04
de febrer
del
2016
Actualitzat
el
05
de febrer
a les
17:17h
El primer ministre britànic, David Cameron, té pràcticament tancat un acord amb Donald Tusk, president del Consell Europeu, que faciliti que el govern doni suport a la continuïtat del Regne Unit dins de la Unió Europea en el referèndum que s’ha compromès a fer. Tot respon a un joc d’equilibris bastant difícil per part del líder britànic.
Davant la pressió del sector euroescèptic del seu partit, i l’emergència del nou partit UKIP, partidari de la sortida de la UE, el primer ministre es va comprometre a convocar un referèndum sobre la sortida del país de la Unió. Aquesta promesa el va ajudar en les eleccions de la primavera passada, quan el Partit Conservador va aconseguir la majoria absoluta i va deixar l’UKIP a la cuneta. Cameron es va comprometre a convèncer les institucions comunitàries a acceptar reformes importants perquè el Regne Unit decidís romandre a la Unió.
Ara, però, ha arribat per ell l’hora de la veritat. Donald Tusk, president del Consell Europeu, ha presentat un esborrany amb mesures que satisfacin les vindicacions britàniques. Bàsicament, es reconeixerà l’estatus especial de l’illa (acceptant que resti al marge de nous acords d’integració de la resta de països comunitaris) i s’introduiran restriccions a l’accés als immigrants a les prestacions del Regne Unit (limitar durant quatre anys l’accés als beneficis socials per part dels procedents d’altres països de la Unió). L’acord encara s’està negociant i no es coneixerà del tot fins al proper Consell Europeu dels dies 18 i 19 de febrer.
Pel sector euroescèptic dels conservadors, Cameron ha actuat com un oportunista i les seves “millores” són una rebaixa vergonyosa. En el si dels torys, hi ha encara un potent bloc reaccionari que sent nostàlgia dels temps de lady Thatcher, qui no dubtava a explicitar el seu menyspreu envers Brussel·les. L’ala més recalcitrant del seu partit busca les pessigolles a Cameron i ho ha fet les darreres hores titllant d’acord amb Tusk de ser aigualit.
Al primer ministre li neguiteja, d’entre tots els noms del front intern opositor, el de Boris Johnson, alcalde de Londres. Johnson aspira a succeir-lo en el lideratge del partit de cara a les eleccions del 2020 i sembla haver trobat en el debat europeu el tema que buscava. Sigui com sigui, els rivals interns oloren la sang i es mobilitzaran quan es convoqui el referèndum, que podria ser el juny proper.
En els rengles conservadors del Regne Unit, ressonen encara les paraules que un dia Winston Churchill va etzibar al general De Gaulle: “Entre vostè i l’Atlàntic, jo sempre triaré l’Atlàntic”. Era una manera de recordar quines són les prioritats geoestratègiques de la Gran Bretanya. Per molts conservadors, no ha passat el temps.
Davant la pressió del sector euroescèptic del seu partit, i l’emergència del nou partit UKIP, partidari de la sortida de la UE, el primer ministre es va comprometre a convocar un referèndum sobre la sortida del país de la Unió. Aquesta promesa el va ajudar en les eleccions de la primavera passada, quan el Partit Conservador va aconseguir la majoria absoluta i va deixar l’UKIP a la cuneta. Cameron es va comprometre a convèncer les institucions comunitàries a acceptar reformes importants perquè el Regne Unit decidís romandre a la Unió.
Ara, però, ha arribat per ell l’hora de la veritat. Donald Tusk, president del Consell Europeu, ha presentat un esborrany amb mesures que satisfacin les vindicacions britàniques. Bàsicament, es reconeixerà l’estatus especial de l’illa (acceptant que resti al marge de nous acords d’integració de la resta de països comunitaris) i s’introduiran restriccions a l’accés als immigrants a les prestacions del Regne Unit (limitar durant quatre anys l’accés als beneficis socials per part dels procedents d’altres països de la Unió). L’acord encara s’està negociant i no es coneixerà del tot fins al proper Consell Europeu dels dies 18 i 19 de febrer.
David Cameron, en una visita en una empresa aquesta setmana Foto: EFE
Pel sector euroescèptic dels conservadors, Cameron ha actuat com un oportunista i les seves “millores” són una rebaixa vergonyosa. En el si dels torys, hi ha encara un potent bloc reaccionari que sent nostàlgia dels temps de lady Thatcher, qui no dubtava a explicitar el seu menyspreu envers Brussel·les. L’ala més recalcitrant del seu partit busca les pessigolles a Cameron i ho ha fet les darreres hores titllant d’acord amb Tusk de ser aigualit.
Al primer ministre li neguiteja, d’entre tots els noms del front intern opositor, el de Boris Johnson, alcalde de Londres. Johnson aspira a succeir-lo en el lideratge del partit de cara a les eleccions del 2020 i sembla haver trobat en el debat europeu el tema que buscava. Sigui com sigui, els rivals interns oloren la sang i es mobilitzaran quan es convoqui el referèndum, que podria ser el juny proper.
En els rengles conservadors del Regne Unit, ressonen encara les paraules que un dia Winston Churchill va etzibar al general De Gaulle: “Entre vostè i l’Atlàntic, jo sempre triaré l’Atlàntic”. Era una manera de recordar quines són les prioritats geoestratègiques de la Gran Bretanya. Per molts conservadors, no ha passat el temps.