Steve Jobs, el gran geni de l'era digital

El darrer film de Danny Boyle es centra en tres moments claus de la història d'èxit del cofundador d'Apple | Autoconsiderat un "director d'orquestra," Jobs va arribar a canviar el món perquè tenia el talent de saber extreure el talent dels altres

05 de gener del 2016
Actualitzat a les 7:36h
Fotograma del film amb Steve Jobs en una de les cèlebres presentacions
Fotograma del film amb Steve Jobs en una de les cèlebres presentacions
Steve Jobs era un home sense escrúpols, al·lèrgic a l’empatia, emocionalment gèlid i calculador fins a límits exasperants. O almenys en això coincideixen les dues darreres pel·lícules que s’han centrat en la vida del geni cofundador d’Apple, el jOBS (2013) de Joshua Michael Stern i aquest Steve Jobs (2015) de Danny Boyle. El que és clar és que Jobs va ser un home clau en l'adveniment de l'era digital i una personalitat que va viure en una contradicció excepcional: la de saber comunicar tot un món entre si, mentre ell mateix no era capaç de comunicar-se amb el seu món particular.

En comú també amb el film d'Stern, la nova pel·lícula sobre Steve Jobs constata que va arribar a ser un gran creador perquè tenia el talent de saber extreure el talent dels altres. "Jo sóc el director d’orquestra", confessa en un dels passatges de l'obra. I és així com el veiem en aquest retrat que Danny Boyle ha teixit gràcies a l'artesania dialèctica d'Aaron Sorkin, un Jobs –interpretat excel·lentment per Michael Fassbender– que mou la batuta i sap com vol que soni la partitura, amb una sensibilitat especial, fruit d’un tacticisme cerebral que evita qualsevol intent de sentimentalisme que el connecti amb la realitat.


Una tragèdia amb aires "shakespearians"

Amb aquests elements, posats sobre la taula en els primers deu minuts, Steve Jobs (Danny Boyle, 2015) esdevé el relat d’una desconnexió, d’una figuració, d’una realitat virtualitzada, d'una representació de nosaltres mateixos que deriva en preguntes sense resposta. Convertit en símbol, Jobs és la icona d’uns temps on l’aparença és molt més cabdal que la nostra habilitat per teixir complicitats. I Sorkin ens presenta un escenari parateatral, on la lucidesa del joc de poders de la societat actual és el punt clau, tal com ja va fer a El ala oeste de la casa blanca (1999-2006) o, encara més, a La red social (David Fincher, 2010), on ja desmembrava les pulsions d’un altre geni modern, Mark Zuckerberg.

En aquesta ocasió, però, Sorkin passa de Fincher a Boyle, director de Trainspotting (1993), que agafa el text i no el mareja amb la seva habitual centrifugadora d’estímuls propers al videoclip. Aquí no valen les gasoses peripècies de Slumdog Millionaire (2010), que es perdia en un embolcall eteri i sense cap sentit. Plantejada a partir de tres actes, Steve Jobs s’acosta a la manera de vestir-se que tenien les tragèdies de Shakespeare, fent que la força del biopic sigui la d’allunyar-se del cànon del biopic de manual que, per sort, ha quedat desterrat a la sobretaula televisiva.
 

Fotograma del film que mostra Steve Jobs en una de les seves cèlebres presentacions comercials


Un film dividit en tres moments claus: 1984, 1988 i 1998

Cadascun dels tres actes de Steve Jobs són tres moments claus de la seva carrera d’èxits –i també fracassos–, corresponents als moments previs al llançament de productes, els anys 1984, 1988 i 1998. En aquest sentit, l’encert és focalitzar el drama en la intimitat, de manera molt honesta i rere el teló, allà on els assumptes públics i privats es barregen amb una fluïdesa excepcional. Subratllat per una banda sonora que supura 8 bits, Jobs és aocmpanyat per personatges que en donen la mesura exacta: Kate Winslet, en el paper de la fidel Joanna Hoffman, o Seth Rogen com el geni a l’ombra Steve Wozniak.

El repartiment es clou amb John Sculley, el president d’Apple que interpreta Jeff Daniels, amb el científic Andy Hertzfeld (Michael Stuhlbarg) i amb Lisa, la filla que Jobs va tenir amb Chrisann Brennan (Katherine Waterston). És precisament ella, la filla no reconeguda, qui aguanta l’esquelet emotiu d’un film que vol tenir una aparença asèptica i que claudica en un final de redempció indissimulada. Malgrat tot, aquest artifici s’aguanta gràcies a uns diàlegs que són la representació de l’era moderna, on tots seguim preocupats de la imatge pública que projectem, i no pas d’allò que som en realitat.
 

Fotograma on es veu l'exparella de Jobs i al seva filla no reconeguda, clau en el desenllaç del film

Arxivat a