06
de gener
del
2016
Actualitzat
el
27
de maig
a les
10:19h
L’escriptor Joaquim Carbó torna al mercat editorial, gràcies a l’editorial Males Herbes, amb Va com va!, una bomba de rellotgeria. Dins de les seves pàgines, el protagonista principal, un supervivent que es dedica a feinetes d’investigació rocambolesca, atrapa el cor dels lectors amb el seu encant però també amb la seva ràbia lacerant. El resultat final ofereix un conjunt d’anècdotes grotesques que serveixen per pintar, de forma cruel i divertida, el nostre món més immediat.
Aquest personatge central dóna molt de joc: trencadís i carismàtic, problemàtic i salvatge, libidinós i oligàrquic, està a l’alçada de grans personatges de la literatura universal com l’Oliver Twist de Dickens, la Madame Bovary de Flaubert, el cosí Basilio de De Queirós o l’Ignatius Reilly de John Kennedy Toole. La seva negror ignota connecta amb la nostra sensibilitat, però també basteix una aventura de proporcions èpiques. Si volem esmentar algunes de les obres catalanes que connecten amb aquest imaginari atroç, subversiu i tragicòmic de Carbó, no podem deixar de banda Crònica negra de Juli Alandes, Cartes que no lliguen de Sebastià Bennasar, Lluny del tren d’Antònia Vicens, la recent Sense fi de Salvador Company o els còmics de Mortadelo y Filemón d’Ibáñez.
Com si es tractés d’una comèdia negra, Carbó fa ús de la seva saviesa narratològica per perpetrar un títol que de ben segur esdevindrà imprescindible dintre de la seva biografia però també dintre del cànon de la nova literatura catalana.
El "Jekyll i Hyde" de les lletres catalanes
Normalment considerat com a autor juvenil, Carbó és responsable d’obres com La casa sota la sorra, Operació borinot i La dona medicina i ha estat un treballador infatigable permanentment dedicat a Cavall Fort. Sap que per tal d’aconseguir enganxar nous lectors cal que el treball es faci des de la base. Tot i aquesta faceta d’autor per a nens i joves, que l’ha acostat des de sempre a totes les successivament noves generacions lectores, Joaquim Carbó sempre ho ha tingut bastant difícil per tal d’aconseguir penetrar el mercat adult. I això no vol dir pas que les seves obres siguin infantils ni complaents, sinó tot el contrari.
De fet, Carbó es caracteritza per ser un autor radical, sense cap tipus de complaença. Novel·les com L’escapada, Els orangutans, S’ha acabat el bròquil o Retrat amb negra són monuments devastadors en què les víctimes s’han d’enfrontar a les inclemències de la vida. No es pot oblidar pas, per això, que Carbó va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs al costat de Josep Albanell, Maria Antònia Oliver, Jaume Cabré, Joaquim Soler i molts altres. La intenció d’aquest pseudònim interessantíssim, a partir d’obres transgressores com la pornogràfica Deupometesté el pomer o la delirant Boccatto di cardinali, fou reivindicar la coneguda “literatura de gènere” per tal d’augmentar les possibilitats expressives de la literatura catalana, normalment acostumada a una sèrie d’obres de concepció més aviat clàssica.
Aquest mateix esperit transgressor acompanya la resta de títols de Carbó, un autor que desafia les etiquetes i les categories senzilles perquè el seu substrat sempre és molt més bèstia, molt més profund i voluble. Cal dir que el seu darrer títol fins ara, l’esperat Va com va!, serveix per oferir un retrat brutal de la realitat, però també una mostra narrativa d’alta volada a partir de mecanismes poc convencionals. El cas és que Carbó torna al terreny de joc amb més força que mai.
A partir d’Ovidi Montllor
El títol, com ja hauran notat un bon grapat de lectors, és un homenatge secret a un dels cantautors fonamentals de l’escena catalana, Ovidi Montllor, que precisament tenia una cançó del mateix nom. El cant enrabiat de Montllor connecta perfectament amb l’aire reivindicatiu, ferotge, de denúncia i de crítica total, no només social, aquí inscrit.
Les pàgines de Carbó s’erigeixen com un bestiari que penalitza, a partir de mostres concretes i de petites problemàtiques exemplars, les misèries més visibles i conegudes de la nostra època i de la nostra societat. Els personatges de Carbó són víctimes del seu propi patetisme, de la seva immoralitat, però també de la corrupció política, de la ineficàcia dels mecanismes de la justícia i de la indefensió ciutadana davant del monstre de la burocràcia.
El resultat? Un ventall d’investigacions absurdes, magnífiques, al·lucinades i, sobretot, un festival frenètic i esperpèntic. Amb Va com va! Carbó torna a demostrar el seu pols narratiu com mai abans i connecta perfectament amb la conscienciació actual.
Oda a la supervivència quotidiana
L’escenari de totes aquestes explosions identificables és un context d’urgència en un moment de crisi devastadora. Aquest fet concret remet a la literatura practicada per altres autoritats com Antònia Vicens (Febre alta o Ungles perfectes) o Francesc Serés (La matèria primera o Lapell de la frontera). Tots ells utilitzen la literatura no només com a eina de lluita sinó també com un terreny de volada estètica: cada pàgina és furiosa pel que mostra, però preciosa en les formes.
El llenguatge literari de perfecta construcció de Carbó s’uneix a un to popular, farcit d’encantadores expressions col·loquials modificades o adaptades al segle XXI amb més mala llet encara. Però es tracta de molt més que un mer joc lingüístic. Joaquim Carbó fa ús de la llengua per crear emocions durables però també per provocar una evolució clara cap al català que es parla avui en dia. Això possibilita que Va com va! sigui una obra viva, autèntica, verídica, molt propera al que es pot presenciar diàriament en el camp de batalla del carrer.
Sens dubte ens trobem davant d’un dels títols que marcarà l’inici d’aquesta nova temporada literària que comença amb tan bon peu. Sobretot si editorials del moment, joves i atrevides com Males Herbes, donen cabuda a titans del prestigi de Joaquim Carbó, que de ben segur tornarà a connectar amb els lectors d’ara. És així com Males Herbes s’obre a nous formats, tal com ja han fet amb la novel·la gràfica Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols de Sebastià Roig i Toni Benages, i estén els seus braços, normalment de color verd radioactiu, cap a una panoràmica major, en què la imaginació s’abraça amb la picaresca i la deformació burleta. En efecte, un gran triomf.
Aquest personatge central dóna molt de joc: trencadís i carismàtic, problemàtic i salvatge, libidinós i oligàrquic, està a l’alçada de grans personatges de la literatura universal com l’Oliver Twist de Dickens, la Madame Bovary de Flaubert, el cosí Basilio de De Queirós o l’Ignatius Reilly de John Kennedy Toole. La seva negror ignota connecta amb la nostra sensibilitat, però també basteix una aventura de proporcions èpiques. Si volem esmentar algunes de les obres catalanes que connecten amb aquest imaginari atroç, subversiu i tragicòmic de Carbó, no podem deixar de banda Crònica negra de Juli Alandes, Cartes que no lliguen de Sebastià Bennasar, Lluny del tren d’Antònia Vicens, la recent Sense fi de Salvador Company o els còmics de Mortadelo y Filemón d’Ibáñez.
Com si es tractés d’una comèdia negra, Carbó fa ús de la seva saviesa narratològica per perpetrar un títol que de ben segur esdevindrà imprescindible dintre de la seva biografia però també dintre del cànon de la nova literatura catalana.
El "Jekyll i Hyde" de les lletres catalanes
Normalment considerat com a autor juvenil, Carbó és responsable d’obres com La casa sota la sorra, Operació borinot i La dona medicina i ha estat un treballador infatigable permanentment dedicat a Cavall Fort. Sap que per tal d’aconseguir enganxar nous lectors cal que el treball es faci des de la base. Tot i aquesta faceta d’autor per a nens i joves, que l’ha acostat des de sempre a totes les successivament noves generacions lectores, Joaquim Carbó sempre ho ha tingut bastant difícil per tal d’aconseguir penetrar el mercat adult. I això no vol dir pas que les seves obres siguin infantils ni complaents, sinó tot el contrari.
Joaquim Carbó fulleja les darreres novetats a la llibreria Calders de Barcelona Foto: ACN
De fet, Carbó es caracteritza per ser un autor radical, sense cap tipus de complaença. Novel·les com L’escapada, Els orangutans, S’ha acabat el bròquil o Retrat amb negra són monuments devastadors en què les víctimes s’han d’enfrontar a les inclemències de la vida. No es pot oblidar pas, per això, que Carbó va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs al costat de Josep Albanell, Maria Antònia Oliver, Jaume Cabré, Joaquim Soler i molts altres. La intenció d’aquest pseudònim interessantíssim, a partir d’obres transgressores com la pornogràfica Deupometesté el pomer o la delirant Boccatto di cardinali, fou reivindicar la coneguda “literatura de gènere” per tal d’augmentar les possibilitats expressives de la literatura catalana, normalment acostumada a una sèrie d’obres de concepció més aviat clàssica.
Aquest mateix esperit transgressor acompanya la resta de títols de Carbó, un autor que desafia les etiquetes i les categories senzilles perquè el seu substrat sempre és molt més bèstia, molt més profund i voluble. Cal dir que el seu darrer títol fins ara, l’esperat Va com va!, serveix per oferir un retrat brutal de la realitat, però també una mostra narrativa d’alta volada a partir de mecanismes poc convencionals. El cas és que Carbó torna al terreny de joc amb més força que mai.
A partir d’Ovidi Montllor
El títol, com ja hauran notat un bon grapat de lectors, és un homenatge secret a un dels cantautors fonamentals de l’escena catalana, Ovidi Montllor, que precisament tenia una cançó del mateix nom. El cant enrabiat de Montllor connecta perfectament amb l’aire reivindicatiu, ferotge, de denúncia i de crítica total, no només social, aquí inscrit.
Portada de «Va com va!», de Joaquim Carbó Foto: Males Herbes
El resultat? Un ventall d’investigacions absurdes, magnífiques, al·lucinades i, sobretot, un festival frenètic i esperpèntic. Amb Va com va! Carbó torna a demostrar el seu pols narratiu com mai abans i connecta perfectament amb la conscienciació actual.
Oda a la supervivència quotidiana
L’escenari de totes aquestes explosions identificables és un context d’urgència en un moment de crisi devastadora. Aquest fet concret remet a la literatura practicada per altres autoritats com Antònia Vicens (Febre alta o Ungles perfectes) o Francesc Serés (La matèria primera o Lapell de la frontera). Tots ells utilitzen la literatura no només com a eina de lluita sinó també com un terreny de volada estètica: cada pàgina és furiosa pel que mostra, però preciosa en les formes.
El llenguatge literari de perfecta construcció de Carbó s’uneix a un to popular, farcit d’encantadores expressions col·loquials modificades o adaptades al segle XXI amb més mala llet encara. Però es tracta de molt més que un mer joc lingüístic. Joaquim Carbó fa ús de la llengua per crear emocions durables però també per provocar una evolució clara cap al català que es parla avui en dia. Això possibilita que Va com va! sigui una obra viva, autèntica, verídica, molt propera al que es pot presenciar diàriament en el camp de batalla del carrer.
Sens dubte ens trobem davant d’un dels títols que marcarà l’inici d’aquesta nova temporada literària que comença amb tan bon peu. Sobretot si editorials del moment, joves i atrevides com Males Herbes, donen cabuda a titans del prestigi de Joaquim Carbó, que de ben segur tornarà a connectar amb els lectors d’ara. És així com Males Herbes s’obre a nous formats, tal com ja han fet amb la novel·la gràfica Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols de Sebastià Roig i Toni Benages, i estén els seus braços, normalment de color verd radioactiu, cap a una panoràmica major, en què la imaginació s’abraça amb la picaresca i la deformació burleta. En efecte, un gran triomf.