21
de febrer
del
2016
Actualitzat
el
23
de febrer
a les
11:54h
John Ford va dirigir a finals dels cinquanta una pel·lícula extraordinària sobre el que són les campanyes electorals nord-americanes, L’últim hurra. La protagonitzava Spencer Tracy, immortal en el paper d’un alcalde establert que ho tenia tot per guanyar la reelecció, però que acaba sent vençut de forma inesperada. La nit passada, Jeb Bush potser s’ha sentit com el gran Tracy quan torna a casa després de la derrota, confús i interrogant-se pels capricis del destí.
La decisió de Jeb Bush de suspendre la campanya és potser la notícia més dramàtica de les que ha donat una campanya que està trencant amb quasi tots els tòpics de les curses cap a la Casa Blanca. Encara som a l’inici de la carrera i pot passar de tot. Però després de Carolina del Sud, hi ha alguns fenòmens que no donen senyal de declivi: l’emergència de moviments nous, d’una força insospitada fa només uns mesos, com la candidatura de Donald Trump i de Bernie Sanders, molt diferents però igual de crítics amb les forces establertes; les dificultats de les velles dinasties, Bush i Clinton, l’empenta de la candidatura d’extrema dreta de Ted Cruz, figura marginal entre els senadors republicans…
Els vells esquemes, que ja van patir un sotrac amb l’elecció de Barack Obama, trontollen. Però la sortida d’escena de Bush mereix una mirada sobre aquesta saga, una de les més presents i poderoses en l’escena política dels EUA. El primer membre de la família a fer política va ser l’avi de Jeb, Prescott Bush, un banquer de l’est que va ser elegit senador republicà. El seu fill és l’expresident George Herbert Walker Bush (1988-1992), avui amb 92 anys, un home que va consolidar una carrera política amb poques experiències electorals però exercint responsabilitats rellevants, com a ambaixador davant l’ONU, president del Partit Republicà i director de la CIA els anys setanta. George H. W. Bush va intentar la seva candidatura presidencial el 1980, amb el suport de bona part de l’statu quo del partit, des de l’expresident Gerald Ford a Henry Kissinger.
Va tenir mala sort. Va topar amb la força de Ronald Reagan, qui el va derrotar a les primàries. Però Reagan, a qui molts en l’aparell del partit veien com un incontrolable, va designar Bush com a candidat a vicepresident en un "tiquet" que va arrasar en les presidencials de novembre del 1980. Així va ser Bush pare va passar de ser un crític del dretanisme de Reagan a ser-ne el seu segon més fidel. Un fet que va demostrar la capacitat del clan per adaptar-se a totes les circumstàncies.
El 1988, Bush pare va ser elegit president, que es mostrava com l’hereu del reaganisme. Però un cop a la Casa Blanca, es va delatar com el que era en realitat: un pragmàtic amb poca ideologia. “Read my lips: no new taxes!”, exclamava en els mítings, però si els seus llavis deien que no pujaria impostos, la realitat el va dur a fer-ho, provocant la rebel·lió de l’ala dura dels republicans. La Guerra del Golf del 1991 li va donar popularitat, forçant l’iraquià Saddam Hussein a abandonar Kuwait. Però els homes de Bush, conservadors realistes com Jim Baker i el general Brent Scowcroft, van aconsellar el president de no anar més enllà i permetre que Hussein continués al poder. Després, la recessió econòmica i l’aparició de la candidatura conservadora independent de Ross Perot van convertir George H. W. Bush en un dels pocs presidents a no repetir mandat.
Primàries dins del clan
Però els Bush anaven sobrats de candidats i preparaven la seva “revenja” històrica. No voleu un Bush? Doncs en tindreu dos. George W. i Jeb, dos dels fills de l’expresident, semblaven competir per veure qui dels dos es posicionaria millor com aspirant. L’any 1994 van postular-se com a governadors, l’un de Texas i l’altre de Florida. Però així com George W. Va imposar-se a Texas, Jeb va tenir més mala sort i va haver d’esperar al 1998 per guanyar el govern de Florida. Seria el germà gran qui intentaria "tornar" a la Casa Blanca en les presidencials del 2000.
Després dels atemptats de l’11-S, a la Casa Blanca es van imposar els "durs", els anomenats neocon, amb el vicepresident Dick Cheney al davant. Ells sí que resoldrien el problema Saddam. La guerra de l’Iraq va començar enmig de cants patriòtics i va acabar com el rosari de l’aurora. La crisi financera va acabar de sepultar en el descrèdit l’administració Bush. Segurament en aquella caiguda, Jeb ja va començar a tastar la fel de la seva derrota actual.
George W. Bush, a Obama: “Tots volen que ensopeguis”
Jeb Bush va haver d’esperar, assistint a l’ascens i fallida de la presidència del seu germà, malgrat que més d’un coneixedor de la família sempre ha mantingut que el “llest” era Jeb, més madur, més elaborat. Potser sí. Però també és cert que George era un candidat amb gran capacitat d’empatia, més bon comunicador. I segurament més astut del que oferia la seva imatge.
Barack Obama explica en el seu llibre L’audàcia de l’esperança una anècdota reveladora. Quan arribar a Washington com a senador, el 2005, en un acte a la Casa Blanca, Bush va fer un apart amb ell i li va dir: “Tens un gran futur, però aquesta ciutat és molt dura. Tothom s’ha fixat ja amb tu. I tots volen que ensopeguis. No només els del meu bàndol, entens?”.
Massa Bush
“Ja hi ha hagut massa Bush”, va dir Barbara, la mare del clan, fa dos anys. Ara, als seus 90, ha hagut d’aparèixer en un acte a Carolina del Sud per donar suport al seu fill en dificultats. Si no podia guanyar a Carolina del Sud, un territori on eren populars, on podia fer-ho? Els donants de la seva campanya ja fa dies que el pressionaven perquè ho deixés córrer. Ara li demanen que doni suport a Marco Rubio, l’ambiciós aspirant a qui veu com un traïdor, sorgit dels seus rengles i que l’ha superat clarament.
Els Bush són una dinastia. Als americans, tot i lluir republicanisme, els encisen les sagues dinàstiques, potser reminiscències del llegat britànic. Amb la mateixa ambició que els Clinton, ara aquests Kennedy sense glamur, més plebeus en l’estil, hauran de buscar un nou hereu. Aquest episodi ha estat molt cruel per ells, amb elements d’humiliació inclosos. A la recambra, mirant el calendari vital, espera George P. Bush, 40 anys, alt càrrec del govern de Texas i fill de Bush. Un candidat esperant el seu torn?
La decisió de Jeb Bush de suspendre la campanya és potser la notícia més dramàtica de les que ha donat una campanya que està trencant amb quasi tots els tòpics de les curses cap a la Casa Blanca. Encara som a l’inici de la carrera i pot passar de tot. Però després de Carolina del Sud, hi ha alguns fenòmens que no donen senyal de declivi: l’emergència de moviments nous, d’una força insospitada fa només uns mesos, com la candidatura de Donald Trump i de Bernie Sanders, molt diferents però igual de crítics amb les forces establertes; les dificultats de les velles dinasties, Bush i Clinton, l’empenta de la candidatura d’extrema dreta de Ted Cruz, figura marginal entre els senadors republicans…
Els vells esquemes, que ja van patir un sotrac amb l’elecció de Barack Obama, trontollen. Però la sortida d’escena de Bush mereix una mirada sobre aquesta saga, una de les més presents i poderoses en l’escena política dels EUA. El primer membre de la família a fer política va ser l’avi de Jeb, Prescott Bush, un banquer de l’est que va ser elegit senador republicà. El seu fill és l’expresident George Herbert Walker Bush (1988-1992), avui amb 92 anys, un home que va consolidar una carrera política amb poques experiències electorals però exercint responsabilitats rellevants, com a ambaixador davant l’ONU, president del Partit Republicà i director de la CIA els anys setanta. George H. W. Bush va intentar la seva candidatura presidencial el 1980, amb el suport de bona part de l’statu quo del partit, des de l’expresident Gerald Ford a Henry Kissinger.
Va tenir mala sort. Va topar amb la força de Ronald Reagan, qui el va derrotar a les primàries. Però Reagan, a qui molts en l’aparell del partit veien com un incontrolable, va designar Bush com a candidat a vicepresident en un "tiquet" que va arrasar en les presidencials de novembre del 1980. Així va ser Bush pare va passar de ser un crític del dretanisme de Reagan a ser-ne el seu segon més fidel. Un fet que va demostrar la capacitat del clan per adaptar-se a totes les circumstàncies.
El 1988, Bush pare va ser elegit president, que es mostrava com l’hereu del reaganisme. Però un cop a la Casa Blanca, es va delatar com el que era en realitat: un pragmàtic amb poca ideologia. “Read my lips: no new taxes!”, exclamava en els mítings, però si els seus llavis deien que no pujaria impostos, la realitat el va dur a fer-ho, provocant la rebel·lió de l’ala dura dels republicans. La Guerra del Golf del 1991 li va donar popularitat, forçant l’iraquià Saddam Hussein a abandonar Kuwait. Però els homes de Bush, conservadors realistes com Jim Baker i el general Brent Scowcroft, van aconsellar el president de no anar més enllà i permetre que Hussein continués al poder. Després, la recessió econòmica i l’aparició de la candidatura conservadora independent de Ross Perot van convertir George H. W. Bush en un dels pocs presidents a no repetir mandat.
Primàries dins del clan
Però els Bush anaven sobrats de candidats i preparaven la seva “revenja” històrica. No voleu un Bush? Doncs en tindreu dos. George W. i Jeb, dos dels fills de l’expresident, semblaven competir per veure qui dels dos es posicionaria millor com aspirant. L’any 1994 van postular-se com a governadors, l’un de Texas i l’altre de Florida. Però així com George W. Va imposar-se a Texas, Jeb va tenir més mala sort i va haver d’esperar al 1998 per guanyar el govern de Florida. Seria el germà gran qui intentaria "tornar" a la Casa Blanca en les presidencials del 2000.
Després dels atemptats de l’11-S, a la Casa Blanca es van imposar els "durs", els anomenats neocon, amb el vicepresident Dick Cheney al davant. Ells sí que resoldrien el problema Saddam. La guerra de l’Iraq va començar enmig de cants patriòtics i va acabar com el rosari de l’aurora. La crisi financera va acabar de sepultar en el descrèdit l’administració Bush. Segurament en aquella caiguda, Jeb ja va començar a tastar la fel de la seva derrota actual.
George W. Bush, a Obama: “Tots volen que ensopeguis”
Jeb Bush va haver d’esperar, assistint a l’ascens i fallida de la presidència del seu germà, malgrat que més d’un coneixedor de la família sempre ha mantingut que el “llest” era Jeb, més madur, més elaborat. Potser sí. Però també és cert que George era un candidat amb gran capacitat d’empatia, més bon comunicador. I segurament més astut del que oferia la seva imatge.
Barack Obama explica en el seu llibre L’audàcia de l’esperança una anècdota reveladora. Quan arribar a Washington com a senador, el 2005, en un acte a la Casa Blanca, Bush va fer un apart amb ell i li va dir: “Tens un gran futur, però aquesta ciutat és molt dura. Tothom s’ha fixat ja amb tu. I tots volen que ensopeguis. No només els del meu bàndol, entens?”.
Massa Bush
“Ja hi ha hagut massa Bush”, va dir Barbara, la mare del clan, fa dos anys. Ara, als seus 90, ha hagut d’aparèixer en un acte a Carolina del Sud per donar suport al seu fill en dificultats. Si no podia guanyar a Carolina del Sud, un territori on eren populars, on podia fer-ho? Els donants de la seva campanya ja fa dies que el pressionaven perquè ho deixés córrer. Ara li demanen que doni suport a Marco Rubio, l’ambiciós aspirant a qui veu com un traïdor, sorgit dels seus rengles i que l’ha superat clarament.
Els Bush són una dinastia. Als americans, tot i lluir republicanisme, els encisen les sagues dinàstiques, potser reminiscències del llegat britànic. Amb la mateixa ambició que els Clinton, ara aquests Kennedy sense glamur, més plebeus en l’estil, hauran de buscar un nou hereu. Aquest episodi ha estat molt cruel per ells, amb elements d’humiliació inclosos. A la recambra, mirant el calendari vital, espera George P. Bush, 40 anys, alt càrrec del govern de Texas i fill de Bush. Un candidat esperant el seu torn?