investidura

El «sí» o el «no» de la CUP a Artur Mas, a debat a NacióDigital

Articles d'opinió d'Adam Majó, exregidor de la CUP a Manresa i favorable a un pacte amb Junts pel Sí; i d'Abel Caldera, portaveu d'Endavant-OSAN i partidari d'unes noves eleccions en comptes d'investir l'actual president en funcions

per Redacció , 2 de gener de 2016 a les 10:30 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 2 de gener de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La CUP celebra aquest diumenge un consell polític decisiu on, ara sí, ha de decidir definitivament sí permet o no la investidura d'Artur Mas. La reunió, l'endemà que ho facin les assemblees territorials de la formació de l'esquerra independentista, ha de resoldre l'empat que es va produir a l'assemblea nacional de diumenge passat a Sabadell.

El debat és molt intens en el si de la CUP i de les organitzacions que li donen suport. A NacióDigital confrontem les visions d'aquells sectors que prioritzen tancar un pacte amb Junts pel Sí i dels que opten per forçar eleccions anticipades. A continuació, publiquem sengles articles d'opinió d'Adam Majó –exregidor de la CUP a Manresa i partidari de facilitar la investidura- i d'Abel Caldera –portaveu d'Endavant OSAN, organització que prioritza forçar unes noves eleccions abans que investir l'actual president en funcions-.

 
Avançant sumen, per Adam Majó i Garriga
Males notícies. Al Parlament que va sortir de les eleccions del 27 de setembre només 2 dels 6 grups parlamentaris van voler signar la declaració per iniciar de manera unilateral (de l'única possible) el camí que ha de concloure amb la proclamació de la República Catalana.

Bones notícies. Aquests dos grups sumen majoria a la cambra i, per tant, és possible iniciar la desconnexió amb l'estat espanyol i el procés constituent que recullen els programes electorals de Junts Pel Sí i la CUP.

Males notícies. Per posar en marxa aquest decisiu procés cal formar un govern que així ho vulgui i per formar-lo cal que es posin d'acord dos grups parlamentaris amb plantejaments ideològics molt distants. Per acabar-ho d'adobar, a la taula de negociacions el grup majoritari pretén imposar un candidat a la presidència de la Generalitat que anava en quart lloc a la llista electoral i que molta gent vincula a casos de corrupció i a les retallades en els serveis públics. Això és especialment greu si tenim en compte que d'aquí a 18 mesos haurem de sotmetre la Constitució de la República a referèndum i ens caldrà sumar majories amplies i heterogènies.

Bones notícies. Si una cosa ens han demostrat aquests 5 anys de creixement de l'independentisme és que, a més mobilització, a més tensió amb l'Estat, més gent s'afegeix a la majoria partidària de la República Catalana. Són centenars de milers les persones d'esquerres que des de posicions no independentistes han anat canviant de punt de vista els darrers anys. La majoria ho han fet, no tant pel contingut social explícit del procés independentista, sinó per l'evident ocasió de millorar que suposa la ruptura amb el Regne d'Espanya. És avançant cap a la República  Catalana, precipitant els esdeveniments, que portarem a més sectors socials d'aquests país a  posicionar-se i  abandonar l'ambigüitat. I, no ho dubteu, si han de triar entre la oportunitat que representa la República Catalana o les tristes certeses que ofereix el Regne d'Espanya, poca gent d'esquerres, molt  poca, optarà per quedar-nos com estem.

Males notícies. Pot ser que la CUP permeti a Junts pel Sí manar i que aquest grup, amb Artur Mas al capdavant, no compleixi allò que van prometre. Pot ser que, una vegada més, quan l'Estat ensenyi les dents (i les ensenyarà) determinats sectors polítics i socials es facin enrere i es desentenguin del full de ruta acordat.

Bones notícies. Si això passa, si es fan enrere, hauran estat ells, no la CUP, els que hauran decebut als 2 milions de persones que protagonitzen un dels fenòmens polítics més sorprenents i potents d'aquest canvi de segle. S'obrirà un nou escenari i qui hagi estat més coherent, qui hagi fet allò que calia fer en cada moment concret, estarà més preparat per influir en la següent fase d'aquesta lluita que ve de lluny però que és més a prop que mai de la victòria.
 
Guanyar la majoria social, per Abel Caldera
Sigui quin sigui el posicionament que la CUP prengui aquest diumenge, les qüestions que l'esquerra independentista ha plantejat en la seva negativa a cedir els seus vots per investir Artur Mas, continuaran estant pendents de resoldre. Com sumem per superar el 50%? Com convertim l'actual mobilització en un procés real d'independència?

El 27-S el sí a la independència es va quedar a les portes del 50%. Es pot fer tanta literatura com es vulgui, però el fet que el parlament no hagi fet una DUI ni cap força independentista actualment la tingui prevista en el seu full de ruta d'aquesta legislatura és la prova més fefaent que no es va aconseguir la victòria que es desitjava. El referèndum continua essent l'eina imprescindible per a poder fer el pas de gegant. No un referèndum indefinit com el que proposa Podemos -més una eina de propaganda electoral que no pas una estratègia política clara-. Sinó un referèndum que necessàriament haurà de ser unilateral i s'haurà de fer desobeint l'ordenament constitucional. En definitiva, el referèndum que s'hauria d'haver fet el 9-N. Per a convocar-lo, defensar-lo, guanyar-lo i aplicar-ne el resultat caldrà construir una majoria social que ara mateix encara no tenim.

En l'adscripció de la població a la darrera onada independentista hi ha tingut un paper fonamental el discurs nacionalista. "El vot de la teva vida" i altres eslògans expressaven aquesta idea. La pulsió independentista que a tot nacionalista se li suposava ara s'ha materialitzat com una opció viable a curt termini. Això és el que ha permès transformar pràcticament tot l'antic nacionalisme autonomista en independentista. Però aquest mecanisme d'eixamplament de l'independentisme ja ha fet tot el seu recorregut i per ell mateix no és capaç de conquerir una majoria social.

Trencar aquest topall és imprescindible per a aconseguir una majoria social sòlida sobre la qual fer pivotar la conquesta de la independència. Només un projecte independentista de tall republicà, de canvi de les estructures polítiques, de recuperació de drets socials, pot acumular les noves forces necessàries per a poder guanyar. En aquesta línia, la construcció de la Unitat Popular que porta fent l'esquerra independentista en la darrera dècada ja ha permès fer les primeres passes. Però en calen moltes més.

El passat 20-D la nova marca de Convergència va quedar en posició quasi extraparlamentària a bona part de l'àrea metropolitana de Barcelona. Va perdre pràcticament la meitat dels vots a tot Catalunya. Un revés electoral que és un clar símptoma del rebuig majoritari als sistemes de poder nascuts el 1978 i una impugnació a les polítiques reals fetes els darrers cinc anys. Un revés que a més també marca una clara fractura territorial del seu vot.

Mentre el procés continuï governat en exclusiva per Convergència, que l'utilitza com una eina per a mantenir el poder i refundar la centredreta, difícilment es podrà construir aquesta idea de la independència com a procés constituent d'un nou poder que substitueix a l'antic. És impossible de justificar, fora del discurs nacionalista, que aquells que han governat el país durant 30 anys ara en dirigeixin el procés de canvi. I és en aquesta contradicció on tenen camp per a córrer les tesis de Ciutadans o de cert lerrouxisme d'esquerres. Ho sap molt bé molta de la militància de l'esquerra independentista, que treballa en lluites socials colze a colze amb aquells qui volem sumar al projecte independentista.

Això és el que hem intentat posar sobre la taula en un debat amb un soroll ambiental eixordador. Vistos els resultats, no es pot dir que ens n'hàgim sortit. Però les preguntes continuaran ben vives, i ben incòmodes.
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació