Amb el buit de Nova York als peus

Els trucs de màgia megalòmans van tenir una època daura a principis dels noranta, sobretot gràcies a personatges com David Copperfield, el gran rei de l'il·lusionisme mainstream. Però hi ha una mena d'il·lusionisme que és màgia de veritat, pura meravella que fa venir un vertigen irrefrenable. Fa quatre dècades, el jove funàmbul Phillipe Petit, va tenir la idea de creuar les Torres Bessones i caminar per sobre l'"skyline" de Nova York. Una bogeria que se li va acudir mentre va veure una fotografia en una revista a la sala d'espera del  dentista.

En aquella època, Petit (Joseph Gordon-Levitt) alimentava somnis fent "art de carrer" a París, amb la imatge de World Trade Center entre cella i cella. El camí, més complex del vist al film, passa per un recorregut atropellat, amb la guia del mentor Papa Rudy (Ben Kingsley), d'una xicota que toca la guitarra i canta a la mateixa plaça (Charlotte Le Bon) i amb una banda de "còmplices" que anava reclutant a la seva particular bogeria.

Petit ara té 66 anys i pot presumir d'haver fet realitat aquell somni que el va obsessionar. Màgia pura, convertida per obra i gràcia de Robert Zemeckis, director de Forrest Gump, Náufrago o Regreso al futuro, en pel·lícula que, a banda de les sales comercials, també es pot veure en cinemes Imax, un format ideal per viure l'experiència de l'alçada, la por i el vertigen que ens fa éssers humans. De fet, la qüestió elemental de la humanitat és el que Petit aconsegueix posar en dubte, desafiant els límits de la raó.

Un ballarí pel buit que queda a Nova York

La proesa, que ja havia estat relatada abans de manera magistral per James Marsh al documental Man on Wire (2008) –premiat amb l'Oscar al Millor Documental–, és la recreació d'un sense-sentit. Entesa la pulsió, Zemeckis sap convertir aquest tremolor apassionat en allò que la història demana, és a dir, en un film que necessita un punt de vista poètic i allunyat del soroll industrial del gust d'un Hollywood que el director domina a la perfecció. 

L'emoció hi és, tot i que The Walk estigui clarament dividida en dues parts. La primera, corresponent a la primera hora de metratge, mostra una presentació dels fets infantil, amb un narrador que grinyola en l'intent de ser part de la faula, en si mateix. Edulcorat i imprecís, Zemeckis remunta el vol en una segona part veritablement poètica, on l'experiència d'arribar a les Torres i de creuar-les és tot un espectacle, minimalista i transcendent. Petit dansa sobre la corda, amb Nova York als seus peus. I el prodigi hi és, tal com ho és l'emoció de saber que tot és fràgil i terriblement efímer, fins i tot les torres més altes.

Al final, la proesa és la contraposició al desastre. El film és una declaració d'amor a una ciutat ferida pel pas del temps, on tot va canviar, d'un dia per l'altre, sense saber-ne les conseqüències. En una de les darreres escenes, Petit recorda com li va ser ofert un passi vitalici on, a la casella de la data, posava: "forever" ("per sempre"). Que cruel és saber que res, absolutament res, és per sempre.