documental

La lluita viva d'«El botón de nácar»

El darrer film de Patricio Guzmán va guanyar l'Ós de plata al Millor guió del Festival de Berlín | El documental s'estrena aquest divendres, 12 de febrer

per Esteve Plantada, 12 de febrer de 2016 a les 20:15 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de febrer de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

La Patagònia Occidental, al sud de Xile, és l'arxipèlag més gran que existeix. Incomptables illes, illots, roques i fiords formen una costa d'uns 74.000, una zona que encara avui manté paratges que mai han estat explorats. Un laberint d'aigua que ens recorda l'origen aquàtic de l'home i que, gràcies a la mirada de Patricio Guzmán i el seu darrer film –El botón de nácar– esdevé una prodigiosa matèria simbòlica sobre les pitjors atrocitats que la humanitat és capaç de cometre.

 
Produïda per Mediapro, la pel·lícula recorre la impactant bellesa de la geografia xilena, des del desert del nord fins al sud més indòmit, i ens endinsa en un relat que el propi Guzmán construeix a través de la veu en off i de diversos testimonis. Emoció, implicació i impacte són els eixos d'una història que connecta dos universos en aparença distants, fins a fondre'ls en un mateix clam, el de l'horror que no pot tornar a repetir-se i que la càmera ens mostra en primer pla.
 

El botó de nacre de Jemmy Button que apareix al film Foto: Katell Djian


La història de Xile, a través de dos botons

 
Patricio Guzmán es val de dos simples botons per reconstruir la història de Xile amb una saviesa narrativa prodigiosa. El primer reposa al fons oceànic, enganxat a la superfície d'un rail rovellat. L'únic vestigi de centenars de milers de xilens que van ser llençats cruelment al mar. L'altre, el botó de nacre que Jimmy Button va rebre del capità Fitzroy l'any 1830, un regal enverinat a canvi de la llibertat, la identitat i, finalment, també la vida, fent convergir els dos fets en una pirueta narrativa difícil d'oblidar.

El punt de partida, però, és l'equilibri existent entre indígenes i cosmos, present en els "habitants de l'aigua" –els kaweskár i els yagán– que solcaven l'oceà molt abans que la conquesta del país els exterminés. Aquests indígenes van ser capaços de viure aïllats a la Patagònia durant 10.000 anys, convertint-se en un poble dúctil i resistent. A dia d'avui, queden només una vintena de supervivents directes, entre ells Gabriela Paterito, Cristina Calderón o Martin G. Calderón, tots ells testimonis presents al documental.
 

Ós de plata al Millor guió
 
El botón de nácar s'estrena aquest divendres, 12 de febrer, després de l'èxit aconseguit en diversos festivals d'arreu del món, destacant la nominació obtinguda als Premis Cèsar de l'Acadèmia Francesa com a Millor documental i, especialment, l'Ós de plata al Millor guió i el premi del Jurat Ecumènic en la darrera edició de la Berlinale.
 
Aquest és el segon film que Patricio Guzmán emprèn amb el recolzament de Mediapro, després del llargmetratge documental Salvador Allende, la primera pel·lícula sobre el president assassinat que es va estrenar a Xile després del cop d'estat de l'onze de setembre de 1973. El botón de nácar forma part d'una trilogia dedicada al país natal del director, iniciada el 2010 amb Nostalgia de la Luz, amb l'acció situada a l'immens desert d'Atacama.
 

Indíngenes del segle XIX a la Patagònia xilena Foto: Musée du Quai Branly-Scala Florence

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació