17
de gener
del
2016
Actualitzat
el
03
de febrer
a les
16:45h
El novembre vinent, els nord-americans elegiran el president o presidenta que succeirà Barack Obama el gener del 2017. Després d’un llarg procés d'eleccions internes (primàries i caucus), els dos grans partits, el Demòcrata i el Republicà, hauran elegit els seus candidats oficials a la Casa Blanca, que seran proclamats en sengles convencions dels dos partits a celebrar a l’estiu. A grans trets, els republicans representen l’opinió més conservadora del país i els demòcrates la “liberal” (o progressista en termes polítics dels EUA). Però els dos partits arrosseguen una història llarga i tradicions polítiques que els fan de difícil homologació amb les formacions clàssiques europees.
El sistema polític nord-americà és qualificat com un exemple de bipartidisme perfecte: dos grans partits dominen quasi al complet la vida política a nivell federal. Però entre els coneixedors del model polític dels EUA hi ha qui assegura amb ironia que també seria correcte parlar de cent partits: en una nació formada per 50 Estats, cadascun amb personalitat pròpia, caldria parlar de cinquanta partits demòcrates i cinquanta de republicans. Més particularitats: no existeix la disciplina de partit com s’entén en el nostre entorn: els legisladors al Senat, a la Cambra de Representants i a les cambres dels Estats voten amb llibertat… amb permís de les pressions de tot ordre que reben, també les de la cúpula dels seus partits.
Si els EUA són un país amb un federalisme real, també són un cas de sistema amb divisió real de poders. Això es percep en les relacions entre l’executiu (l’Administració Obama, actualment) i el legislatiu (un Congrés molt autònom del govern). Qui s’aproximi per primer cop a la política nord-americana, no entendrà res. Pot assistir a una votació en què alguns demòcrates votin contra lleis proposades per Obama, i algun republicà els doni suport, o que entre la Casa Blanca i els líders del mateix partit al Congrés hi hagi algun enfrontament. Amb tot, això no és el més habitual.
Federalistes enfront demòcrates
Sempre hi ha hagut dos grans partits, però no sempre s’han dit igual. En el moment de la Declaració d’Independència, el 1776, no existien els partits en la forma que ara tenen. De fet, en el govern del primer president del país, George Washington, hi eren presents figures que acabarien acabdillant les dues faccions principals. Hi havia l’anomenat Partit Federalista, precedent, però molt llunyà, del Partit Republicà. Representava els interessos de la burgesia més acomodada, molt influïda per la cultura de l’antiga metròpoli colonitzadora, Gran Bretanya, i que volia construir la nació segons un model més federal, en el sentit d’unitari. Així, va defensar un banc central fort i unes bones relacions amb Londres.
La signatura del Tractat Jay el 1794 va ser una data clau per començar a parlar de dos partits més estructurats. Era, en la pràctica, un acord d’aliança estratègica amb Gran Bretanya. Els federalistes, com Washington –figura que estava per damunt de les batalles partidàries- i, sobretot, Alexander Hamilton i John Adams, qui fou el segon president (1796-1800), admiraven, en el fons, la societat aristocratitzant anglesa.
Enfront d’ells, Thomas Jefferson va encarnar els ideals del Partit Demòcrata Republicà, precedent dels demòcrates actuals. Definir-ho com un partit progressista seria molt agosarat. Jefferson era un gran terratinent de Virgínia, amb molts esclaus. Com molts demòcrates, sentia més animadversió –potser més estètica que altra cosa- per l’herència britànica i propugnaven una estructura més confederal de la Unió. Aquí hi havia una divisió que duria a la guerra civil. El 1800, Jefferson va arribar a la Casa Blanca.
Amb els anys, els federalistes, molt elitistes, van tenir dificultats per ampliar la seva base. Del seu nucli, en va sorgir més tard el Partit Whig, que va adoptar el nom d’un dels dos partits britànics. Representant el que seria un partit liberal conservador, es va enfrontar a un Partit Demòcrata més escorat cap al populisme.
Fins al 1824, el president s’elegia en un col·legi electoral on eren enviats representants dels legislatius dels diversos Estats. A partir d’aleshores, el sufragi seria universal per a la població masculina i blanca, però, com és ara, amb vot indirecte: la població de cada Estat elegeix, formalment, uns representants que després elegeixen el president. Cada Estat té el que s’anomenen vots electorals, en proporció a la seva població, però qui guanya en un Estat, se’ls endú tots.
Jackson i el populisme
El Partit Demòcrata va tenir una gran figura en el general Andrew Jackson, president entre 1829 i 1837. La campanya que el va dur a la Casa Blanca, la de 1828, deu ser segurament la primera en què els afers privats dels candidats van estar al mig de la campanya. Els enemics de Jackson va llançar acusacions d’infidelitat contra la dona de Jackson, Rachel, qui estava divorciada d’un primer marit. Va ser una campanya molt bruta. Però com a president, Jackson va marcar tot una època.
D’origen humil, popular per les seves campanyes militars contra els indis –les grans víctimes de l’expansió cap a l’oest-, va triomfar amb un discurs contra les elits i el poder econòmic. El dia de la seva entrada a la Casa Blanca va obrir la residència a la gent, i hi va haver una aglomeració que va destruir part del mobiliari. Com a governant, va tallar les ales al poderós Banc Nacional, que va acabar en la seva fallida, una batalla que li va permetre presentar-se com un líder al servei dels sectors populars. Va expulsar els indis a l’oest del riu Mississipí, un fet cabdal en el creixement dels EUA.
Va ser durant una de les campanyes de Jackson que el ruc es va convertir en el símbol del Partit Demòcrata. Els seus rivals van dibuixar un ruc per qüestionar la intel·ligència del líder demòcrata, i aquest se’l va apropiar presentant a l’animal com a exemple de fermesa i senzillesa. Anys després, un caricaturista va aconseguir que els republicans escollissin un elefant, considerat un animal molt intel·ligent, com a oposició al ruc. Els dos animals continuen sent avui els símbols dels dos partits.
La Guerra Civil
El Partit Demòcrata, ja sense Jackson, es va fer molt conservador i va acabar dividit entre els demòcrates del nord i els del sud, en uns anys en què el tema de l’esclavitud va dominar cada cop més el debat polític. Els sectors dominants del nord van crear el 1854 el Partit Republicà, que va esdevenir el gran defensor de l’economia industrial i el proteccionisme. El sud, necessitat de manufactures, havia d’adquirir-les més cares. El sistema esclavista, imperant al sud, convivia amb el capitalisme industrial del nord amb moltes tensions. La concepció més confederal dels demòcrates trobava ressò en els estats del sud. I l’esclavitud dividia el país cada cop més. Dins dels republicans, coexistien hereus de la dreta procedent del partit Whig i sectors abolicionistes de l’esclavitud.
L’any 1860, els republicans van guanyar per primer cop les eleccions amb Abraham Lincoln, un advocat que havia protagonitzat els primers grans debats electorals de la història nord-americana, sense televisió ni micròfons, amb el demòcrata Stephen Douglas. El sud no va acceptar la nova situació i va esclatar la Guerra Civil, que ensagnaria el país durant quatre anys (1861-65).
Lincoln va ser un dels grans presidents. Continua sent un referent esmentat pel Partit Republicà, però les similituds són poques, com també ho són entre els demòcrates d’ara i els del segle XIX. Lincoln va guanyar la guerra, va mantenir la Unió i va concedir la llibertat als esclaus el 1863. Va ser també un dels grans oradors de la nació. El seu Discurs de Gettysburg, després d’una victòria crucial sobre el sud, és encara avui una peça exemplar de la retòrica. Amb les seves paraules, Lincoln va proclamar que “la democràcia del poble, pel poble i per al poble mai desapareixeran de la terra”. Pel sud, en canvi, va ser vist com un botxí. “Morin sempre els tirans!”, va cridar John Wolkes Booth, el seu assassí, després de disparar contra ell l’abril del 1865, acabada la guerra.
Demòcrates sense nord
Després de la guerra, els republicans van dominar el poder fins al 1884. A mesura que Lincoln quedava enrere, anaven consolidada en el partit dels conservadors del nord. Els demòcrates van tenir moltes dificultats per reeixir, però el sud era un bastió per ells, mentre al nord es feien un espai a l’esquerra dels republicans. Per això els republicans deien d’ells que els demòcrates eren el partit de les tres erres: rom, Roma i rebel·lió. És a dir, els liberals del nord favorables a la lliure circulació d’alcohol, els representants de les minories immigrants (molts irlandesos, catòlics), que anaven arribant a Nova York, i el sud rebel. Fins a molt entrat el segle XX, els republicans van ser un partit quasi irrellevant en els tretze Estats de l’antiga Confederació sudista.
El polític que va aconseguir refer el Partit Demòcrata i donar-li una certa consistència ideològica va ser Woodrow Wilson, president entre 1912 i 1920. Va aconseguir una majoria sumant forces diverses. Com a fill de Virgínia, va ser ben rebut el sud i alhora va recollir el vot de capes treballadores, introduint algunes millores en les condicions laborals. És un dels presidents que va intentar donar una cobertura moral a la política imperial dels Estats Units, especialment a Amèrica Llatina. Es va oposar al cop d’estat militar contra el govern democràtic del president Madero a Mèxic, i va bloquejar el port de Veracruz fins fer caure el govern militar. Va intervenir en la primera guerra mundial, decantant la sort del front a favor dels aliats i va impulsar la Societat de Nacions, projecte al capdavall fracassat que no va impedir la Segona Guerra Mundial.
Del llegat de Roosevelt…
Després de Wilson, els “feliços anys vint” van dur els republicans al poder. Foren anys de diner fàcil i puritanisme, que van concloure de forma abrupta amb la crisi de la borsa de Nova York el 1929 i l’inici de la Depressió. Famílies arruïnades, atur massiu i crisi social que van desembocar el 1932 en el triomf del demòcrata Franklin Roosevelt, governador de Nova York i líder de l’ala més progressista del partit, però que duia com a vicepresident John Garner, un vell conservador de Texas. Una fórmula que s’ha repetit més d’un cop en les candidatures dels partits nord-americans. Va ser l'inici del New Deal, l’era de polítiques intervencionistes en economia per pal·liar els efectes de la crisi. Hi ha un partit demòcrata abans i després de Roosevelt. Les seves mesures en favor de l’assegurança als desocupats, de les subvencions als agricultors arruïnats, l’impuls a una gran inversió per millorar les infraestructures del país, van activar l’economia.
Roosevelt fou també un artista de la política. Va dissimular tant com va poder la pòlio que l’afectava i que el va recloure en una cadira de rodes, fent creure inicialment al públic que s’estava recuperant. Va connectar amb la gent a través de missatges radiats (“Converses al costat de la xemeneia”) amb què transmetia moral a un país en crisi. També va ser el president que va viure més anys a la Casa Blanca. Dotze, entre 1932 i 1945, quan va morir. Fins aleshores, no hi havia límit de mandats, però ningú havia intentat un tercer període de govern. Després d’ell, una esmena constitucional prohibeix una segona reelecció.
La Segona Guerra Mundial va acabar amb la victòria dels aliats i fou també un triomf per Roosevelt. Però poc després, els Estats Units van viure una onada reaccionària. Els anys cinquanta es va instaurar un clima d’histèria anticomunista i els republicans es van llançar a una croada que va rebre el nom de maccarthisme pel nom d’un senador, Josep McCarthy, dedicat a la cacera de bruixes entre funcionaris, escriptors i actors.
Els republicans van governar amb el general Eisenhower (1952-60), un centrista discret en política interior però que va endurir la política exterior nord-americana en plena guerra freda. Vindrien després els anys seixanta amb John Kennedy, que d’alguna manera va voler tornar als aires del New Deal, parlant d’una nova frontera i emprant al màxim el seu encant personal, amb l’ajuda de la seva dona, Jackie, que aportava glamur a la Casa Blanca.
Uns trets a Dallas van abatre Kennedy, que va ser succeït per Lyndon Johnson, un texà moderat i un polític intel·ligent que no va tenir remei que defensar fins al final una Llei de Drets Civils que Kennedy va deixar bloquejada al Congrés. Donava més garanties als negres per votar en els Estats del sud, però això va irritar el bloc sudista del partit. Johnson la va fer aprovar, però va sentenciar: “Els demòcrates hem perdut el sud per dècades”. Tenia raó. Al llarg dels seixanta, la guerra civil ja quedava molt lluny i el Partit Republicà va començar a penetrar amb força en el sud conservador.
Johnson va voler emular els programes de Roosevelt i va propugnar un programa d’intervenció pública anomenat Gran Societat. Però, enfangat a la guerra del Vietnam (iniciada amb Kennedy), va acabar el mandat ben socarrimat i amb un partit fragmentat entre partidaris i contraris a la guerra.
Un conflicte, el del Vietnam, que va continuar amb el republicà Richard Nixon, animal polític com pocs, que va consolidar-se com a líder conservador els anys cinquanta en l’ambient del maccarthisme. Després, com a president, va mostrar reaccionarisme en l’exterior (suport a les dictadures militars d’Amèrica Llatina i cop a Xile), pragmatisme (acords de desarmament amb l’URSS) i grandesa (l’obertura a la Xina).
Segurament, Nixon tenia condicions per a un gran lideratge, però va caure víctima del pitjor del seu caràcter. L’escàndol del Watergate va humiliar la seva presidència: un grup de delinqüents foren detinguts robant documents d’uns despatxos del partit Demòcrata en l’hotel Watergate de Washington. Nixon va resistir el que va durar demostrar que els detinguts treballaven per la seva campanya de reelecció del 1972. L’agost de 1974, un Nixon al caire de les llàgrimes va anunciar la seva retirada.
…a la petjada de Reagan
Després del Watergate i la derrota al Vietnam, una estranya sensació depressiva va fer forat en la societat nord-americana. De debò els Estats Units no eren tan meravellosos? Els demòcrates van tenir una possibilitat d’omplir el buit, amb un moralista Jimmy Carter, però els efectes de la crisi del petroli i la presa d’hostatges a l’Iran van enrunar la seva presidència. Va ser Ronald Reagan, actor retirat, vencedor el 1980, qui ompliria tot sol l’escenari. “Amèrica sempre serà aquella llum encesa dalt d’un turó”, deia als nord-americans, seduïts per la simpatia natural d’un home amb poques idees però molt reaccionàries.
El gener del 1989, en el seu discurs final, Reagan s’acomiadava dient que “volíem canviar Amèrica i hem canviat el món”. Havia aconseguit deixar l’URSS enrere i imposar unes polítiques neoliberals molt dures. El reaganisme, aliat al thatcherisme a la Gran Bretanya, deixaria empremta durant anys. I havia canviat, de passada, el Partit Republicà, que va girar encara més a la dreta.
A partir de Reagan, la dreta religiosa, tant l’evangèlica com la catòlica, fins aleshores molt irrellevant entre els republicans, va convertir-se en un poder fàctic intern, i encara ho és. També els corrents més neoliberals i “llibertaris” en l’argot polític dels EUA, furibundament antiimpostos, van ocupar posicions d’influència com mai havien tingut. Com sol passar, molts reaganistes estan molt a la dreta de Reagan i alguns fins i tot l’escandalitzarien.
Després dels quatre anys de George H. W. Bush, un conservador clàssic, va venir la presidència de Bill Clinton (1992-2000), que no va poder anul·lar l’hegemonia ideològica republicana, sinó tan sols matisar-la. El mandat de George W. Bush (2000-2008), fill de l’anterior predient Bush, va començar amb mals presagis: un recompte ple de sospites a Florida. Tant aquestes eleccions com les de 2004 van dibuixar un mapa polític molt polaritzat. La residència del segon Bush va estar marcada pels atacs de l’11-S i la guerra de l’ira, un dels grans nyaps de la política internacional dels EUA, els efectes de la qual encara perduren. El predomini del pensament "neocon" va ser constant al llarg d’una presidència republicana que va col·lapsar amb l’esclat de la crisi financera.
El desastre "neocon" va preparar el terreny per a una nova etapa, amb l’elecció sorprenent de Barack Obama el 2008. No va ser fins aleshores que els demòcrates van obtenir algun triomf ideològic rellevant que deixarà petjada, com l’aprovació de la reforma sanitària. Un projecte aquest que ha donat un contingut més socialdemòcrata a un partit que continua sent –com també el republicà- una gran coalició de forces. El proper novembre dirà moltes coses de cap a on evolucionaran els dos partits que han construït els Estats Units.
El sistema polític nord-americà és qualificat com un exemple de bipartidisme perfecte: dos grans partits dominen quasi al complet la vida política a nivell federal. Però entre els coneixedors del model polític dels EUA hi ha qui assegura amb ironia que també seria correcte parlar de cent partits: en una nació formada per 50 Estats, cadascun amb personalitat pròpia, caldria parlar de cinquanta partits demòcrates i cinquanta de republicans. Més particularitats: no existeix la disciplina de partit com s’entén en el nostre entorn: els legisladors al Senat, a la Cambra de Representants i a les cambres dels Estats voten amb llibertat… amb permís de les pressions de tot ordre que reben, també les de la cúpula dels seus partits.
Si els EUA són un país amb un federalisme real, també són un cas de sistema amb divisió real de poders. Això es percep en les relacions entre l’executiu (l’Administració Obama, actualment) i el legislatiu (un Congrés molt autònom del govern). Qui s’aproximi per primer cop a la política nord-americana, no entendrà res. Pot assistir a una votació en què alguns demòcrates votin contra lleis proposades per Obama, i algun republicà els doni suport, o que entre la Casa Blanca i els líders del mateix partit al Congrés hi hagi algun enfrontament. Amb tot, això no és el més habitual.
George Washington. Foto: Wiikicommons
Sempre hi ha hagut dos grans partits, però no sempre s’han dit igual. En el moment de la Declaració d’Independència, el 1776, no existien els partits en la forma que ara tenen. De fet, en el govern del primer president del país, George Washington, hi eren presents figures que acabarien acabdillant les dues faccions principals. Hi havia l’anomenat Partit Federalista, precedent, però molt llunyà, del Partit Republicà. Representava els interessos de la burgesia més acomodada, molt influïda per la cultura de l’antiga metròpoli colonitzadora, Gran Bretanya, i que volia construir la nació segons un model més federal, en el sentit d’unitari. Així, va defensar un banc central fort i unes bones relacions amb Londres.
La signatura del Tractat Jay el 1794 va ser una data clau per començar a parlar de dos partits més estructurats. Era, en la pràctica, un acord d’aliança estratègica amb Gran Bretanya. Els federalistes, com Washington –figura que estava per damunt de les batalles partidàries- i, sobretot, Alexander Hamilton i John Adams, qui fou el segon president (1796-1800), admiraven, en el fons, la societat aristocratitzant anglesa.
Enfront d’ells, Thomas Jefferson va encarnar els ideals del Partit Demòcrata Republicà, precedent dels demòcrates actuals. Definir-ho com un partit progressista seria molt agosarat. Jefferson era un gran terratinent de Virgínia, amb molts esclaus. Com molts demòcrates, sentia més animadversió –potser més estètica que altra cosa- per l’herència britànica i propugnaven una estructura més confederal de la Unió. Aquí hi havia una divisió que duria a la guerra civil. El 1800, Jefferson va arribar a la Casa Blanca.
Amb els anys, els federalistes, molt elitistes, van tenir dificultats per ampliar la seva base. Del seu nucli, en va sorgir més tard el Partit Whig, que va adoptar el nom d’un dels dos partits britànics. Representant el que seria un partit liberal conservador, es va enfrontar a un Partit Demòcrata més escorat cap al populisme.
Fins al 1824, el president s’elegia en un col·legi electoral on eren enviats representants dels legislatius dels diversos Estats. A partir d’aleshores, el sufragi seria universal per a la població masculina i blanca, però, com és ara, amb vot indirecte: la població de cada Estat elegeix, formalment, uns representants que després elegeixen el president. Cada Estat té el que s’anomenen vots electorals, en proporció a la seva població, però qui guanya en un Estat, se’ls endú tots.
Andrew Jackson. Foto: Wikiccomons
El Partit Demòcrata va tenir una gran figura en el general Andrew Jackson, president entre 1829 i 1837. La campanya que el va dur a la Casa Blanca, la de 1828, deu ser segurament la primera en què els afers privats dels candidats van estar al mig de la campanya. Els enemics de Jackson va llançar acusacions d’infidelitat contra la dona de Jackson, Rachel, qui estava divorciada d’un primer marit. Va ser una campanya molt bruta. Però com a president, Jackson va marcar tot una època.
D’origen humil, popular per les seves campanyes militars contra els indis –les grans víctimes de l’expansió cap a l’oest-, va triomfar amb un discurs contra les elits i el poder econòmic. El dia de la seva entrada a la Casa Blanca va obrir la residència a la gent, i hi va haver una aglomeració que va destruir part del mobiliari. Com a governant, va tallar les ales al poderós Banc Nacional, que va acabar en la seva fallida, una batalla que li va permetre presentar-se com un líder al servei dels sectors populars. Va expulsar els indis a l’oest del riu Mississipí, un fet cabdal en el creixement dels EUA.
Va ser durant una de les campanyes de Jackson que el ruc es va convertir en el símbol del Partit Demòcrata. Els seus rivals van dibuixar un ruc per qüestionar la intel·ligència del líder demòcrata, i aquest se’l va apropiar presentant a l’animal com a exemple de fermesa i senzillesa. Anys després, un caricaturista va aconseguir que els republicans escollissin un elefant, considerat un animal molt intel·ligent, com a oposició al ruc. Els dos animals continuen sent avui els símbols dels dos partits.
La Guerra Civil
El Partit Demòcrata, ja sense Jackson, es va fer molt conservador i va acabar dividit entre els demòcrates del nord i els del sud, en uns anys en què el tema de l’esclavitud va dominar cada cop més el debat polític. Els sectors dominants del nord van crear el 1854 el Partit Republicà, que va esdevenir el gran defensor de l’economia industrial i el proteccionisme. El sud, necessitat de manufactures, havia d’adquirir-les més cares. El sistema esclavista, imperant al sud, convivia amb el capitalisme industrial del nord amb moltes tensions. La concepció més confederal dels demòcrates trobava ressò en els estats del sud. I l’esclavitud dividia el país cada cop més. Dins dels republicans, coexistien hereus de la dreta procedent del partit Whig i sectors abolicionistes de l’esclavitud.
L’any 1860, els republicans van guanyar per primer cop les eleccions amb Abraham Lincoln, un advocat que havia protagonitzat els primers grans debats electorals de la història nord-americana, sense televisió ni micròfons, amb el demòcrata Stephen Douglas. El sud no va acceptar la nova situació i va esclatar la Guerra Civil, que ensagnaria el país durant quatre anys (1861-65).
Lincoln va ser un dels grans presidents. Continua sent un referent esmentat pel Partit Republicà, però les similituds són poques, com també ho són entre els demòcrates d’ara i els del segle XIX. Lincoln va guanyar la guerra, va mantenir la Unió i va concedir la llibertat als esclaus el 1863. Va ser també un dels grans oradors de la nació. El seu Discurs de Gettysburg, després d’una victòria crucial sobre el sud, és encara avui una peça exemplar de la retòrica. Amb les seves paraules, Lincoln va proclamar que “la democràcia del poble, pel poble i per al poble mai desapareixeran de la terra”. Pel sud, en canvi, va ser vist com un botxí. “Morin sempre els tirans!”, va cridar John Wolkes Booth, el seu assassí, després de disparar contra ell l’abril del 1865, acabada la guerra.
Demòcrates sense nord
Després de la guerra, els republicans van dominar el poder fins al 1884. A mesura que Lincoln quedava enrere, anaven consolidada en el partit dels conservadors del nord. Els demòcrates van tenir moltes dificultats per reeixir, però el sud era un bastió per ells, mentre al nord es feien un espai a l’esquerra dels republicans. Per això els republicans deien d’ells que els demòcrates eren el partit de les tres erres: rom, Roma i rebel·lió. És a dir, els liberals del nord favorables a la lliure circulació d’alcohol, els representants de les minories immigrants (molts irlandesos, catòlics), que anaven arribant a Nova York, i el sud rebel. Fins a molt entrat el segle XX, els republicans van ser un partit quasi irrellevant en els tretze Estats de l’antiga Confederació sudista.
El polític que va aconseguir refer el Partit Demòcrata i donar-li una certa consistència ideològica va ser Woodrow Wilson, president entre 1912 i 1920. Va aconseguir una majoria sumant forces diverses. Com a fill de Virgínia, va ser ben rebut el sud i alhora va recollir el vot de capes treballadores, introduint algunes millores en les condicions laborals. És un dels presidents que va intentar donar una cobertura moral a la política imperial dels Estats Units, especialment a Amèrica Llatina. Es va oposar al cop d’estat militar contra el govern democràtic del president Madero a Mèxic, i va bloquejar el port de Veracruz fins fer caure el govern militar. Va intervenir en la primera guerra mundial, decantant la sort del front a favor dels aliats i va impulsar la Societat de Nacions, projecte al capdavall fracassat que no va impedir la Segona Guerra Mundial.
Franklin Roosevelt. Foto: Flickr
Del llegat de Roosevelt…
Després de Wilson, els “feliços anys vint” van dur els republicans al poder. Foren anys de diner fàcil i puritanisme, que van concloure de forma abrupta amb la crisi de la borsa de Nova York el 1929 i l’inici de la Depressió. Famílies arruïnades, atur massiu i crisi social que van desembocar el 1932 en el triomf del demòcrata Franklin Roosevelt, governador de Nova York i líder de l’ala més progressista del partit, però que duia com a vicepresident John Garner, un vell conservador de Texas. Una fórmula que s’ha repetit més d’un cop en les candidatures dels partits nord-americans. Va ser l'inici del New Deal, l’era de polítiques intervencionistes en economia per pal·liar els efectes de la crisi. Hi ha un partit demòcrata abans i després de Roosevelt. Les seves mesures en favor de l’assegurança als desocupats, de les subvencions als agricultors arruïnats, l’impuls a una gran inversió per millorar les infraestructures del país, van activar l’economia.
Roosevelt fou també un artista de la política. Va dissimular tant com va poder la pòlio que l’afectava i que el va recloure en una cadira de rodes, fent creure inicialment al públic que s’estava recuperant. Va connectar amb la gent a través de missatges radiats (“Converses al costat de la xemeneia”) amb què transmetia moral a un país en crisi. També va ser el president que va viure més anys a la Casa Blanca. Dotze, entre 1932 i 1945, quan va morir. Fins aleshores, no hi havia límit de mandats, però ningú havia intentat un tercer període de govern. Després d’ell, una esmena constitucional prohibeix una segona reelecció.
La Segona Guerra Mundial va acabar amb la victòria dels aliats i fou també un triomf per Roosevelt. Però poc després, els Estats Units van viure una onada reaccionària. Els anys cinquanta es va instaurar un clima d’histèria anticomunista i els republicans es van llançar a una croada que va rebre el nom de maccarthisme pel nom d’un senador, Josep McCarthy, dedicat a la cacera de bruixes entre funcionaris, escriptors i actors.
Els republicans van governar amb el general Eisenhower (1952-60), un centrista discret en política interior però que va endurir la política exterior nord-americana en plena guerra freda. Vindrien després els anys seixanta amb John Kennedy, que d’alguna manera va voler tornar als aires del New Deal, parlant d’una nova frontera i emprant al màxim el seu encant personal, amb l’ajuda de la seva dona, Jackie, que aportava glamur a la Casa Blanca.
Uns trets a Dallas van abatre Kennedy, que va ser succeït per Lyndon Johnson, un texà moderat i un polític intel·ligent que no va tenir remei que defensar fins al final una Llei de Drets Civils que Kennedy va deixar bloquejada al Congrés. Donava més garanties als negres per votar en els Estats del sud, però això va irritar el bloc sudista del partit. Johnson la va fer aprovar, però va sentenciar: “Els demòcrates hem perdut el sud per dècades”. Tenia raó. Al llarg dels seixanta, la guerra civil ja quedava molt lluny i el Partit Republicà va començar a penetrar amb força en el sud conservador.
Johnson va voler emular els programes de Roosevelt i va propugnar un programa d’intervenció pública anomenat Gran Societat. Però, enfangat a la guerra del Vietnam (iniciada amb Kennedy), va acabar el mandat ben socarrimat i amb un partit fragmentat entre partidaris i contraris a la guerra.
Un conflicte, el del Vietnam, que va continuar amb el republicà Richard Nixon, animal polític com pocs, que va consolidar-se com a líder conservador els anys cinquanta en l’ambient del maccarthisme. Després, com a president, va mostrar reaccionarisme en l’exterior (suport a les dictadures militars d’Amèrica Llatina i cop a Xile), pragmatisme (acords de desarmament amb l’URSS) i grandesa (l’obertura a la Xina).
Segurament, Nixon tenia condicions per a un gran lideratge, però va caure víctima del pitjor del seu caràcter. L’escàndol del Watergate va humiliar la seva presidència: un grup de delinqüents foren detinguts robant documents d’uns despatxos del partit Demòcrata en l’hotel Watergate de Washington. Nixon va resistir el que va durar demostrar que els detinguts treballaven per la seva campanya de reelecció del 1972. L’agost de 1974, un Nixon al caire de les llàgrimes va anunciar la seva retirada.
Ronald Reagan, amb la bandera dels EUA de fons. Foto: Wikicommons
…a la petjada de Reagan
Després del Watergate i la derrota al Vietnam, una estranya sensació depressiva va fer forat en la societat nord-americana. De debò els Estats Units no eren tan meravellosos? Els demòcrates van tenir una possibilitat d’omplir el buit, amb un moralista Jimmy Carter, però els efectes de la crisi del petroli i la presa d’hostatges a l’Iran van enrunar la seva presidència. Va ser Ronald Reagan, actor retirat, vencedor el 1980, qui ompliria tot sol l’escenari. “Amèrica sempre serà aquella llum encesa dalt d’un turó”, deia als nord-americans, seduïts per la simpatia natural d’un home amb poques idees però molt reaccionàries.
El gener del 1989, en el seu discurs final, Reagan s’acomiadava dient que “volíem canviar Amèrica i hem canviat el món”. Havia aconseguit deixar l’URSS enrere i imposar unes polítiques neoliberals molt dures. El reaganisme, aliat al thatcherisme a la Gran Bretanya, deixaria empremta durant anys. I havia canviat, de passada, el Partit Republicà, que va girar encara més a la dreta.
A partir de Reagan, la dreta religiosa, tant l’evangèlica com la catòlica, fins aleshores molt irrellevant entre els republicans, va convertir-se en un poder fàctic intern, i encara ho és. També els corrents més neoliberals i “llibertaris” en l’argot polític dels EUA, furibundament antiimpostos, van ocupar posicions d’influència com mai havien tingut. Com sol passar, molts reaganistes estan molt a la dreta de Reagan i alguns fins i tot l’escandalitzarien.
Després dels quatre anys de George H. W. Bush, un conservador clàssic, va venir la presidència de Bill Clinton (1992-2000), que no va poder anul·lar l’hegemonia ideològica republicana, sinó tan sols matisar-la. El mandat de George W. Bush (2000-2008), fill de l’anterior predient Bush, va començar amb mals presagis: un recompte ple de sospites a Florida. Tant aquestes eleccions com les de 2004 van dibuixar un mapa polític molt polaritzat. La residència del segon Bush va estar marcada pels atacs de l’11-S i la guerra de l’ira, un dels grans nyaps de la política internacional dels EUA, els efectes de la qual encara perduren. El predomini del pensament "neocon" va ser constant al llarg d’una presidència republicana que va col·lapsar amb l’esclat de la crisi financera.
El desastre "neocon" va preparar el terreny per a una nova etapa, amb l’elecció sorprenent de Barack Obama el 2008. No va ser fins aleshores que els demòcrates van obtenir algun triomf ideològic rellevant que deixarà petjada, com l’aprovació de la reforma sanitària. Un projecte aquest que ha donat un contingut més socialdemòcrata a un partit que continua sent –com també el republicà- una gran coalició de forces. El proper novembre dirà moltes coses de cap a on evolucionaran els dos partits que han construït els Estats Units.
Obama, durant el seu discurs d'agraiment. Foto: O&B