entrevista

Teresa Solana: «M'agrada fer reflexionar el lector de manera entretinguda»

L'autora acaba de publicar "Campanades de boda", una nova entrega protagonitzada pels bessons Borja i Eduard, uns detectius maldestres i mileuristes | "Els meus personatge són uns bilingues imperfectes, tal com ho sóc jo", afirma

per Esteve Plantada , 13 de febrer de 2016 a les 21:30 |
Teresa Solana, un referent de la novel·la negra catalana | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de febrer de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
És un dels noms imperdibles de la nova novel·la negra catalana des que l'any 2006 va publicar Un crim imperfecte. Deu anys després, Teresa Solana presenta Campanades de boda (Edicions 62), la nova entrega de les aventures dels bessons Borja i Eduard, uns detectius expeditius, mileuristes i maldestres que sempre acompanyen la resolució del cas amb dosis d'humor, acidesa, acció desenfrenada i un toc singular. Potser aquest és el secret d'unes històries que sempre ens ofereixen alguna cosa més que una nova i simple novel·la de gènere. En aquesta ocasió, el cas torna a ser complex: la mort misteriosa d'un dels pares d'una rica hereva de Manhattan que ha de protagonitzar un casament a Barcelona amb un jove metge de Puigcerdà.

- Campanades de boda comença a tot drap, amb els dos bessons en una situació límit.

 
- Sí, volia captar l'atenció dels lectors des del principi. La intriga és el factor més important de la novel·la negra i començar així, explicant una història i deixar-la tallada perquè passen altres coses, crea la necessitat que hagis de continuar llegint la novel·la i crea un ganxo.

 
- Amb en Borja i l'Eduard vostè ha redefinit la parella de detectius clàssica, amb dos bessons que trampegen com poden i gasten una ironia molt sucosa. Com se li va acudir capgirar el tòpic?

 
- D'entrada, ja el capgiro en el fet que ells no són detectius i que, a més, treballen per la gent benestant de Barcelona. De tant en tant, però, es troben investigant un delicte que normalment té un mort pel mig. Però la seva mirada sobre el món del crim és la que podríem tenir qualsevol de nosaltres.
 
- Què és el que els fa tan interessants pels lectors?
 
- Crec que la clau és que tots tenim una mica de l'Eduard i del Borja. L'Eduard és un bon jan, un home d'avui en dia, d'esquerres, amb una visió crítica del món. En Borja, en canvi, és un hedonista a qui agrada viure bé i el glamur, que té una gran capacitat d'inventar-se històries per sobreviure. En el fons, es vol guanyar la vida i es conforma amb viure amb les engrunes dels rics.
 
- Són les dues ànimes de la Catalunya d'avui?
 
- No ho crec, tot i que a Campanades de boda hi ha pinzellades del que està passant actualment al país. Els meus personatges veuen estelades als balcons quan passegen. I l'Eduard és independentista i el Borja no.
 
- El narrador sempre és l'Eduard, que vindria a jugar el paper del Dr. Watson.
 
- Sí, ell és l'assenyat, l'home normal, de classe mitjana, que viu a Gràcia, casat amb una feminista i que havia treballat en un banc. Un home com qualsevol altre, que té aquest germà amb deliris de grandesa al qual li agrada relacionar-se amb la jet set i que l'arrossega al nord de la Diagonal. La mirada de l'Eduard és la d'aquell que viu fora del seu ambient, amb aquestes senyores rosses, riques, enjoiades... Per això té una mirada irònica, molt més còmica. I per això fa de cronista.
 
- Com se li va acudir crear la parella?
 
- No ho sé! Van aparèixer a la primera frase de la primera novel·la. De primer, em va venir aquest personatge que es diu Borja i que en realitat no se'n diu. Un fabulador que té un germà assenyat. De fet, quan vaig començar a escriure la primera novel·la no tenia consciència, en absolut, d'estar fent novel·la negra. Ni tan sols sabia que seria una sèrie. Va ser gràcies a la bona acollida que van tenir, que vaig pensar que podia parlar de temes que m'interessaven. M'agrada fer reflexionar el lector de manera entretinguda.
 
 

Teresa Solana. Foto: Adrià Costa

- Si no sabia que feia novel·la negra, què volia fer?
 

- Creia que feia crítica social. La primera novel·la anava sobre la corrupció, escrita en una època on el tema encara no s'havia tocat gaire. Sobretot, anava d'aquest sentiment de la gent rica, dels poderosos que podien fer tot el que volien perquè no els passaria mai res. És el que denunciava a Un crim imperfecte, això de pensar-se intocable i per sobre del bé i del mal.
 
- L'editor va tenir bona vista, només cal veure com n'està de consolidada dins el gènere. A més, va tenir un ressò internacional molt important, essent l'única nominada als premis Edgar Allan Poe dels Estats Units.
 
- Va ser la primera vegada que un autor traduït arribava a ser finalista d'aquest premi. Vaig anar al festival, a Nova York, amb sopar de gala i tot això, però era l'única estrangera.
 
- Com veuen als EUA aquest fenomen de la "novel·la negra mediterrània", amb noms tan destacats com Donna Leon, Andrea Camilleri i d'altres? Creu que valoren aquests autors?
 
- Als Estats Units, pel que fa a novel·la de gènere, encara es miren molt el melic. Entrar al mercat anglosaxó és molt difícil, a banda dels grans best sellers que, per sorpresa dels editors, van ser superèxits, com el cas de Stieg Larsson. Però vaja, a nosaltres, els best sellers ens van molt bé, perquè els editors així poden publicar altres coses que no tenen per què ser-ho. A la gent de l'Amèrica del Nord, però, li costa molt llegir literatura traduïda, encara.
 
- A Catalunya tradicionalment sempre hi ha hagut molt interès en la novel·la negra.
 

- Sí, però ha estat un fenomen que ha arribat amb retard, si ho comparem a d'altres països. En realitat, a Catalunya sempre hi ha hagut novel·la negra, però en traduccions d'autors estrangers anglosaxons i francesos, gràcies a famoses col·leccions com la "Cua de Palla".
 
- Autors com Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster pensaven que era molt important que hi hagués novel·la de gènere en català.
 
- Sobretot perquè sabien que era la manera de fer lectors! Però va haver-hi un prejudici, entre els autors catalans de narrativa, que deia que escriure novel·la negra era fer un gènere menor. I encara passa avui en dia, que alguns col·legues et miren dient...
 
- Per què aquest prejudici?
 
- Molts autors es pensen que és fàcil i, a més, com que hi ha molts lectors... Hi ha qui creu que si tens lectors no ets prou bo. Això existeix a la literatura catalana. "Quants menys lectors, més profund és", pensen. És absurd i molt elitista, i encara ara, aquesta creença es manté en alguns àmbits. En els darrers deu anys he vist, però, que els escriptors s'han deixat una mica de punyetes i s'han posat a escriure. S'han adonat que escriure novel·la negra els permet parlar de moltes coses. Això és molt sa per la literatura catalana, perquè està bé que hi hagi obres que vulguin tocar temes universals, però també necessitem aquest tipus de novel·les que es devoren en una setmana o en dues.
 
 

Teresa Solana. Foto: Adrià Costa

- Per què comença a Campanades de boda amb un prefaci i parlant del temps, si vostè mateixa cita Elmore Leonard, que deia en les seves deu regles que s'havien "d'evitar els prefacis i parlar del temps"?
 
- Penso que el gènere negre s'ha de subvertir. Si avui en dia estem assistint a l'eclosió de la novel·la negra, a l'ampliació dels lectors, és perquè la novel·la negra ha trencat esquemes i fronteres. Una novel·la de gènere no és només la investigació d'un assassinat, sinó que explica moltes més coses, tot barrejant gèneres. Li volia dir al lector que els consells estan bé, però es poden subvertir.
 
- El prefaci també serveix per explicar l'origen de l'associació detectivesca dels dos germans.
 
- A les altres novel·les ho explico dins del text, però vaig pensar que per al lector que no m'havia llegit mai era interessant situar d'on venien els personatges. També em va servir per explicar que no són detectius i, sobretot, per parlar del bilingüisme imperfecte. És una cosa que m'interessa molt. Els qui fem novel·les de gènere ens trobem, massa sovint, que els correctors i els lectors ens diuen que fem calcs del castellà o que fem coses incorrectes. Però no és així! Jo vull reflectir la realitat. I el bilingüisme és imperfecte. És normal que barregem coses, sobretot en el nostre cas, tractant-se de dues llengües romàniques tan properes. Els meus personatge són uns bilingües imperfectes, tal com ho sóc jo.
 
- Aquest 2016 fa deu anys de la publicació del seu primer llibre. S'imaginava la repercussió que ha tingut?
 
- Ni idea! Abans d'Un crim imperfecte tenia un parell de novel·les al calaix, que ni tan sols havia portat a un editor. No se m'havia acudit, pensava que no era prou bo. Vaig començar aquella sense pensar que la publicaria. M'agradava escriure i va ser el meu marit qui em va convèncer de portar-ho a un agent. El vaig portar a l'agència Balcells i, per sorpresa meva, em van agafar. Immediatament, es van contractar els drets en alemany i, després, en català. I les traduccions va anar molt de pressa.
 
- Aleshores ja era una lectora de novel·la negra?
 
- Sí, però no exclusivament. Sobretot havia llegit els clàssics. Ara, la diferència és que llegeixo molt més les novetats, les coses que es publiquen ara. Me'n refio bastant dels consells dels amics i llegeixo coses de tot arreu.
 
- Quins autors catalans d'ara no ens podem perdre?
 
- Recomano molt en Lluís Llort i el Carlos Zanón, un en català i l'altre en castellà. Dos autors que, a més, no tenen res a veure amb el què faig. Però m'agraden molt.
 
- Què en pensa de l'etiqueta del "Femicrime"?
 
- A mi les etiquetes no m'agraden, d'entrada. Crec que són invents dels editors per vendre. A més, no totes les dones escrivim igual. No hi ha un model comú per a les dones. Segurament hi ha canvis amb allò que escrivien els autors nordamericans dels anys 20 o 30. Però també hi ha homes d'ara que escriuen amb un punt de vista femení, i ningú no els diu res.
 

Teresa Solana. Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació