entrevista

Josep Manel Busqueta: «La CUP ha demostrat que tenia raó»

Un dels dos diputats de la formació de l'esquerra independentista que ha dimitit arran del pacte amb Junts pel Sí assegura que és un "senyal preciós" tenir un Parlament presidit per l'exlíder de l'ANC i un Govern encapçalat per algú provinent del municipalisme independentista | Entén que la seva renúncia "forma part del preu a pagar" | Considera que cal "veure amb simpatia" que un sector de l'esquerra espanyola assumeixi el dret a decidir

per Pep Martí, Barcelona, 11 de gener de 2016 a les 16:35 |
Josep Manel Busqueta deixarà de ser diputat de la CUP | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de gener de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Josep Manel Busqueta (Sant Andreu de Llavaneres, 1973) abandona el seu escó al Parlament. És un dels damnificats per les negociacions llargues i políticament cruentes d’aquests tres darrers mesos trepidants. Ell explica que això ha estat molt dur per tothom. També pels dirigents de la CUP. Ha passat de ser “el Josep Manuel, el pastisser del poble que ara és diputat de la CUP” a ser “el Josep Manuel, el pastisser del poble que ara és diputat de la CUP i ens fotrà a l’aire el procés”. L’obrador familiar de Bellpuig ha estat el veritable forn ideològic d’aquest polític forjat a partir de les converses amb el seu pare, vell "psuquero". La carrera universitària com a economista va acabar de formar el Busqueta referent de l’ala "dura" de la CUP.

- Deixa l’escó al Parlament. Se sent castigat, sacrificat, alliberat?


- Bé, en aquesta vida complexa i dialèctica, hi ha una mica de tot això. Les negociacions van ser molt dures. El que nosaltres exigíem era molt també, i era evident que la nostra exigència, en cas de ser reconeguda, no ens sortiria gratuïta. Jo entenc que formo part del preu a pagar, això que, en aquesta mena de flagel·lació, se’n pot dir autocrítica.  

- Però vostè volia continuar?

- M’havia compromès amb els companys i companyes de candidatura de dur a terme la tasca que la CUP-Crida Constituent em va encarregar. Per mi, continuar vol dir seguir amb la nostra tasca. Som una força que no devem tota la nostra pràctica a la feina parlamentària i institucional. Tenim una presència permanent en les lluites socials i de transformació, i ara em dedicaré a continuar desplegant aquesta tasca. No me’n vaig d’enlloc però canvio la ubicació.

- Però torna a l’obrador de Bellpuig, o estarà en una mena d’obrador del Parlament?


- Diguem que l’obrador de Bellpuig no l’he deixat mai. Aquests dies he compaginat la intensitat de la lluita per l’acord amb els tortells de reis. A algú altre li ha tocat la fava. Compaginaré la feina a la pastisseria amb les tasques de l’organització, en assessorament parlamentari i reincorporar-me al que és el meu ecosistema: les lluites de barri, el carrer, la pedagogia crítica, els plantejaments estratègics i de fons que una organització com la CUP ha de tenir.  
 
- Aquesta barreja seva de treball manual a la pastisseria i alhora ser diputat al Parlament deu haver estat enriquidora.

- Et dóna perspectiva. Jo sempre ho he dit. Em dóna perspectiva que quan acabo de treballar cada dia, m’agenollo i rasco la merda del terra, i després vaig al Parlament. Enmig de totes aquelles catifes, aquelles columnes, i aquells senyors i senyores tan notables, no deixo de reconèixer d’on vinc. Provinc de les classes subalternes que s’aixequen cada matí i, per subsistir, han de rascar la merda del terra.   

 
- Vostè aspira a ser el gran teòric de la CUP?

- Mare meva! No sé si l’expressió seria aquesta, però Déu me’n guard. Jo al que aspiro és a aportar en la contribució col·lectiva. Els nostres plantejaments tenen a veure amb activar la intel·ligència col·lectiva i jo el que vull fer és afegir-m’hi.

- Quines coses ha fet malament la CUP des del 27-S?

- Una cosa que ha fet malament és creure’s el relat que hi havia la voluntat de construir un projecte sobre els 72 diputats sobiranistes. El que hem vist des del primer dia és que no era això, sinó la voluntat de construir un projecte sobre els 62 de Junts pel Sí. Des de Junts pel Sí es tractava de construir la majoria dels 62 i no dels 72. Per nosaltres, l’objectiu era eixamplar la base de l’independentisme. Des del 27-S vam dir que teníem majoria suficient per començar però no per culminar el procés. En aquests divuit mesos havíem de donar senyals inequívoques per ampliar la base del procés: calien mesures de caràcter social per avançar cap a una República Catalana, mesures de procés constituent i mesures de ruptura que evidenciessin una voluntat clara de trencar amb l’estat espanyol. I aquest marc global havia d’estar liderat per una persona que nosaltres pensàvem que havia de representar foc nou, que deixés enrere polítiques duríssimes de retallades i austeritat, i tot el que simbolitzés la xacra de la corrupció. L’error va ser pensar que en la contrapart trobaríem voluntat d’acceptar aquests pressupòsits, i vam menystenir el pes de les estructures d’estat i de poder que ens ha convertit en l’objectiu durant aquests tres mesos. Crec que des d’ahir s’ha pogut comprovar que teníem raó.

- En quin sentit?

- En el sentit que serà una senyal preciosa veure el Parlament de Catalunya presidit per Carme Forcadell, que prové dels moviments socials, en el seu cas de l’ANC, i que el president del país serà una persona que prové del municipalisme independentista, que forma part de la nova fornada de Convergència, que mostra aquesta frescor necessària.

- La CUP respon a un esperit d’assemblees territorials de base, però en les decisions finals que s’han adoptat hi ha tingut un paper determinant un seguit d’organitzacions de pes diferent. Això no és una contradicció que tergiversa l’esperit assembleari de base?

- Nosaltres estem immersos en un exercici que considerem fonamental, que és saber on volem arribar, però també com fer-ho. La CUP, com a espai transformador, intenta ser transformadora també en la presa de decisions, que es plasma en l’horitzontalitat a l’hora de prendre decisions i en un debat que a vegades és apassionat. El que hem intentat és impregnar totes les nostres decisions d’aquesta lògica. La lògica que ens porta al Parlament també beu d’aquestes fonts, però no és només la CUP, sinó que és un espai més ampli, que és la CUP-Crida Constituent, que conforma les diverses assemblees locals però que atorga espai també a tot un seguit d’organitzacions polítiques, entre les quals n’hi ha de molt explícitament polítiques però també d’estudiantils o sindicals. És aquí, en aquest marc, on s’han pres les decisions relatives a la investidura.       

- Sí, però no és una mica contradictori amb l’esperit assembleari? Deu haver-hi organitzacions d’aquestes que deuen tenir pes, i d’altres no tant.

- Les entitats han participat en tot el procés de deliberació, la CUP prenia les seves decisions en l’àmbit de les assemblees territorials, i després aquestes es confrontaven, o es conformaven conjuntament en l’àmbit del consell polític més el grup d'acció parlamentària (GAP). Hi ha organitzacions que són menys conegudes, però d’altres com Arran, que representa l’organització juvenil, té més de 500 militants, molt compromesos.

- Aquesta estructura que tenen vostès té alguns referents tant a Catalunya com en l’àmbit internacional?

- I tant si en té! Nosaltres bevem de la pròpia historia. Els Països Catalans són un espai riquíssim pel que fa a experiències històriques d’autogestió, d’autoorganització, d’esperit llibertari. A vegades se’ns anomena com una “organització marxista”. Però el marxisme català ha estat molt heterodox, des de Joaquim Maurin a Andreu Nin, el Bloc Obrer i Camperol i el POUM. A més, hi ha totes les organitzacions sorgides del moviment llibertari. Som fruit del que la historia ens ha ensenyat a ser. En l’àmbit internacional, també ens fixem amb simpatia amb el moviment zapatista, companys nostres s’han implicat en els moviments d’alliberament del Kurdistan o en els Sense Terra brasilers, en els processos de noves constitucions de països d’Amèrica Llatina. Però com diria Mariátegui –dirigent marxista peruà-, nosaltres “no somos ni calco ni copia”.
 

Josep Manel Busqueta, a la redacció de NacióDigital. Foto: Adrià Costa


- Vostè és un polític amb un vessant teòric important. S’ha fet, no sé si és correcte, en el Seminari d’Economia Crítica Taifa.

- Sí, m’ha conformat. És un espai que formen diverses persones que tenen la voluntat d’esdevenir actives en els processos de transformació social. I l’aportació la fan a través de l’anàlisi de la realitat des d’una perspectiva crítica i la transmissió d’aquesta anàlisi. Taifa té més de vint anys d’història, no gens monolític, amb discussions duríssimes. Però hem arribat a un acord: que les idees són bones si aguanten la discussió. I si la discussió és dura, sortim més amics que abans.   

- Vostè no és un independentista de la primera hora. S’hi ha anat fent.

- Diguem que arribo a l’independentisme a partir de concebre que l’aprofundiment democràtic és indissociable de la voluntat dels pobles per triar el seu destí. Hi arribo des de l’internacionalisme. Penso que les classes populars han d’apostar per un espai global col·lectiu i transformador, però jo hi vull arribar sent català. Català no des d’una idea principatina, sinó de Països Catalans. M’agrada molt el que David Fernàndez ha anomenat com l’independentisme sense fronteres.  

- Vostè s’ha implicat en un altre procés, el de Veneçuela. Va treballar d’assessor d’Hugo Chávez, en el mateix Palau de Miraflores, a Caracas. Creu que el chavisme és una bona inspiració per l’esquerra catalana?

- Jo crec que el chavisme és un referent en la seva globalitat i complexitat. El moviment bolivarià neix abans que Hugo Chávez i anirà més enllà del que ell representa. Comença amb el Caracazo, la revolta popular del 1989. Veneçuela era un país molt ric però que havia exclòs una part important de la seva població. El president Chávez va ser un accelerador de moltes polítiques d’empoderament popular que aquesta població reclamava, i malgrat les dificultats que pateix el procés, hi ha canvis. Els canvis profunds en una societat són aquells que un cop s’han instaurat, ja no tenen marxa enrere. A Veneçuela hi ha transformacions ja irreversibles.

- Esmenti’n alguna.

- La participació ciutadana en la presa de decisions. Una part important de la població ha decidit que mai més tornarà ser espectadora dels esdeveniments. Per mi, això és un canvi fonamental.

- Ara el model bolivarià travessa una forta crisi, no?  

- Sí, evidentment, passa per una crisi important. Com tots els processos que inicien canvis profunds i s’enfronten a moltes lògiques. Però el poble veneçolà continuarà tenint en les seves mans l’evolució del procés i res del que decideixi significarà un retrocés, encara que en algun moment castigui una determinada manera de prendre les decisions.   
 

Josep Manel Busqueta, un dels diputats de la CUP que dimitirà. Foto: Adrià Costa


- Un altre referent de ciutadania rebel i mobilitzada ha estat Grècia. En aquest cas, la força governant, Syriza, va patir una escissió per l’esquerra, que em sembla que s’anomenava de manera semblant a la CUP…

- Sí, la Unitat Popular.

- …que no va tenir molta sort a les eleccions. Com analitza aquest fracàs?  

- Jo crec que el cas de la Unitat Popular és molt conjuntural. Tsipras és molt intel·ligent i va convocar eleccions impedint que Unitat Popular tingués temps per organitzar-se. Però el que representa Unitat Popular, com el que representa la CUP, és afirmar que si hi ha una possibilitat de construir una Europa diferent, que tingui sentit per la majoria de la seva ciutadania, no passa per continuar amb unes polítiques que només fan que deixar molta gent i països en el vagó de cua. Aquest és un projecte que s’ha d’explicar i crec que existeix una alternativa al que són unes polítiques d’austeritat que són les que estan destruint la idea d’Europa.   

- Per cert, vostè a Caracas va conèixer Juan Carlos Monedero... 

- Sí, era el meu company de despatx.

- Allí es va començar a teixir alguna aliança?  

- Bé, d’això ja fa anys, el 2004 i 2005. Vam compartir debats, acords i desacords.

- Com veu la possibilitat d’un gran pol polític amb sectors de l’esquerra espanyola?

- Em sembla interessant. Hem de treballar perquè les classes populars catalanes vegin que una societat millor i més justa passa per la construcció de la República Catalana. Nosaltres hem de fer entendre al que és un conjunt important de les classes populars que arribat el dia en què hàgim de ratificar el procés cap a la independència, vegin que és un bon projecte. És un sector de la població que, moltes vegades, des d’una determinada idea de la catalanitat, no se l’ha tingut en compte quan són tan catalans com la resta.   

- Això implica una confluència amb forces com Podem?  

- Crec que hem de saludar amb optimisme que, per primera vegada, hi hagi un sector de l’esquerra espanyola que no faci seva el que és una construcció institucional de l’Estat que prové del franquisme, que s’ha de modificar, que ha de donar veu als pobles que conformen l’espai de l’estat espanyol perquè decideixin si hi volen ser o no. Que una part de l’esquerra espanyola reconegui el fet nacional català i faci bandera de plantejar el nostre dret sobirà, em sembla un avenç que hem de veure amb simpatia.
 

Josep Manel Busqueta, aquest dilluns a Barcelona. Foto: Adrià Costa

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

Participació