entrevista

Ramon Mirabet: «He viscut la música de manera molt intuïtiva»

El cantant presenta el seu segon disc, "Home is where the heart is", després de l'èxit assolit a França i fer-se popular al programa "Nouvelle Star"

per Esteve Plantada, 6 de març de 2016 a les 22:00 |
Ramon Mirabet presenta el seu segon disc | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 de març de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Potser el coneixeu com "el català que va quedar finalista a l'Operación Triunfo de França", i així es va fer famós. Però per a Ramon Mirabet (Barcelona, 1984), aquells tres mesos van ser un parèntesi, una pausa entre els anys que ha passat traginant la seva guitarra per carrers i places d'arreu d'Europa. Als carrers de París va començar i és on va tornar després de l'èxit, de nou rodejat de la gent que toca de peus a terra i buscant finançament pel seu primer disc, HappyDays (2013). Tres anys després, el cantant publica Home is where the heart is (2016), un àlbum tan optimista com el seu creador, amb pinzellades de record i de memòria viscuda. Més enllà de Nouvelle Star, Mirabet demostra que té una bona història i moltes ganes d'explicar-la.
 

- Home is where the heart is és un salt endavant, sobretot pel so, molt més compacte.
 
- Aquest disc és més rodó, però més que un salt hi veig una continuació. La diferència entre el primer i el segon és que no sabia la línia que portaríem en directe quan vaig fer el primer disc. Ara, amb l'experiència que ja tenim dels directes, hem fet un fet un disc que pugui arrodonir aquest so que aconseguim en viu. També és cert que amb el primer disc em vaig adonar que el tema de la producció m'agradava molt, i ara m'he animat a fer jo mateix algunes produccions.
 

- Quin paper ha tingut en Marc Parrot en trobar un so més compacte?
 
- Ha estat maco treballar amb ell, tenim molt bona relació i molta compenetració. En el primer disc, ell va assumir el paper de fer-me de guia. Jo vinc de família mileurista treballadora i l'estudi de Marc Parrot és dels més bons del mercat, i ell es va adaptar i em va guiar, moltíssim. Sobretot em va ajudar pel que fa a estructures. Al primer disc, només HappyDays tenia tornada! Era tot un risc fer un àlbum així aquí, a Catalunya, cantat en anglès i sense tornades...
 
- Creu que aquest disc suposarà que el nom de Ramon Mirabet es consolidi a nivell internacional?
 
- Jo somio moltes coses, però sobretot espero que tot segueixi el curs que està seguint, que cada vegada ve més gent. D'aquest segon disc només espero que sigui una confirmació, que això que estem creant sigui sòlid i el públic vagi en augment.
 
 

Ramon Mirabet. Foto: Adrià Costa

- Afirma que és un disc "cuinat a foc lent".
 
- He estat un any gravant-lo. El final de gira del darrer va ser al febrer de 2015, a la sala Apolo de Barcelona. El gener anterior vaig estar amb els músics, tancats a l'estudi i treballant. Vam tornar-hi a l'abril dues setmanes més, a l'estiu i després pel Nadal. Aquest disc l'he fet molt per etapes, anant veient què hi faltava... i sense presses.
 
- A l'hora de crear les cançons, en ple procés de composició, quin so perseguia?
 
- Jo he escoltat molts tipus de música i no m'agrada etiquetar les cançons. Als meus temes hi ha moltes influències, sobretot afroamericanes i del "folk blanc". Però jo no sé a què sona en Ramon Mirabet. El que sí sé és aquest disc és el millor que sé fer ara. Potser d'aquí a sis mesos sonaré diferent, no ho sé. Vaig provant i buscant coses. Però, a diferència d'altres músics, jo no tinc uns horaris, ni practico amb la guitarra, ni m'assec a composar. Agafo sempre la guitarra quan em ve de gust, i viatjo molt. De vegades faig una roda d'acords, la gravo amb el mòbil i acaba sent una cançó.

- El disc sona molt optimista, transmet bon rotllo des de la primera cançó.
 

- Sí, però el que és l'hòstia són els concerts. La música que fem és molt oberta, no és un pop tancat que requereixi molts assajos. I això fa que, a l'escenari, hi hagi molta complicitat, perquè també som molt amics. Els concerts són molts optimistes, és cert... però els discos ja no ho sé. Tinc una manera de viure l'optimisme molt melancòlica. The forest o Glenfinnan no són balades tipus "talla-venes" com les de Radiohead, no vaig per aquesta línia. Però sí que la lletra i el que m'inspira té un punt de melancolia, de vivència bonica de moments passats.
 
- Sembla com si la música li vingués d'una manera molt natural. És perquè ho ha viscut a casa de manera natural, amb un pare trombonista i una mare que sempre cantava?
 
- Tampoc ho he viscut amb tanta naturalitat, no et pensis. El 2005 me'n vaig  anar a viure a París, d'Erasmus, i allà començo a tenir contacte amb els músics de carrer. He viscut la música de manera molt intuïtiva i natural, però molt íntima, perquè els meus amics no sabien que cantava. Per exemple, mai vaig tenir la típica banda de col·legi. Quan vaig tornar d'Erasmus, vaig adonar-me que necessitava cantar. I el 2006, ja aquí, em vaig comprar la guitarra, la mateixa que porto ara. El meu objectiu no era treure un disc, va arribar pràcticament sense adonar-me'n.
 
- És quan comença el viatge com a músic de carrer arreu d'Europa.
 
- Van ser sis anys viatjant, en dues etapes. Els tres primers, on viatjo per plaer i em pago tots els hostals i els viatges amb els diners que rebo de la gent. I després, quan faig el programa a França, quan m'instal·lo a París, tocant al carrer amb l'objectiu de fer un disc. El procés mental és molt diferent!
 

Ramon Mirabet. Foto: Adrià Costa


- Tocar al carrer deu ser molt dur.
 
- Hi ha molts factors externs: la pluja, el fred, la calor, la policia, els altres músics, les màfies que hi ha... Jo he tocat durant tres anys a les escales del Sagrat Cor, un punt molt calent on has de tenir molt bona relació amb aquestes màfies. Has d'aprendre a conviure amb molts factors. Però reconec que he tingut molta sort, mai no he tingut cap problema massa greu. I pensa que feia 500 euros cada dia!
 
- Com s'ho va fer perquè mai no el robessin?
 
- Jo em considero un paio de poble, però a les ciutats m'hi trobo molt bé. Em considero una persona "de barri" que es pot portar bé amb molts tipus de gent. No tenia permís per tocar a Montmartre, i ho feia quan un arpista uruguaià em deixava, de dotze a una del migdia. Però per poder-ho fer, havia de ser el primer músic en arribar. A les set del matí ja hi era, i en guardo molt bon record, perquè veia com el barri més bohemi del món es despertava. Vaig fer molta amistat amb la gent d'allà. De fet, encara ara, quan vaig a les escales del Sagrat Cor em trobo els venedors de birres d'Sri Lanka i em diuen "vigila, avui no toquis, que avui ha vingut la policia". Formes part d'una família.

- Això va ser després de l'èxit a França, després de la seva participació a Nouvelle Star.
 

- Sí. Jo vaig tocar a l'Olympia de París i un mes després tornava al carrer!
 
- Com va arribar a ser part d'aquell programa?
 
- Portava tres anys tocant per Europa, i a la tornada faig una volta per l'estat espanyol, amb una amiga de Brighton. Vam fer una volta pel litoral i vam acabar a Sitges, a casa, tocant davant dels meus amics. Entre l'estiu i l'octubre coincideix que moren les meves dues àvies, i allò em va afectar molt, perquè hi tenia molta relació. I una de les meves àvies em va demanar que tirés les seves cendres al riu Sena. Decideixo anar a París i allà coincideixo amb el càsting del programa. Dues amigues franceses em van convèncer per presentar-m'hi. Pensa que, a França, aquest tipus de programes tenen un pes molt fort, tothom els veu! I la resta de la història ja la saps, vaig acabar entrant al programa...
 
- ... i, de cop, passa a ser una superestrella, un fenomen de masses. Però decideix tornar a tocar al carrer.
 
- Sortia a les revistes i tot. I no era només França: era Suïssa, Bèlgica, Algèria... Molt bèstia! Al programa, vaig viure un viatge personal i musical completament diferents. La gent anava molt preparada, i jo em vaig veure una mica perdut, sobretot en l'estil. De fet, si recuperes algunes actuacions veuràs que ho feia bastant malament. Per sort, vaig agafar molt carisma. Aquella experiència va tenir molts contrastos, amb experiències increïbles i també coses més dures. Per això va ser essencial trencar una mica amb tot i tornar als meus orígens, al carrer.
 
- Ara ja es veu més com a músic d'estudi i no tant com a músic de carrer?
 
- Em va bé fer entrevistes per recordar tot això que explico i tenir memòria d'on vinc, perquè vull seguir sent la mateixa persona. Si ara punxem i no passa res amb el nou disc, vull que la música sempre hi sigui. M'agradaria agafar la guitarra i anar a la platja i seguir cantant. I crec que sempre ho podré fer, que sempre podré tornar al carrer.
 

Ramon Mirabet. Foto: Adrià Costa

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació