entrevista

Pep Puig: «La gran literatura no sempre és compatible amb un gran públic»

L'escriptor terrassenc presenta "La vida sense la Sara Amat", Premi Sant Jordi 2015 de novel·la | El llibre mostra el pas de la infantesa a l'adolescència a través de la mirada del Pep, un nen que passa els estius a Ullastrell

per Esteve Plantada , 17 de febrer de 2016 a les 21:00 |
Pep Puig, autor de «La vida sense la Sara Amat», darrer Premi Sant Jordi | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 17 de febrer de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
En Pep de cal Sabater és un nen discret. Un bon jan que assisteix, perplex i sense gosar intervenir gaire, als pocs dies que la Sara Amat passa tancada a la seva habitació, just abans de desaparèixer per sempre. Sense saber-ho, els dos són davant d'un mur que caldrà travessar i que comportarà que sentim una fiblada a l'ànima. Potser per això, de la mateixa manera que ho faria en Pep de cal Sabater, en Pep Puig (Terrassa, 1969) contesta amb un somriure tímid quan li parlo d'aquesta emoció que plana al llarg de tot el llibre. Quan li parlo d'una nostàlgia que no embafa ni ens vol capturar amb un gest fàcil, d'una subtilesa que emociona. De la mateixa manera que va fer Víctor Erice amb El espíritu de la colmena, una obra amb qui La vida sense la Sara Amat comparteix la mirada dels nens que són a punt de deixar de ser-ho.

- Malgrat que és molt continguda, l'emoció de la història entre el Pep i la Sara atrapa i va in crescendo fins al final.

- M'agrada la paraula "continguda" per definir-ho. És aquella màxima del Juan Rulfo: "Sempre sobren paraules i has d'anar amb compte de no posar-ne de més". Tot i així, sempre sobren paraules! En aquest sentit, un cop tens la novel·la a les mans, sempre hi acabes trobant un petit matís que canviaries. I també tenim el factor Sant Jordi, que et fa córrer més de l'habitual...
 

- Com definiria el Pep que protagonitza el llibre?
- És un nen tranquil, conformat amb el seu món, que se'n va al poble dels avis a passar l'estiu, a gaudir-lo, a trobar els amics de sempre i fer els jocs de sempre. Per tant, no té el conflicte que pot tenir un nen del poble.

 
- Una de les claus de la fascinació que sent per la Sara és que no entén que ella estigui tan incòmoda, al poble.
- El que fa que en Pep espiï la Sara no és només aquesta cara estranya que té, a mig camí de la bellesa i la lletjor. Ni tan sols el seu comportament estrany. El que la fascina és aquesta mena de conflicte intern d'ella, que en Pep no acaba d'entendre ben bé d'on ve ni per que el té, perquè ell està encantat de la vida amb el poble.
 
- El personatge es diu igual que vostè i Ullastrell era el poble on anava de petit. Quina part de la seva realitat és també part de la ficció?
- Ullastrell era el poble dels meus padrins, i quan acabava el curs escolar, per no quedar-me a Terrassa avorrit com una ostra, els meus pares em portaven allà. Això és tal com passa al llibre. Però jo tinc dos germans.
 
- En tot cas, que en Pep sigui fill únic li dóna més força, sobretot com a contrapès de la Sara.

- Per una qüestió de comoditat narrativa havia de ser fill únic, cosa que provoca que els meus germans no poguessin sortir a la novel·la. De fet, em vaig imaginar el protagonista a partir del meu fill, que és fill únic. I és cert que els fills únics tenen una pressió i una mena de consentiment que els que tenim més germans no patim tant.
 

Pep Puig. Foto: Adrià Costa


- En aquest ball entre realitat i ficció, la novel·la ens fa dubtar tota l'estona: la Sara Amat va existir realment?
- La Sara Amat del llibre només és dins del llibre. Un cop el tanques, la Sara Amat segueix al llibre... i al cap del lector. El que sí és absolutament real és la fascinació absoluta del narrador per una nena. Nosaltres, anàvem al col·legi de capellans i tot érem nens a classe. I, quan veies una nena ­–­sobretot a l'estiu–, tenies tendència a espiar-la, a mirar-la i a crear un món al voltant d'ella. Era molt fàcil "platonitzar-la". Aquesta fascinació sí que és absolutament real.
 
- Potser no va ser la Sara Amat, però alguna cosa sí que desapareix.
- La desaparició de la Sara és absolutament metafòrica. Quan ens encaterinem d'una nena durant l'estiu, sempre acaba desapareixent. Es desfà i queda allà, en un racó de la memòria.
 
- Hi ha una escena on el Pep és a missa i se n'adona que tothom amaga secrets. En part, aquest llibre és un gran secret rodejat d'altres secrets. En Pep, en un altre moment, manifesta que fer-se gran és "tenir una vida clandestina".
- El que fa la Sara és obrir una escletxa perquè el nen miri i s'adoni com és ser adult. La nena ja coneix el món dels grans i sap quines tares tenen i de què pequen. Ella ajuda el nen a mirar a l'altra banda, i ell s'adona que els grans estan plens de coses no dites, amb un món que sobrepassa la felicitat de la infància. I que fer-se gran és assumir secrets que no podràs dir, que tindràs una vida aparent i una altra amagada, que viuràs en contradicció.
 
- Tal com els passa als pares de la Sara.
- Exactament. En el fons, descobrir el món dels grans és molt violent per al Pep. A ell ja li anava bé que el món fos tan ordenat i endreçat com fins llavors.
 
- La vida sense la Sara Amat és aquell trànsit de la infantesa a l'adolescència. Al final, quan arriba el primer dia d'escola, l'"Hiperfront" fa un discurs que marca els alumnes, també en Pep: "Esteu en una edat en què ja no sou nens, però encara no sou homes". Que l'adolescència sembla un mur, però en realitat és una porta. Aquets mur és allò que en Pep ha travessat aquest estiu?
- Els nens que anàvem a un col·legi segregat, quan entràvem a l'adolescència i ja havíem canviat físicament, ens semblava que accedir a una nena seria una missió impossible. Les trobàvem rares, però sobretot ens trobàvem rars a nosaltres mateixos. Ens sentíem incòmodes amb el nostre cos. En aquesta conversa que descrius, el professor adverteix els alumnes perquè estiguin tranquils, que no s'acomplexin o ho passaran malament.
 

Pep Puig. Foto: Adrià Costa


- La novel·la posa el focus en el despertar sexual, però no s'acaba d'anar més enllà d'una innocència molt infantil, molt pura.
- Crec que no podíem passar d'aquí. Sobretot per ell, en Pep, perquè encara és molt nen i l'hormona no se li ha acabat de despertat. Volia que tinguessin la relació prèvia a l'hormona, el moment just anterior al despertar sexual. La idea era fer un despertar del que serà el despertar sexual. Amb tot, el despertar s'endevina al final de la novel·la.
 
- D'on surt la idea de fer un llibre sobre la desaparició de la Sara Amat?
- L'origen de la novel·la és un conte, Clara Bou, que surt al llibre anterior, que té moltes connexions amb la novel·la. El germen del conflicte és en el joc de "cuca amagar" que fèiem cada nit, al poble. Era fascinant veure com un parava recolzat a la vorera i els altres s'amagaven. Desapareixien literalment del poble. De cop, et giraves de la morera i només hi havia els grans parant la fresca. I això em va fer pensar "i si la nena de la qual estàs fascinat no apareix més?" I si aquesta nena té una raó per amagar-se del tot i desaparèixer del poble? I si aquesta nena, en comptes de desaparèixer del tot, s'amaga rere la porta de cal Sabater, com un joc? La nena no vol marxar en aquell moment, però un cop creua la porta de cal Sabater s'adona que ja és fora del poble.
 
- En Pep, de fet, també se n'adona en un punt de la història, quan diu que "ella ja no hi és, al poble".
- Això fa que ella senti una emoció molt gran, perquè sent que el desig ferotge de ser fora del lloc s'ha acomplert. Que ja ha sortit, malgrat encara hi sigui.
 
- Per què aquest correlat amb Guerra i pau al llarg del llibre?
- De primer, ella es mira al mirall per reconèixer allò que és. Després, mira per la finestra per veure el poble, el lloc d'on ha marxat. Després s'evadeix a través d'un llibre. Havia de ser un llibre prou llarg i que estigués ple de vida, amb uns personatges que tinguessin aquest desig de viure que ella mateixa té. Per la Sara, Guerra i pau és la finestra al món. I és la "guerra" i la "pau". En el llibre de Tolstoi, la "pau" és el confort familiar, l'espai de la seguretat. I la "guerra" és, a banda de la guerra real, l'espai on tu posaràs a prova els teus valors i el teu coratge, on pots arriscar la vida i on et podràs conèixer millor.
 
- Pel Pep, la pau és cal Sabater, els seus pares, la padrina... Però hi ha un moment en què la Sara li diu que ha d'anar a la guerra. En el seu cas, es tracta d'anar a casa, precisament, dels Amat.
- La Sara el posa a prova. Si supera el repte, en Pep adquirirà el coratge per posar-se al nivell d'ella mateixa. Fixa't que al principi, el combat és molt desigual: ella sempre està per sobre. I ell anirà passant proves.
 
- Però la Sara és molta Sara i costa arribar al seu nivell.
- A final ella li dóna la mà perquè s'acosti! Ell l'ha cuidat, l'ha tractat bé, li ha guardat el secret, li ha anat a buscar els diners... I cada cop li contesta més descaradament.
 

L'escriptor Pep Puig. Foto: Adrià Costa


- De fet, l'últim adéu del Pep és un llengot des de la porta.
- Repeteix aquesta mena de tic que ha estat ella mateixa qui li ha encomanat.
 
- La Sara s'endinsa en Guerra i pau, però el Pep llegeix –o ho fa veure– Platero y yo.
- Era un llibre que ens feien llegir quan fèiem EGB i que té una força poètica que aleshores no enteníem. Els nens ens el llegíem a contracor. I que fos un ruc el protagonista del llibre em semblava molt adient, perquè en Pep també és un ruc: noble, bo i innocent. Al cap dels anys, descobrirà que aquell ruc tenia moltes coses a veure amb ell.
 
- El darrer llibre de Pep Puig va ser editat a L'Altra Editorial, L'amor de la meva vida de moment. Vostè que hi ha estat en contacte, com veu el panorama de les noves editorials independents?
- Crec que tenen més difícil la supervivència. Però, d'altra banda, totes aquestes noves editorials tenen més capacitat per treballar artesanalment els llibres i per treballar més lliurement allò que a tu t'agrada publicar.
 
- La seva és una generació que ara comença a recollir els fruits sembrats en aquests darrers anys. Quins autors en destacaria?
- En Jordi Lara –autor d'Una màquina d'espavilar ocells de nit–, la Marta Rojals, el Francesc Serés, en Toni Sala, amb la darrera novel·la que aquí no és gaire coneguda i als EUA està fent una gira extraordinària... Tots aquests són molt bons, grandíssims autors nascuts entre el 65 i el 69, que escriuen molt bé. Però, per desgràcia, la gran literatura no sempre és compatible amb un gran públic.
 
- On voldria arribar com a autor?
- Jo no renuncio a fer literatura "de veritat". I, com a escriptor, no vull fer trampes. Hi ha escriptors que són bons, però que a base d'ofici i de professionalitat fan "trampes" per tenir un producte que encaixi més amb el lector global. Especialment ara, quan aquest lector global ha rebaixat les expectatives. A mi m'agradaria fer grans obres que arribessin a molta gent, però sé que això no sempre és possible. El gran exemple d'autor exigent i alhora popular és Mercè Rodoreda. Feia grans obres que tothom entenia. En canvi, les grans obres d'ara tenen moltes d'aquestes trampes i són fetes amb massa ofici.
 

Pep Puig, entrevistat per Esteve Plantada. Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació