19
de desembre
del
2015
Actualitzat
el
03
de febrer
del
2016
a les
16:29h
El dimecres 16 de desembre del 2015 passarà la història. Després de gairebé deu anys, la Reserva Federal dels Estats Units, el banc central de la primera potència mundial, va decidir pujar els tipus d’interès. Molt poc, un 0,25%, situant-se en el marge entre un 0,25-0,50%. El diner ja no serà tan barat.
La decisió és, en principi, un senyal que es considera que l’economia nord-americana va bé (un creixement del 2%, una desocupació del 5%!). Però també hi ha el temor a efectes negatius, com la fugida de capitals que pot haver-hi en algunes de les economies anomenades emergents. Ras i curt: que el diner viatgi als EUA cercant més rendiment de capital. També pot implicar un increment de les hipoteques.
Maniobrar amb els tipus d’interès és un estri del qual disposa la Reserva Federal per controlar l’economia. Situar els tipus pràcticament a 0, com es va fer el 2006, va ser una mesura que va ajudar a evitar una recessió. Ara, però, cal evitar que un increment del diner pugui dur al que els economistes defineixen com un “reescalfament” que acabi frenant el consum.
Un perill per a Hillary Clinton?
Les pujades de tipus les carrega el diable. Poden tenir un efecte positiu… o no. Si hi hagués senyals negatius a l’economia, això només podria afectar les ambicions de la favorita del Partit Demòcrata, Hillary Clinton. Si l’economia es contrau, malament pel candidat del partit governant. Però de moment, l’horitzó és nítid. I amb una taxa d’atur del 5%, el partit a la Casa Blanca té més de mitja partida guanyada.
El 1980, l’economia nord-americana estava en una situació greu, amb una inflació desfermada i uns tipus alts que van agreujar el malestar. Que el president de la Reserva Federal, Paul Volcker, fos demòcrata no va ser de gran ajuda per al titular de la Casa Blanca, Jimmy Carter, derrotat per Ronald Reagan. Uns anys més tard, li va tocar el rebre a George Bush pare, que tenia Alan Greenspan al capdavant de la Reserva. Greenspan era un republicà, però no va veure venir els senyals negatius a l’economia i Bush va ser derrotat per Bill Clinton.
Les relacions entre els presidents i els responsables de la Reserva Federal no solen ser molt cordials. Als EUA, el president nomena el cap del banc central per quatre anys, però després, aquest disposa d’àmplia autonomia i no s’ha de sotmetre a les ordres de la Casa Blanca. Sovint, un nou president ha de conviure anys amb qui dirigeix la Reserva Federal, que sol ser algú amb molt prestigi i difícil de canviar. Greenspan explica a les seves memòries la seva primera trobada amb Bill Clinton: “Es va acostar a mi somrient i cordial. Fins i tot aparentava que estava content de veure’m”.
Caldrà veure què passa, però el context que envoltarà les eleccions de novembre del 2016 no semblen gaire similars a les dels anys 1980 o 1992.
Una keynesiana d’esquerres
En l’àmbit econòmic, Janet Yellen és la dona amb més poder del món. Va ser designada per Barack Obama l’any passat. Nascuda a Nova York fa 69 anys, és considerada una economista brillant. Però si algun dia té algun dubte sobre com gestionar el banc central, a casa té un aliat a mà: està casada amb tot un premi Nobel d’Economia, George Akerlof. Com ell, Yellen és una heterodoxa. Després de dècades de predomini dels corrents més ortodoxos, quan no neoliberals, a la Reserva, l’arribada de Yellen va ser un impacte. És una persona d’escola keynesiana, situada en l’ala esquerra dels economistes liberals, favorable a l’intervencionisme en economia i que veu amb simpatia una política fiscal progressiva. Yellen està a prop de l’ala esquerra del Partit Demòcrata.
Però, per damunt de tot, Yellen és una persona prudent. Dirigeix una institució on al capdavall ha de conviure amb un consell de governadors que exigeix consensuar les decisions. Ho ha sabut fer en l’augment dels tipus d’interès, que s’ha pres per unanimitat del consell. Una dona d’esquerres, però sobretot amb molta mà esquerra en el mar de cocodrils (masculins en la seva gran majoria) que és Washington DC.
La decisió és, en principi, un senyal que es considera que l’economia nord-americana va bé (un creixement del 2%, una desocupació del 5%!). Però també hi ha el temor a efectes negatius, com la fugida de capitals que pot haver-hi en algunes de les economies anomenades emergents. Ras i curt: que el diner viatgi als EUA cercant més rendiment de capital. També pot implicar un increment de les hipoteques.
Maniobrar amb els tipus d’interès és un estri del qual disposa la Reserva Federal per controlar l’economia. Situar els tipus pràcticament a 0, com es va fer el 2006, va ser una mesura que va ajudar a evitar una recessió. Ara, però, cal evitar que un increment del diner pugui dur al que els economistes defineixen com un “reescalfament” que acabi frenant el consum.
Reunió de la Reserva Federal dels Estats Units. Foto: Federalreserve
Un perill per a Hillary Clinton?
Les pujades de tipus les carrega el diable. Poden tenir un efecte positiu… o no. Si hi hagués senyals negatius a l’economia, això només podria afectar les ambicions de la favorita del Partit Demòcrata, Hillary Clinton. Si l’economia es contrau, malament pel candidat del partit governant. Però de moment, l’horitzó és nítid. I amb una taxa d’atur del 5%, el partit a la Casa Blanca té més de mitja partida guanyada.
El 1980, l’economia nord-americana estava en una situació greu, amb una inflació desfermada i uns tipus alts que van agreujar el malestar. Que el president de la Reserva Federal, Paul Volcker, fos demòcrata no va ser de gran ajuda per al titular de la Casa Blanca, Jimmy Carter, derrotat per Ronald Reagan. Uns anys més tard, li va tocar el rebre a George Bush pare, que tenia Alan Greenspan al capdavant de la Reserva. Greenspan era un republicà, però no va veure venir els senyals negatius a l’economia i Bush va ser derrotat per Bill Clinton.
Les relacions entre els presidents i els responsables de la Reserva Federal no solen ser molt cordials. Als EUA, el president nomena el cap del banc central per quatre anys, però després, aquest disposa d’àmplia autonomia i no s’ha de sotmetre a les ordres de la Casa Blanca. Sovint, un nou president ha de conviure anys amb qui dirigeix la Reserva Federal, que sol ser algú amb molt prestigi i difícil de canviar. Greenspan explica a les seves memòries la seva primera trobada amb Bill Clinton: “Es va acostar a mi somrient i cordial. Fins i tot aparentava que estava content de veure’m”.
Caldrà veure què passa, però el context que envoltarà les eleccions de novembre del 2016 no semblen gaire similars a les dels anys 1980 o 1992.
Una keynesiana d’esquerres
En l’àmbit econòmic, Janet Yellen és la dona amb més poder del món. Va ser designada per Barack Obama l’any passat. Nascuda a Nova York fa 69 anys, és considerada una economista brillant. Però si algun dia té algun dubte sobre com gestionar el banc central, a casa té un aliat a mà: està casada amb tot un premi Nobel d’Economia, George Akerlof. Com ell, Yellen és una heterodoxa. Després de dècades de predomini dels corrents més ortodoxos, quan no neoliberals, a la Reserva, l’arribada de Yellen va ser un impacte. És una persona d’escola keynesiana, situada en l’ala esquerra dels economistes liberals, favorable a l’intervencionisme en economia i que veu amb simpatia una política fiscal progressiva. Yellen està a prop de l’ala esquerra del Partit Demòcrata.
Però, per damunt de tot, Yellen és una persona prudent. Dirigeix una institució on al capdavall ha de conviure amb un consell de governadors que exigeix consensuar les decisions. Ho ha sabut fer en l’augment dels tipus d’interès, que s’ha pres per unanimitat del consell. Una dona d’esquerres, però sobretot amb molta mà esquerra en el mar de cocodrils (masculins en la seva gran majoria) que és Washington DC.