Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Perfil

Pedro Sánchez, la tossuderia d'un aspirant

El secretari general s’ha convertit en la pedra a la sabata del vell PSOE | Es va quedar a les portes de ser diputat dues vegades i ho va acabar sent per la renúncia d’altres | Es va formar a l’ombra de Pepe Blanco, avui enemic seu

per Pep Martí, 3 de febrer de 2016 a les 22:15 |
Pedro Sánchez, en un míting de l'Hospitalet de Llobregat | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 3 de febrer de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
En una entrevista a TVE, Pedro Sánchez va atribuir al PSOE la llei del divorci aprovada durant la transició per un govern de la UCD. Va ser un nyap considerable, un d’aquells que potser delaten altres ignoràncies. Sánchez no sap qui va fer la llei del divorci, però segurament li importa poc. Els qui l’han menystingut durant mesos ja comencen a tastar el pa que s’hi dóna. El secretari general del PSOE ha mantingut al llarg de la seva ascensió al primer rengle de la política espanyola una característica que comparteix amb el seu gran adversari, Mariano Rajoy: una resistència inesperada a les pressions de l’exterior.

Com ha passat amb altres dirigents, a Sánchez se l’ha menysvalorat. Aquest doctor en Ciències Econòmiques nascut a Madrid no té un discurs brillant, el seu carisma no és abassegador. Ha comès errors de consideració (com el seu atac personal a Rajoy en l’únic debat que van mantenir). Però vet aquí que, de moment, ja té l’encàrrec del rei per intentar formar govern. Ha comprat un mes de temps, i el pensa aprofitar.


Un pacte trencat

Sánchez va guanyar les primàries del PSOE celebrades l’estiu del 2014. Es va imposar a un Eduardo Madina que semblava encarnar un retorn a l’esperit més "progre" de Rodríguez Zapatero, i a un Pérez Tapias, membre d’Esquerra Socialista i intel·lectual respectat en el partit. Carme Chacon, que havia estat insinuant la seva candidatura, al final no ho va veure clar. En aquell moment, Sánchez va ser la carta jugada per tot un bloc de dirigents més tradicionals, de clara influència felipista. Susana Díaz, avui la seva gran enemiga interna, el va impulsar, junt amb altres barons. El PSOE dels vells temps, ara amb un rostre jove i formós, semblava prendre la revenja als anys "zapaterils".

A Sánchez no el coneixia quasi ningú. Realment, sempre havia arribat de forma inesperada als llocs. Fou regidor a l’Ajuntament de Madrid entre el 2003 i el 2009, fent costat a Trinidad Jiménez. En les eleccions del 2008, es va quedar a les portes del Congrés. Va ser la renúncia del ministre Pedro Solbes qui, en deixar l’escó, va fer llos a Sánchez. El mateix li va passar en la següent legislatura, quan la sortida de Cristina Narbona el 2013 li va permetre recuperar l’escó. Sempre d’esquitllentes, però sempre allí quan és l’hora.

Un cop elegit, va quedar clar que no seria un delegat. Això, i el que molts defineixen com una poca destresa en el tracte més personal, ha nodrit els rengles dels seus contradictors. Aquesta setmana ho deia un membre del comitè federal: “Aquest xicot no ha sabut consentir els sis o set principals barons”.


Un cop a la secretaria general, va trair uns pactes establerts amb Díaz? Es va negar a sotmetre’s als dictats de “la senyora”? Una cosa és clara. La seva voluntat d’aspirar al lideratge és anterior a la conversa amb Díaz que, segons diuen, va segellar la sort de Madina i va dur Sánchez al triomf. La primera declaració en públic de la seva ambició es va donar el març del 2014 en un sopar gallec de Madrid, l’Orixe, on va convocar una desena d’amics i coneguts del partit, la majoria figures poc conegudes, potser amb l’excepció de Rafael Román, un veterà del socialisme andalús. Un altre dels presents era Juanma Serrano, que després seria el seu cap de gabinet. Va ser després, quan s’acostaven les primàries, i Díaz va decidir no presentar-se i consolidar el seu poder a Andalusia, que les tropes de Sánchez van créixer amb Antonio Hernando, sens dubte un dels homes forts en aquests moments a Ferraz. I amb José Blanco, antic secretari d’organització amb Rodríguez Zapatero, i avui adversari acèrrim, tant com l’expresident.

En la formació de Sánchez, si Trinidad Jiménez va ser un nom important des del grup municipal madrileny, un altre va ser el mateix Blanco. L’ara líder del PSOE va formar part de l’equip que comandava el polític gallec, al qual també pertanyia Hernando. Però els coneixedors de la trajectòria de Sánchez expliquen que en aquells anys, Sánchez era una figura menor en el planeta Blanco de Ferraz. Un altre nom dins del mateix clan era Óscar López, dirigent de castellà-lleonès i avui portaveu al Senat.

Els seus inicis 

De família acomodada, el seu pare és militant del PSOE i va ser gerent de l’Institut Nacional de les Arts Escèniques i la Música. El seu germà David és director d’orquestra. Pedro va estudiar a l’Institut Ramiro de Maeztu, bressol de l’equip de bàsquet de l’Estudiantes, del qual és seguidor i on va jugar un temps. Es confessa de l’Atlètic de Madrid. Ha fet algunes estades a l’estranger, un màster a la Universitat Lliure de Brussel·les i va estar un temps amb l’exministre socialista d’Exteriors Carlos Westendorp a Bòsnia. Compte amb aquesta dada: diuen que va seguir amb molt d’interès el procés de negociacions amb les parts en conflicte…

El repte que té al davant no és petit. És difícil que se’n surti. Però una cosa la podem donar per segura: ell està convençut que guanyarà. Aquest gener, s’escolten pels cercles polítics de Madrid tot tipus de laments. Els antics aliats i molts exministres del PSOE posen a caldo Pedro Sánchez. “Ens hem equivocat”, repetia aquesta setmana l’exministre José Luis Corcuera. Massa tard.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació