poesia

Víctor Obiols, un Premi Carles Riba a la recerca de la paraula més precisa

El poeta i crític ha aconseguit el guardó més prestigiós de la poesia catalana amb "Dret al miracle" | "Busco la paraula més concreta, més arcaica", afirma

per Esteve Plantada , 13 de març de 2016 a les 18:20 |
Víctor Obiols, premi Carles Riba 2015 | Violeta Gumà
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de març de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Després d'un debut sorprenent i precoç amb Opus zero (1974) –tenia només 14 anys–, Víctor Obiols (Barcelona, 1960) clou un cercle creatiu amb la consecució del Premi Carles Riba, el més prestigiós de la poesia catalana que es dóna a obra inèdita, amb Dret al miracle (Proa, 2016). "No crec gaire en la gloria literària –explica–, però sempre és un orgull guanyar el Riba. Sobretot en uns temps en què la poesia és la parenta pobra de la literatura". I Obiols ho manifesta amb tota la propietat que dóna ser coneixedor com és de l'obra del gran poeta i, també, de l'obra de molts altres versadors que ha de radiografiar des del punt de vista crític a les pàgines de l'Ara.
 

El bagatge com a articulista, com a crític i com a gran lector li permet jugar, a totes, amb el llenguatge, com sempre ha fet en cadascun dels seus llibres. Obiols es baralla amb la llengua, busca sons abruptes i té una gran consciència de ritme. Dividit en tres parts, cadascun dels poemes emana una sensualitat molt agradosa, fent que cada vers llisqui de manera natural i sigui deutor de la música que emana de la multicreativitat de l'autor. De títol ambigu –"anem de dret al miracle o tenim miracle?", es pregunta–, l'amor esdevé el mantra que tot ho unifica, com si fos una pregària.
 

Tres parts d'un llibre "sense farciment"
 

El llibre comença amb la ruptura –"les solemnes exèquies"–, per passar per la resurrecció i acabar amb "La mirada", dos amants que es parlen i que són un mirall l'un de l'altre. "Aquest és un llibre on hi he posat molta sang, suor i llàgrimes", diu Obiols. El resultat és una obra substancial per tot el que conté d'experiència, on els poemes no són res més que "fixacions d'experiències exteriors viscudes o, per contra, interiors i mentals, molt més íntimes". Un garbuix que fa que les interpretacions puguin ser molt diverses, cosa que agrada a l'autor. "No només publiquem per vanitat, sinó per compartir, per comunicar i tenir un retorn d'aquesta comunicació. Aquesta és, per a mi, la finalitat ultima de fer llibres", rebla Obiols.
 

«Dret al miracle», darrer Premi Carles Riba Foto: Proa


Dret al miracle arriba després d'un temps d'activitat editorial singularment intensa. Des que va publicar D'un juny dur, ha publicat un llibre cada any, tot i que, abans, feia prop de quinze anys que no publicava –"ara m'aturaré de publicar poesia", diu, mentre afegeix que "no es pot treure un llibre cada any, ha estat una pura coincidència de l'atzar"–. En part, aquest descens d'activitat poètica es deu a la irrupció de Víctor Bocanegra –un alter ego musical que agafa l'esperit de la banda que compartia amb Pepe Sales, Bocanegra–. "Als 90 em vaig centrar més en la música –explica– tot i que, per a mi, la part de Víctor Bocanegra és una extensió de l'activitat poètica". De fet, Obiols es troba preparant un àlbum de poemes de clàssics catalans musicats que es titularà Sacrilegis. "Posar música a un poema –diu– és un sacrilegi: el poema ja en té, de música".
 
"Crec que en aquest llibre no hi ha farciment, són poemes als quals he volgut donar un pes". La primera part explica "les misèries infernals de l'espècie humana", amb una realitat miserable que, a la fi, guarda un tresor. "Hem de creure que podrem salvar el tresor", afirma, convençut del miracle. La segona part mostra la "poesia que proporciona una polisèmia". És una part plena d'homenatges a personatges poètics que l'han marcat, com Joan Vergés o Segimon Serrallonga. La tercera i darrera part és el "tresor en si mateix". Un viatge en tres fases que ens fa un recorregut per l'infern, la resurrecció i el paradís.
 
A la recerca de la paraula més precisa
 
"Busco la paraula més concreta, més arcaica, la més precisa", assegura Víctor Obiols, mentre afirma que els poetes han d'enriquir el lèxic comú i han d'eixamplar el vocabulari. "És la nostra obligació. En aquest sentit, jo faig el procés contrari de Joan Margarit: allí on ell aprima, jo engreixo, m'interessa l'exuberància del lèxic, el color, la sensualitat dels mots". On un vol fer-se entendre, l'altre vol "celebrar el llenguatge, i després, comunicar". Potser per això Obiols creu que un diccionari com el de Joan Coromines és una obra poètica en si mateixa. "Sóc un enamorat de la lexicografia". A Dret al miracle n'hi ha bons exemples, com aquella "erubescència de l'amor" que li va interessar molt més que el simple rubor de les galtes en un moment de timidesa. L'adjectiu precís de Josep Pla? "Mira, Josep Pla és molt bo, però planer. En canvi, Ruyra és excepcional".
 
És en l'àmbit dels gustos, de les fílies i les dèries, on Obiols es mostra taxatiu, lluny del maniqueisme que tant s'estila a les lletres nostrades. "Sóc omnívor. En literatura, no sóc gens llepafils. Només demano que estigui ben fet, que segueixi la recepta de l'excel·lència". Els gustos passen per coses molt diverses. "Em molesta molt que per afirmar-te hagis de negar l'altre que, d'altra banda, és una mania d'aquest país". L'autor de Dret al miracle pot fruir tant de Francesc Garriga com de Pere Gimferrer. "Que m'agradin els medievals no vol dir que no m'agradin els surrealistes", lluny del fanatisme i de qui no té aquesta ductilitat de gustos. "Això tampoc vol dir que tot valgui!", exclama.
 

Víctor Obiols, premi Carles Riba 2016. Foto: Violeta Gumà

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació