Ivette Nadal: «Ara puc sortir a l'escenari sense estar al límit de trencar-me»

Tres anys després del seu darrer disc –Mestres i amics (2012)–, Ivette Nadal publica Tornar a mare (2015), un àlbum personal i íntim, tal com ens ha habituat al llarg d'aquest temps, però que ara arriba com a fruit d'un intens procés de lluita contra l'anorèxia. El projecte, que va arrencar a través d'una crida a través de Verkami –assolida amb èxit–, ha acabat sent un disc amb cançons de sonoritat pop-rock, on també hi ha pinzellades de rumba, folk o indie pop, i que compta amb la col·laboració de Manolo Garcia, Joan Colomo i Caïm Riba. Cançons d'escolta ràpida que amaguen un dolor passat pel prisma d'un optimisme més necessari que mai. Amb tota l'energia possible i amb les ganes d'escampar cadascuna de les bondats de les noves cançons, Nadal farà la presentació oficial el proper 19 de febrer a l'Auditori de Barcelona, dins el festival BarnaSants.
 
- No se n'amaga: Tornar a mare neix de la necessitat de parlar de l'anorèxia. Quan va tenir clar que volia parlar-ne?
 
- Vaig començar a pensar i a fer les cançons del disc just quan m'estava recuperant i, de fet, encara sóc en ple procés de recuperació. Però va haver un dia en què vaig notar la necessitat de fer-ho i va coincidir que era el mateix moment en què em tractava de la simptomatologia, just quan intentava corregir les actituds que tenien a veure amb la malaltia. Va ser aleshores, en aquell moment, quan vaig començar a sentir i a pensar de nou, dues coses que havia deixat de fer.
 
- Va deixar de "sentir i pensar"?
 
- Sí, l'alexitímia –que és com es diu el què em passava– provoca, justament, que deixis de sentir i de pensar. És un procés en què no saps si estimes o no, si tens fred o tens calor, on tampoc no saps ni si tens gana... No plorava ni reia, era com una pedra. Sí que sabia que volia seguir composant, però en aquells moments era impossible, perquè el meu cervell no responia.
 
- I com torna a activar el cervell?
 
- Necessitava posar nom a les coses, perquè era com si les hagués oblidat. Vaig sentir la necessitat de començar de nou amb el vocabulari, de manera molt bàsica. Això em va fer pensar que potser havia de rebaixar el nivell poètic de les coses que havia fet fins aleshores, perquè em trobava en un moment on no sabia posar nom a res.
 
- Portava tres discos publicats i molts concerts. Com es va adonar que havia caigut en un pou?
 
- No sabia què m'estava passant. Sí que notava que alguna cosa no rutllava, perquè no em trobava bé. A nivell físic, no podia ni caminar! Llavors, va arribar un dia que em vaig espantar, que em trobava molt malament i que tenia un pes molt baix. Va ser el moment clau, quan vaig saber que havia de demanar ajuda.
 
- Mai fins aleshores no havia pensat que podia patir anorèxia?
 
- No, mai! I això que havia deixat de menjar... Ara bé, un cop ho saps, fas la vista enrere i t'adones de coses. D'adolescent ja tenia algun símptoma que era malaltís, però jo no sabia si havia traspassat el límit. Fins que un dia, pel que fos, vaig dir que no podia continuar així. Em va començar a entrar malament tot el menjar... que quedi clar, però, que aquesta malaltia no només és un trastorn alimentari. L'anorèxia té una part superficial, d'aspecte físic, evidentment. Però a mi se'm barrejava amb la pròpia identitat.
 
- Una identitat personal o la projecció pública que havia creat?
 
- M'afectava a la identitat que havia creat per pujar a l'escenari, que era una estètica determinada, on jo sempre em mostrava molt prima. Pensava que si no pujava a l'escenari d'aquella manera, les meves cançons no valdrien. Fins que em vaig adonar que no passava res, que puc sortir a l'escenari sense estar al límit de trencar-me.
 
- La intensitat del moment, de pensar a fons sobre un mateix... van deixar-li temps per a fer un disc?
 
- Sí, perquè volia parlar de tot això, tot i que la meva família no hi estava gaire d'acord. Creien que era negatiu tornar als escenaris, a l'actualitat discogràfica i parlar d'una cosa que podia acabar sent una llosa. Sobretot, els feia por per si no me'n sortia. En el moment de treure el disc no tenia l'alta. Però jo volia dir a tothom que hi ha esperança. I també volia demostrar que puc donar una imatge de salut.
 
 - Es sentia amb la responsabilitat moral de compartir la lluita?
 
- Artísticament sempre he parlat de coses molt meves, molt d'emoció i sentimentals. Per això mateix, vaig pensar que si no explicava el què em passava era enganyar el públic, i no volia fer-ho. No volia amagar-ho, volia ser totalment sincera. També és cert que si vull tirar endavant aquest procés haig de complir amb moltes coses.
 
- Quines?
 
- Sobretot dues coses: tenir el pes que toca i no ser un altre personatge. Als tres primers discos, el personatge que pujava a l'escenari era l'anorèxia. No estic del tot recuperada, però estic molt millor. Es tracta de tornar a crear un personatge, però ara que sigui sincer del tot, no a mitges. Que no sigui postís, com fins ara.
 
- Quina va ser la primera cançó que va composar?
 
- Ànima meva, que és una de les més tristes. Aquesta cançó va destapar les altres.
 
- Un plat de macarrons parla de manera molt evident sobre el tema. Va ser conscient que volia fer-ho tan explícitament?
 
- Algú la pot sentir i pensar que potser és una cançó superficial i banal, perquè els psicòlegs et diuen que la malaltia va molt més enllà de menjar "un plat de macarrons". Però la malaltia té aquesta part superficial i tampoc no la puc obviar. Quan hi ets a dins, a tu et sembla la fi del món... i volia que això també fos part del disc. En aquest sentit, no és un cançó ambigua. El missatge és molt clar, no dóna peu a interpretacions.
 
- La cançó que obre el disc, No saps el mal que em fas, compta amb la col·laboració de Manolo Garcia. Ja havia col·laborat amb ell amb anterioritat, però com arriba a ser part d'aquest àlbum?
 
 - El Manolo va ser molt present durant tot el procés de recuperació, es va interessar molt per mi i per la meva salut. Quan li vaig comentar que volia fer un disc sobre això, em va dir: "Si ho fas, fot-li canya, fot-li rock". Quan vaig tenir feta No saps el mal que em fas, que és la més rockera de tot el disc, li vaig voler agrair que em fes una mica de tiet i el vaig convidar a cantar.
 
- Una altra veu que participa a Tornar a mare és la de Joan Colomo, que fa els cors a En aquest parany.
 
- Al Colomo no el coneixia personalment, però m'interessava molt a nivell musical i em va dir que sí de seguida. Va respondre molt bé i la cançó és, potser, la que més m'agrada del disc.
 
- I Caïm Riba?
 
- Jo tenia la idea inicial de fer un disc acústic-electrònic. Al final no va poder ser, però vaig pensar que m'agradaria que sortís una pinzellada del què havíem intentat cuinar a l'origen de tot plegat.
 
 - Realment, és un disc més rocker del què havia fet fins ara, amb un contrast entre lletra i música, més optimista. Tenia aquesta voluntat de donar-li la volta i demostrar que no havia de ser un disc trist?
 
- El tema ja era prou trist de per si, i no el volia encarar amb pessimisme. Ja he fet moltes cançons tristes al llarg de la meva trajectòria i, realment, veia que el disc no podia ser productiu si el feia així. Si volia explicar la malaltia hi havia d'haver el punt positiu d'anar endavant, com a mínim musicalment.
 
- El primer single és la cançó que menys té a veure amb la resta del disc, és molt alegre, respira bon rotllo.
 
- Em vaig inspirar amb uns versos de Joan Margarit. Tornar a mare és renéixer, parla dels primers amors, dels amors sans, i volia fer una cançó desenfadada que no tingués transcendència, molt de "cançó d'estiu".
 
- Les referències l'apropen molt a llocs concrets, en aquesta i en d'altres cançons.
 
- Sí, apareixen bars de Barcelona, la plaça de les Olles de Granollers, etc. Hi ha força cançons amb connexions reals i volia que hi apareguessin, contextualitzar totes les accions i sentiments.
 
- Les cartes d'amor "són l'últim que llegirem quan serem grans"?
 
- O potser els correus electrònics, qui sap . En tot cas, crec que està bé guardar records dels amors sans.
 
- Que té preparat pel concert del 19 de febrer al Barnasants?
 
- Tocaré amb la banda, al complet. I faré la part més rockera de tot el que he fet fins ara. No vull pujar a l'escenari trista, per això m'he proposat agafar la part més potent dels quatre discos. Hi haurà vint cançons i només dues tristes, quan el meu repertori acostuma a ser a la inversa: deu tristes i dues alegres.
 
- Què n'espera d'aquesta actuació a l'Auditori?
 
- Segurament, serà l'única oportunitat de tocar amb la banda al complet. I serà un concert amb molta pressió, justament perquè no toquem gaire en aquest format. Si no estàs dintre de la indústria, costa molt que et donin oportunitats per cobrir el mínim de despeses perquè els músics cobrin un sou digne... I et veus abocada a un circuit minoritari, de sales petites. A més, aquesta vegada he pensat el concert com a espectacle, amb elements més reivindicatius i amb instruments com l'ukelele i el contrabaix, que mai havia utilitzat. També hi haurà alguna sorpresa en forma de col·laboració, però encara no puc avançar res.
 
- Tornar a mare que creu que suposarà en la seva carrera?
 
- Personalment, a mi fer-lo ja m'ha servit. Quan miri enrere i recordi el que he passat, veuré que de la malaltia he tret de bo aquestes cançons. Això ja és prou positiu.
 
- Tenia clar el títol del disc des del principi?
 
-Sí, tot i que se'm va qüestionar molt. Tot surt d'un dia en què el meu fill em va preguntar: "Quan tornaràs?". A mi em va fer pensar molt, perquè jo hi era, però en realitat ell no em veia. Va ser quan vaig entendre que havia de tornar a néixer, tornar a mare, tornar a l'essència. Tornar a ser qui era i tornar a mirar al meu voltant.