entrevista

Carles Porta: «La pedofília no s'ha de criminalitzar, s'ha de tractar»

"Li deien pare" investiga el cas dels abusos en una casa d’acollida de Castelldans durant 17 anys | Relatat des de quatre punts de vista, el periodista assegura que "els abusos són indetectables si els nens no ho denuncien"

per Esteve Plantada , 27 de febrer de 2016 a les 22:00 |
Carles Porta, guanyador del V Premi Godó de reporterisme | Josep M. Montaner
Aquesta informació es va publicar originalment el 27 de febrer de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Tor (La Campana, 2005) i Fago (La Campana, 2012) van consolidar Carles Porta (Vila-sana, Lleida, 1963) com a gran narrador de la crònica negra, autor d'un periodisme de voltatge literari que sabia enganxar. El cercle queda tancat ara amb la publicació de Li deien pare (Pòrtic, 2016), darrer Premi Godó de Reporterisme i Assaig periodístic. Devot de La canción del verdugo de Norman Mailer –"un llibre excepcional i millor que A sang freda, potser perquè Mailer era periodista i Truman Capote no"–, confessa que el mèrit de la seva trajectòria ha estat "saber tocar temes que han tingut una certa repercussió, fer-ho amb continuïtat i agradar una mica". En aquesta ocasió s'endinsa en el cas del abusos a menors que van tenir lloc durant 17 anys en una casa d’acollida de Castelldans, a través dels testimonis d'un policia, la principal víctima, el pederasta i una especialista. Un relat que no deixa indiferent i que necessita que el lector extregui les seves pròpies conclusions.

- Com arriba al Cas Castelldans?

 
- Mai no he tingut la voluntat de construir una trajectòria determinada. Caço un tema i l'explico si crec que pot ser una història interessant. El cas Castelldans m'arriba perquè el Mosso d'Esquadra que ho investiga és amic meu i anàvem a córrer junts. Una casualitat total.

 
- Per a nosaltres, el llibre també comença així, amb el punt de vista del policia.

 
- La història és real. Anàvem a córrer i ell em parlava d'un cas que l'estava deixant molt trasbalsat. Evidentment, no podia entrar en detalls, perquè no podia trencar el secret de sumari. Però la cosa era impactant: un pederasta, David Donet, de qui havien trobat les cintes i on els nens presumptament abusats apareixien rient. En aquest sentit, el relat que em fa el policia és el relat de la persones normal que es troba un món increïble i indescriptible. Tot i haver viscut molts homicidis i situacions molt delicades, m'explica com el cas fa que acabi plorant més d'una nit.
 
- En certa manera, el policia seríem nosaltres.
 
- Exacte, ell és el públic, el "nosaltres", la mirada de la gent.
 
- Això passa el 2013, quan encara no havia començat a rodar Segon Origen.
 
- Exacte, estàvem en la preparació del rodatge de la pel·lícula. Vaig haver d'esperar per començar el llibre, perquè el muntatge va finalitzar el gener del 2015, que va ser quan vaig posar-me a recollir sumari i a parlar amb gent relacionada amb el cas amb més intensitat. Fins aquell moment, l'únic que havia fet era llegir premsa i tenir alguna conversa indirecta. Hi va haver el judici el maig del 2015, i fins llavors no vaig tenir permís per parlar amb David Donet. Però ja tenia pràcticament totes les entrevistes fetes. Escric el llibre, de manera intensa, des del maig fins a l'agost del 2015.
 
- Una sèrie de factors es van alinear per què tingués informació de primera mà.
 
- El cas em "cridava", d'alguna manera: el jutge instructor va resultar ser un antic becari meu al diari Segre. I també molta gent que va intervenir en el cas eren de Lleida, cosa que em donava un accés a molta informació i persones. Fins i tot vam aconseguit que el David Donet em volgués rebre, ja des de la presó, per explicar-me la seva versió.
 
- L'atzar ha volgut que el llibre aparegui en un moment on el tema dels abusos és de molta actualitat, amb el cas dels Maristes i la pel·lícula Spotlight.
 
- Sí, les casualitats de la vida. Evidentment, no ha estat gens premeditat. Vaig acabar d'escriure el llibre a finals d'agost, el Premi Godó me'l donen al novembre i l'editorial va decidir que el publicarien el 16 de febrer. No crec que ningú em pugui dir oportunista! En tot cas, em poden dir oportú.
 

Carles Porta Foto: Josep M. Montaner


- La possibilitat de parlar amb en David Donet és un dels grans punts de Li deien pare. El cas és d'una perversitat brutal: 17 anys d'abusos continuats i tot gravat en imatges.
 
- Quan li van explicar aquest cas a l'especialista americana Cloé Madanes va exclamar justament això: que era "la perversió màxima". Jo he fet el llibre amb la intenció de no jutjar. Pel que jo he pogut veure, en David Donet no cometia els abusos des de la perversió, sinó més aviat des d'una mena de llimb ètic que no va voler entrar a analitzar fins molt més tard, fins l'any 2008, quan agafa una depressió i li fallen totes les estructures que s'havia creat, erròniament. Donet feia allò perquè li venia de gust, ningú el va atrapar mai, els nens no se li rebotaven, tenia un sistema de seducció i de convenciment molt ben evolucionat. Mai va arribar a analitzar profundament que estava sent pervers, fins que tot comença a esclatar.
 
- Això ho fa tot molt truculent. Donet explica que tot és consentit, sense violència. Com a lectors no parem de tenir dubtes, perquè la línia que separa l'amor del què consideraríem una perversió és molt fina.
 
- Justament per això els abusos són indetectables si els nens no ho denuncien. I justament per això hi ha molts experts que parlen d'intervenir en la pedofília. Un pedòfil és algú que sent inclinació per nens i nenes, i un pederasta és algú que té relacions sexuals amb nens i nenes. Molts experts, sobretot als EUA i Alemanya, estan intentant que la pedofília pugui ser tractada com una minusvalidesa, com una malaltia. Allà demanen que algú que té inclinacions pedòfiles ho pugui dir sense por, perquè pugui rebre tractament, ja sigui psicològic o psiquiàtric. Per què? Perquè hi ha molta gent que voldria canalitzar aquest dubte, sense por. Al David Donet li va passar: va al psiquiatre quan era jove i començava a tenir aquesta mena de pensaments, i el psiquiatre li diu "son cinco mil y pasando". No li va fer ni cas! Si en aquell moment li haguessin dit que allò no era normal, potser no hagués acabat com ha acabat. Hi ha una nova corrent d'experts que demanen que no es criminalitzi la pedofília, sinó que es tracti.
 
- En Donet va passar 34 controls en 16 anys, i mai ningú no va tenir cap indici del què estava passant. El llibre apunta la possibilitat que sigui una persona extremadament intel·ligent.
 
- És que és molt intel·ligent! Pel que fa als controls, estaria bé que les entitats que els fan diguessin públicament si fent-los han detectat algú que sigui clarament pederasta. I crec que no ho podran dir, perquè és totalment indetectable. Com preveus que algú acabarà abusant de tots aquells nens? És impossible!
 
- Però és diferent si hi ha un cas d'abús continuat i ja produït. Aleshores sí que es pot detectar, no?
 
- Aquesta és l'altra qüestió. Els controls que va passar David Donet eren per saber si podia o no tenir una família d'acollida. Són controls molt estrictes, perquè l'administració i les entitats són molt curoses. Però, un cop han passat els casos d'abusos, si el nen no mostra algun símptoma clar o no ho explica, continua sent indetectable,. I en aquest cas concret, ho és. Una de les coses del cas que més ha sorprès a tothom és que aquests nens anaven a l'escola, al metge, al psicòleg... i mai ningú no havia detectat res. De fet, els nens sempre surten rient a les gravacions, perquè normalitzen la situació. I això és el més perillós de l'abús, la situació on l'abusador i l'abusat es pensen que allò és normal.
 
- Entre ells tampoc en parlaven.
 
- Només hi havia dos afectats que ho coneixien. Però els altres no en sabien res de res. Un dels xocs més forts que van tenir els nens va ser quan es va descobrir el cas, just quan van saber que els altres també van tenir relacions amb en David Donet. És molt complicat, aquest és un cas tremendament atípic.
 

Carles Porta Foto: Josep M. Montaner


- Això ens porta al segon capítol, on parla en Santi, la principal víctima. Sembla que ells pateixen més per la transcendència pública del cas. És per això que callen?
 
- Probablement. Tal com em deies abans, el fet que hagin coincidit en el temps la pel·lícula Spotlight, el cas dels Maristes i el meu llibre, ha provocat que es visqui un moment en què es parla molt del tema. S'ha socialitzat el problema, i hem passat del silenci absolut a una socialització que fa que qui ha estat abusat no tingui tanta vergonya i ho expliqui.
 
- Cal que el fet es socialitzi?
 
- Crec que sí. Hem d'entendre que és dolent i fa mal. Però la persona que ha estat abusada no té perquè ser marcada amb una creu. Això és terrible.
 
- El darrer capítol es centra en el personatge de Montse Juvanteny. És un testimoni molt potent i que ens torna a generar moltes preguntes.
 
- La Montse ha perdut la salut amb el cas. És la presidenta d'una de les entitats que es dedica a donar nens en acollida més grans del país, un servei de la Generalitat –que és qui té la tutela dels nens–, però que per posar en pràctica el servei dóna la concessió a diferents empreses. La Fundació Juvanteny és qui té més experiència i qui més vegades ha tractat amb persones que han de tenir cura de nens. Que a ells se'ls escapi un cas d'aquests vol dir que això era realment molt difícil de detectar.
 
- El més terrible de tot és que el cas Castelldans ens mostra uns nens que són dobles víctimes: abusats i desestructurats.
 

- I diria que fins i tot són triples víctimes. Primer, perquè provenen de famílies desestructurades. Deixa'm dir que si s'actués de veritat en aquest punt ens estalviaríem molt problemes. Cal esmerçar esforços en els serveis socials de base per evitar la pobresa. Segon, els abusos en si. Aquests nen surten de l'infern i van a parar a la casa d'un pare d'acollida, que realment els fa bé pare en molts aspectes, però que en l'aspecte sexual té una pertorbació que els porta a un altre infern. El tercer moment de victimització és quan es descobreix l'abús. Aleshores passen dues coses: queden en fora de joc, perquè detenen al seu "pare" i prenen consciència que allò que feien, amb tota la "normalitat", no està bé. Ells, com et pots imaginar, estan molt descol·locats. I ara ve la part que tothom obvia: la de la vergonya i l'estigmatització.
 

Carles Porta Foto: Josep M. Montaner

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació