La monarquia saudita, en una cruïlla dramàtica

L’enfrontament entre xiïtes i sunnites, el mercat del petroli i les divisions internes a la casa de Saud conflueixen en una gran partida per l’hegemonia a l'Orient Mitjà | L'Iran ha guanyat crèdit en l'escena internacional però afronta greus conflictes regionals a Síria i el Iemen | La mort del rei saudita Abdul·lah ha permès als "falcons" de Riad guanyar molta força

El rei Salman amb John Kerry, secretari d'estat dels EUA
El rei Salman amb John Kerry, secretari d'estat dels EUA | Vikipèdia Commons
25 de gener del 2016
Actualitzat el 26 de gener a les 19:49h
La partida que juguen l’Aràbia Saudita i l’Iran sobre el mosaic del sempre trasbalsat Orient Mitjà té tots els ingredients que han caracteritzat la història de la regió des de fa dècades. S’hi troben les apetències geopolítiques dels dos principals contendents dins del món islàmic, la pugna pel control del mercat petrolier, el xoc entre el xiisme i el sunnisme i unes intrigues de palau que semblen tretes dels contes de les mil-i-una nits.

La fi de la crisi nuclear entre les potències occidentals i l’Iran ha estat un fet de gran transcendència. El règim de Teheran ha estat acceptat com a soci respectable per la comunitat internacional, un cop demostrat pels inspectors que el seu potencial d’energia nuclear no té finalitats militars amenaçadores. Això té un efecte polític immediat, que el règim dels aiatol·làs sabrà explotar en benefici propi. Però en l’immediat suposarà un increment de l’oferta de producte en el mercat del petroli, just quan “l’or negre” pateix una davallada històrica i ha caigut fins als 30 dòlars per barril.

El règim de l’Aràbia Saudita va prendre una decisió difícil d’entendre des de criteris de racionalitat econòmica. Davant de l’increment de l’oferta, en part gràcies a les tècniques de fracking als EUA, que va reduir la dependència nord-americana de l’exportació del cru, va decidir continuar bombant com si res. L’objectiu és no perdre quota de mercat. Riad s’ho pot permetre perquè disposa d’unes reserves enormes i el cost de l’extracció li resulta menor que als seus competidors. Pels països importadors, el preu barat del petroli ha estat una bona noticia. Pels que tenen una economia dependent bàsicament d’aquest producte (Veneçuela, Nigèria) és letal. Qui vulgui analitzar la crisi del règim bolivarià, haurà de buscar part de les raons en el desert aràbic.

Com en aquell conte en què un accepta quedar guerxo a condició que el rival perdi la vista, Riad va fer una aposta arriscada: que la seva economia es veiés afectada per una reducció del preu del cru sempre que els seus competidors patissin més. Quins competidors? El fracking dels EUA, però a la regió, sobre tot, l’Iran, assetjat per les sancions econòmiques i el major cost de l’extracció del seu petroli.  

A l’Iran guanyen els “moderats”…

L’acord internacional que ha posat fi a les sancions contra Teheran ha estat un èxit de la diplomàcia intel·ligent de l’administració Obama. Però també reforça, i molt, els “moderats” del règim dels aiatol·làs. El president Hassan Rouhani, un home de perfil suau i mentalitat pragmàtic, ha guanyat crèdit en el mapa internacional i confia en una millora del quadre econòmic iranià. El triomf de Rouhani contribuirà a cohesionar un règim que va viure fa uns anys una gran crisi de legitimitat interna.

Per força, la retòrica més antinord-americana haurà de deixar pas a uns missatges menys agressius per part de les autoritats iranianes. Mentrestant, en el cor del poder a Teheran, els "durs" han de sotmetre’s al realista Rouhani, que és vigilat de prop per l’autèntic home fort del país, el guia suprem Ali Khamenei.

Però l’Iran no pot dormir tranquil a la regió. Si està en pau internament, i el règim religiós, d’inspiració xiïta, guanya un temps preciós, en la regió ha d’afrontar una escalada de tensió en diversos fronts: a Síria, on dóna suport a Al-Assad, a l’Iraq, de majoria xiïta, i al Iemen, on els xiïtes locals pateixen l’ofensiva militar de l’Aràbia Saudita. A Bahrein, la majoria xiïta pateix la repressió de la casa reial regnant, sunnita i amb suport de Riad.
 

Hassan Rouhani, amb Vladimir Putin Foto: kremlin.ru

  
…i a Riad els falcons

El gener del 2015, ara fa un any, moria el rei Abdul·lah. La desaparició del monarca saudita no podia succeir en un escenari pitjor. Com en quasi tots els monarques de l’Aràbia Saudita, fills del fundador del país, Saud, el tron els arriba molt tard. La corona ha recaigut sempre en els seus diversos fills, normalment seguint un ordre d’edat. En va tenir 45 de reconeguts oficialment. Abdul·lah era, en certa forma, un heterodox dins de la família. No pertanyia al poderós clan dels Sudairi, els fills de la dona preferida, Hassa al Sudairi, que va donar a Saud sis filles i set fills. Els set germans Sudairi i els seus descendents formen un nucli molt unit en el si de tota la família.

Abdul·lah va assentar el seu poder al marge dels Sudairi, com a cap de la poderosa Guàrdia Nacional, una branca de l’exèrcit amb comandament separat i nodrida de membres de les tribus de l’interior, lleials a la monarquia. És un exèrcit dins de l’exèrcit, pensat per fer front a una possible insurrecció militar contra el règim. Va arribar al tron a la mort del rei Fahd i amb una aurèola de reformista i simpatitzant amb el nacionalisme àrab. En el seus deu anys de regnat, va introduir petits canvis (com donar entrada a les dones a l’Assemblea Consultiva, un òrgan sense poder). Va intentar moure’s amb prudència en la regió.  Al viure fins als 90 anys, va enterrar dos prínceps hereus, Sultan i Nayef.

A la seva mort, el va succeir Salman, l’actual monarca, un altre Sudairi. Abdul·lah va suposar que deixava la situació interna estabilitzada. Acceptava que Salman, de 79 anys, però va posar com a segon hereu Muqrin, el més jove dels fills de saud, de 69 anys, amb qui havia establert una aliança de poder. Muqrin té una imatge de “liberal” dins del règim. Però les coses van anar de manera molt diferent.
 
Cop de palau

Tres mesos després d’arribar al poder, l’abril del 2015, Salman va donar el que tot indica que va ser un cop de palau. Va apartar Muqrin de la línea de successió (oficialment a petició d’ell) i va col·locar en el seu lloc Muhammad ibn Nayef, actual ministre de l’Interior. La seva edat, 55 anys, i el fet de ser nét del fundador, Saud, va ser presentat com un salt generacional. En el segon lloc en la línia de successió va col·locar el seu fill, Muhammad ibn Salman, un jove de poc més de 30 anys que és alhora ministre de Defensa.

Aquest eix format per Salman, el seu nebot Muhammad i el seu propi fill, ha donat un gir agressiu a la política exterior saudita. El mateix moment en què Muqrin era rellevat, va ser cessat també el ministre d’Exteriors Saud al Faisal, que ho era des del 1975. El nou ministre era una persona de fora del clan familiar, Adel Al-Jubeir. Des d’aleshores, la política interior s’ha endurit: repressió oberta contra la minoria xiïta, forta a les regions petrolieres orientals i a les fronteres amb el Iemen. L’execució del clergue reformista Nimr al Nimr ha estat un exemple d’aquest gir repressiu. De fet, en el 2015 es van produir més del doble d’execucions al país que els anys anteriors (prop de 150).

En el pla exterior, Riad també ha endurit la seva política. L’exèrcit saudita, comandat pel jove Muhammad ibn Salman, intervé al Iemen, castigant la població xiïta. La tensió amb l’Iran és màxima i des de Riad creix el malestar i la desconfiança envers l’administració Obama. Hi ha nostàlgia dels anys, que ja no tornaran, en què els Saud eren els grans mimats de la política exterior de Washington. Però han passat massa coses des de l’esclat de la Primavera Àrab i l’aparició d'Estat Islàmic com a nova amenaça, a la qual Riad assegura combatre. Davant els perills de tot ordre, els Saud han optat per endurir-se.

L’Aràbia Saudita no és un exemple del sunnisme més tradicional i majoritari en tot el món islàmic. La religió oficial és la versió wahhabita de l’Islam, una de les més rigoristes. Cal tenir en compte que la Casa de Saud és custodia de dels considerats llocs sants de l’Islam, la Meca i Medina, el que sempre ha estat emprat per la monarquia com una font de legitimitat dins del món islàmic.  

Bramon: “El xoc entre xiïtes i sunnites és una herència del trio de les Açores”

Dolors Bramon, doctora en Filologia Semítica i professora d’estudis àrabs i islàmics de la Universitat de Barcelona, explica a NacióDigital que “les diferències entre els xiïtes i els sunnites són una constant, però era una tensió molt somorta. L’escriptor Pius Alibek explica que en la seva infantesa a l’Iraq, entre els companys de col·legi ningú sabia qui era xiïta, sunnita o cristià caldeu. Molts musulmans no sabien a quina branca de l’Islam pertanyien els veïns. Ara això ha canviat”.

Per Bramon, l’esclat de l’estat iraquià ha estat una desgràcia que té uns responsables: “El que s’està vivint ara és un altre efecte de la política que va seguir el trio de les Açores”. Segons aquesta acadèmica i professora de la UB, “la intervenció occidental va fer esclatar un equilibri molt delicat a la regió i ha provocat un seguit de lluites entre faccions que abans no existia. Per això ara escoltem que hi ha hagut atemptats contra mesquites xiïtes al Pakistan, per exemple, cosa abans impensable”.
 
De la successió de Mahoma a la pugna per l’hegemonia a l’Islam
En l’origen del cisma entre xiïtes i sunnites hi ha la batalla per la successió de Mahoma (632), quan es van enfrontar dos grups: el que defensava un dels sogres del profeta, Abu Bakr, i els qui abanderaven la causa d’Ali, el marit de la filla preferida de Mahoma, Fàtima. No era només una pugna personal. Abu Bakr tenia el suport de sectors més instal·lats i benestants, mentre que Ali va construir una base de suport entre sectors populars. Els primers es van presentar com a defensors de la sunna (tradició), mentre que els altres, minoritaris, eren vistos com una facció (xiisme significa partit).

Abu Bakr es va imposar, i durant vint-i-quatre anys diversos califes (successors) emparentats amb el profeta es van succeir mentre Ali era arraconat. Finalment, el 656, després de l’assassinat del califa Utman, Ali va ser elegit califa. Però no fou acceptat per la família d’Utman i es van desfermar un seguit de conflictes bèl·lics. Ali fou assassinat el 661. Més endavant, la derrota de Kerbala, amb la mort d’al-Husayn, un dels fills d’Ali, ha passat a l’imaginari xiïta com una gran desgracia que és recordada cada any amb les manifestacions arreu de l’Islam amb fidels ferint-se al cap.

No s’entén la cultura xiïta sense la presència del dolor i el sentiment de ser una minoria que ha patit molt. Hi ha valors importants en el xiisme, com la taqqiyah, la dissimulació. Els xiïtes tenen dret a amagar la seva confessió per evitar ser perseguits. Un altre tret és la teoria de l’ocultació de l’imam. Defensen que l’imam (el que va al davant) ha de ser designat pel seu antecessor i ser descendent directe del profeta per la via d’Ali. El darrer descendent conegut d’Ali fou Muhammad ibn Al-Hassan, que va morir el 872 als quatre anys. Segons la fe xiïta, no va morir sinó que es va ocultar i un dia tornarà per implantar l’Islam.

El xiisme té molt de plor nostàlgic per aquest absent que un dia vindrà. Durant la Revolució iraniana, molts xiïtes el van veure encarnat en l’aiatol·là Khomeini. Ell ho negava, però es deixava estimar. El culte als grans morts és un tret característic xiïta, rebutjat pel sunnisme i que el wahhabisme combat. Es considera que el xiisme, que té també diverses branques, com passa també en el sunnisme, és poc més del 10% de la població musulmana. Amb els problemes de tot ordre que s’acumulen a una regió flagel·lada com l’Orient Mitjà, només faltava que es reobrissin ferides confessionals en el si de l’Islam.
Arxivat a