Lluís Grau: «La tranquil·litat és tenir un lloc per dormir»

En Lluís Grau té seixanta anys i en portava molts, massa, dormint al carrer. Durant més de tres anys va passar les nits a l'estació d'autobusos de l'Estació del Nord, de Barcelona. Quan el van foragitar d'allà –"per problemes amb els de seguretat"-, es va passar tres anys més a la terminal T-1 de l'Aeroport del Prat, on també va acabar sent expulsat. Des d'aleshores va dormir al ras al parc de l'Estació del Nord fins que ara fa vuit mesos la Fundació Arrels li va oferir la possibilitat de convertir-se en un dels primers beneficiaris del programa housing first d'aquesta entitat, una iniciativa que situa com a prioritat l'accés a una llar per resoldre el problema del sensellarisme.
 
Ara, instal·lat en un pis de lloguer social de l'avinguda de la Mare de Deu del Port, al barri de la Marina del Port (Sants-Montjuïc), en Lluís Grau encén amb calma una cigarreta mentre explica com ha canviat la seva vida des que té, no només un lloc per anar a dormir, sinó una llar que ja pot considerar com a seva. "Quan m'ho van oferir –relata a NacióDigital-, d'entrada vaig dir que no, perquè em pensava que era una habitació compartida". Escarmentat d'experiències en albergs d'on va "sortir cagant llets", no en va voler saber gaire més, però finalment va accedir a fer una visita i tan bon punt va veure uns dels pisos "ja vaig dir que em quedava". I així ho va fer, primer sense mobles "dormia amb el sac de dormir a terra", i ja després en un llit. El que tenia clar és que si tenia sostre no hi havia cap motiu per "tornar a dormir al carrer".
 
"La gent no en té ni idea del que és dormir al carrer", assegura amb una certa brillantor als ulls, que li recorden com aquells temps han quedat enrere. "Quan t'adorms et treuen la motxilla, encara que estiguis en grup, t'ho roben tot menys el sac de dormir, perquè hi ets a dins", assegura tot rememorant una situació que no té cap ganes de repetir, perquè a la inseguretat de patir robatoris o, pitjor, agressions, se suma l'hostilitat o "el passotisme" d'agents de seguretat i forces policials. Dels uniformats, en Lluís només té bon record "del personal de Parcs i Jardins", que almenys al parc de l'Estació del Nord els deixaven dormir sense molestar-los.

Ara bé, el més important que li dóna aquesta llar és la confiança de saber on passarà la nit. "La tranquil·litat és tenir un lloc per dormir", assegura mentre assenyala la seva nova llar, un habitatge d'una única habitació amb cuina incorporada, a més del bany. Un espai auster amb parets de formigó però que inclou mobiliari bàsic –llit, tauleta, armari, taula i quatre cadires- i nevera, subministrats per la fundació. La televisió i qualsevol altra comoditat va a compte del beneficiari. L'única decoració és el triangle verd de la Via Lliure del passat Onze de Setembre, quan Lluís –que és més partidari "de la independència econòmica que de la nacional"- va assistir a la manifestació de la Meridiana al tram de Navas, allà on té el menjador social.
 
De fet, el dia a dia d'en Lluís inclou habitualment el desplaçament fins al menjador, on dina, per passar la tarda "amb els companys" en una plaça propera. Quan li ve de gust, torna cap a casa seva, on sopa, habitualment un entrepà, perquè assegura que un cop que va provar de cuinar, "de poc cremo la cuina". Amb els pocs recursos que té fa la compra en un supermercat proper.

Per mantenir el seu habitatge ha de complir tres condicions, i de moment així ho fa. La primera és col·laborar en la mesura de les seves possibilitats en el pagament del lloguer, cosa que actualment amb papers en regla i una petita paga, ja pot satisfer. La segona és no tenir problemes amb el veïnatge, i en Lluís assegura, com tants i tants ciutadans, que amb els veïns és limita a dir "'bon dia, com està?' i 'adéu', ni molesto ni em molesten", i amb això ja n'hi ha prou. La tercera és la visita setmanal de voluntaris de la Fundació Arrels, en el seu cas l'Estrella i la Sheila, que s'encarreguen de fer el seguiment de quatre persones en el bloc d'habitatges on viu en Lluís.
 
"Vénen a controlar", diu amb certa sorna en Lluís davant la presència de les dues voluntàries. Murri com ell sol assegura que vigilen "que no em vengui ni destrossi res", per afegir a continuació, amb cara de bon noi, que "també vénen a visitar-me". Les dues voluntàries, que en cap cas fan funció de cuidadores, ja que un beneficiari del programa Housing First ha de poder valer-se per si mateix, sí que l'ajuden en qüestions administratives, com ara la paperassa per aconseguir l'empadronament, l'assistència mèdica o la gratuïtat en el transport públic, a més de tenir cura de "veure com està, saber si té algun problema o alguna necessitat" i d'ajudar-lo en detalls domèstics com ara enfundar un nòrdic. Ara bé, elles assenyalen que en Lluís, com la resta de persones en la mateixa situació, "són a casa seva", i per tant "no se'ls diu què poden o no poden fer". En Lluís, per exemple, és fumador i a casa seva fuma quan vol, té els plats per fregar de la nit anterior i el llit més que fet, està "estirat, tipus mili", però la casa està prou neta. "És ell qui ha d'organitzar-se", reblen.

Es calcula que els programes de housing first tenen un èxit a l'entorn del 85 per cent, i en Lluís segurament és un exemple d'aquest resultat positiu, però tant ell com les voluntàries saben que "no tothom està fet per això". En Lluís ho té clar, "hi ha gent que ja està feta al carrer, no els pots treure d'allà". En el seu cas però, compta amb el suport de les voluntàries i amb la seguretat de tenir una llar. Malgrat tot, en Lluís no s'enganya i tot i valorar la nova situació, reconeix que la vida no li dóna gaires motius per tenir una nova il·lusió. "He guanyat en tranquil·litat, la resta, que vols que et digui", assegura amb un cert escepticisme. Almenys sap on dormirà aquesta nit, i això, per algú que ha passat anys dormint al carrer és molt, moltíssim.