, com a mínim, teníeu un consens al voltant de la cultura. Al País Valencià, la política troglodita del PP ha volgut una aniquilació cultural, amb marginació absoluta a les institucions i censura als mitjans de comunicació, Canal 9 i Ràdio 9.
- Escala de Richter és un altre canvi, amb una sonoritat més pop i elements de la quotidianitat.
- Fer-la va ser tot un repte. La meva companya sempre em diu que les meves cançons són per tallar-se les venes, que parlen de l'amor des de la tristor. I vaig voler fer una cançó d'amor alegre. El so és fruit de la feina de Brad Jones, el productor del disc, que hi ha tingut molt a veure.
- D'aquest amor feliç passem a Omertà. Torna a ser cru, amb una sonoritat que torna a l'imaginari dels cantautors. Per què el codi d'honor de la màfia?
- És l'explicació de com, en aquests vint anys de PP, no s'ha produït cap canvi. Fins i tot havent caigut el Govern han estat la llista més votada! Han venut una imatge de PP igual a "economia fluint", quan en realitat era deute i una hipoteca per al futur dels valencians.
Pau Alabajos ha gravat el seu darrer disc a Nashville Foto: Xepo
- Sí, esclar, en el mapa de la corrupció. Som un paradigma de males pràctiques. Això és el que han aconseguit.
- D'Omertà passem a La pell de brau XLVI.
- La primera versió que en vaig fer buscava el minimalisme, amb tota la força en el poema. Però, després, amb Brad Jone vam buscar l'èpica que la música ens exigia.
- El disc continua amb un altre poema, però ara en un triple homenatge (Ovidi, Estellés i Toti Soler) a M'aclame a tu.
- És una de les millors cançons d'amor que s'han escrit mai en la nostra llengua. Per això, vaig voler portar la cançó a un altre terreny. Li vaig mostrar al Brad Jones nua, sense ensenyar-li la versió enregistrada per l'Ovidi Montllor i en Toti Soler. Ens ha quedat molt rítmica, sense aquella cadència suau que tenia l'original. I també té la part de la corda, una espècie de situació ambiental que et deixa amb la tornada, en amb el moment climàtic emocional del poema.
- Tot seguit, Firenze. És una cançó molt emocionant i autobiogràfica.
- La meva companya va fer una estada d'un any d'Erasmus a Florència. Això va implicar una relació a distància, amb els problemes que això comporta: derrapa i fuig, fes-ho tot amb molt de temps, i tot molt passional. Va passar que, encara que fóssim en una ciutat tan espectacularment bonica com Florència, en comptes de fer turisme ens dedicàvem a viure amb l'altra persona, al màxim.
- Cada vegada torna a citar Estellés, un autor que ja és part del seu ADN. I amb la cançó torna la malenconia al disc.
- Parla d'un trencament, amb el record i la memòria molt presents. Al capdavall, són sentiments universals, però la gràcia és que parla de València i fa referències al pont de Calatrava, que marca la columna vertebral de la ciutat. I de com associes una persona al paisatge de la ciutat.
- Per què la recurrència a parlar de llocs i ciutats, a L'amor i la ferocitat?
- És una mica casual. Els músics vivim en trànsit i sempre estem descobrint ciutats noves, persones noves. Això implica la dificultat de mantenir una relació amb normalitat, però també trobes maneres diferents de viure i d'entendre el món. I les ciutats, de sobte, prenen un altre color i una altra simbologia, perquè quan les has descobert ha estat sentint moltes coses, i molt intensament. Aquests llocs passen a formar part de la teva vida.
- Blitzkrieg et deixa estabornit, una cançó d'amor amb un llenguatge bel·licós i música militar, amb projectils, vísceres, sang, Stalingrad. Per què aquest imaginari?
- És la cançó on m'he permès jugar més. Moltes vegades em diuen que sóc cantautor polític perquè canto de política, com si l'amor no tingués una part política! Hi ha un disc de Quique González –amb qui també compartim productor, Brad Jones– que es diu Kamikazes enamorados. I crec que l'amor té una part preciosa i molt gratificant, però que també és molt destructiu i genera damnificats. Aquesta cançó era la manera d'explicar-ho. L'amor no només és bonic... de vegades també té arestes.
- A Sóller tornem a un espai concret, amb un ambient in crescendo.
- Aquesta és una de les cançons més curioses de cantar. És un poema de Bartomeu Rosselló-Pòrcel escrit l'any 1937. Fa uns anys, l'Espai Mallorca em va convidar a participar a un homenatge que feien a l'autor, i jo em vaig pensar que havia de recitar. Però, dos dies abans em van dir que no, que havia de fer una cançó. I em vaig trobar que no tenia música feta. El mateix migdia abans de l'actuació vaig començar a posar-li música, i em va sortir una cançó que em va agradar molt. Quan vam treballar-la amb Brad Jones, ell em va dir que la cançó demanava un ambient sensual, i per això hi vam incloure aquests sons que sobten.
- De Sóller passa a Torrent. De nou la nostàlgia, amb el primer concert i les primeres cançons que va composar. "No s'esborren de la meva ment coses que m'eriçaren la pell", diu.
- I també "versos precaris i melodies incipients". És un moment en què encara no fas les coses prou bé, però hi ha aquell instant en què et poses davant el públic i et creua un raig de dalt a baix. Mirar-ho ara fa vertigen, però quan hi penso, sempre torno a Torrent, el meu lloc, el meu univers. Com et deia abans, els músics sempre estem en trànsit. Però allà no, allà sóc a casa. És molt agradable tornar-hi i sentir-te còmode.
- Tres milions cinc-centes quaranta mil cent vint-i-quatre clou el disc. Després d'una gran producció al llarg de totes les peces, comença amb guitarra i veu, amb versos com "Compartir amb tu l'oxigen d'aquesta habitació", "No crec en el karma ni en Déu ni en ciències ocultes" o "La meva religió és cada gota de sang que corre per les teues venes". Un amor extrem.
- La volia al final, com a conclusió, perquè té èpica i la melodia no acaba del tot. La cançó es queda penjada, et demana més. I tracto el tema de l'amor de manera hiperbòlica, pperquè les cançons d'amor tendeixen a lloar l'amor perfecte, on tot és meravellós. Aquesta cançó també ho fa, però anant a l'extrem. Pots fer una cançó ensucrada, però a consciència.
Pau Alabajos Foto: Xepo