L'esperat i efímer retorn de Los Rápidos i Los Burros als escenaris

Gairebé vint anys després de la dissolució d'El Último de la Fila, els seus seguidors continuen comptant-se per desenes de milers. Ara Manolo García i Quimi Portet, que segueixen camins artístics diferents, han reunit ocasionalment a l’estudi i a l’escenari els músics amb qui van compartir centenars de concerts des de principis dels vuitanta fina a mitjans dels noranta.

Els músics interpretaran cançons dels dos àlbums de Los Rápidos i un de Los Burros, continguts a la capsa "Història de una banda (Autobiografia Sónica)", publicada el passat 20 novembre. La capsa també conté un doble disc en directe amb 23 cançons enregistrades l’any 1995 durant l’última gira d’El Último de la Fila, i una biografia dels grups amb fotos i anècdotes.

El retorn als escenaris, trenta anys després

Els mítics grups Los Rápidos i Los Burros, embrions d'El Último de la Fila, tornaran a tocar en directe, trenta anys després de la seva desaparició. Els dies 19 i 21 de febrer ofereixen dos concerts a  Madrid, a la sala La Riviera, i una setmana després, el 26 i el 28 de febrer, a Barcelona, a la Sala Razzmataz, dos locals amb un aforament que s’acosta a les dues mil persones. En un principi només havien previst oferir dos concerts, un a cada ciutat; però després que les entrades s’exhaurissin en poques hores van decidir fer-ne dos més, ara ja també amb totes les entrades venudes.

 En aquests concerts, Los Burros comparteixen escenari amb Los Rápidos, la seva banda predecessora. Sobre l’escenari, Manolo García (veu) i Quimi Portet (guitarra), estaran acompanyats pels músics originals de Los Burros, Antonio Fidel (baix) i Josep Lluís Pérez (guitarra elèctrica), així com també de Lluís Visiers (bateria), i Esteban Martín Hirschfeld (teclats), integrants de Los Rápidos. La banda serà la mateixa en els dos casos, encara que el bateria de Los Rápidos serà Visiers i el de los Burros Ángel Celada.

El músics interpretenen cançons de l’àlbum de Los Burros i dels dos de Los Rápidos continguts a la capsa amb cinc cedés titulada Historia de una banda(Autobiografia Sónica), publicada el passat novembre i que també conté un doble disc en directe amb 23 cançons enregistrades l’any 1995, durant l’última gira d’El Último de la Fila. Aquest doble disc és l’únic directe que la banda ha publicat en tota la seva trajectòria. La caixa, a més, ofereix un llibret extens, complet i entretingut amb les lletres dels temes, imatges de souvenirs, fotos, retalls de premsa, entrades de concerts, textos diversos i d'altres tafaneries.

García i Portet expliquen que “donat que els músics que pujarem a l’escenari som professionals i que les cançons -totes prou conegudes pels integrants de la banda- les vam ‘revisitar’ conjuntament durant les gravacions fetes a Avinyonet entre l’abril i el setembre del 2015, farem els assajos una setmana o deu dies abans dels concerts.”

“Potser hem perdut la frescor de l’edat, però l’entusiasme és perenne”

Els dos músics creuen que el públic potser trobarà que, més de tres dècades després de ser compostes, les cançons les tocaran un pèl més lentes. Això té una explicació: “Fa trenta-cinc anys érem molt joves i probablement teníem molta frescor i una certa inexperiència. Ara som més professionals i estem més sedimentats pel pas del  temps. Hem perdut la frescor de l’edat, però l’entusiasme és perenne. Encara conservem un punt d’inconsciència i immaduresa, dos elements que solen anar associats als músics de rock. D’això se’n diu ‘estar flipats’. En el nostre cas hi ha vasos comunicants. Quan ets jove no en saps gaire, però hi ha una il·lusió increïble per la novetat. Quants ets gran la il·lusió per la novetat desapareix, però el vas comunicant es va omplint amb l’ofici. Tenim la mateixa gasolina i ara el dipòsit s’omple de les dues bandes”, sentencien.

Un distintiu de les antigues bandes eren les reunions amistoses al voltant d’una taula per dinar o sopar, amb molta conya pel mig. Aquesta vegada, les coses han anat igual: “Entre els músics és habitual agafar-se les coses amb humor, un ingredient que sempre dóna cohesió als grups. Des de sempre, el gremi musical ha estat molt democràtic. Anys enrere, en un grup de rock hi podia tocar un soldador al costat d’un llicenciat amb dues carreres universitàries; hi tenia cabuda des del ‘pijo’ més reconsagrat fins al treballador de classe popular. L’humor cohesionava la banda. Ara, aquest esperit l’hem recuperat”.
 La gènesi de tot aquest moviment per recuperar antigues gravacions, fer noves mescles, gravar la maqueta no publicada de Los Rápidos, recompondre peces de nou i fer els quatre concerts va arrancar la primavera passada, quan els dos integrants d'El Último van decidir treure a la llum les cintes gravades durant la seva última gira: “Era un tema que havia quedat pendent i arraconat durant vint anys. Sabíem que ens ho passaríem bé, igual que ens ho vam passar bé a la segona part dels noranta. Quan ens vam posar a escoltar les cintes gravades en 16 pistes, a l’hora de fer les mescles a l’estudi d’Avinyonet ens vam adonar que algunes estaven enganxades; les vam fer circular procurant que no es trenquessin, encara que vam haver de fer alguna reparació. També vam introduir alguna pista del baix que no hi era. Però la major part de la feina va ser mecànica. La novetat va ser que vam gravar de nou tres cançons d’El Último: Llanto de pasión, Sara i Aviones Plateados, amb Celada de bateria”.

“El Último agradava a devots de la música romàntica i a partidaris del rock dur”

Vint anys després dels concerts de l’última gira del 95, escoltant les gravacions dels directes en Manolo i en Quimi pensen que “que treballàvem amb molt bons músics, uns professionals consistents que sonaven molt bé. La banda tenia un gran poder elèctric”. Tanmateix, alguns crítics han dit que el secret del seu èxit va ser la fórmula consistent casar el so d’un rock contundent amb el lirisme d’un cantant amb tocs romàntics. En aquest sentit, els dos músics reconeixen que “la veu suavitzava la bestialitat del rock. El Último agradava a devots de la música romàntica i a partidaris del rock dur”.
 Però allò que va començar a Avinyonet com una aventura discogràfica únicament centrada en la recuperació del directe d'El Último de la Fila, va acabar convertint-se en quatre mesos i mig de feina, ampliada amb la remasterització d’Amor biodegradable, el primer disc de Los Rápidos; l’edició del seu segon àlbum Piensos luegoexisto –un material que feia trenta-cinc anys havien editat en una maqueta que la discogràfica no va publicar-, que conté alguna cançó nova; i l’edició de Kloruro sódiko, amb onze temes escollits de Los Burros gravats de nou. De fet, al final van tenir més feina amb la recuperació del material de Los Rápidos i la gravació de Los Burros que no pas amb l’edició del doble disc en directe d’El Último, que era la idea inicial.  

Parlant del resultat dels enregistraments de la caixa Història a una banda (Autobiografia Sónica), Portet i García comenten que el “disc de Los Rápidos és més feréstec i audaç que el de Los Burros, més intel·lectual. De fet, Los Rápidos va ser un grup molt compacte i energètic. Los Burros en canvi, érem més de laboratori, més experimentals. Vam ser un pas cap a El Último de la Fila”.

Una trobada d’amics

En Quimi i en Manolo avui reconeixen que els dies que van estar a Avinyonet s’ho van passar molt bé: “Va ser una trobada d’amics que ens ho vam passar bomba. La idea de reunir els músics de Los Rápidos i saldar el compte pendent d’un segon àlbum la maqueta del qual va rebutjar EMI (la companyia de discos de l’època) va sorgir en una xerrada en un bar. I ja posats a fer, vam creure oportú repetir la jugada amb Los Burros”.

Reunir els músics no va ser gens difícil, perquè tenien relació amb tots ells. Primer hi va haver una trobada a Barcelona entre Manolo García i Lluís Visiers (bateria de Los Rápidos). Després s’hi va afegir el teclista Esteban Hirschfeld, el guitarrista Josep Lluís i el baixista Antonio Fidel. La tria d’Ángel Celada com a bateria de les noves gravacions de Los Burros es va fer perquè és “un professional molt poderós, de solvència contrastada, que ja havia tocat amb El Último”.
 
Cal recordar que Los Burros –que no va ser un grup homogeni i estable com Los Rápidos- havia tingut diversos bateries i percussionistes de qualitat, com ara l’incombustible Quim Vilaplana "Benítez", Jordi Vila (que després se’n va anar a tocar amb Los Trogloditas), o Quim Soler (durant molts anys bateria d’El Pont d’Arcalís, entre altres formacions); tots ells, però, estaven en nòmina del grup com a músics externs, però sense formar part del projecte.

A remarcar que en l’enregistrament del disc de Los Burros va intervenir Marc Grau junior, guitarrista i fill del malauradament desaparegut Marc Grau, que fa trenta anys havia posat la seva guitarra a la cançó "Disneylandia" de Los Burros. La inclusió testimonial del jove Grau, però, també la van fer “perquè és un guitarrista excel·lent”, reconeixen.

Una primavera molt productiva

Molts seguidors de Manolo García i Quimi Portet sospiren perquè un dia o altre tornin a pujar als escenaris per ressuscitar El Último de la Fila, una fita que els dos músics descarten. Després dels quatre concerts a Barcelona i a Madrid, el binomi Rápidos-Burros tampoc no farà cap gira. Per això, els vuit mil espectadors comptats que tindran el privilegi d’entrar a les sales Razzmataz i La Riviera seran testimonis privilegiats d’un esdeveniment irrepetible.

Després de les esperades actuacions,  Manolo García iniciarà una gira primaveral en solitari que el portarà arreu de l’Estat Espanyol, acompanyat per la seva actual banda. Per la seva part, el proper mes de març Quimi Portet publicarà el seu novè disc, un treball titulat "Ós bipolar" enregistrat als Estudis Music Lan d’Avinyonet de Puigventós amb els seus músics habituals (Antonio Fidel, Jordi Busquets i Xarli Oliver).

APÈNDIX

L’origen de la nissaga

El 20 de juny de 1981, als Hostalets de Balenyà, prop de Vic, hi va haver una trobada que va resultar transcendental per al panorama musical del país. Els quintos del poble havien organitzat una temptadora vetllada musical titulada "Rock de Lluna", amb Lone Star, Evo, Satellite Band, Kul de Mandril (capitanejats per Quimi Portet) i Los Rápidos (el grup liderat per Manolo García). Aquella nit, Quimi i Manolo es van conèixer i van quedar per parlar un dia sobre la possible incorporació del vigatà a Los Rápidos. Poc després, en una reunió al bar Zurich, a Barcelona, Portet i García van acordar la incorporació del capdavanter de Kul de Mandril a Los Rápidos.  
 
La trajectòria de Los Ràpidos havia començat un any abans de la incorporació de Portet al grup. A principis de 1980, el músic d’origen argentí Sergio Makaroff buscava músics per a l’enregistrament d’un LP amb les seves últimes composicions. Necessitava un guitarrista, un baixista, un teclista i un bateria. Aviat es va trobar amb Manolo García, aleshores bateria, i Esteban Martín Hirschfeld, un conegut teclista d’origen uruguaià-alemany establert a Barcelona. Sergio va encarregar a Manolo i Esteban la tasca de buscar la resta de components del grup. I aquests van fitxar Antonio Fidel, músic de Cartagena que fins aquell dia mai no havia tocat el baix, i el guitarrista Josep Lluís Pérez, un músic experimentat que havia abandonat la banda simfònica Abedul.

Després de gravar el disc de Makaroff, els músics van voler provar sort pel seu compte i van fitxar el bateria Lluís Visiers, passant Manolo García a ser el cantant. Sense tenir un nom definit, van treballar intensament donant forma a una vintena de temes propis i van gravar la seva primera maqueta, que van portar a les oficines d’EMI. Amb només dos mesos d’assajos van obtenir el seu primer contracte discogràfic i van batejar la banda amb el nom de Los Rápidos.

Pluges d’escuma, televisions destrossades i explosions de fum als escenaris

A mitjans de 1980, Los Rápidos van enregistrar Amor biodegradable, el primer i únic LP, que va sortir en venda a l’any següent. El disc, del qual se’n van vendre 2.000 còpies, contenia dotze cançons d’estil pop-rock com Navaja de papel, Televisión desactivada o Ruta del sur, amb un so tirant a punk.

Malgrat l’escassa repercussió en vendes, van fer prop de trenta concerts, la majoria a Catalunya. El seu directe, molt provocador, estava farcit de pluges d’escuma i explosions de fum, mentre Manolo destrossava televisors a l’escenari amb una destral. Los Rápidos van actuar diverses vegades de teloners de La Orquesta Mondragón i Ramones. Tanmateix, tot i les crítiques favorables de les revistes especialitzades i el seguiment entusiasta d’un important nucli d'admiradors, la cosa no acabava de funcionar a nivell econòmic. 
 
El 1981, a meitat de la gira, quan tenien a punt el single Ruta del sur i havien enregistrat una nova maqueta, la companyia EMI la va rebutjar i va deixar de donar suport al grup. Tanmateix, Los Rápidos van continuar les seves actuacions fins a finals d’any. Va ser en un d’aquests concerts, el festival Rock de Lluna dels Hostalets de Balenyà, que Los Rápidos van coincidir amb el grup Kul de Mandril, liderat per Quimi Portet. I és en aquest punt que els camins dels dos fundadors d'El Último de la Fila van trobar-se. Referint-se a la seva aportació al grup, Quimi Portet diu irònicament que “va ser positiva. Vaig introduir una certa il·lusió enmig del fracàs i vam fracassar amb molta il·lusió”.

Amb la dissolució de Los Rápidos, Poc després van néixer Los Burros, que l’any 1983 van editar Rebuznos de amor per la discogràfica Belter. Entre les cançons més famoses sobresortien Huesos, Disneylandia" i Mi novia se llamaba Ramón. Aquest treball va tenir molt bones crítiques i va sonar a bona part de les emissores de ràdio municipals catalanes i a Ràdio 3, entre d’altres.

Però Los Burros van tenir un inconvenient important: molts ajuntaments que els volien contractar no ho feien per culpa del nom del grup, que no gosaven posar al cartell d’actes de la festa major. Abans de dissoldre’s, van tocar a Barcelona compartint escenari amb OMD (Maniobres Orquestrals a l’Obscuritat). Després van fer un concert a Zeleste, coincidint amb la festa de Cap d’Any, i dues vegades a la discoteca Boumerang de Girona.

Aleshores, Manolo i Quimi van decidir emprendre una nova carrera conjunta, sota el nom d’El Último de la Fila, una formació que va editar set discos i amb la que van arribar al gran públic i van obtenir un èxit i un reconeixement nacional i internacional, amb nombrosos premis i milions de discos venuts. Però mai no van renunciar al passat i en els seus concerts sovint van repescar temes de la seva etapa amb Los Rápidos i Los Burros. Unes cançons que tornaran a sonar en directe a Barcelona i a Madrid.