Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

entrevista

Milián Mestre: «Hi ha el risc que la dreta a Catalunya se'n vagi a fer punyetes»

L'exdiputat del PP, que acaba de publicar "Els ponts trencats", assenyala que “el referèndum podria ser una sortida, però ho veig complicat perquè s’ha deixat podrir l’aigua” | Responsabilitza Aznar de la "trencadissa" i afirma que s'entendria més amb Puigdemont que amb Mas

per Pep Martí , Barcelona, 10 de febrer de 2016 a les 22:30 |
Manuel Milián Mestre, al seu despatx de Foment del Treball | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de febrer de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Manuel Milián Mestre (Forcall, els Ports, 1943) ens rep a la seu de Foment del Treball, una de les entitats a la qual està vinculat. Acaba de publicar Els ponts trencats (Pòrtic), que té molt de plor davant d’un horitzó que no li agrada. Fraguista de la primera hora, es lamenta que el PP d’Aznar va dinamitar els darrers ponts entre Catalunya i Espanya. Milián, historiador, periodista, confident de presidents, exdiputat popular, inquiet i vehement, ha estat en moltes sales de màquines de la intrahistòria de Catalunya i d’Espanya des de les acaballes del franquisme. Ell encara albira la possibilitat de construir un nou pont enfront la realitat tossuda.   

- Vostè parla en el llibre de tres ponts entre Catalunya i Espanya: la Transició, el retorn del president Tarradellas i el pacte del Majestic. Però ara els ponts estan trencats. Què ha passat?


- Els ponts s’han trencat perquè a Madrid no hi hagut una consciència acurada del que Catalunya és. És un problema d’enteniment.

- Quan diu Madrid…


- Jo dic Madrid per representar Espanya, i sobretot Castella. És a dir, la mentalitat imperialista no la tenen els gallecs, més oberts al món. Els castellans són dominadors i no entenen, no sé si tampoc no ho volen, però no entenen el caràcter català. Això té una explicació. El castellà és un caràcter essencialista, molt de Santa Teresa de Jesús, Joan de la Creu… Molt místic, ascètic (amb la idea del sofriment), molt auster, profund. Tot Castella és un terreny propici a l’ascètica: la pobresa, la desertització… En molts aspectes, és sublim. Jo entenc aquest caràcter. Ara, això no lliga amb la mediterraneïtat. Nosaltres tenim una mentalitat més de mescla, amb elements romans, jueus, àrabs. El Mediterrani és extravertit.

- I Aznar representa aquesta concepció castellanista?


- Aznar no representa la mística castellana ni l’ascètica, més enllà de certa austeritat i sequedat. Però sí que encarna moltes de les qualitats castellanes. Per això no va connectar amb Jordi Pujol. Són dos caràcters contraposats.

- Vostè li atribueix a Aznar una responsabilitat enorme en la trencadissa del darrer pont, que va ser el pacte del Majestic entre el PP i CiU per fer president Aznar.

- Sí, del tot. El Pacte del Majestic del 1996 va ser molt bo per Catalunya. Després de la majoria absoluta d’Aznar l’any 2000, es produeix una desintonia amb Pujol. En una trobada amb el president Pujol a la Generalitat, em va demanar el meu parer uns dies abans d’una reunió que havia de mantenir discretament amb Aznar. Jo li vaig dir que la cosa ja no aniria bé. Per la manera de ser d’Aznar, que té una visió d’Espanya centralitzadora. Això es veu en moltes coses. Una de les importants va ser les barbaritats que es van fer en el traçat de l’AVE, que no respon a l’estructura econòmica d’Espanya. Tot per Madrid. Si més del 40% del PIB espanyol surt de la Mediterrània, no té cap lògica que no hi hagi un traçat longitudinal de l’AVE mediterrani, en lloc de la decisió que totes les línies passessin per Madrid. Aznar va sacrificar l’eix València-frontera i prioritza l’eix València-Madrid, el que no té cap lògica. Que hi hagi set línies de ferrocarril entre Madrid i València i una sola entre València i Barcelona és absurd. El mateix va voler fer amb els bancs, tots a Madrid. Ho va fer amb el BBVA, va fer la fusió i els va dir: vostès a Madrid, per pagar impostos allà.
 

Manuel Milián Mestre, al seu despatx de Foment del Treball. Foto: Adrià Costa


- Però vostè, que és molt crític amb aquesta visió castellanista, és contrari, malgrat tot això, a la ruptura. Això no és una contradicció insalvable?  

- No, no. Jo el que no entenc és la divisió interna de la península Ibèrica. De fet, jo ja no entenc Portugal. Entenc l’existència de la cultura portuguesa, de la seva personalitat diferenciada, però físicament no té sentit. No entenc que no hi hagi una idea clara d’una confederació. La península és un mosaic, on s’han de respectar totes les parts. Com havia passat a la Corona catalano-aragonesa. Això és el que els castellans no volen entendre.

- Creu que el PP actual desvirtua els principis originaris del partit?

- Rotundament. En el nucli originari, que és el grup de Reforma Democràtica, jo vaig aprendre, a través d’un home que es deia Clemente, el concepte d’Euskal Herria, també emprat per l’esquerra abertzale.

- Però Aliança Popular…

- Això va ser després. Aliança Popular va ser el gran error de Manuel Fraga, que creia que el franquisme sociològic guanyaria les primeres eleccions democràtiques. La fundació del partit, que havia de liderar Fraga, Reforma Democràtica, no tenia res a veure amb el que després va ser AP. Quan Fraga va fundar AP, jo me’n vaig anar a treballar al Diari de Barcelona.

- Ara mateix som a la seu de Foment del Treball, la patronal catalana. En el llibre parla molt de l’Operació Foment en què vostè va intervenir, durant les eleccions catalanes del 1980.

- Sí, Foment va tenir un paper fonamental per evitar que el país caigués en mans de l’esquerra marxista. Explico en el llibre què va passar l’any 1980. Una enquesta feta per la Ceoe deixava clar que el bloc format pel PSUC i el PSC-PSOE –que aleshores era marxista- podia tenir l’hegemonia. Nosaltres vam mobilitzar molts milers de vots per impedir-ho. La nostra consigna era “no marxistes”, no pas “no esquerres”. Primer, des de Foment es va intentar convèncer el president Tarradellas perquè es tornés a presentar. Ho vam intentar tres cops: a través de Pere Duran Farell, després a través meu, i finalment va parlar amb el president Alfred Molinas, aleshores president de Foment. No ens en vam sortir. Aleshores, vam llançar a fons la campanya pels mitjans i fent actes per tot el territori mobilitzant empresaris.

- Pujol va guanyar.

- Però va fer curt. I calia una majoria. Aquesta casa, que no volia els marxistes, va conversar amb totes les forces polítiques no-marxistes. Entre elles, amb el no-marxista Heribert Barrera, el líder d’ERC, que havia tingut un bon resultat, i li va demanar que tanqués un acord amb Pujol. Barrera estava preocupat perquè el partit tenia un deute fort, i aquesta casa va ajudar amb un aval per afrontar el deute. Fa uns mesos, el president Pujol va admetre que ell va arribar a president gràcies a Foment. En aquest sentit, crec que Pujol va ser una mica desagraït respecte a l’ajut, indirecte, que li va donar aquesta casa. Foment va tenir un paper decisiu per fer president Pujol.     
 

Manuel Milián Mestre Foto: Adrià Costa


- Coneix prou bé la burgesia del país. Com la veu ara?

- Molt tocada. Si l’any 1980, la burgesia va ser conscient del seu paper històric, ara no ho veig. Vec una burgesia massa angoixada per preservar el seu patrimoni. La veig acovardida. L’economia productiva de la qual parlava el president Pujol, la veig més aviat especulativa.

- On és la dreta de casa?

- Mira, la dreta de casa… no hi és. Mirem el panorama. A Catalunya, és probable que el Partit Popular s’acabi fonent i que bona part del seu espai se’l cruspeixi Ciutadans. Jo veig un desgast gran i accelerat de la base electoral del PP. Ciutadans agafarà part d’això, però no crec que incorpori el gruix de la burgesia catalana clàssica ni el que quedi de la “Catalunya cristiana” en termes de Torras i Bages. Ciutadans té un aire laïcista. Després, Jordi Pujol ja no hi és i no crec que Artur Mas pugui reflotar Convergència.

- No ho veu factible?

- No, perquè ha fet coses molt discutibles. Ell té un problema, que és la fe del convers. Mas no havia estat mai independentista. Ha fracturat el bloc de CiU: el segment democristià s’ha trencat, Unió no ha estat capaç de ressituar el seu missatge. Però jo continuo creient que hi ha un espai, que pot anar del 15 al 25% dels electors, sensibles a un missatge diguem-ne socialcristià. No explícitament de dreta, eh, més ampli. Hi ha un partit per néixer.

- I com seria aquest partit?

- Un partit socialcristià, catalanista però no independentista, socialment conscienciada, no conservadora strictu sensu. Crec que hi ha un espai per una força així.

- I no creu que la Convergència renovada podria aplegar també aquest sector?

- Jo no veig que estigui per això. Això més aviat hauria de renéixer del nucli d’Unió. Convergència està només per la independència. És que CDC s’ha equivocat de mercat. La base electoral de CiU no és tan independentista i se sent orfe. Jo veig el risc que la dreta a Catalunya se’n vagi a fer punyetes. Perquè s’ha menyspreat el component cristià, que és un nucli que ha quedat descol·locat.

- Vostè, que és un analista dels fets, si hagués de fer un pronòstic, on creu que serem d’aquí a un any? On creu que estarà Mariano Rajoy? I el president Carles Puigdemont?

- Per mi, Rajoy ha fracassat. S’ha equivocat greument en el tema català. No ha volgut escoltar certes veus. Els “seus” catalans l’han enredat, l’han dut pel mal camí.

- Qui són els “seus” catalans?

- Home, doncs els Jorge Moragas, els Ayllón, el ministre Jorge Fernández, que he de dir que el paper d’ell m’estranya. Perquè té informació. Han cregut que sense fer res, els catalans ens barallaríem entre nosaltres. I les enquestes diuen que l’independentisme creix, per reacció.

- I com veu el nou president de la Generalitat?

- Crec que és una persona ben intencionada. És autèntic. Puigdemont no enganya ningú, és independentista de sempre. Ara, si se’m pregunta: triomfarà? Jo crec que no, però m’hi entendria més que amb Mas.
   

Manuel Milián Mestre Foto: Adrià Costa


- Per què creu que no triomfarà?

- Perquè hi ha massa resistències damunt del tauler. Les coses no s’han fet bé en el període anterior. Les coses s’han de fer pas a pas. Si tu vols anar cap a la independència, pots fer dues coses: anar pas a pas sense fer passes enrere, o trencar i agafar les armes. Això és el que va dir el professor  Fontana en la seva darrera classe: si es vol anar a una emancipació, has d’estar disposat a anar a totes. I aquí s’ha volgut presentar això de manera molt civil i festiva.

- Però si hi ha una majoria civil que reclama una independència, com s’atura això?

- S’ha d’actuar de forma gradual. Però el que no es pot dir és que serem independents d’aquí a divuit mesos. Això és una barbaritat. Perquè d’aquí a divuit mesos segur que et clavaran l’estacada. Ara, si tu dius que vols la independència per a la propera generació, és diferent. Tu no pots marcar un termini a curt termini.

- Creu que l’Estat estaria disposat a assumir el cost d’impedir la independència per la força?

- …Jo crec que l’Estat reaccionaria. Miri, trencar amb un estat és una batalla desigual, és molt difícil, eh. Els bascos van agafar les armes durant quaranta anys, i no els ha servit. Aquí s’estan dient coses que no són veritat. Europa no ho acceptarà.

- Fins a quin punt les pressions internacionals sobre Espanya podrien facilitar que l’Estat acceptés un referèndum?

- Això és una altra qüestió. Si tan impossible es posa la cosa, pot haver un governant, que no serà Mariano Rajoy, que assumeixi un referèndum. Aquí hi ha un altre element. Si es fa un referèndum quan les coses són complicades, el resultat pot ser un, però si al final es fa quan ja la situació està podrida, canvia. Un referèndum fa dos anys l’haguessin perdut els independentistes. Ara ja ho veuríem.

- Un referèndum el veu com una possibilitat?

- Seria una manera de tranquil·litzar les aigües i, evidentment, l’Estat se la jugaria perquè hi ha molta gent a Catalunya farta de pagar impostos i veure’s incompresos. El referèndum podria ser una sortida, però ara ho veig molt complicat perquè s’ha deixat podrir l’aigua. És el que no entenc de Rajoy. Ha deixat créixer el problema.
 

Manuel Milián Mestre Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació