eleccions espanyoles 20-D: crònica

​De la sentència contra l'Estatut al 20-D, el sentit d'estat a Espanya

El paper del magistrat progressista Manuel Aragón, el pacte ZP-Rajoy per limitar la despesa pública i el possible acord per facilitar el nou govern del PP evidencien la sintonia entre socialistes i populars | CiU també va tenir un moment decisiu, quan va permetre el pla d'ajust a l'executiu del PSOE el 2010

per Pere Gendrau , 26 de desembre de 2015 a les 18:00 |
José Luis Rodríguez Zapatero arribant al Congrés per reformar la Constitució amb el PP | ACN
Aquesta informació es va publicar originalment el 26 de desembre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Sempre s'ha parlat dels Pactes de La Moncloa com del moment en què va imperar el sentit d'estat a Espanya. D'això gairebé en fa quaranta anys, i el soroll de sabres podia justificar segons quina entesa. Des del 2010, però, hi ha hagut tres moments en què s'ha fet evident com el PP i el PSOE, en moments decisius, han sabut aparcar les seves diferències i arribar a un acord per tal que Espanya no se n'anés en orris. CiU també va tenir una actuació decisiva, quan va permetre a Rodríguez Zapatero aprovar un pla d'ajust que va impedir el rescat de la UE. Una decisió per la qual han hagut de pagar un gran peatge, i que no ha retornat a Catalunya l'esforç que va suposar. 

Catalunya sempre ha tingut un pes notori en la política espanyola. Ha format part ininterrompudament de l'agenda dels dos grans partits, i sovint ha estat una arma llancívola. La reforma de l'Estatut, iniciada el 2005, va començar a posar contra les cordes l'establishment, i va estar a punt de trencar tots els ponts entre socialistes i populars. El moment extrem va ser la recollida de firmes dels populars contra la reforma, amb Mariano Rajoy al capdavant. El més que comentat "apoyaré" de José Luis Rodríguez Zapatero va ser la munició pesada del PP durant tota la legislatura. Però, a l'hora de la veritat, socialistes i populars van saber ajustar discursos. Espanya com el bé més essencial. 


La tragicomèdia del TC

A finals de juny del 2010, el Tribunal Constitucional va emetre la sentència contra l'Estatut que el deixava retallat en gran part del seu text. La reinterpretació de la manera com es definia Catalunya al preàmbul, reconeixent-ne el seu caràcter de nació tot i que de manera molt descafeïnada, era el més visible. Però més enllà d'aquest apartat, es feia una relectura del sistema de finançament i d'un bon gruix de l'àmbit competencial. Com es va arribar a aquest punt? Va ser després d'un estira-i-arronsa entre PSOE i PP, amb un bloqueig inaudit per part dels populars de la renovació de membres del tribunal. Els terminis legals quedaven en paper mullat, però els poders estatals miraven cap a una altra banda. 


El sainet de recusació de magistrats va fer evident la politització del tribunal. Tot va començar amb el moviment del PP contra Pablo Pérez Tremp, el magistrat de signe progressista que havia fet uns estudis per a la Generalitat, motiu pel qual els populars van aconseguir apartar-lo de la deliberació sobre el marc estatutari català. La guerra subterrània va tenir punts novel·lescos, amb la mort entremig del procés del magistrat conservador Roberto García-Calvo, fet que tornava a decantar la majoria cap al cantó progressista. Però el que va servir de prova del cotó fluix va ser la decisió final, amb el paper del magistrat andalús Manuel Aragón. 

Al final de la primavera del 2010, si l'equilibri de forces del TC no hagués tingut en compte el factor català, el sector progressista i, per tant, suposadament favorable a una interpretació suau de l'Estatut, hauria guanyat. La situació era d'empat i, amb el vot de qualitat de la presidenta, María Emilia Casas, hauria caigut del cantó català. Però, en termes bíblics, hi va haver un Judes. Bé, un Judes si la cosa es mira des de la perspectiva catalana. Manuel Aragón, tot i ser del bàndol progressista, jugava a dues bandes, i no estava disposat a reconèixer ni el caràcter nacional de Catalunya ni moltes altres coses. Això va fer que la sentència, tot i comptar amb el suport de tots els magistrats de signe socialista, fos molt restrictiva. Era el preu que feia pagar Aragón, i el gran dubte és fins a quin punt els dirigents del PSOE van sincronitzar-s'hi. 


CiU salva ZP

De res va servir que, un mes abans, Convergència i Unió hagués salvat a Rodríguez Zapatero de ridícul i a Espanya de la suspensió de pagaments. Va ser a finals de maig quan la crisi econòmica ja feia estralls i el president socialista es veia obligat a fer marxa enrere. On havia impulsat xecs nadó i ajudes per a l'emancipació de joves, ho substituïa per un pla d'ajust que decretava mesures tan extremes com la de congelar les pensions. Era el preu que havia de pagar perquè el deute espanyol no s'equiparés al de Grècia i Irlanda, amb el conseqüent rescat. La federació, amb Josep Antoni Duran i Lleida al capdavant, va fer gala del seu sentit d'estat. Un sentit d'estat que, si més no als ciutadans de Catalunya, no els va ser correspost. La inversió en infraestructures que fixava amb una disposició addicional la reforma estatutària, n'és un exemple palmari. 

El PP, en aquella ocasió, va votar en contra de les mesures de Zapatero. L'objectiu era forçar la convocatòria d'eleccions i fer caure el president socialista. Un altre gran interrogant que planarà sobre els llibres d'història és si Rajoy hauria forçat tant la màquina si no hagués estat convençut que CiU acabaria salvant els mobles. Sigui com sigui, la legislatura va seguir endavant i va arribar un altre moment crucial. Va ser l'any següent, també en període estival. L'agost del 2011, Zapatero i Rajoy van consumar en un quart d'hora el que no havia estat possible durant anys i panys: una reforma de la Constitució per tal de fixar el sostre de despesa i evitar l'endeutament del país. Era el preu que els exigia la Unió Europea per no aplicar un rescat a Espanya. 

El sentit d'estat de socialistes i populars va quedar fixat amb llum i taquígrafs, però alguna cosa es va començar a trencar aquell dia entre Catalunya i Espanya. Si tot just dotze mesos abans Convergència i Unió havia estat el salvavides d'un estat enfangat per l'odi visceral del PP respecte Zapatero, el 2011 ni tan sols va participar de les converses. Socialistes i populars van cuinar una reforma constitucional a mida per satisfer els mercats i la comunitat internacional. Va ser l'enèssima prova que els diputats catalans només servien per aplicar la política de mercadeig, de peix al cove, quan calia articular majories parlamentàries, però no per posar-se a remenar els fonaments de l'estat espanyol. 

El PSOE, amb els deures per fer

Els mesos van anar passant. A Catalunya s'articulava, el mes de setembre, una manifestació promoguda per l'ANC i Òmnium Cultural que començaria a preocupar els poders estatals. Els que tenien les antenes més ben posades començaven a veure que l'independentisme català no era una simple coartada per seguir negociant models de finançament i partides pressupostàries. Però no totes les antenes estaven ben posades, i es van convocar eleccions estatals amb l'agenda de sempre, sense preveure que abordar el problema català en aquell moment hauria evitat l'augment progressiu del sobiranisme. Mariano Rajoy, com no podia ser d'altra manera, va guanyar els comicis davant d'un PSOE que pagava les incoherències i polítiques erràtiques de Rodríguez Zapatero. 

Allunyats del poder, i amb una refundació del partit que no s'ha acabat de consumar en els termes que hauria requerit la principal formació de l'esquerra espanyola, els socialistes van iniciar una legislatura que els ha deixat, quatre anys després, en el seu mínim històric de diputats. La batalla pel poder, entre Alfredo Pérez Rubalcaba i Carme Chacón, no va servir per donar entrada a nous vents dins de l'aparell, sinó per donar quatre palades de carbó a una maquinària que necessita molts canvis de peces. Paral·lelament, el 15-M i tot el que l'envolta va propiciar el debat que requeria l'esquerra, i el resultat s'ha vist aquest 20 de desembre, amb l'entrada en tromba de Pablo Iglesias i la resta de diputats de Podem al Congrés. 

Arribats a aquest punt, la incògnita és quant temps trigarà el PSOE a assumir que no li queda altra sortida que posar-se una pinça al nas, abstenir-se, i permetre al Partit Popular que continuï governant. No és que això sigui fàcil, però és l'opció menys dolenta per a ells. Una nova convocatòria electoral els enfonsaria encara més, ja que el PP podria aglutinar vot que ha anat a Ciutadans i Pablo Iglesias tindria els dies que li van faltar en campanya per descavalcar-los de la segona posició. Pactar amb Podem suposaria aconseguir que es deixi de banda el referèndum, a més d'acordar un programa de govern molt difícil de dur a terme i que rebria la plantofada de la Unió Europea. Si no hi ha una sorpresa majúscula, els poders ocults del PSOE tornaran a exhibir el sentit d'estat que no els ha deixat d'acompanyar des de la transició. Qui sap si algun dia, a Catalunya, es prendrà nota de quines són les prioritats quan es vol tenir un país normal. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació