eleccions espanyoles 20-D

Els riscos de les grans coalicions

Alemanya ha experimentat tres experiències de "grosse koalition" entre socialdemòcrates i conservadors | A Àustria ja fa anys que governen socialistes i democristians… amb l’extrema dreta d’oposició | Grècia i Israel també han viscut experiments semblants

per Pep Martí , 21 de desembre de 2015 a les 22:25 |
Sigmar Gabriel, Angela Merkel i Horst Seehofer, en la signatura de la «grosse koalition» | Martin Rulsch
Aquesta informació es va publicar originalment el 21 de desembre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Des del diumenge a la nit, el desconcert s’ha apoderat dels cercles polítics. Catalunya ja no té el patrimoni de l’“embolic”. Els propers dies i setmanes, davant el Congrés espanyol fragmentat, proliferaran les apel·lacions a l’“estabilitat” parlamentària. Des del món financer, des d’alguns estaments internacionals, bufaran aires de gran coalició –malgrat que, de moment, el PSOE s'hi nega-. El gran model és l’actual govern federal a Berlín, amb una grosse koalition com la que lidera la democristiana Angela Merkel (CDU) junt amb el socialdemòcrata Sigmar Gabriel (SPD). Els dos principals partits al poder, i l’oposició en mans de grups minoritaris. No és el primer cas d’un govern d’aquests característiques, que té el mèrit d’aportar garanties d’estabilitat, certament, però que suposen afeblir el joc normal de govern i oposició alternativa. Són experiències no exemptes de riscos.

Tres grosse koalition


L’any 1966, Alemanya va assajar per primer cop una gran coalició entre la CDU i l’SPD. Des de la fundació de la República Federal el 1949, la CDU havia governat, en solitari o en coalició amb el petit Partit Liberal. Anys d’hegemonia conservadora, amb una socialdemocràcia esperant una hora que mai arribava. El 1963 es va retirar Konrad Adenauer, el canceller de la postguerra. El seu partit acusava el desgast. A l’oposició despuntava el lideratge jove de Willy Brandt, alcalde de Berlín i cap de l’SPD, amb aires de nova frontera. Els seixanta una nova societat empenyia. Forta agitació a les universitats mentre el creixement econòmic s’aturava en sec. La classe política –establerta aleshores a Bonn, la capital de mitja Alemanya- va decidir assajar una coalició amb l’SPD.

Era una aliança entre una força vella i esgotada, la democràcia cristiana, i uns socialdemòcrates que venien com a força renovadora. Va durar tres anys i es va considerar una prova. Per l’SPD va ser útil per començar a gestionar el govern federal. L’any 1969, la CDU va passar finalment a l’oposició i els socialdemòcrates van formar una altra aliança, liderant el govern amb els liberals.


De grans coalicions no se’n va parlar durant dècades. L’any 2005, els dos grans partits van quedar quasi empatats: 35% per Merkel, 34% per l’SPD. Van formar una gran coalició, que va continuar la política de retallades socials que havia començat el socialdemòcrata Gerhard Schröder.

El govern Merkel es va desgastar molt i l’any 2009 els dos partits van perdre forces. La CDU va baixar un 2%, però l’SPD es va desplomar fins al 23% i va passar a l’oposició. Els liberals, que sempre lluitaven per arribar al 5% que els permetia entrar al Bundestag, aquest cop es van plantar amb un 14% i van pactar amb Merkel.


L’SPD encara no s’ha recuperat d’aquella experiència. Merkel ha consolidat la seva posició, però en les eleccions del 2013 li va faltar un grapat de vots per governar en solitari. Els seus aliats liberals van quedar fora del parlament, i no va tenir més remei que formar una altra gran coalició –que ara governa- amb els socialdemòcrates. Aquests van obtenir el 2013 un 25% i podien formar una possible coalició d’esquerres amb els Verds i amb L’Esquerra. Però aquest darrer partit és l’hereu dels comunistes que van regir la República Federal Alemanya, i és molt difícil per l’SPD sumar-hi forces.

Caldrà veure si la nova grosse koalition li va aquest cop millor a l’SPD. El president d’aquest partit, Sigmar Gabriel, va marcar unes línies vermelles en el moment de forjar el nou govern, entre elles la instauració d’un salari mínim interprofessional, que no existia a Alemanya, i l’avenç en la jubilació dels 67 als 63 anys per tots aquells que haguessin cotitzat més de 45 anys. Mesures socials per visualitzar que hi ha socialdemòcrates cogovernant a Berlín.  

El cas austríac

També Àustria ha viscut experiments de gran coalició. De fet, encara ara governa a Viena una aliança de les dues principals formacions del país, el Partit Popular, democristià conservador (OVP), i el Partit Socialista (SPO), en un govern que presideix Werner Faymann, líder socialista.

En les darreres eleccions, celebrades el 2013, la gran coalició es va revalidar, tot i que els dos socis van perdre posicions respecte a les eleccions del 2008. Els socialistes van treure el 27%, dos punts menys, el resultat més baix des de la fi de la Segona Guerra Mundial. El PP va assolir el 23%, també dos punts menys. Tots dos van arribar a la majoria absoluta del Parlament, però molt just. Els dos grans partits ja només disposen de poc més del 50% dels vots.

Però la continuïtat dels governs de gran coalició ha fet que l’oposició hagi acabat liderada pel Partit Liberal (FPO), amb el 21% dels vots. L’FPO són unes sigles tradicionals de la política austríaca, però el partit sempre havia estat una formació minoritària, frontissa, fins que els anys vuitanta se’n va fer càrrec un demagog Jörg Haider, qui va imprimir-hi un gir brusc. Populisme i missatges antimmigració, més un fort carisma, van convertir Haider en un polític popular amenaçador per l’hegemonia dels grans. Va morir en un accident de trànsit, però l’FPO ha continuat la seva línia amb Heinz Christian Strache. Al Parlament de Viena també hi són Els Verds (11%) i altres formacions minoritàries.

L’ascens de Haider al primer pla va venir covat per molts factors. La política de l’Àustria posterior al 1945 va girar entorn de democristians, molt conservadors –fills de l’univers catòlic tradicional molt potent al país- i una socialdemocràcia que va tenir en Bruno Kreisky la seva figura més destacada (canceller entre 1970 i 1983). El socialisme austríac no ha tornat a tenir una figura del pes de Kreisky.

El desgast després d’anys de govern, la fi dels anys de benestar i la pervivència d’uns corrents de fons pangermànics i reaccionaris en la societat austríaca van ser aprofitats per Haider, que va convertir-se en una peça del paisatge polític. L’FPO va arribar fins al 26% en les eleccions del 1999. Aleshores, va entrar a un govern de coalició dirigit pels conservadors del Partit Popular. Durant tres anys, l’extrema dreta va cogovernar a Viena, però va provocar una forta divisió en la societat i un desprestigi internacional. En el si del partit de Haider, l’experiència de govern també va provocar fortes divisions entre els més extremistes i els menys, i el mateix Haider va acabar abandonant el partit i fundant una nova organització.  

L’aritmètica al Parlament ha forçat les grans coalicions per evitar que l’extrema dreta tasti altre cop el poder. Però el preu ha estat elevat. La principal oposició és l’FPO i el desgast dels dos grans partits és enorme.

Israel i Grècia

Hi ha més casos de grans coalicions. I no solen acabar bé quan es formen en temps de crisis que són gestionades amb polítiques de rigor. Un cas paradigmàtic de les dificultats d’un partit d’esquerres que ha estat hegemònic i que acaba flagel·lat per experiments de grosse koalition s’ha viscut a Grècia. Aquest és, salvant les distàncies, el cas més semblant, potser, al de l’estat espanyol pel que fa a l’eclosió de forces emergents. Una crisi terrible i un statu quo assetjat per nous moviments com Syriza va forçar governs de coalició entre la dreta de Nova Democràcia (ND) i els socialistes del PASOK. El desgast dels conservadors va ser gran, però el PASOK ha acabat minoritzat per Syriza, mentre que ND, refugiada en la base tradicional conservadora, es manté com a alternativa, ara a l’oposició.

Israel també va viure experiments de gran coalició. Després del predomini del partit laborista des del moment de la fundació de l’estat el 1947, la dreta va arribar al poder el 1977 amb Menahem Beguin. El 1984, es va formar un govern de gran coalició entre el Likud, conservador, i els laboristes (1984-90). Aquests, però, no han tornat a liderar mai més el govern israelià tret del període del general Isaac Rabin, guanyador de les eleccions del 1992. El laborisme, partit fundador de l’Estat d’Israel, no ha aconseguit mai més l’hegemonia en els darrers vint anys, tot i que sí que ha participat en diversos governs.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació