06
de gener
del
2016
Actualitzat
el
03
de febrer
a les
16:24h
L'1 de febrer comença formalment la cursa electoral als EUA, amb l’inici de les eleccions primàries en els dos grans partits, el Demòcrata i el Republicà. NacióDigital seguirà de prop aquest procés, que tindrà conseqüències en la política nord-americana, però també fora, i que als europeus ens afecta de ple. El primer Estat a votar serà Iowa, on hi haurà caucus (votacions a mà alçada en assemblees locals). Quan acabi febrer, hauran votat també New Hampshire, Nevada, Carolina del Sud i Washington. Segurament, aleshores ja hi haurà hagut un filtre entre els candidats i s'entrarà en la fase decisiva.
Partit Demòcrata
- Clinton, inevitable
Hillary Clinton ha aconseguit aparèixer, a menys d’un mes de l’inici de les primàries demòcrates, com la candidata inevitable del partit. Cal avaluar la força que demostrin els seus rivals més a l’esquerra, com Bernie Sanders i Martin O’Malley. Encara hi pot haver sorpreses, sobretot ena l’inici del procés (que Sanders s’apunti algun estat), però l’exsecretària d’Estat controla la situació en el seu bàndol. Endarrere queden noms més perillosos, que els Clinton han sortejat: la senadora Elisabeth Warren, amb capacitat d’aglutinar tota la franja progressista del partit, o Joe Biden, que podia tenir un suport més o menys encobert de la Casa Blanca.
Els Clinton, especialment Bill, són uns mestres de la capacitat del que als EUA s’anomena "construir coalicions", és a dir, forjar un bloc sòlid d'aliances. Pocs presidents hi ha hagut com Bill Clinton, que va saber unir el seu partit i integrar des de demòcrates bastant a la dreta (Lloyd Bentsen, que fou secretari del Tresor) fins a l’esquerra més crítica (Jesse Jackson fou convertit en una mena d’assessor oficiós de la Casa Blanca). Ara, aquests bons oficis també han fet que Hillary arreplegui suports des de la dreta a l’esquerra demòcrates.
- L’eix Obama-Hillary ha funcionat
Des que el destí els va convertir en rivals per al gran objectiu, la Casa Blanca, en les eleccions irrepetibles de l’any 2008, mai ha existit química entre Barack Obama i Hillary Clinton. No era res personal, eren negocis, podien afirmar tots dos. Però, en canvi, hi ha una cosa que els ha unit molt més que la simpatia o la proximitat ideològica: la necessitat. Obama i Hillary han demostrat ser dos magnífics professionals. Han donat una lliçó de lideratge i de saber sumar dins del mateix partit. Clinton, favorita per ser candidata del Partit Demòcrata el 2008, va ser vençuda per un aspirant com Obama. Com fan els rivals ambiciosos, va explicitar el seu suport a Obama. Aquest va guanyar però va fer una Administració amb antics rivals: Joe Biden ha estat vicepresident i Hillary va ser designada per a la secretaria d’Estat, de fet, una plataforma per preparar la seva candidatura. Quan Obama es va presentar a la reelecció el 2012, Bill Clinton i Hillary van fer un discursos memorables defensant a la Convenció el seu antic adversari.
Hillary ha entès que Obama no és el seu enemic. Tan sols ha ocupat el seu lloc uns anys abans i l’ha obligat a esperar. Obama farà els possibles perquè Clinton sigui elegida el novembre. Ja va contribuir al seu triomf en no impulsar cap candidatura contra Clinton en l’actual procés de primàries. Obama i Clinton aniran junts en aquestes eleccions. Un eix formidable. No cal que s’estimin. Només cal que s’entenguin mentre els republicans estudien com desfer-se de Trump i de la resta de candidats pintorescos o extremistes com Ted Cruz. Només si la situació econòmica empitjora sensiblement, o esclaten crisis internacionals difícils de gestionar, s’escenificaran diferències gruixudes entre la candidata i el president.
Partit Republicà
- Trump, un símptoma del desgavell conservador
El multimilionari Donald Trump encapçala ara per ara la majoria dels sondejos entre les bases republicanes. Però malgrat això, pocs analistes consideren que tingui cap possibilitat de fer-se amb la nominació del seu partit. Trump juga amb els focus de la televisió i sap estar al centre del protagonisme, gràcies a les seves declaracions provocatives. Però això mateix fa impensable la seva elecció. No és el primer cop que un candidat tan pintoresc surt com a favorit. L’any 1992, un extremista de dretes com Pat Buchanan va derrotar tot un president en exercici com George Bush pare en els primers Estats que celebraven primàries. Però al final del procés, l’organització i la maquinària del partit van imposar la seva llei.
Trump sí que ha posat en evidencia la manca d’un lideratge fort en el partit per plantar cara a Clinton i la seva campanya i el ressò que ha trobat dóna la raó als qui acusen la cúpula dels republicans d’haver llançat un discurs molt agressiu i reaccionari contra l’Administració Obama que ha alimentat candidatures molt radicals de dreta.
- Republicans: l'stablishment aturdit
Que en aquests moments Trump i una persona tan escorada a l’extrema dreta com el senador per Texas Ted Cruz apareguin com a candidats forts ha deixat descol·locada l’oligarquia del partit. Hi ha en aquests moments una dotzena de candidats dempeus, però ja s’ha produït un primer filtre: cinc candidats, entre ells figures importants com el moderat senador Lindsey Graham i els més conservadors Scott Walker i Bobby Jindal, han abandonat la cursa.
La direcció republicana no troba ara per ara un favorit clar. Jeb Bush, amb diners i organització, no ha aconseguit fer oblidar que és fill i germà d’expresidents i que fa flaire de passat. El governador de Nova Jersey, Chris Christie, i el d’Ohio, John Kasich, batallen per ocupar el seu espai de centre-dreta. El senador de Florida Marco Rubio s'està guanyant l’espai de candidat de la dreta dura d’entre els aspirants "respectables". La lluita més crua serà entre aquests esmentats, amb permís de la resta, que formen un reguitzell molt cromàtic ideològicament: Trump, els ultres Ben Carson i Ted Cruz, l’exgovernador de Virgínia Jim Gilmore, el llibertari Rand Paul (enemic furiós de la política fiscal), l’empresària Carla Fiorina, el conservador evangèlic Mike Huckabee i el conservador catòlic Rick Santorum. Noms per a tots els gustos ideològics.
Massa aspirants per a un únic desconcert. Sobretot perquè ara per ara no hi ha cap favorit destacat que pugui presentar una base de suports prou forta i alhora la confiança de l’estructura republicana: els líders del Congrés, els principals governadors i congressistes, sense els quals, una candidatura està abocada al fracàs.
Partit Demòcrata
- Clinton, inevitable
Hillary Clinton ha aconseguit aparèixer, a menys d’un mes de l’inici de les primàries demòcrates, com la candidata inevitable del partit. Cal avaluar la força que demostrin els seus rivals més a l’esquerra, com Bernie Sanders i Martin O’Malley. Encara hi pot haver sorpreses, sobretot ena l’inici del procés (que Sanders s’apunti algun estat), però l’exsecretària d’Estat controla la situació en el seu bàndol. Endarrere queden noms més perillosos, que els Clinton han sortejat: la senadora Elisabeth Warren, amb capacitat d’aglutinar tota la franja progressista del partit, o Joe Biden, que podia tenir un suport més o menys encobert de la Casa Blanca.
Els Clinton, especialment Bill, són uns mestres de la capacitat del que als EUA s’anomena "construir coalicions", és a dir, forjar un bloc sòlid d'aliances. Pocs presidents hi ha hagut com Bill Clinton, que va saber unir el seu partit i integrar des de demòcrates bastant a la dreta (Lloyd Bentsen, que fou secretari del Tresor) fins a l’esquerra més crítica (Jesse Jackson fou convertit en una mena d’assessor oficiós de la Casa Blanca). Ara, aquests bons oficis també han fet que Hillary arreplegui suports des de la dreta a l’esquerra demòcrates.
- L’eix Obama-Hillary ha funcionat
Des que el destí els va convertir en rivals per al gran objectiu, la Casa Blanca, en les eleccions irrepetibles de l’any 2008, mai ha existit química entre Barack Obama i Hillary Clinton. No era res personal, eren negocis, podien afirmar tots dos. Però, en canvi, hi ha una cosa que els ha unit molt més que la simpatia o la proximitat ideològica: la necessitat. Obama i Hillary han demostrat ser dos magnífics professionals. Han donat una lliçó de lideratge i de saber sumar dins del mateix partit. Clinton, favorita per ser candidata del Partit Demòcrata el 2008, va ser vençuda per un aspirant com Obama. Com fan els rivals ambiciosos, va explicitar el seu suport a Obama. Aquest va guanyar però va fer una Administració amb antics rivals: Joe Biden ha estat vicepresident i Hillary va ser designada per a la secretaria d’Estat, de fet, una plataforma per preparar la seva candidatura. Quan Obama es va presentar a la reelecció el 2012, Bill Clinton i Hillary van fer un discursos memorables defensant a la Convenció el seu antic adversari.
Hillary ha entès que Obama no és el seu enemic. Tan sols ha ocupat el seu lloc uns anys abans i l’ha obligat a esperar. Obama farà els possibles perquè Clinton sigui elegida el novembre. Ja va contribuir al seu triomf en no impulsar cap candidatura contra Clinton en l’actual procés de primàries. Obama i Clinton aniran junts en aquestes eleccions. Un eix formidable. No cal que s’estimin. Només cal que s’entenguin mentre els republicans estudien com desfer-se de Trump i de la resta de candidats pintorescos o extremistes com Ted Cruz. Només si la situació econòmica empitjora sensiblement, o esclaten crisis internacionals difícils de gestionar, s’escenificaran diferències gruixudes entre la candidata i el president.
Partit Republicà
- Trump, un símptoma del desgavell conservador
El multimilionari Donald Trump encapçala ara per ara la majoria dels sondejos entre les bases republicanes. Però malgrat això, pocs analistes consideren que tingui cap possibilitat de fer-se amb la nominació del seu partit. Trump juga amb els focus de la televisió i sap estar al centre del protagonisme, gràcies a les seves declaracions provocatives. Però això mateix fa impensable la seva elecció. No és el primer cop que un candidat tan pintoresc surt com a favorit. L’any 1992, un extremista de dretes com Pat Buchanan va derrotar tot un president en exercici com George Bush pare en els primers Estats que celebraven primàries. Però al final del procés, l’organització i la maquinària del partit van imposar la seva llei.
Trump sí que ha posat en evidencia la manca d’un lideratge fort en el partit per plantar cara a Clinton i la seva campanya i el ressò que ha trobat dóna la raó als qui acusen la cúpula dels republicans d’haver llançat un discurs molt agressiu i reaccionari contra l’Administració Obama que ha alimentat candidatures molt radicals de dreta.
- Republicans: l'stablishment aturdit
Que en aquests moments Trump i una persona tan escorada a l’extrema dreta com el senador per Texas Ted Cruz apareguin com a candidats forts ha deixat descol·locada l’oligarquia del partit. Hi ha en aquests moments una dotzena de candidats dempeus, però ja s’ha produït un primer filtre: cinc candidats, entre ells figures importants com el moderat senador Lindsey Graham i els més conservadors Scott Walker i Bobby Jindal, han abandonat la cursa.
La direcció republicana no troba ara per ara un favorit clar. Jeb Bush, amb diners i organització, no ha aconseguit fer oblidar que és fill i germà d’expresidents i que fa flaire de passat. El governador de Nova Jersey, Chris Christie, i el d’Ohio, John Kasich, batallen per ocupar el seu espai de centre-dreta. El senador de Florida Marco Rubio s'està guanyant l’espai de candidat de la dreta dura d’entre els aspirants "respectables". La lluita més crua serà entre aquests esmentats, amb permís de la resta, que formen un reguitzell molt cromàtic ideològicament: Trump, els ultres Ben Carson i Ted Cruz, l’exgovernador de Virgínia Jim Gilmore, el llibertari Rand Paul (enemic furiós de la política fiscal), l’empresària Carla Fiorina, el conservador evangèlic Mike Huckabee i el conservador catòlic Rick Santorum. Noms per a tots els gustos ideològics.
Massa aspirants per a un únic desconcert. Sobretot perquè ara per ara no hi ha cap favorit destacat que pugui presentar una base de suports prou forta i alhora la confiança de l’estructura republicana: els líders del Congrés, els principals governadors i congressistes, sense els quals, una candidatura està abocada al fracàs.