Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

història

80 anys del triomf del Front Popular

El 16 de febrer de 1936, un bloc d’esquerres es va imposar a la dreta | A Catalunya, el Front d’Esquerres va superar el Front Català d’Ordre encapçalat per la Lliga | Cinc mesos després, va esclatar la Guerra Civil

per Pep Martí, 16 de febrer de 2016 a les 10:40 |
Cartell electoral del Front Popular
Aquesta informació es va publicar originalment el 16 de febrer de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Aquest 2016 es compleixen vuitanta anys de l’esclat de la Guerra Civil. Aquests són mesos de molts aniversaris. Tal dia com avui, el 16 de febrer de 1936, Espanya va celebrar les darreres eleccions democràtiques abans del conflicte armat. Les circumstàncies polítiques d’ara, amb unes negociacions incertes entre les diverses forces polítiques per formar una coalició a l’Estat, han fet que un terme com “front popular” hagi tornat al primer pla.

Des de mitjans de la dreta i el nucli dur del Partit Popular, s’han desenterrat vells lemes de propaganda. El fantasma d’una aliança entre el PSOE, “els comunistes” i el separatisme és impulsat pels qui s’aferren al llenguatge d’agitació. Alguns volen presentar els Pablo Iglesias, Pedro Sánchez, el nacionalisme basc i el sobiranisme català com unes parts del mateix tot "rojo-separatista".


Aquell 16 de febrer, però, l’ambient era molt diferent a l’actual. La República s’havia proclamat el 14 d’abril del 1931, i durant dos anys i mig havia governat una coalició d’esquerra moderada, que inicialment es va anomenar Conjunció Republicano-Socialista, amb el PSOE i un seguit de petites formacions republicanes, amb el lideratge de Manuel Azaña com a figura predominant. El novembre de 1933, en unes eleccions, la dreta va aconseguir la majoria a les Corts i es va iniciar el que es va conèixer com a Bienni Negre. Van ser governs breus, hegemonitzats en bona part per la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), que presidia José María Gil Robles. La repressió dels governs de dreta contra la revolta obrerista d’Astúries i la proclamació de l’Estat català a Barcelona (octubre de 1934), va polaritzar la societat.

Però el mapa política estava fragmentada. Cap partit tenia una majoria al parlament i finalment, el president de la República, Niceto Alcalá Zamora, un home moderat en aquell context, va dissoldre les Corts i va convocar a noves eleccions. El bloc conservador de Gil Robles no va poder evitar anar separat d’altres forces de dreta, com la Falange i grups monàrquics, en alguns districtes. L’esquerra es va aplegar en el Front Popular, sumant forces el PSOE, la Izquierda Republicana d’Azaña i una colla de sigles menors. A Catalunya, la dreta, encapçalada per la Lliga, va aixecar el Front d’Ordre, mentre l’ERC de Companys liderava el Front d’Esquerres.

El retorn dels presos represaliats va ser un dels grans temes de mobilització ciutadana. Aquest cop, a diferencia del 1933, la CNT va donar consigna de vot per barrar el pas a la dreta. L’esquerra catalana apel·lava a la memòria de Macià, mort el 1933, l’home que havia sabut encarnar l’esperit de tot un poble. Van votar prop de deu milions de persones i es va imposar el Front Popular. Però el resultat va ser molt just. Amb prou feines un 1% i escaig de vots separaven dreta i Esquerra, tot i que la major fragmentació dels conservadors i el sistema electoral van beneficiar una sòlida majoria progressista a les Corts. També a Catalunya l’aliança esquerrana va guanyar. Alcalá Zamora va cridar de seguida Azaña al govern. Amb presses, perquè el resulta va provocar irritació en els àmbits militars. Per un moment, va semblar que l’ideal del 14 d’abril tornava als carrers. Malauradament, la realitat seria molt cruel amb les millors esperances.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació