15
de gener
del
2016
Actualitzat
el
16
de gener
a les
22:11h
La setmana passada, quan Catalunya s’abocava cap a les urnes davant el bloqueig de les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP, el diari La Vanguardia expressava en un dels seus editorials la preocupació per la manca d’una opció política moderada que representés les classes mitjanes catalanistes. Uns dies més tard, el diumenge, el rotatiu del comte de Godó –portaveu oficiós del que s'ha convingut en anomenar, el "Pont Aeri"- mostrava la ferida oberta en advertir del risc de divisió a la societat després del sorprenent acord per fer president Carles Puigdemont, però, sobretot, per garantir la majoria sobiranista al Parlament i donar vida a la legislatura.
On és la dreta catalana? On es el Francesc Cambó del segle XXI? Què va ser de Duran i Lleida? La seva és una de les grans absències de la fotografia política actual. Davant del bloc sobiranista, on té una gran força l’esquerra aliada al centre nacionalista, i de l’esquerra que pot representar En Comú Podem, hi ha un bloc de dreta espanyola format pel Partit Popular i Ciutadans.
Però com que Inés Arrimadas i Xavier García Albiol tenen un perfil molt determinat i uns límits de creixement que són els que són, es fa molt evident la inexistència d’una alternativa de centre dreta catalana que fos el braç polític del "Pont Aeri", en referència al grup empresarial que aplega la gran empresa Madrid-Barcelona i que s’ha quedat sense una expressió política clara. Aquesta impotència per articular-se políticament és avui un dels grans enigmes de la política catalana.
Foment del Treball i els canvis en el món econòmic
La gran organització de la patronal catalana ha estat una de les veus que s’han aixecat des del món empresarial alertant dels riscos de la secessió. També ho han fet altres entitats del poder econòmic, com l’influent Cercle d’Economia i figures de l’Institut de l’Empresa Familiar. Però la posició d’aquests sectors ja no és monolítica. La petita i mitjana empresa representada per la Pimec manté una actitud respectuosa davant el procés, i patronals com la Cecot han donat suport al dret a decidir.
La tesi segons la qual la gran empresa seria hostil al procés d'independència presenta interrogants importants. La internacionalització de l’economia és una realitat que supera les visions clàssiques sobre “l’empresariat”. Nous fenòmens econòmics apareixen amb empenta. Enfront rumors interessats sobre suposades empreses que abandonarien Catalunya de tirar endavant el procés, hi ha les paraules de Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç, qui assegurava fa pocs dies que “ve un bon semestre. Els índexs de l’economia catalana són molt positius”.
Els vells relats sobre l’economia catalana decauen. La imatge d’una Catalunya industrial enfront un país ruralitzat i arcaic ja és un mite. Un columnista tan poc sospitós d’independentista com Antoni Puigverd recordava fa uns dies en un article que Amer, el poble del nou president de la Generalitat, és ara la seu d’una multinacional exportadora del sector de la salut veterinària. Puigverd aportava dades dels Resultats de Memòria Econòmica 2014 elaborats pel Banco Santander, que assenyalen que les millors dades de recuperació industrial a Catalunya es donen a Girona.
L’aparició sobtada d’una entitat com Empresaris de Catalunya, convertida en portaveu d’una suposada opinió empresarial antisobiranista, no ha pogut amagar el fet que és una associació que dóna la seva opinió, però no és una patronal. Per la seva banda, la direcció de Foment contempla amb preocupació el panorama, però el seu president, Joaquim Gay de Montellà, també ha hagut de fer equilibris interns. I caure en contradiccions. Com va informar NacióDigital, en una reunió amb empresaris de Vic el novembre del 2011, va assegurar solemnement que Foment sempre estaria al costat de l’opinió majoritària del poble de Catalunya.
Ciutadans, un estri amb massa mancances. Un sector de la gran empresa ha fet una aposta per Ciutadans, la força política d’Albert Rivera. Però els resultats del 20-D han estat un gerro d’aigua freda pel partit taronja. Pot esdevenir Inés Arrimadas la gran líder d’una dreta o d’un centre dreta catalans? Molt difícilment. La força esperada que ha d’omplir aquest espai ha de saber guanyar a l’Eixample, no només a Nou Barris o Pedralbes. I ha de tenir clara una línia catalanista.
Els liberals de CDC. Convergència Democràtica ha entrat de ple en una fase de reinvenció. Hi ha moviments en tots els segments del partit. En la seva ala més moderada, en la qual habita l’anomenat sector liberal, Llibergència, s’està a l’espera. L’exconseller Antoni Fernández Teixidó, un home intel·ligent i bon analista, és un dels diversos actors que es mouen aquests dies fent una prospecció del futur. Les seves contundents intervencions al programa de Josep Cuuní a 8TV contra l'acord de govern poden ser un senyal.
La decisió d’Artur Mas de continuar en el lideratge de CDC ha capgirat moltes previsions. En el sector liberal de CDC hi ha ara expectatives per saber si l’expresident se'n sortirà en la reestructuració d’un espai moderat de centre dreta. Si la Convergència que sorgeixi del seu congrés de refundació es decanta massa nítidament cap a l’independentisme i la socialdemocràcia, la continuïtat dels liberals en el partit serà complicada. Si Mas hagués anunciat la seva retirada definitiva, l’ala més dretana de CDC tenia previst anar per lliure.
L’ensulsiada d’UDC. Els resultats d’Unió Democràtica han agafat a contrapeu el Pont Aeri i tot el que defensa. Bona part del relat nostàlgic sobre “la CiU de tota la vida” va ser aterrat després que els democristians no assolissin representació ni al Parlament ni al Congrés dels Diputats. El discurs de Josep Antoni Duran i Lleida s’acoplava perfectament, amb el guió escrit i assenyalat des dels editorials de La Vanguardia. Possiblement, la derrota d’Unió ha estat el senyal més gràfic de la impotència del Pont Aeri.
En l’entrevista que Duran i Lleida va concedir a NacióDigital, el dirigent democristià va assegurar que Unió seria present en la reformulació del camp moderat a Catalunya. Després dels resultats de les eleccions espanyoles, és evident que amb les sigles d’UDC no n’hi ha prou per bastir un projecte prou engrescador que pugui guanyar eleccions o, si més no, accedir a les principals institucions polítiques. Els magres resultats d’UDC en una ciutat de tanta tradició catòlica com Vic és un indici de les dificultats del centre dreta no sobiranista.
Una Església molt discreta. Crida l’atenció l’actitud prudent de la cúpula de l’Església catalana davant el procés. Ni l’episcopat espanyol ha destacat els darrers mesos per grans pronunciaments polèmics com els que solia llançar el cardenal Rouco. Les directrius que vénen de Roma són clares: no ficar-se en política i reforçar el discurs social. Només de tant en tant la discreció es trenca per l’homilia d’algun bisbe recalcitrant. Caldrà veure les passes del nou arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, però es fa difícil d’imaginar que des de l’entorn eclesiàstic es donin senyals de suport a un nou partit polític de dreta catalanista. Les instruccions són replegar-se, evitar els problemes i mostrar autenticitat evangèlica. Astúcia jesuítica.
I el PSC? Un dels experiments que no van arribar a assajar-se va ser el de la sociovergència, aquell somni acaronat des de grans despatxos i alguns grans mitjans. En sectors empresarials s’ha vist sempre amb simpatia el PSC més governamental. Una persona propera al teixit patronal comentava fa uns dies que, a falta d’aquella CiU que va existir, el PSC de Miquel Iceta podia ser una opció per una dreta intel·ligent. Fa molts anys, l’escriptor Manuel Vicent va definir el govern de Felipe González com “la dreta civilitzada que mai no havíem tingut”. En una política catalana que té com a grans motors de canvi el sobiranisme i l’esquerra alternativa, serà el PSC el partit “conservador” català? Al capdavall, qui sap, el federalisme pot ser vist avui com l’últim cartutx de les forces d’ordre.
Colau en una Barcelona d’esquerres. En tota panoràmica sobre la política catalana, Barcelona és essencial. La majoria d’esquerres a l'Ajuntament condiciona molt tots els moviments que es puguin produir. El lideratge d’Ada Colau no sembla ara per ara en perill. Es fa difícil, en el futur més previsible, imaginar una majoria de govern de centre dreta al consistori. Fins al punt que en algun moment, el nom de Colau ha estat enarborat com la possible alternativa al front sobiranista. El centre dreta té poc espai en la política municipal.
Tot va molt ràpid. Hi ha un factor clau en tot el que està passant en la política catalana: els canvis produïts en el valor temps. El llarg període pujolista (vint-i-tres anys) va donar una perspectiva dels cicles polítics que responia a una societat en el fons conservadora. Dos règims van hegemonitzar Catalunya: CiU a la Generalitat (dotze anys fins i tot amb majoria absoluta) i el PSC a l’àrea metropolitana. Si els governs tripartits ja van remoure internament “els dos règims”, la mobilització civil sobiranista ha fet saltar a miques l’statu quo de sempre.
En això, el paper jugat per Internet i les noves tecnologies ha esta cabdal. Sense els debats generats per l’univers digital res no hauria estat possible. El passat, fins i tot el més recent, s’ha convertit de cop en tot un món antic. El que abans necessitava d’anys per gestar-se, ara succeeix en uns pocs mesos, tal volta en dies. i Els poders, com ara el "pont Aeri" han perdut la capacitat exclusiva que tenien de marcar l'agenda i orientar el discurs polític.
Nous lideratges i menys tòpics. El futur del procés sobiranista ofereix moltes possibilitats. Però hi ha un factor nou molt significatiu: per primer cop des de la recuperació de la democràcia predominen en els lideratges uns perfils ben allunyats de les grans famílies, els despatxos poderosos i la Barcelona establerta. De les 200 grans famílies, parlant clar. El nou president Carles Puigdemont prové de les comarques gironines, d’una família de pastissers. Encarna en la seva biografia la cruïlla entre patriotisme i cosmopolitisme. Fill d’Amer (repetim-ho, seu d’una multinacional exportadora), va viatjar, ha estat emprenedor d’empreses periodístiques i ha fundat un diari en anglès.
També són fills de la Catalunya de comarques figures com Jordi Turull i Marta Rovira, que són al pont de comanament dels partits com CDC i ERC. Raül Romeva prové de l’esquerra verda, Oriol Junqueras ha estat alcalde de Sant Vicenç dels Horts i Neus Munté ha estat activista de la UGT.
L’Upper Diagonal i el Pont Aeri contemplen amb desconcert un paisatge tan nou com inesperat.
On és la dreta catalana? On es el Francesc Cambó del segle XXI? Què va ser de Duran i Lleida? La seva és una de les grans absències de la fotografia política actual. Davant del bloc sobiranista, on té una gran força l’esquerra aliada al centre nacionalista, i de l’esquerra que pot representar En Comú Podem, hi ha un bloc de dreta espanyola format pel Partit Popular i Ciutadans.
Però com que Inés Arrimadas i Xavier García Albiol tenen un perfil molt determinat i uns límits de creixement que són els que són, es fa molt evident la inexistència d’una alternativa de centre dreta catalana que fos el braç polític del "Pont Aeri", en referència al grup empresarial que aplega la gran empresa Madrid-Barcelona i que s’ha quedat sense una expressió política clara. Aquesta impotència per articular-se políticament és avui un dels grans enigmes de la política catalana.
Foment del Treball i els canvis en el món econòmic
La gran organització de la patronal catalana ha estat una de les veus que s’han aixecat des del món empresarial alertant dels riscos de la secessió. També ho han fet altres entitats del poder econòmic, com l’influent Cercle d’Economia i figures de l’Institut de l’Empresa Familiar. Però la posició d’aquests sectors ja no és monolítica. La petita i mitjana empresa representada per la Pimec manté una actitud respectuosa davant el procés, i patronals com la Cecot han donat suport al dret a decidir.
La tesi segons la qual la gran empresa seria hostil al procés d'independència presenta interrogants importants. La internacionalització de l’economia és una realitat que supera les visions clàssiques sobre “l’empresariat”. Nous fenòmens econòmics apareixen amb empenta. Enfront rumors interessats sobre suposades empreses que abandonarien Catalunya de tirar endavant el procés, hi ha les paraules de Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç, qui assegurava fa pocs dies que “ve un bon semestre. Els índexs de l’economia catalana són molt positius”.
Els vells relats sobre l’economia catalana decauen. La imatge d’una Catalunya industrial enfront un país ruralitzat i arcaic ja és un mite. Un columnista tan poc sospitós d’independentista com Antoni Puigverd recordava fa uns dies en un article que Amer, el poble del nou president de la Generalitat, és ara la seu d’una multinacional exportadora del sector de la salut veterinària. Puigverd aportava dades dels Resultats de Memòria Econòmica 2014 elaborats pel Banco Santander, que assenyalen que les millors dades de recuperació industrial a Catalunya es donen a Girona.
L’aparició sobtada d’una entitat com Empresaris de Catalunya, convertida en portaveu d’una suposada opinió empresarial antisobiranista, no ha pogut amagar el fet que és una associació que dóna la seva opinió, però no és una patronal. Per la seva banda, la direcció de Foment contempla amb preocupació el panorama, però el seu president, Joaquim Gay de Montellà, també ha hagut de fer equilibris interns. I caure en contradiccions. Com va informar NacióDigital, en una reunió amb empresaris de Vic el novembre del 2011, va assegurar solemnement que Foment sempre estaria al costat de l’opinió majoritària del poble de Catalunya.
Ciutadans, un estri amb massa mancances. Un sector de la gran empresa ha fet una aposta per Ciutadans, la força política d’Albert Rivera. Però els resultats del 20-D han estat un gerro d’aigua freda pel partit taronja. Pot esdevenir Inés Arrimadas la gran líder d’una dreta o d’un centre dreta catalans? Molt difícilment. La força esperada que ha d’omplir aquest espai ha de saber guanyar a l’Eixample, no només a Nou Barris o Pedralbes. I ha de tenir clara una línia catalanista.
Els liberals de CDC. Convergència Democràtica ha entrat de ple en una fase de reinvenció. Hi ha moviments en tots els segments del partit. En la seva ala més moderada, en la qual habita l’anomenat sector liberal, Llibergència, s’està a l’espera. L’exconseller Antoni Fernández Teixidó, un home intel·ligent i bon analista, és un dels diversos actors que es mouen aquests dies fent una prospecció del futur. Les seves contundents intervencions al programa de Josep Cuuní a 8TV contra l'acord de govern poden ser un senyal.
La decisió d’Artur Mas de continuar en el lideratge de CDC ha capgirat moltes previsions. En el sector liberal de CDC hi ha ara expectatives per saber si l’expresident se'n sortirà en la reestructuració d’un espai moderat de centre dreta. Si la Convergència que sorgeixi del seu congrés de refundació es decanta massa nítidament cap a l’independentisme i la socialdemocràcia, la continuïtat dels liberals en el partit serà complicada. Si Mas hagués anunciat la seva retirada definitiva, l’ala més dretana de CDC tenia previst anar per lliure.
L’ensulsiada d’UDC. Els resultats d’Unió Democràtica han agafat a contrapeu el Pont Aeri i tot el que defensa. Bona part del relat nostàlgic sobre “la CiU de tota la vida” va ser aterrat després que els democristians no assolissin representació ni al Parlament ni al Congrés dels Diputats. El discurs de Josep Antoni Duran i Lleida s’acoplava perfectament, amb el guió escrit i assenyalat des dels editorials de La Vanguardia. Possiblement, la derrota d’Unió ha estat el senyal més gràfic de la impotència del Pont Aeri.
En l’entrevista que Duran i Lleida va concedir a NacióDigital, el dirigent democristià va assegurar que Unió seria present en la reformulació del camp moderat a Catalunya. Després dels resultats de les eleccions espanyoles, és evident que amb les sigles d’UDC no n’hi ha prou per bastir un projecte prou engrescador que pugui guanyar eleccions o, si més no, accedir a les principals institucions polítiques. Els magres resultats d’UDC en una ciutat de tanta tradició catòlica com Vic és un indici de les dificultats del centre dreta no sobiranista.
Una Església molt discreta. Crida l’atenció l’actitud prudent de la cúpula de l’Església catalana davant el procés. Ni l’episcopat espanyol ha destacat els darrers mesos per grans pronunciaments polèmics com els que solia llançar el cardenal Rouco. Les directrius que vénen de Roma són clares: no ficar-se en política i reforçar el discurs social. Només de tant en tant la discreció es trenca per l’homilia d’algun bisbe recalcitrant. Caldrà veure les passes del nou arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, però es fa difícil d’imaginar que des de l’entorn eclesiàstic es donin senyals de suport a un nou partit polític de dreta catalanista. Les instruccions són replegar-se, evitar els problemes i mostrar autenticitat evangèlica. Astúcia jesuítica.
I el PSC? Un dels experiments que no van arribar a assajar-se va ser el de la sociovergència, aquell somni acaronat des de grans despatxos i alguns grans mitjans. En sectors empresarials s’ha vist sempre amb simpatia el PSC més governamental. Una persona propera al teixit patronal comentava fa uns dies que, a falta d’aquella CiU que va existir, el PSC de Miquel Iceta podia ser una opció per una dreta intel·ligent. Fa molts anys, l’escriptor Manuel Vicent va definir el govern de Felipe González com “la dreta civilitzada que mai no havíem tingut”. En una política catalana que té com a grans motors de canvi el sobiranisme i l’esquerra alternativa, serà el PSC el partit “conservador” català? Al capdavall, qui sap, el federalisme pot ser vist avui com l’últim cartutx de les forces d’ordre.
Colau en una Barcelona d’esquerres. En tota panoràmica sobre la política catalana, Barcelona és essencial. La majoria d’esquerres a l'Ajuntament condiciona molt tots els moviments que es puguin produir. El lideratge d’Ada Colau no sembla ara per ara en perill. Es fa difícil, en el futur més previsible, imaginar una majoria de govern de centre dreta al consistori. Fins al punt que en algun moment, el nom de Colau ha estat enarborat com la possible alternativa al front sobiranista. El centre dreta té poc espai en la política municipal.
Tot va molt ràpid. Hi ha un factor clau en tot el que està passant en la política catalana: els canvis produïts en el valor temps. El llarg període pujolista (vint-i-tres anys) va donar una perspectiva dels cicles polítics que responia a una societat en el fons conservadora. Dos règims van hegemonitzar Catalunya: CiU a la Generalitat (dotze anys fins i tot amb majoria absoluta) i el PSC a l’àrea metropolitana. Si els governs tripartits ja van remoure internament “els dos règims”, la mobilització civil sobiranista ha fet saltar a miques l’statu quo de sempre.
En això, el paper jugat per Internet i les noves tecnologies ha esta cabdal. Sense els debats generats per l’univers digital res no hauria estat possible. El passat, fins i tot el més recent, s’ha convertit de cop en tot un món antic. El que abans necessitava d’anys per gestar-se, ara succeeix en uns pocs mesos, tal volta en dies. i Els poders, com ara el "pont Aeri" han perdut la capacitat exclusiva que tenien de marcar l'agenda i orientar el discurs polític.
Nous lideratges i menys tòpics. El futur del procés sobiranista ofereix moltes possibilitats. Però hi ha un factor nou molt significatiu: per primer cop des de la recuperació de la democràcia predominen en els lideratges uns perfils ben allunyats de les grans famílies, els despatxos poderosos i la Barcelona establerta. De les 200 grans famílies, parlant clar. El nou president Carles Puigdemont prové de les comarques gironines, d’una família de pastissers. Encarna en la seva biografia la cruïlla entre patriotisme i cosmopolitisme. Fill d’Amer (repetim-ho, seu d’una multinacional exportadora), va viatjar, ha estat emprenedor d’empreses periodístiques i ha fundat un diari en anglès.
També són fills de la Catalunya de comarques figures com Jordi Turull i Marta Rovira, que són al pont de comanament dels partits com CDC i ERC. Raül Romeva prové de l’esquerra verda, Oriol Junqueras ha estat alcalde de Sant Vicenç dels Horts i Neus Munté ha estat activista de la UGT.
L’Upper Diagonal i el Pont Aeri contemplen amb desconcert un paisatge tan nou com inesperat.