història

Joan Estelrich, d'intel·lectual catalanista a ambaixador de Franco

Va ser un pensador brillant i director de la Fundació Bernat Metge de la mà de Cambó | Va donar suport als sublevats el 1936 i va morir el 1958 com a representant del règim espanyol davant la Unesco | La seva figura reviscola

Joan Estelrich , intel·lectual orgànic del catalanisme conservador
per Pep Martí, 13 de febrer de 2016 a les 19:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de febrer de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La figura de Joan Estelrich (Felanitx, 1896-París, 1958) reviscola. Escriptor brillant, exponent del catalanisme conservador, va formar part del grup d’intel·lectuals orgànics de la Lliga de Prat de la Riba i Cambó. La Guerra Civil va ser per ell un tombant dramàtic i va decantar-se per donar suport a l’exèrcit franquista. Va morir a París, sent ambaixador de Franco davant la Unesco. Això el va convertir en un maleït dins del catalanisme i l’antifranquisme.

Gràcies a l’edició dels seus Dietaris, a cura de Manuel Jorba (Quaderns Crema) el 2012, Estelrich és una figura revisitada que disposa d’apologetes i defensors. També de crítics que valoren les seves aportacions a la cultura cultura catalana. L’any 2014, la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona va organitzar una jornada sobre el personatge i la seva obra. Ara, apareix El món d’ahir, de Joan Estelrich (Publicacions de la Universitat de València), a cura de Xavier Pla, que recull les ponències d’aquell acte, amb intervencions de Manuel Jorba, Valentí Puig, Arnau González Vilalta i Jordi Amat, entre d’altres. És Amat qui parla d’una obra, la d’Estelrich, “que ha quedat engolida per un oblit injust”.


“El món d’ahir de Joan Estelrich” ofereix tots els vessants perquè el lector pugui fer-se una visió global del personatge. Hi queda ben reflectida la seva contribució al pensament catalanista. Gran activista de la cultura catalana a Mallorca, Cambó el va dur a la direcció de la Fundació Bernat Metge, que tant va fer pel coneixement de la cultura clàssica a Catalunya.     

En Estelrich es donen totes les contradiccions del seu temps. Crescut a les Illes, periodista brillant i col·laborador durant un temps del financer Joan March, Francesc Cambó es fixa en ell i el crida al seu costat. Estelrich va col·laborar amb l’obra de la Mancomunitat i, protegit per Cambó, es converteix en un dels referents culturals de la Lliga, el gran partit del catalanisme conservador. Amb moltes pretensions i un ego desbocat, la seva ambició és refrenada per la voluntat de ser un intel·lectual orgànic. El gran servidor buscava un gran senyor, i el troba en Cambó.      


De la mà de Francesc Cambó

Estelrich va esdevenir un dels intel·lectuals orgànics de la Lliga. Va ser un activista a favor dels drets nacionals de Catalunya a les acaballes de la Primera Guerra Mundial (1918) i va defensar per tot Europa les aspiracions catalanes. Lleial al dirigent de la Lliga, el va seguir fins a a les darreres conseqüències.     


Hi ha la voluntat de recuperar la figura d’Estelrich? Segons l’historiador Arnau González Vilalta, professor de la UAB, “certament, hi ha una voluntat de recuperar aquesta figura de gran cultura, de contactes internacionals amplíssims i de destacada activitat política a nivell català-europeu. És un personatge que cal descobrir a través del seu ric arxiu. Fou un polític i un intel·lectual frustrat pel lloc que la cultura catalana ocupa al món, és a dir, cap”. Per González Vilalta, “el context polític frustrà una figura que volgué connectar Catalunya a Europa”.

L’historiador Manuel Pérez Nespereira, especialista en l’obra de Prat de la Riba, assenyala a NacióDigital que “Estelrich és un personatge molt modern, que a diferència del seu protector, Cambó, entén perfectament a inicis dels anys trenta, l’eclosió d’un temps nou, d’una societat de masses que converteix la societat de la Restauració en un model esgotat. Ara, a vegades equiparem modern a positiu de forma acrítica”.

Pérez Nespereira recorda que “junt amb Ferran Valls i Taberner, Estelrich es va dedicar els anys trenta a buidar el pensament de Prat de la Riba dels components més fermament nacionalistes. Es dóna la paradoxa que és Rovira i Virgili qui acaba reivindicant la figura de Prat de la Riba els anys trenta. I ja sabem com acaben Valls i Taberner i Estelrich. Un anomenant-se Fernando i l’altre d’ambaixador de Franco”.    

Intel·lectual a sou

Una de les contradiccions en què es mou Estelrich és que va ser un intel·lectual orgànic. Com ens explica Arnau González, “era un intel·lectual a sou i això el portà a cercar acomodament a les ordres de Cambó i del franquisme. Tanmateix, aporta destacades reflexions a la literatura catalanista conservadora i als projectes editorials cambonians, com la Fundació Bernat Metge”. L’historiador destaca Estelrich “com a figura que des de posicions conservadores i elitistes  volgué situar el gruix del pensament europeu clàssic i contemporani a Catalunya. Per ell, la cultura ho salvaria tot, sense pensar en els problemes socials i els conflictes de classe”.

“A més –assenyala González Vilalta-, no deixa de ser un ferm defensor de les connexions catalanobalears... És l'enllaç de Cambó a Mallorca. Alhora que es diferencia de Valls i Taberner, per exemple, en els seus dubtes inicials sobre el suport a Franco. És Cambó qui el situa al costat dels rebels. Però no per això cal obviar-lo o marginar-lo. No es tracta de reivindicar-lo sinó de conèixer una figura amb tentacles arreu, que hauria esdevingut intel·lectual i polític de relleu en un altre context i potser en un altre país.
En resum: fou una figura frustrada que espera una biografia completa”.

La comparació impossible amb Stefan Zweig

Cal agrair el treball de la Càtedra Josep Pla de la UdG per revisitar Estelrich i permetre obrir un debat sobre la seva figura i obra. Pot sobtar, en canvi, l’esforç per comparar el seu món d’ahir amb l’escriptor centreuropeu Stefan Zweig, a qui va conèixer. Zweig va titular el seu llibre de memòries El món d’ahir, referint-se a aquella Europa mitificada que la guerra de 1914 va ensorrar i el nazisme acabaria d’enrunar. A Estelrich, una part del seu món se li cauria a sobre l’abril del 1931. Després d’esperar, li costa d’acceptar que el lideratge del catalanisme ja no el té la Lliga sinó l’Esquerra Republicana. Arriba a escriure que “Catalunya no podrà mai redimir-se d’haver preferit un catastròfic com Macià a un constructor com Cambó”.

Quan esclata la Guerra Civil, dubta. Escriu en els seus dietaris que “com a català, he de desitjar el triomf del govern i com espanyol, el dels sublevats”. Finalment, es decideix i col·labora activament amb Cambó en l’Oficina de premsa i propaganda establerta a París pel líder de la Lliga a favor de l’exèrcit sublevat. Dirigeix la revista Occident, que treballa a favor de Franco. Mostra reserves sobre el bàndol vencedor. Un germà seu, Bartomeu, guàrdia civil que fa costat al govern republicà, és condemnat a mort pels "nacionals". Joan Estelrich aconsegueix salvar-li la vida, tot i que continua un temps empresonat.

Sectors del règim no se’n refien, però els anys cinquanta accepta ser ambaixador de Franco davant la Unesco. Hi ha comparacions odioses, però n’hi ha d’altres que, a més, són impossibles. Zweig plorava per una Europa anterior que es va escolar enterrada pels tancs del III Reich. Jueu exiliat, el 1942, creient Europa en mans definitives de Hitler, es va suïcidar. A Estelrich potser també se li va ensorrar un món, però es va refer i es va reubicar en el nou món que a l’estat espanyol va imposar el triomf del 39. Intel·lectual a sou, va acabar treballant al servei de Franco. En la necrològica que li va fer Carles Sentís el 21 de juliol de 1958, al diari ABC, ja no es feia cap referència al seu passat catalanista.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació